La victòria de les que raonen

Per aturar el feixisme i per disputar la batalla contra el capitalisme és absolutament imprescindible abandonar el cinisme propi dels espais anticapitalistes, especialment caracteritzat per esperar que la història ens doni la raó.

La victòria de les que raonen

La victòria de les que raonen

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Per aturar el feixisme i per disputar la batalla contra el capitalisme és absolutament imprescindible abandonar el cinisme propi dels espais anticapitalistes, especialment caracteritzat per esperar que la història ens doni la raó.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Per aturar el feixisme i per disputar la batalla contra el capitalisme, ja no només per unes millors condicions vitals sinó per la pervivència de la vida, tal com la coneixem, en un planeta amb uns recursos limitats i escassos, és absolutament imprescindible abandonar el cinisme propi dels espais anticapitalistes, especialment caracteritzat per esperar que la història ens doni la raó. No correspon a aquest article, ni a aquest mitjà, elaborar la tàctica i estratègia a entomar per avançar en aquest sentit, però sí que al conjunt de les militants d’espais transformadors ens pertoca evitar lectures parcials de la realitat, més proclius a satisfer els mateixos biaixos de confirmació que a traçar un imaginari que ens permeti guanyar tots els espais possibles en l’oposició a la mercantilització de la vida. Bertolt Brecht, a La vida de Galileo Galilei, escrivia «S’imposa tanta veritat en la mesura que nosaltres la imposem. La victòria de la raó només pot ser la victòria dels que raonen». La història, entesa com el mer progrés en termes de temps, no atorga la raó, sinó que raonar és condició prèvia i necessària per a la victòria. Crec que l’exercici més urgent pel conjunt de l’esquerra sobiranista és canviar el tactisme per la tàctica, ampliant els marcs teòrics del subjecte conformador del nosaltres, que ha d’entomar l’embat contra aquelles estructures i construccions econòmiques, jurídiques i polítiques que impedeixen la democràcia i la sobirania. El conjunt de reflexions plasmades s’emmarquen sota el propòsit de suscitar uns paràmetres respecte als quals debatre i abordar aquesta lluita.

La sessió d’investidura del passat 7 d’abril és l’exemple més recent dels problemes aparellats a la perversió i parcialitat d’una lectura de la realitat que satisfà interessos propis i no col·lectius tweet

L’exemple més recent dels problemes aparellats a la perversió i parcialitat d’una lectura de la realitat que satisfà interessos propis i no col·lectius, la trobem en la sessió d’investidura del passat 7 d’abril, quan les forces polítiques tant a favor com en contra del nou equip de govern van performar una recuperació de l’imaginari al voltant del moment històric previ al cop d’estat del 36.

Aquesta performació es prefigurava des de la campanya i es nodria especialment de la manca d’una ruptura integral amb la dictadura franquista durant la transició, que va permetre la falta d’hegemonia al voltant de la història oficial, del que es tendeix a recordar més com una guerra civil que com un cop d’estat a un govern legítim escollit per sufragi. La polarització i exageració del discurs, situat en l’estret marge del mal menor per evitar al sector contrari, en contra de què pot semblar, beneficia ambdós blocs. Tant el terror ‘anticomunista’ com el front ‘antifeixista’ troben així la seva justificació a la manca d’un programa clar en termes efectius i materials en la centralitat del debat.

Però una construcció discursiva ad hoc no és mai reflex de la realitat, obstinada a indicar que, si bé convé descartar d’entrada postulats del tipus ‘com pitjor, millor’, essent més favorable per la majoria de les classes populars arreu de l’estat espanyol un govern PSOE-PODEMOS que l’arribada al poder d’un partit com VOX, a hores d’ara, no podem afirmar que el seu programa sigui feixista. Aquest es tracta d’una defensa de màxims de la burgesia tradicionalista més depredadora. Ara bé, havent adoptat ja les formes característiques, es podria donar que adoptessin també el fons i els continguts propis del feixisme si els interessos dels subjectes polítics que representen es veiessin amenaçats.

No es pot menystenir tampoc la capacitat de marcar agenda i plantejar marc de debat que VOX ha assolit amb la contínua ajuda dels mitjans de comunicació, que converteixen en noticiable cada declaració pública. Quan encara no fa un mes de la conformació del govern, el nombre de titulars i debats públics i privats ocupats pel pin parental sobrepassa els generats entorn al programa del Govern, poc exposat, que no s’apropa als màxims postulats per la socialdemocràcia i que, tot i alguns titulars a celebrar, és poc més que una selecció de highlights que ni tan sols pretén abordar l’origen de l’explotació i precarització del gruix de la societat, només pal·liar superficialment les seves conseqüències.

es contínues mencions al ‘miracle constitucional del 78’ i la corresponent consagració legal de drets, no poden eliminar el fet que l’article 135 estipula com a contrària a la Constitució tota política que atempti contra l’estabilitat pressupostària tweet

L’autonomització de la política al marge de les dinàmiques sistèmiques i les concepcions que sostenen que el discurs és, en si mateix, performatiu i generador de realitat obvien, precisament, aquells fenòmens fefaents d’aquesta. Les contínues mencions al ‘miracle constitucional del 78’ i la corresponent consagració legal de drets, no poden eliminar el fet que l’article 135 de la norma normarum estipula com a contrària a la Constitució tota política que atempti contra l’estabilitat pressupostària i la sostenibilitat financera. Aquest és un dels primers topalls per dur a terme l’avenç promès en matèria social però, fins i tot si la fiscalitat tímidament progressiva anunciada permetés driblar el mencionat article, seguirien sense poder desenvolupar polítiques que no es cenyissin estrictament al consens neoliberal de la Unió Europea, mantenint l’estat buit de sobirania sota la tirania del deute que sustenta l’entramat juridicopolític amb l’FMI, el Banc Mundial i el Consell Europeu com a màxims garants de l’status quo equivalent, a estats com l’espanyol o el grec, d’austeritat.

Hi ha certa perillositat en decretar «emergències antifeixistes’ preventives i en conformar un govern de «coalició progressista» sobre l’excés de simbolisme. Walter Benjamin, a ‘Sobre el concepte d’història’ apuntava que «La tradició dels oprimits ens ensenya que l’estat d’excepció en el que vivim és la norma» i afegeix: «La possibilitat d’èxit del feixisme es basa en el fet que els enemics l’enfronten en nom del progrés com a norma històrica. La sorpresa davant el fet que les coses que vivenciem siguin ‘encara’ possibles en el segle XX no és en absolut filosòfica».

La trampa de la dicotomia plantejada, presentar actualment la disjuntiva ‘democràcia – feixisme’, amaga la contradicció principal d’aquesta ‘democràcia’ tweet

Un govern que es constitueix en nom del progrés però no qüestiona el sistema en si mateix ni el conjunt d’institucions juridicopolítiques estatals i supraestatals que garanteixen la seva continuïtat per sobre de tothom, és un govern destinat a implementar unes mesures insuficients, que generaran cotes més altes d’insatisfacció i desafecció, a les portes d’una crisi econòmica i ecosocial que no permetrà polítiques expansives per la limitació dels recursos disponibles, convertint el govern que havia de ser l’aturador del feixisme, en la perfecta excusa pel seu ascens.

La trampa de la dicotomia plantejada, presentar actualment la disjuntiva ‘democràcia – feixisme’, amaga la contradicció principal d’aquesta ‘democràcia’: la impossibilitat que es desenvolupi sota el capitalisme. Una societat que escull els seus representants polítics sota la coacció que exerceixen formacions com VOX, abanderant la reducció a mínims dels drets socials i polítics de grans grups poblacionals, no és una societat lliure, com tampoc ho és una població precaritzada, en eterna mobilitat imposada, sense certesa sobre les condicions materials del mes propvinent, amb perspectives de futur inexistents i on el total de la seva vida es troba vinculat a les possibilitats de vendre la seva força de treball en un mercat amb cada cop menys límits legals que regulin l’explotació.

El cicle de protestes populars internacional que s’està donant des de 2010 ininterrompudament, s’expressa de diferents formes però té en comú la reclamació de millora de les condicions de vida i dels sistemes locals de democràcia. A l’estat espanyol va comportar l’expansió de moviments destituents i a Catalunya es va configurar, a més, al voltant del dret a l’autodeterminació, un moviment que ataca frontalment el Règim del 78. Ambdós es van canalitzar institucionalment a través de partits que qüestionaven el conjunt del sistema per la seva manca de compatibilitat amb els drets civils i socials més bàsics. Les formacions polítiques situades a l’esquerra tenen la tasca d’evitar que a través d’un procés de revolució passiva, els diferents moviments que s’han desenvolupat, com el moviment per l’habitatge o per unes pensions dignes, siguin assimilats per la institució, reduint les seves demandes a quelcom que el Règim pugui integrar sense afectar el seu funcionament estructural. La pujada de l’SMI resulta un cas paradigmàtic d’aquest procés i del possible paper històric d’aquest govern: el vicesecretari de Comunicació del PP, Pablo Montesinos declarava que el seu partit «respeta y apoya» la mesura plantejada i advertia que aquesta podia ser «un bany de realitat» pel vicepresident Pablo Iglesias.

Els diferents moviments per una vida digna, així com les formacions polítiques sobiranistes al conjunt de l’estat espanyol, tenen la possibilitat de reconèixer en el sostre de vidre que representen el conjunt del Règim del 78 i la Troika tweet

Si la posició de Podemos al llarg de la legislatura és similar a la presa davant la vaga del dia 30 a Euskal Herria, on han optat per potenciar la divisió entre col·lectius i la desmobilització a aprofitar la tensió generada al carrer per guanyar posicions respecte als seus socis de govern, la desafecció entre la base mobilitzada, que ha recolzat un projecte de asalto al cielo, i l’estructura nacional, pot significar la davallada del partit i la seva reducció a crossa política del PSOE, en una reestructuració del bipartidisme, amb més agents però les mateixes posicions en bloc i amb una nova relació simbiòtica on els partits més radicals, VOX a la dreta i Podemos a l’esquerra, reforcin el paper de centralitat de la vella política.

Els diferents moviments per una vida digna, així com les formacions polítiques sobiranistes al conjunt de l’estat espanyol, tenen la possibilitat de reconèixer en el sostre de vidre que representen el conjunt del Règim del 78 i la Troika, el mínim comú necessari per treballar coordinadament per tal d’evidenciar que les seves exigències no es poden veure satisfetes sense un procés de ruptura, que superant la fe en la institució com a eina de resolució de conflictes, per la incapacitat derivada del procés de despossessió que impliquen les dinàmiques del capitalisme global, evidenciï la inexistència de pressupòsits suficients perquè el contracte social entre l’estat i la població resulti vàlid. L’obligació de no exclusió entre les esquerres segons la seva proposta d’estructuració territorial, és condició necessària per a bastir arreu del territori un contrapoder capaç de forçar a Podemos fins a l’elecció entre l’atzucac que li suposaria fer pròpia la consigna de Tatcher (There’s no alternative) o evidenciar que la manca d’alternativa és deguda als equilibris de poder actuals, confrontant als seus socis de govern i fent pública i notòria la realitat de manca de sobirania estatal en el marc de la Unió Europea, acceptant com a prioritària la construcció d’una alternativa que permeti un nou procés constituent d’una, ara sí, democràcia real que pugui afrontar els reptes en matèria econòmica, social i ecològica que pertoquen a aquest moment històric.

Foto de portada: Flickr – Alvaro Franco
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Cambrera, activista social i cultural local, militant de la CUP i Guanyem Sant Boi.

Comentaris

La victòria de les que raonen

  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Articles relacionats

Properament més articles disponibles de la mateixa temàtica.

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

All articles loaded
No more articles to load

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.