per Marta Sanchis

Dintre dels estudis de la geografia, la demografia i la sociologia, hi ha un consens ampli sobre el fet que els factors econòmics, laborals i familiars són els elements principals del fenomen d’atracció en l’emigració a la ciutat. S’assenyalen molts altres motius com els processos modernitzadors de les ciutats que porten implícita la idea del progrés, la llibertat i les millors condicions de vida. També es destaquen altres variables emigratòries com ara l’educació, els serveis públics o la condició de seguretat. No obstant, cal parar atenció a què els significats d’allò rural i allò urbà canvien amb el temps i les generacions, i per tant també ho fan els motius i/o els factors d’expulsió-atracció. Si analitzem en el present el fenomen de l’èxode rural des de la memòria i la perspectiva de gènere, podrem comprendre els processos migratoris que es donen avui en dia, recuperar relats que s’han quedat exclosos dels estudis sobre migracions rurals i visibilitzar els elements que han influït en la resignificació de les identitats rurals.

El desarrelament rural femení és un fenomen que s’està intensificant des de finals del segle XX i que forma part de les conseqüències del despoblament com a fenomen demogràfic i territorial. En l’àmbit del País Valencià, l’èxode rural va viure dues grans etapes: abans de la Guerra Civil i en els anys 60 del segle XX. En la primera onada, a partir de 1910, la població de l’interior es va veure atreta per les possibilitats que oferia l’agricultura de regadiu com la taronja, i per la necessitat de mà d’obra industrial a les ciutats com a conseqüència de la influència de la Primera Guerra Mundial. En la segona onada, a finals dels anys cinquanta, l’augment de la industrialització urbana i el desenvolupament turístic van ser determinants. Fet que va coincidir amb l’etapa del desarrollisme espanyol, període d’auge econòmic que es va alimentar d’un èxode rural devastador i d’una nova classe treballadora que procedia del camp i es dirigia a treballar al sector de la construcció de la perifèria de les principals ciutats espanyoles.

Aquesta nova classe treballadora que es construïa a les perifèries de les ciutats, aguditzava el despoblament i l’envelliment de la població rural que es donava des de principis de segle. La família, dintre de la comunitat rural tradicional, ha sigut garant de l’abastiment familiar, i com a institució reguladora de la producció domèstica, tractarà de mantenir la continuïtat del grup familiar per mitjà de mecanismes tradicionals d’assegurament de l’herència agrària com ara la selecció de possibles successors, bé per mitjà de la limitació dels naixements o bé enviant excedents lluny de la família. Les filles, per exemple, considerades moltes voltes com una càrrega més, seran enviades a servir, a posar-se en amo, al mateix poble, a altres de l’entorn o a les ciutats. Aquesta estratègia de supervivència s’alternarà amb el casament com a via d’emancipació.

La masculinització del camp, per tant, es converteix en una de les conseqüències del despoblament, de l’envelliment rural i de la transmissió tradicional de les herències agràries, sent en l’actualitat un fenomen endèmic a l’Estat Espanyol. Pel que fa als municipis rurals valencians i segons l’estudi de Josep Pérez sobre dones de poble i sostenibilitat, la proporció d’homes respecte a dones és alta i encara és major si el nombre d’habitants d’un municipi és reduït. Al País Valencià, l’envelliment i la masculinització es focalitzen en major grau en les comarques interiors (els Ports de Morella, L’Alcalatén, el Millars, l’Alt Palància, els Serrans, la Vall d’Aiora-Cofrents i el Racó d’Ademús), sent aquests nuclis urbans més menuts i estant més aïllats. Si parlem de dades, de forma actualitzada, en l’any 2020, les dones que vivien en municipis valencians de 1.001 a 5.000 habitants representaven un 7,1%, vers un 7,4% dels homes (INE 2020). Aquest fenomen és un vessant de l’emigració femenina i condueix a que hi haja un desequilibri i una regressió demogràfica de la població.

No obstant, segons moltes autores, no és que les dones no hagen participat en la producció agrària, sinó més bé tot el contrari: elles han jugat un paper cabdal en l’aprovisionament d’aliments. Així i tot, a mesura que l’activitat econòmica de l’agricultura augmenta, les relacions de mercat s’intensifiquen i el sentit de la propietat privada s’insereix en el medi rural, elles queden invisibilitzades i marginades de les activitats productives, veient-se relegades a fer les tasques de caràcter reproductiu i de cures o forçades a migrar cap a les ciutats en busca d’altres oportunitats.

Així doncs, tot i que ens han fet pensar al llarg de la història que el procés migratori sembla una decisió particular i lliure, aquest resulta ser un procés social que respon a conflictes com ara les estructures de dominació que determinen la distribució d’oportunitats laborals, econòmiques, culturals i socials entre el centre i la perifèria. Per tant, migra més qui menys té, ja que la pressió estructural afecta de manera desigual segons les posicions socials que les persones ocupen dintre del sistema. En aquest context les representacions post-industrials de la ruralitat es fragmenten i es resignifiquen a causa de la imposició d’un model de societat urbana com a ideal de la modernitat. Les velles identitats es van quedant sense sentit i la seua reformulació és inevitable tenint en compte els canvis ràpids de la societat moderna. El model socioeconòmic, els processos urbanitzadors i l’estructura patriarcal són articuladors dels canvis que es produeixen en aquestes noves representacions, intensificant els conflictes ja existents entre camp i ciutat.Segons l’autora italo-estadounidenca Silvia Federici, el procés d’acumulació primitiva del capital passa per fer un ajust de la reproducció humana i natural per mitjà de la subordinació de bens, relacions comunals, formes de vida i dones, en aquest cas, a la producció capitalista. Per a l’escriptora, el treball de les dones del camp, les llauradores, ha estat devaluat i naturalitzat com a «propi de les dones», alhora que han patit la contaminació de les seues terres, dels seus pobles, per part del neoliberalisme amb l’objecte d’eliminar l’agricultura de subsistència, font d’autonomia social. I és que el patriarcat i el capitalisme conformen una aliança feroç, articuladora de l’ordre social predominant, que s’insereix en les estructures internes del sistema en forma de relacions de poder i econòmiques, independentment del hàbitat, però que potser resulta més visible als xicotets municipis rurals.

Aquestes formes de dominació afecten a tot l’engranatge rural. És a dir, la contaminació de les terres, la pressió contra el minifundi i els imparables intents de subordinació del camp a la ciutat tenen conseqüències també per als homes rurals, considerats part dels subjectes subalterns que conformen la ruralitat. Però, tot i que el món rural en el seu conjunt es veu travessat per les conseqüències de l’hegemonia de la ciutat, cal visibilitzar que hi ha subjectes que es veuen més afectades per la posició que ocupen dintre d’aquest engranatge. Les dones, per tant, a no ser que foren vídues, quedaren excloses de les herències de les propietats agràries i per tant també en les últimes baules de la cadena de subordinació, per ser dones, rurals i de classe baixa.

La reclusió a l’àmbit domèstic que comporten els sistemes de transmissió agraris exclusivament masculins, és un dels factors d’expulsió de les dones cap a la vida urbana. El salari, com a element de redistribució del treball i també de distribució dels individus en l’espai social, resulta ser la principal forma de pertànyer a la societat moderna, atorgant alhora una identitat social determinada. Així doncs, els canvis imposats per la modernitat suposaran una resignificació de les institucions tradicionals rurals: les dones, un cop relegades a un segon plànol en el sistema familiar agrari, a causa de la segmentació de gènere en els mercats de treball, trobaran més possibilitats de mobilitat, ascendència laboral, llibertat i autonomia en les ciutats. Es produirà, segons Gómez Benito, la desfamiliarització de l’agricultura familiar: la fugida de les dones al medi urbà trencarà amb els lligams familiars de les explotacions agràries, aguditzant la masculinització en el medi rural.

L’èxode rural femení, per tant, és l’expressió d’un doble conflicte, generacional i de gènere, que s’ha anat reproduint al llarg del temps a través de nombroses estratègies que han oprimit la realitat de les dones a nivell econòmic, simbòlic, cultural, polític i social. Aquest conflicte integra diverses ruptures, entre les quals podem destacar la ruptura amb l’ordre social establert i la dependència familiar. Però, què signifiquen aquestes migracions per a elles? Van poder elles gaudir de les idees de llibertat, autonomia i reconeixement que suposadament eren inherents a les ciutats modernes?

Si bé és cert que la subordinació econòmica del camp a la ciutat ha sigut una realitat històrica i que aquest continua fent de «despensa de la ciutat i reserva de la força laboral», cal assenyalar que un dels factors més oblidats (o poc treballats) pels investigadors entorn al èxode rural femení, ha sigut el fenomen del matrimoni. Moltes dones, lluny de voler sortir del poble, van preferir quedar-s’hi i tractar de mantindre i transmetre les seues formes de vida rurals. Malgrat tot, la realitat és que moltes dones migraven del camp a la ciutat arrel de la seua aliança matrimonial i pel treball assalariat dels seus marits. Si analitzem aquestes migracions des d’una perspectiva crítica i de gènere i sense deslligar-les del context que les envolta, podem observar com aquest «pont cap a la ciutat» que els va suposar el matrimoni, no va ser una decisió motivada pel seu propi interès sinó fruit de la subordinació històrica de les dones sota els homes.

Cal recordar, a més, que la modernització distribueix de forma desigual els recursos i el poder i que els rols de major prestigi estan ocupats pels grups dominants, pel que les ciutats només eren, i encara són, llocs on es fa patent de la mateixa manera la monopolització de l’espai públic i productiu per part dels homes i el capital. Per tant, la realitat de moltes dones que van viure un procés de desarrelament rural va consistir en la resituació del seu cos en un nou context, el medi urbà, però no un canvi en el seu comportament social com a dones i esposes. Moltes d’elles no van poder tindre l’oportunitat d’accedir a la funció social que atorgava, com diu Richard Castel, el treball assalariat i per tant, tampoc van gaudir de l’autonomia econòmica i personal que aquest podia proporcionar. Perquè, malauradament, la modernitat també ha creat una imatge en què les bones oportunitats es troben accessibles per tothom a les ciutats i que als pobles no hi existeixen alternatives de progrés.

La relació entre el medi urbà, el medi rural i el gènere i la seua influència en la construcció i resignificació de les identitats, posa de manifest la necessitat d’estudiar els processos migratoris amb una perspectiva crítica i de gènere, sense deslligar-los dels contexts que els envolten. Fer una anàlisi del passat ens permet afegir les experiències i els motius de desarrelament dels subjectes subalterns que han quedat fora de les investigacions i, així, subvertir els discursos hegemònics que existeixen entorn als estudis sobre els processos migratoris rurals. Visibilitzar altres relats i factors d’expulsió-atracció com ara la llibertat de consciència, de gènere, d’identitat i d’orientació sexual és una tasca essencial per apropar-nos a altres realitats i poder situar-les en el nostre present.

Foto de portada: Flickr – Jose Javier Martin Espartosa