L’entrevista a Alberto Garzón i la plusvàlua dels gorrins

S'han obert els inferns amb les declaracions del ministre Alberto Garzón però la veritat és que les macrogranges són un molt bon exemple de com opera la lògica capitalista.

L’entrevista a Alberto Garzón i la plusvàlua dels gorrins

S'han obert els inferns amb les declaracions del ministre Alberto Garzón però la veritat és que les macrogranges són un molt bon exemple de com opera la lògica capitalista.

Unes paraules del ministre de consum, Alberto Garzón, han aixecat polseguera sobre la ramaderia espanyola. La dreta les instrumentalitza per obrir un nou front contra el govern i  millorar la seva influència electoral entre la població rural. Els defensors de Garzón, per la seva banda, han recordat que el 93,7% de la producció de carn de porc, el 94,2% de la carn d’aus i el 80,6% de productes lactis es concentra en granges grans i molt grans i ho han considerat una anomalia dels últims anys. Però, més que una anomalia, és una tendència mundial que avança des de fa 7 dècades.

Així, a Alemanya, el 1950 la mitjana en l’engreix de porcs era de 5 per productor. 70 anys després era de 1.175. Es constata, doncs, que cada vegada un nombre inferior de granges altament especialitzades engreixen un nombre superior  d’animals, tant a Espanya com a Alemanya.

Es podrà dir que les dades d’Alemanya no són equiparables a les d’Espanya, ja que allà la població és més nombrosa, i el mateix val per a la producció als EUA i a la Xina, els dos primers productors mundials  de porcs. Tot i que això és cert, no ens ha de passar per alt que Alemanya, malgrat  ser un gran consumidor de porc, és el primer exportador europeu. El 2016, per exemple, van exportar-ne 2,5 milions de tones.  Aquesta tendència té elements perniciosos i, per tant, les crítiques de Garzón són ajustades. Allò que se li pot retreure és haver-ho presentat com una especificitat espanyola, cosa que no vol dir que la ramaderia espanyola no incorpori  elements negatius particulars.

Ara bé, ¿per què es produeix aquest fenomen ara que la producció capitalista prospera en tots els sectors, ramaderia inclosa?

En un món capitalista, allò que mou les inversions de capital és el benefici. Com més gran és el benefici,  més gran es l’incentiu per invertir. Tot i que a nivell individual, la relació no es mecànica, el capdavall el benefici procedeix de l’explotació dels treballadors, és a dir, de la plusvàlua obtinguda amb la producció capitalista de mercaderies. I la carn de porc és una mercaderia més.

La plusvàlua no és altra cosa que el plus-treball o el plus-producte. Utilitzant aquest últim concepte podem dir que una part del que s’ha produït es destina a nodrir els productors, però només una part! En altres mots: els treballadors solen produir una quantia de producte superior al necessari per a la seva reproducció i això, sota el mode de producció capitalista, dona lloc a la plusvàlua (plus-producte, en l’exemple). Si ho traduïm en hores, una part de les jornades laborals dels treballadors permeten produir allò que després ells mateixos (com a conjunt social)  consumiran; l’altra serveix per produir mercaderies que els treballadors no consumiran i que altres acaparen en forma de mitjans de producció,  mercaderies de primera necessitat, mercaderies de luxe, o simplement en forma de diners. Com més gran sigui aquesta segona part de la jornada laboral total, major serà la plusvàlua total i, en conseqüència, major el benefici que el capital es repartirà.

Si la plusvàlua produïda pel treballador depengués només de la durada de la seva jornada laboral, les possibilitats d’augmentar-la serien limitades, ja que les jornades no poden perllongar-se més enllà del temps de resistència dels humans. D’altra banda, cal suposar que si s’allarguessin les jornades laborals, la conflictivitat augmentaria. Però el treball excedent també s’incrementa quan s’escurça el temps necessari per produir les mercaderies que consumeixen els treballadors. Això darrer, com es veurà, es pot aconseguir amb un augment de la productivitat, la qual cosa abarateix les mercaderies necessàries per a la reproducció de la força de treball.

A la plusvàlua produïda per un simple allargament de la jornada laboral, Marx l’anomena plusvàlua absoluta i a la que es deriva de la reducció del temps de treball necessari per reproduir la força de treball, plusvàlua relativa.

És evident que la reducció d’aquest temps de treball necessari per reproduir la força de treball, que dona lloc a la plusvàlua relativa, només s’hi arriba si augmenta la productivitat on es produeixen mercaderies destinades al consum dels treballadors, és a dir, productes de subsistència directa (aliments, habitatge,  vestit, medicines, educació, etc.) i altres que en determinades condicions històriques s’estimen necessaris (mòbils, electrodomèstics, cotxes, oci, etc., en els nostres dies). La reducció del valor de la força de treball prové llavors de la suma global de totes les reduccions del temps de treball necessari en les diverses branques de la indústria que produeixen aquestes mercaderies. Es tracta d’un seguit d’actes independents, duts a terme sense previ acord quant al seu efecte final, però que, tot i així,  l’ efecte final comporta una desvalorització d’aquestes mercaderies i, de retruc, la desvalorització de la força de treball.

Foto: pxhere.com

Quan un capitalista, abaratint un producte particular, a través d’un augment de la productivitat, contribueix a  l’abaratiment general de la força de treball, no sol perseguir aquesta finalitat. L’ impuls per augmentar la productivitat ve d’ altres incentius. ¿De quins?

Suposem que el treball de 60 hores mensuals es materialitza en 10 porcs anuals i per al seu engreix s’utilitzen mitjans de producció que han necessitat 50 hores per fabricar-los. En aquestes condicions, per produir 10 porcs es necessitaran 770 hores anuals. Per tant, cada porc costa 77 hores (és a dir, té un valor de 77 hores). 5 són valor transferit (pels mitjans de producció) i 72 nou valor (aportat per la mà d’obra necessària per a l’engreix). Tot plegat suma les 77 hores per porc.

És possible que en aquestes condicions de  baixa productivitat, la inversió en la indústria porcina no sigui  atraient i només ocupi persones no capitalistes a les quals l’activitat els permet la subsistència, sempre que la  compaginin amb altres activitats.

Si un capitalista inverteix en aquest tipus de producció i quintuplica la productivitat, engreixarà 50 porcs. Suposem que perquè aquest increment sigui possible, fabricar els mitjans de producció necessaris ha comportat 260 hores. En aquestes condicions, el capitalista produirà un porc destinant-li 20,4 hores (6 de valor transferit i 14,4 d’afegit). Pot ser que  el capitalista pugui contractar un treballador, pagant-li un salari equivalent al temps de treball necessari per produir 10 porcs, és a dir, un valor equivalent a 204 hores. Com que aquest treballador no ha treballat 204 hores sinó 260, el capitalista s’apropia d’un plus-treball equivalent a 56 hores.  En aquestes condicions els capitalistes poden estar interessats en instal·lar no una sinó una colla de granges de porcs.

Aquí apareix un element addicional. El valor real d’una mercaderia no és el seu valor individual, sinó el seu valor social;  és a dir, el seu valor no es mesura pel temps de treball que costa al productor en cada cas particular, sinó pel temps de treball socialment necessari per a la seva producció. Mentre la innovació productiva no es generalitzi, aquest capitalista té l’opció de vendre les seves mercaderies, produïdes sota el nou mètode, al seu valor social, venent-les per damunt del seu valor  particular, realitzant així una plusvàlua extraordinària per cada porc, que  sumarà a la plusvàlua (ordinària) ja esmentada.

Però hi ha un problema. Tot això ha vingut per un augment de la productivitat. És a dir, ara es produeixen més porcs que abans. Per tant, per realitzar la plusvàlua s’han de vendre més porcs. En igualtat de condicions, aquests porcs addicionals només poden ocupar una part del mercat a través d’una reducció en el preu. El capitalista en qüestió, acabarà venent per sota del valor social però per sobre del seu valor particular, diguem que per una quantia equivalent a 25 hores, realitzant la seva plusvàlua global (ordinària) de 56 hores més una d’addicional de 4,6 per porc.

En les  noves condicions,  els productors inicials de porcs ni tan sols aconseguiran subsistir,  amb la qual cosa abandonaran les seves produccions per dedicar-se a altres activitats i fins i tot, en alguns casos, es convertiran en treballadors al servei dels nous productors capitalistes. Però la producció de porcs no disminuirà sinó que augmentarà atraient nous capitals.

Això només serà el començament d’una tendència que s’imposarà any rere any. La recerca de la plusvàlua extraordinària, provoca que els capitalistes més solvents inverteixin en noves tecnologies que millorin la productivitat. I així és com a Alemanya s’ha passat d’una producció de 5 porcs per productor fa 70 anys a una mitjana de 1.175 ara. A Espanya, l’evolució ha estat semblant. I la cursa continua. Aquesta cursa incorpora la lluita entre capitals pel control d’un mercat en el qual el capital alemany, entre d’altres, pugna, igual que pugna en el sector de l’automòbil. L’automòbil  indica com pot acabar la història del porc si tot plegat només s’afronta amb música celestial, creient que de sobte tots podem començar a menjar els pernils de primera, als quals ara només accedeixen els més rics.

Però tornem a la desvalorització de la força de treball. Atès que la plusvàlua relativa augmenta proporcionalment a  la productivitat del treball, i el valor de les mercaderies cau de forma proporcional a l’increment d’aquesta  productivitat, el mateix procés que abarateix les mercaderies a nivell unitari permet augmentar la plusvàlua que el conjunt de mercaderies produïdes conté. Així, el capitalista l’únic interès del qual és el benefici, impulsa constantment la reducció del valor de cadascuna de les seves mercaderies, i alhora, augmenta el nombre de mercaderies produïdes tot augmentant la  massa de plusvàlua.

Els capitalistes del garrí, com hem vist, es mouen pel mateix incentiu que la resta. Es dona la paradoxa, que el seu moviment comporta de forma addicional una disminució de les hores de treball necessàries per reproduir la força de treball. Gràcies a això es pot fins i tot arribar a produir un nombre més gran de quilos de carn destinats als treballadors, que superi en escreix als d’abans, cosa que de forma previsible serà vista pels sindicats, com un «bon» repartiment de les millores en productivitat, entre capital i treball. Serà un resultat addicional, que afavorirà a tots els capitalistes com a classe i que fins i tot pot apaivagar la lluita de classes, sense que per això aquest sigui el motiu individual que ha portat a invertir per augmentar la productivitat.

Així doncs, el valor de les mercaderies (inclosa la força de treball) evoluciona en proporció inversa a la productivitat del treball. 40 hores de treball sempre incorporaran el mateix valor nou, independentment del nombre de mercaderies produïdes. La plusvàlua relativa i la productivitat són proporcionals: si un augment de la productivitat produeix una caiguda en el valor dels mitjans de subsistència (i, per tant, en el valor de la força de treball), la plusvàlua relativa augmentarà de forma proporcional. Per tant, el capital té un impuls immanent, i una tendència constant, cap a l’augment de la productivitat del treball, per tal d’abaratir les mercaderies i, en abaratir-les  (en hores de treball necessàries a nivell unitari), abarateix el cost que per a ell suposa contractar el treballador.

Aquest regal addicional, els capitalistes no se’l deixen arrabassar. Si volem que en lloc de les llonganisses de baixa qualitat, els treballadors passin a consumir pernil  procedent  d’uns porcs engreixats en llibertat que només mengin glans i beguin del rius, prèviament caldrà una re-valorització de la força de treball i això no cau del cel, per molt que alguns surtin amb la retòrica de «la sobirania del consumidor».  Aleshores, els increments dels salaris i de les pensions, s’haurien de calcular, no en base a una cistella de la compra que incorpori mercaderies que s’han fabricat utilitzant les formes de producció vigents, sinó una altra cistella que incorpori el preu dels productes ecològics. Pot ser que Garzón hi estigui d’acord, però no crec que ho comparteixi el govern del qual forma part ni la Unió Europea. Si Garzón obre la boca en aquesta direcció el tornaran a estomacar. Tampoc veig que aquesta sigui la proposta dels sindicats majoritaris, que malgrat  recórrer  al comodí del  «nou model productiu», només reclamen increments salarials moderats, en consonància amb la inflació real i prenent com a referent l’actual cistella de la compra.

Foto: pxhere.com

¿Està interessat el capitalista individual en la utilitat de la seva mercaderia? En un principi no: només  li interessa la plusvàlua que conté. Però per poder vendre-la, aquesta mercaderia ha de ser útil al comprador i ha de ser igual o millor que la dels competidors. Així molts increments de productivitat han anat associats a una millora en les característiques de la mercaderia produïda. Es produeixen, per exemple, més cotxes que fa 50 anys i per produir-los es necessiten menys hores de les que abans s´hi destinaven. Però,  en general, sembla que els cotxes són millors que els  de  fa 50 anys. Això a la ramaderia és més difícil, tot i que s’ha de reconèixer que han aconseguit enviar a les prestatgeries de les grans superfícies, formatge, iogurts, hamburgueses,…, i llonganisses, amb més bon  gust i més bona pinta.

Els increments de productius en la ramaderia no comporten únicament multiplicar la quantitat de materials, com passa en la fabricació de cotxes, habitatges o electrodomèstics. En aquest cas, es tracta de multiplicar la quantitat d’essers vius i d’arrencar-los més producte (més ous, més llet, més quilos de carn, etc.).  Els porcs no es fabriquen amb màquines, sinó a través de la seva pròpia reproducció, si bé en aquesta reproducció, ara les màquines i les noves tecnologies (especialment químiques) també hi intervenen,  ocasionant efectes perversos sobre la vida d’aquests animals. D’altra banda, l’engreix, necessita un temp determinat, difícil de canviar, però ara l’han canviat. Per reduir aquests temps, s’han modificat les pautes d’alimentació i les  conductes dels animals en captiveri. Això escurça els temps, cosa fonamental per ampliar la plusvàlua, ja que com més curt és el temps de rotació d’un capital, més gran és la plusvàlua anual. El problema és que amb aquests increments de productivitat, la qualitat de la carn empitjora, com encertadament assenyala Garzón. Així, alimentar els treballadors surt més barat i se’ls pot acontentar amb més ranxo, però de menor qualitat.

Els increments de productivitat comporten una utilització més gran de materials i una producció major de residus, amb els corresponents problemes ecològics. Això és general en tots els sectors. En el cas dels porcs, entre l’increment dels materials es troba el pinso i els productes químics associats i entre els residus, els purins. Així el problema adquireix una dimensió superior. A alemanya s’ha implantat un sistema de descomposició del purí que permet el seu moviment d’un lloc a un altre, tot desplaçant la part que no pot absorbir l’agricultura de proximitat. La UE  retreu a Espanya l’endarreriment en aquesta gestió. Això no significa que reclami un nou sistema productiu, com alguns ingenus volen interpretar. Reclama més eficiència en el sistema vigent.

Corregir el retard espanyol, exigeix diners que podrien venir dels fons europeus. Al capdavall se’ns diu que cal prioritzar la modernització ecològica. La qüestió és saber a quines mans  aniran aquests fons , en cas de que també en destinin a la «modernització de la ramaderia intensiva» i si no s’incentivarà prèviament la implantació del capital estranger en un sector on   ara no té la força que per exemple té en l’automòbil.

Alguns defensors de Garzón han dit que l’agricultura intensiva emmerda  «l’Espanya buidada» i l’acaba de buidar. És una veritat a mitges. Els canvis, com hem sostingut al començament, venen de lluny. De fet, la complementació d’una agricultura, cada vegada més mecanitzada, amb la ramaderia de nou tipus, en un primer moment van evitar que l’Espanya buidada, es buidés més encara. Això es va assolir a través d’un procés peculiar, amb el qual es va promocionar un fenomen que  podríem definir com a ramaderia intensiva «en el propi domicili», incentivat per grans grups capitalistes de l’alimentació i la distribució, ja que el porc, només arriba al mercat en forma de llonganisses i altres productes alimentaris que fabriquen els grups industrials i venen les grans superfícies i el grans distribuïdors. Aquests grans capitals, subministraven els garrins, els conills o les aus per a l’engreix, el pinso i el tractament  veterinari. De la resta s’ocupava el ramader subsumit al gran grup alimentari i/o distribuïdor. Entre aquesta resta estaven les instal·lacions, el consum energètic, la mà d’obra i la gestió de residus. Això ha canviat de dimensió. A mesura que l’agricultura i la ramaderia s’han mecanitzat amb els corresponents increments de productivitat, les petites granges domèstiques han estat substituïdes per granges grans, de la mateixa manera que ha crescut el nombre d’hectàrees que cada propietari o arrendatari conrea. Però el model segueix sent semblant, amb la qual cosa el problema dels residus queda en mans d’uns ramaders que en el fons no són més que una anella de la cadena del gran grup alimentari. I alhora, a mesura que la productivitat s’incrementa, la mà d’obra necessària disminueix, amb la qual cosa l’Espanya buidada, certament,  se segueix buidant  més encara i només li arriben treballadors provinents d’altres indrets, disposats a realitzar un treball dur i mal remunerat al servei del ramader. Qui més es beneficia de tot plegat és  el gran  capital, al qual el ramader està subsumit.

En una societat de classe i mercantilitzada com la nostra, hi ha mercaderies per als rics (mercaderies de luxe) i mercaderies comunes. El mercat també reflecteix les diferències de classe i també ho fa en l’alimentació. Com que els increments de productivitat solen impactar en les mercaderies de luxe com ho fan en les altres, poden abaratir-les fins un nivell que acaben sent mercaderies comunes. El automòbils, els mòbils, els ordinadors o certes mercaderies d’oci, poden servir-nos d’exemple. Aquest és un altre dels punts forts del capitalisme que l’ajuda a garantir la pau social, sense afectar l’estatus dels rics, ja que a mesura que unes mercaderies de luxe passen a la condició de mercaderies comunes, apareixen noves mercaderies de luxe ¿És possible que aquest procés afecti  l’alimentació permetent que els aliments ecològics s’abarateixen i puguin ser mercaderies comunes, sense necessitat de re-valoritzar la força de treball? En alguns supòsits, sí. L’exemple paradigmàtic podria ser la producció de soja, encara que aquí xoquem amb un altre problema, derivat dels transgènics. Però en el cas que ens ocupa, aquest procés topa amb la conducta «natural» de la natura que demanda cicles llargs, tot impedint l’escurçament dels períodes de rotació del capital,  i també demana prescindir de bona part dels mitjans de producció que han permès els intents de productivitat. Te la pinta que això de «pernil per al pobre, pernil per al ric» perdurarà.

El capitalisme actual tendeix a consolidar la complementarietat entre una agricultura intensiva amb una altra d’extensiva. Si acceptem aquesta complementarietat, ¿es pot dir que el consum de carn és abusiu? Depèn: hi ha  qui encara no té garantida la suficiència alimentaria, carn inclosa. Ara bé, els increments de productivitat són tan grans que sovint obliguen a portar tones i tones de carn al mercat, tot convertint el consum de carn en «esport de masses», sobretot quan hi ha una “cultura alimentària” que ho abona. Aquest  consum excessiu, que de per si ja és perjudicial per a la salut, accentua la seva nocivitat, donada la mala qualitat de la carn produïda. Aquí  Garzón torna a tenir raó. El problema és que mentre ell rep les bastonades, els seus col·legues de govern callen o fins i tot se sumen al bastoneig general.

Foto de portada: Canal Sur Media
Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Comentaris

L’entrevista a Alberto Garzón i la plusvàlua dels gorrins

Deixeu un comentari

[bookmark]
Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email
Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.