Les forces anti-taliban de l’Afganistan, corruptes i embrutides, necessiten la teva ajuda

La resistència contra els talibans ha demanat ajuda a Occident per reconquerir el país. Esperen que ningú pari atenció al seu historial de corrupció i de violacions dels drets humans.

Les forces anti-taliban de l’Afganistan, corruptes i embrutides, necessiten la teva ajuda

La resistència contra els talibans ha demanat ajuda a Occident per reconquerir el país. Esperen que ningú pari atenció al seu historial de corrupció i de violacions dels drets humans.

Encara no s’havien calmat les aigües amb la retirada estatunidenca de l’Afganistan que una altra tempesta començava a formar-se. En una columna d’opinió a The Washington Post publicada la setmana passada, Ahmad Massoud, el fill del cabdill militar afgà Ahmad Shah Massoud, escrivia: «La resistència dels mujahidins contra els talibans comença ara, però necessitem ajuda». Una crida, per tant, a les potències occidentals perquè facilitin una nova insurgència contra els talibans al país seguint l’esperit del «Front Nacional Unit», més conegut com a l’Aliança Nord, que va combatre i ajudar en darrera instància a derrocar els talibans el 2001 associant-se amb els Estats Units durant la seva invasió.

Presentant la província de Panjshir en la qual ell i altres potencials líders de la resistència s’han refugiat com «el darrer bastió de la llibertat afgana», Massoud demanava «més armes, més munició i més subministres» de la coalició internacional que ha lliurat una guerra al país durant 20 anys.

Fins a quin punt es prendran seriosament les súpliques de Massoud a Washington ara mateix és una incògnita, però no hi ha cap mena de dubte que és temptador per als falcons bel·licistes, l’orgull ferit dels quals demana alguna mena de revenja contra els talibans. El govern dels EUA té una llarga historia d’evitar compromisos bèl·lics limitant-se a finançar i subministrar a grups amb xavalla perquè combatin per ell. Ara que les alarmes sobre els drets humans a l’Afganistan sota els talibans sonen cada vegada més altes, no es fa difícil imaginar-se un escenari com aquest per protegir aquests drets, només de paraula.

Ara bé, qui de veritat estigui interessat en els drets humans a l’Afganistan hauria de preocupar-se, i molt, per aquesta mena de propostes. Lluny de ser una força de nobles combatents per la llibertat, l’Aliança Nord original era una agrupació de senyors de la guerra corruptes i brutals que van governar el país després de la fi de la guerra soviètica-afgana i que van arribar a ser tan odiats que van crear l’espai perquè els talibans poguessin fer via.

Si tenim en compte els personatges amb els quals Massoud i el seu nou «Front de Resistència Nacional» ja s’han envoltat, altres que han promès combatre, i el fet mateix que fan servir la bandera de l’Aliança Nord, aquesta resistència contra els talibans no serà molt millor del que resisteixen si és que mai arriben a prendre el poder.

Els pitjors entre els pitjors

L’actual líder d’aquest front de resistència és Amrullah Saleh, el vicepresident del govern que ha estat derrocat, que s’ha declarat «president interí legítim» del país i aliat de Massoud en la formació d’aquesta nova resistència. Antic cap de l’espionatge del govern ara derrocat del 2004 al 2010, sota la responsabilitat de Saleh, el Directori Nacional de Seguretat (NDS) –l’agència d’intel·ligència del país vinculada a la CIA–, va adquirir notorietat per nombrosos abusos com detencions arbitràries, detencions indefinides i tortures. També per l’arrest, detenció i tortures de menors de 18 anys, abusos dels quals un informe confidencial demostrava que Saleh n’era plenament conscient.  Atesa la freqüència dels casos de confusió d’identitat en els arrests, pot dir-se amb tota certesa que alguns d’aquells torturats eren persones completament innocents.

Saleh, recolzant-se en la tortura i l’assassinat de la seva germana a mans dels talibans, era un falcó entrenat per la CIA que va donar suport a que les tropes de la coalició fessin servir drons, bombardeigs aeris i incursions nocturnes contra el grup, polítiques que van acabar amb la vida i mutilar a milers de civils afgans i, irònicament, els van fer simpatitzar més amb els talibans.

Durant el temps que dirigí el DNS, aquesta agència subministrà i contractà a milícies armades que van convertir-se en part de la seva estructura operativa i tenien la costum d’agredir i robar a civils, com Nacions Unides ha documentat abundantment. Saleh també va mostrar una vena autoritària, responent als informes sobre baixes civils causades per forces progovernamentals amb arrestos i als d’altres excessos policials amb acusacions de notícies falses i insults.

L’antic ministre de Defensa del país Bismillah Khan Mohammadi també s’ha unit a Saleh i Massoud, dient que està disposat a morir per la llibertat de l’Afganistan. Antic comandant de l’Aliança Nord sota les ordres del pare de Massoud, Mohammadi va servir com a cap de l’estat major de l’Exèrcit Nacional Afgà (ANA) durant vuit anys, fins el 2010, durant els quals es dedicà a omplir-lo d’homes lleials a la seva persona, en particular membres del partit fonamentalista Jam’iat-e Islami del qual és un influent membre.

Hamid Karzai amb Donald Rumsfeld. Foto: Picyrl

Quan l’aleshores president, tement un cop d’Estat, el cessà del càrrec i el nomenà ministre de l’Interior, no tardà en ser acusat de mantenir la mateixa agenda partidista. Durant el seu pas per aquest ministeri, del 2010 al 2012, Mohammadi també va presidir un continu abús rampant per part dels agents de policia. Malgrat el fet que que la Policia Nacional Afgana (ANP) continuava cometent tota una sèrie d’abusos, incloent tirotejos mortals contra civils, Mohammadi va relaxar el reglament a l’hora de disparar contra sospitosos. El 2011, l’ONU va descobrir nombrosos casos de tortures i abusos de detinguts a mans de l’ANP, incloent-hi adolescents, que amb freqüència utilitzaven per extreure confessions forçades.

També va ser acusat de nomenar a membres de la milícia al Ministeri, i de corrupció. Una investigació de Global Witness del 2016 va recollir nombroses al·legacions que Mohammadi tenia vincles amb el comandant d’una milícia que s’havia apoderat d’una enorme mina de lapislàtzuli –que aleshores, irònicament, pagava milions de dòlars dels seus beneficis als talibans locals– mentre  participava en el comerç d’aquest mineral. Mohammadi va ser finalment cessat del seu càrrec pel Parlament afgà en part per la seva implicació en casos de corrupció, exactament la mena de mala conducta governamental que enfurismava als afgans i que va permetre que els talibans guanyessin força.

Com a ministre de Defensa, Mohammadi va afavorir el manteniment de la impunitat per a les forces progovernamentals, atacant les al·legacions de l’ONU de tortura a les presons afganes com a «excuses infundades per no transferir els presoners i les presons als afgans», i en un moment donat fins i tot oferí a les tropes australianes immunitat si es quedaven al país.

Com a macabre avís del que podria esperar al poble de l’Afganistan si les forces dirigides per Mohammadi combaten els talibans, aquest va estar directament implicat en la panòplia d’atrocitats que va ser l’ofensiva del 1993 a Afshar, a Kabul occidental, quan era comandant de l’Aliança Nord: bombardeig indiscriminat d’àrees civils, arrests arbitraris, pallisses, execucions, violacions, tortures, mutilacions i saqueig.

S’ha informat de la disposició d’unir-se a aquesta nova Aliança Nord d’Abdul Rashid Dostum, un altre senyor de la guerra al que donà suport la CIA i que va esdevenir famós per canviar de bàndol, havent combatut els mujahidins que tenien el suport dels EUA als vuitanta com a comunista abans d’alinear-se amb Washington per combatre els talibans el 2001. Dostum, la milícia del qual ha estat recentment derrotada per uns talibans imparables, és famós per la seva brutalitat extrema. El fet pel qual és probablement més conegut és per haver matat a milers de presoners de guerra talibans tancant-los en contenidors de transport de metall exposats al sol, sense menjar ni aigua, on s’asfixiaren fins a la mort.

Però això no és tot, ja que Dostum ha estat repetidament acusat de personalment agredir, assassinar i violar amb impunitat. Segons el testimoni del seu antic xòfer, quan va refusar casar-se amb la xicota de 15 anys de Dostum perquè aquest la pogués seguir veient malgrat la desaprovació de les seves dones, Dostum va segrestar, torturar i violar repetidament al seu conductor durant dies abans d’encadenar-lo a l’interior d’un camió pels llavis. Dostum, d’acord amb el seu xòfer, va fer assassinar la seva primera dona, és conegut per violar menors d’edat i a molts dels seus adversaris polítics, una acusació repetida per altres.

D’acord a un cable del Departament d’Estat filtrat per WikiLeaks, Dostum va agredir i violar a un company del seu partit el 2006, obligar a un governador a abandonar el càrrec enviant a manifestants armats a casa seva a l’any següent i apallissat brutalment a un altre membre del partit per un desacord un any després. Ha atacat, segrestat i suposadament ordenat als seus guardaespatlles violar repetidament a un adversari polític, i segrestat i apallissat a un altre, que el cable diplomàtic descrivia com «la darrera de les fites de Dostum borratxo». Dostum va ser considerat tal problema que els funcionaris estatunidencs van intentar blocar el seu retorn al país després d’un dels seus exilis periòdics perquè la seva presència «posaria en perill bona part del progrés aconseguit a l’Afganistan». En comptes d’això va esdevenir el vicepresident del país durant sis anys, fins el 2020.

Possiblement esperant el seu moment es trobi Atta Mohammad Noor, un rival de Dostum que va veure’s obligat a fugir amb ell creuant la frontera de l’Uzbekistan per l’avanç dels talibans. Noor és un altre senyor de la guerra de l’antiga Aliança Nord que va servir com a governador de la província de Balkh des del 2004 fins el 2018. El popular i ambiciós Noor es va construir una reputació nacional de garantir la relativa estabilitat i prosperitat del seu feu del Nord, una regió clau per al comerç amb la Xina i Àsia Central i propera a les ruta de subministrament del Nord dels Estats Units i l’OTAN.

Retrat d’Ahmad Shah Massoud. Foto: Wikipedia

Noor també ha estat acusat de controlar secretament diverses milícies responsables de crims i abusos com ara l’apropiació de terres per incorporar-les a les de la policia local, intimidació i agressions físiques als seus adversaris polítics, d’enriquir-se a través dels seus vincles amb narcotraficants i d’emportar-se comissions mafioses dels acords comercials tancats a la província. Segons un informe intern del govern que no arribà a publicar-se obtingut per Human Rights Watch, Noor protegí a un conegut segrestador i assassí, fins i tot de nens, evitant que fos jutjat a Kabul i assegurant-se que tenia una confortable estada a la presó un cop va ser condemnat, des de la qual va continuar supervisant els crims de la seva organització.

Cap d’aquests personatges inspira confiança que un govern dirigit per la camarilla que forma la resistència contra els talibans seria preferible per a la majoria d’afgans que els talibans que acaben de prendre el poder.

Sense bones opcions

Els drets de les dones han estat, amb raó, la major preocupació dels observadors occidentals després del canvi de poder. És un factor clau en la crida de Massoud de suport occidental al Washington Post, on afirmava que «hem lluitat durant molt de temps per tenir una societat oberta, on les dones puguin esdevenir metges, la nostra premsa pugui informar lliurement i els nostres joves puguin ballar i escoltar música, o assistir a partits de futbol.» Ni cal dir que aquest era el mateix argument que es va fer gairebé 20 anys enrere per justificar una guerra que ha durat 20 anys.

Una nova Aliança Nord, dominada aleshores, com ara, pel partit fonamentalista Jamiat-e Islami, no serà amb tota probabilitat molt millor per a les dones que el règim dels talibans. A començaments dels noranta, els seus diversos senyors de la guerra –Dostum i el pare de Massoud inclosos– van crear una «catàstrofe humanitària» per a les dones del país, en paraules d’un informe d’Amnistia Internacional del 1995, restringint diversos drets fonamentals –incloent-hi l’obligació de vel integral– sobre la base que eren contraris a l’islam.

Quan van tornar a tenir el poder als 2000 van fer ben bé el mateix, establint unes condicions que segons alguns testimonis eren pitjors que aquelles amb els talibans. Un treballador d’una organització d’ajuda humanitària relatà a Amnistia la vida en els territoris controlats per l’Aliança Nacional de la següent manera: «Durant l’època dels talibans, si una dona anava al mercat i mostrava un centímetre de pell, la castigaven a fuetades, ara les violen.» Encara que la premsa occidental ha tendit a oferir la impressió que els talibans eren únics en la seva hostilitat cap als drets de les dones al país, aquests són tristament una extensió del context sociopolític afgà, més ampli, i que va mantenir aquests drets durament restringits durant tots els anys de l’ocupació estatunidenca.

El poble afgà es troba per desgràcia atrapat entre diverses forces, totes elles pràcticament igual de repugnants. És difícil defensar que la resistència contra els talibans, formada com ho està per elements autoritaris, corruptes, vinculats a milícies que han vulnerat els drets humans i a un partit fonamentalista, serà molt millor per a ells que els talibans. Tampoc ho seran mesos, possiblement anys, d’una guerra prolongada.

El govern dels EUA deuria acollir urgentment a tants refugiats com li sigui possible, i utilitzar la pastanaga i el lent i ardu treball de la diplomàcia per extreure el progrés que sigui factible dels talibans en matèria de drets humans. Deuria d’acceptar la derrota dels Estats Units en aquesta guerra i esperar alguna estabilitat per al poble afgà, per defectuosa que sigui.

Article publicat originalment a Jacobin
Traducció d’Àngel Ferrero
Foto de portada: Picyrl.com
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Branko Marcetic és redactor a Jacobin i autor de Yesterday’s Man: The Case Against Joe Biden. Actualment viu a Toronto, Canadà.

Comentaris

Les forces anti-taliban de l’Afganistan, corruptes i embrutides, necessiten la teva ajuda

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.