La venjança de les elits

Salvini no ha sigut el líder populista i antiausteritat que ha volgut vendre la Lega. En aquest article es posa llum sobre la gestió del govern Lega i M5S i les causes de la seva fractura

La venjança de les elits

La venjança de les elits

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Salvini no ha sigut el líder populista i antiausteritat que ha volgut vendre la Lega. En aquest article es posa llum sobre la gestió del govern Lega i M5S i les causes de la seva fractura
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El surrealisme que cèlebrement caracteritza la política italiana va assolir una nova fita el mes passat, quan en qüestió de poques setmanes el país va passar de tenir «el govern més populista d’Europa» —una insòlita aliança entre dos partits «antiestablishment», el Moviment Cinc Estrelles (Movimento Cinque Stelle, M5S), «ni de dretes ni d’esquerres», i la Lliga (Lega), de dretes i euroescèptica— a tenir-ne un de clarament proestablishment: el M5S va arribar a un acord per formar govern amb el Partit Democràtic (Partito Democratico, PD), europeista i de centre liberal, després que el líder de la Lliga, Matteo Salvini, retirés sobtadament el seu suport a l’administració anterior. I tot plegat sense ni tan sols substituir el primer ministre, l’independent Giuseppe Conte, professor de Dret.

Per bé que el moviment de Salvini va agafar a tothom per sorpresa, sobretot perquè va ser en plenes vacances d’estiu, no es pot dir que fos del tot inesperat. Durant els primers sis mesos la coalició M5S-Lliga va semblar que funcionava, malgrat —o potser justament a causa de— les diferències entre tots dos partits. Les seves polítiques en matèria d’economia, per exemple, són força divergents: la Lliga presenta una estratègia econòmica clarament orientada al mercat i a l’estimulació de l’oferta —d’aquí la seva proposta insígnia, una reducció fiscal semblant a la de Trump, el mal anomenat «impost fix»—; el M5S, per la seva banda, és més intervencionista, amb un pla econòmic enfocat a la demanda. Tanmateix, hi ha qui podria dir que si no hagués estat pel posicionament de la Lliga en política pressupostària, menys estricte, i pel seu enèrgic rebuig a les exigències fiscals pressupostàries de Brussel·les, en oposició a l’actitud del seu soci de govern, més partidari del compliment de les normes i més reticent al conflicte amb la Unió Europea, el M5S ho hauria tingut molt difícil per vendre el seu costós programa d’ajudes econòmiques, l’anomenat reddito di cittadinanza.

El final de la lluna de mel

A principis del 2019, però, les diferències entre les dues formacions van començar a esdevenir cada cop menys complementàries i més excloents. D’una banda, Salvini, embravit per la seva incessant pujada en les enquestes, va anar intensificant el seu discurs sobre la necessitat d’augmentar el dèficit fiscal per poder aplicar l’impost fix; de l’altra, un Moviment Cinc Estrelles cada vegada més eclipsat i més mancat de rumb, en un qüestionable intent de contrarestar el creixent monopoli de Salvini en la presa de decisions del Govern, especialment en immigració, va començar a recalcar la necessitat d’ajustar l’economia del país a l’estricte marc pressupostari dictat per la Unió Europea, la qual cosa significava la impossibilitat d’aplicar la reducció fiscal de la Lliga. La situació va agreujar-se encara més quan la Comissió Europea va obrir un procediment de dèficit excessiu contra Itàlia; vorejant l’absurd, el text acusava Itàlia d’«incomplir greument» les normes fiscals del Pacte d’estabilitat i creixement.

Font: Flickr – European Parliament

El punt de màxima tensió va arribar durant la campanya per les eleccions europees, quan en un moviment igualment discutible i amb l’objectiu d’esgarrapar uns quants vots el líder del M5S, Luigi di Maio, va abraonar-se contra Salvini i la Lliga per un escàndol de corrupció que s’havia destapat entre els alts càrrecs del partit. Com sabem, l’estratègia no va funcionar, perquè la Lliga va arrasar a les eleccions, amb un 34 % dels vots, i el M5S es va endur una colpidora derrota després de perdre sis milions de vots respecte de les eleccions nacionals de l’any anterior. A partir d’aquest moment l’aliança governamental, cada cop més fràgil, ja no va fer sinó anar aigua avall.

Salvini, amb els ànims encara més inflamats arran del triomf electoral, va redoblar la pressió sobre el recalcitrant ministre d’Economia, Giovanni Tria, perquè inclogués la reducció fiscal en la nova llei de pressupostos del 2020 i perquè ignorés les exigències de controlar el dèficit que arribaven des de Brussel·les. El M5S, que comptava amb el suport del primer ministre, Giuseppe Conte, va sortir a la defensa de Tria i va reafirmar la necessitat de complir les demandes de Brussel·les. Llavors, a principis de juliol, Tria, sense consultar-ho a cap dels dos partits —que sapiguem—, va adreçar una carta a la Unió Europea en què prometia reduir el dèficit d’Itàlia i aplicar mesures d’austeritat més severes. L’endemà mateix la Comissió Europea va tancar el procediment de dèficit excessiu. Va ser ben bé una recreació del que va passar a finals del 2018, quan el Govern va enviar a la Comissió el seu projecte de pressupost per al 2019 perquè l’aprovés. En aquella ocasió la Comissió va rebutjar el dèficit planejat en el 2,4 % i va amenaçar d’activar el procediment. Després d’una llarga i fingida protesta, el Govern italià va acabar cedint parcialment davant la Comissió i va acceptar reduir fins al 2,04 % el dèficit previst per a l’any següent.

Aquesta última vegada, però, Salvini no va ser humiliat tan sols per la Comissió Europea, sinó també pel seu soci de govern i pel ministre d’Economia, que va començar a criticar obertament també el pla pressupostari de la Lliga. L’esquerda entre les dues formacions polítiques es va fer evident a mitjan juliol, quan el M5S va votar a favor de la candidata alemanya a la presidència de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, exministra de Defensa d’Alemanya, membre del partit d’Angela Merkel i defensora a ultrança de les mesures d’austeritat —el 2011 va suggerir que Grècia avalés els crèdits de rescat amb les seves reserves d’or—, mentre que la Lliga, en el que en retrospectiva sembla una estratègia calculada, va votar-hi en contra. Segons els eurodiputats del M5S, la coalició governamental havia pactat un acord per votar Von der Leyen i la Lliga l’havia trencat.

La votació va consolidar la fractura entre els dos socis, amb Salvini que acusava el M5S d’agenollar-se davant França i Alemanya i de trair les seves arrels euroescèptiques. Poc després, a principis d’agost, el líder de la Lliga va inaugurar oficialment la crisi de govern demanant unes eleccions anticipades, que de segur li haurien donat una majoria aclaparadora. El cas, però, és que les coses no van anar segons les havia planejades, perquè en un altre gir argumental imprevist, al cap de poques setmanes d’haver esclatat la crisi, el M5S va anunciar que formaria nou govern amb el seu arxienemic, el Partit Democràtic.

Wikimedia Commons – Alexmar983

La Lliga: el gat amagat

Si s’hagués de basar en aquest relat, en què m’he limitat a reproduir a ulls clucs les declaracions oficials de les dues formacions, el lector podria, i amb raó, atribuir al Moviment Cinc Estrelles el gruix de la responsabilitat de la ruptura per haver-se «venut» a Brussel·les. Aquesta és, en efecte, la història que ha anat escampant Salvini des de llavors. I, tot sigui dit, si hi ha una cosa clara és que, des que ha entrat al Govern, el M5S ha trigat ben poc a despendre’s de la seva vessant «populista» i adoptar una actitud més «responsable» i «institucional», particularment vers la Unió Europea —no fa pas gaires anys feia campanya per sortir-ne—, probablement en una ingènua temptativa de caure en gràcia a l’establishment. Ara bé, les credencials «antieuropeistes» i «antiausteritat» de la Lliga també cal posar-les en dubte.

Hi ha un bon motiu per pensar que el paperot anti-Brussel·les de Salvini no és res més que això. El cas és que, juntament amb el seu discurs sobre la immigració, aquesta actitud ha tingut un paper fonamental en la transformació de la Lliga, que ha passat de ser un partit merament regionalista centrat gairebé exclusivament en l’assoliment d’una autonomia més gran, si no la independència, per a la Padània, que comprèn les regions del nord d’Itàlia —per això el seu nom original, Lliga Nord (Lega Nord)—, a ser la primera formació política del país, i ho ha fet canalitzant la desafecció general envers la Unió Europea, sobretot en les regions meridionals, les més castigades per la crisi. Tanmateix, la facció «padanesa» de la Lliga no té gens d’interès a trencar la relació amb la Unió Europea. El suport que rep prové de les indústries amb vocació exportadora del nord d’Itàlia, petites i grans, les quals estan plenament integrades en la cadena de valor europea —això és, alemanya— i es beneficien de les polítiques europees de compressió salarial; a banda, els seus representants locals, els poderosos presidents de regions com ara la Llombardia, el Vèneto o Friül-Venècia Júlia, continuen tenint una influència considerable dins el partit.

Hi ha un bon motiu per pensar que el paperot anti-Brussel·les de Salvini no és res més que això tweet

Per fer-nos una idea de la divisió interna de la Lliga en aquesta qüestió, recordem que un dels pesos pesants del partit, Roberto Maroni, que havia estat dirigent de la formació i també president de la Llombardia, fa poc va exigir la creació d’una Europa federal. De fet, fins i tot la proposta legislativa de la Lliga de concedir més autonomia a les regions septentrionals, bloquejada pel M5S poc després de la ruptura de govern, s’adiu força a la tradicional estratègia de regionalització de la Unió Europea, que pretén establir una relació encara més directa entre les diverses regions del continent —i les anomenades «macroregions»— i les institucions europees, de tal manera que els governs nacionals, que en queden al marge, veuen encara més minvada la seva autoritat. Una idea que, és clar, no acaba d’encaixar amb el suposat segell «sobiranista» del partit.

Ursula Von der Layen. Font: Flickr – European Parliament

Això podria explicar l’actitud lleugerament esquizofrènica que va mostrar la Lliga durant l’any que va durar el govern de coalició amb el M5S. Per exemple, la polèmica proposta d’emetre els bons estatals anomenats «mini-BOT» per pagar el deute que té el sector públic amb els proveïdors privats, plantejada inicialment pel portaveu econòmic del partit, Claudio Borghi, va ser refrenada per ni més ni menys que un altre membre destacat de la Lliga, Giancarlo Giorgetti, exsecretari del Consell de Ministres durant el govern de coalició i representant de l’ala europeista del partit. També podria explicar per què Salvini, que discrepava amb el M5S en ben bé qualsevol tema, des d’immigració fins a la línia d’alta velocitat Torí-Lió, no va oposar-se mai públicament a l’excessiva deferència del seu soci de govern envers Brussel·les. Finalment, també seria legítim posar en dubte el compromís amb què la Lliga defensava el tan trompetejat «impost fix», perquè a banda que no va fer ni una sola proposta en ferm, les estimacions diuen que la mesura tindria un cost total d’entre 10.000 i 60.000 M€.

La «convenció» antidemocràtica europea

Independentment de l’estratègia real que tingui la Lliga amb relació a Europa, si és que en té cap, sembla prou clar que Salvini no veia amb bons ulls aprovar així com així un projecte de pressupost que es perfilava auster i que de ben segur hauria estat incompatible amb qualsevol reducció fiscal substantiva. Aquest punt mereix una reflexió més àmplia. El fet que un govern electe pugui desmanegar-se perquè, entre altres raons, les autoritats europees li prohibeixen tenir el dèficit que necessita per aplicar la seva proposta política —l’«impost fix» era un dels punts de l’«acord de govern» entre la Lliga i el Moviment Cinc Estrelles— és una clara mostra de les serioses limitacions que imposa l’arquitectura de Maastricht a la política democràtica i de la manera en què aquest sistema genera inestabilitat política.

En poques paraules, que Itàlia, com altres països de l’eurozona, no tingui els instruments «normals» de política econòmica —bàsicament, política monetària, fiscal i de tipus de canvi— significa que qualsevol govern, «populista» o no, es veu irremeiablement mancat de les eines bàsiques necessàries per activar l’economia i mantenir el consens social. Aquest impediment és particularment greu en contextos de profunda crisi socioeconòmica, com la que pateix Itàlia des de fa més d’una dècada, en què calen polítiques expansives que són inconciliables amb la pertinença a la Unió Europea. Com escriu Fritz W. Scharpf, exdirector del Max Planck Institute for the Study of Societies, en països com Itàlia la unió monetària no ha comportat tan sols enormes costos socioeconòmics, sinó que també «ha causat la destrucció de la legitimitat democràtica del Govern».

Paolo Savona (esquerra). Font: Wikimedia Commons

En aquest sentit, pot ser útil recordar com Giovanni Tria, un economista amb una trajectòria totalment convencional, va acabar sent el ministre d’Economia d’un govern presumptament «populista». Pot ser que el lector recordi que el nom que van proposar en un principi tots dos partits a l’hora de formar govern va ser el del també economista Paolo Savona. No obstant això, a pesar d’un més que respectable currículum —entre altres càrrecs, havia ocupat el de director general de Confindustria, la federació industrial italiana, i el de ministre d’Indústria en el govern europeista de Ciampi a la dècada del 1990— Savona va rebre el veto del president del país, Sergio Mattarella, per la seva posició excessivament crítica amb Europa. Val a dir que els articles i discursos de Savona que el van posar entre les cordes no eren ni de bon tros incendiaris: Savona l’únic que deia era que si l’eurozona no esdevenia una unió pressupostària plenament formada i adulta acabaria per desintegrar-se i, arribat el cas, tots els països, Itàlia inclosa, haurien de tenir preparat un pla d’emergència que preveiés també una sortida unilateral de la Unió, una posició compartida per innombrables economistes i responsables polítics, entre els quals hi ha diversos guanyadors del Premi Nobel.

Mattarella, però, tenia un punt de vista molt diferent. Segons els especialistes en dret Marco Dani i Agustín José Menéndez, és un punt de vista que posa de manifest «els límits democràtics de l’arquitectura constitucional i la cultura institucional europees» i «les restriccions que la pertinença a la Unió Europea imposa al funcionament de les democràcies constitucionals nacionals», unes restriccions que sovint són molt més subtils que una falta de sobirania monetària o un control estricte de la despesa pública. Mattarella va explicitar que els dubtes de Savona sobre la sostenibilitat de l’eurozona en la forma actual el desqualificaven, atès que el seu mer nomenament com a ministre podria fer incrementar el cost del deute públic italià, l’infame spread. Deia que posaria «seriosament en risc els estalvis dels nostres ciutadans i de les famílies italianes». Com expliquen Dani i Menéndez, la decisió de Mattarella sembla que apunta a l’existència d’«una mena de “convenció”, funcionalment equivalent a una convenció constitucional, per la qual les formacions o coalicions polítiques que són crítiques amb els actuals marcs econòmics i monetaris de l’eurozona no poden governar. És a dir, per ser més precisos, sí que poden governar però d’una manera domesticada […]. Podria dir-se que aquesta convenció és una nova forma de conventio ad excludendum, amb l’única diferència que ara no són els comunistes, sinó les faccions crítiques amb els models europeus de governança econòmica, els que cal evitar que arribin al poder».

Dani i Menéndez assenyalen que l’existència d’aquesta convenció «no només no té cap legitimitat democràtica, sinó que arriba a suposar una limitació absoluta dels procediments de formació de voluntat democràtica existents» i «un atac radical a la legislació constitucional europea i nacional». En efecte, Mattarella va prioritzar mantenir la lleialtat a l’eurozona, malgrat els immensos costos socials i econòmics que comporta, per damunt dels principis i valors fonamentals consagrats en la constitució nacional italiana, que se suposa que el president hauria de defensar i protegir, atès que les cadenes d’or de la Unió Europea impedeixen de facto llevar els obstacles que s’interposen en la realització de la igualtat substantiva que mana la carta magna. Aquest és un bon exemple de fins a quin punt la pertinença a l’euro ha suposat per a Itàlia no tan sols la transformació de la seva forma de govern, sinó també del seu estat constitucional i tot, perquè pel que sembla la funció primordial del president del país ha passat a ser la salvaguarda de la integritat de la Unió Europea, a qualsevol preu.

Un sistema en què hi ha institucions no democràtiques, com la Comissió Europea o el Banc Central Europeu, que poden decidir arbitràriament si un govern elegit pot presentar o no dèficit fiscal és una ofensa a la democràcia tweet

Això es va fer evident durant el mandat del president anterior, Giorgio Napolitano, que va conspirar amb governs d’altres països i institucions europees per destituir l’aleshores primer ministre d’Itàlia, Silvio Berlusconi, i reemplaçar-lo pel tecnòcrata Mario Monti. Deixant de banda qüestions ètiques i legals, aquesta «convenció» és també tòxica, tal com palesa l’ascens de Salvini. «Protegir els governs nacionals de la irreversibilitat de l’euro potser dona un cert marge de temps a la unió econòmica i monetària actual», diuen Dani i Menéndez, «però només a costa d’accelerar encara més el cúmul de condicions que afavoreixen el sorgiment de propostes polítiques extremes i radicals que, mirant de deslliurar-se d’una unió econòmica i monetària profundament disfuncional, acabaran per desfer-se també dels principis socials i democràtics de l’estat de dret».

Mattarella. Font: Flickr – Presidencia de la República de México

En qualsevol cas, sigui quina sigui l’opinió que mereixin les decisions de Mattarella, el fet és que nomenant un home lleial a la Unió Europea per ocupar el càrrec governamental més important de tots, el de ministre d’Economia i Finances, el que va fer el president va ser sotmetre la coalició M5S-Lliga a una «administració controlada» fins i tot abans no formés govern. Hi ha qui podria dir que el destí d’aquella aliança es va decidir en aquell precís moment. Sobretot si tenim en compte que el ministre d’Economia, juntament amb el director del Departament del Tresor, nomenat pel mateix ministre, s’encarrega de dur les principals negociacions en matèria econòmica amb la Unió Europea per mitjà del Consell d’Assumptes Econòmics i Financers (ECOFIN) i l’Eurogrup, sobre el qual el Parlament nacional té una supervisió entre escassa i inexistent. Tal cosa posa de manifest la facilitat amb què, en virtut de la «convenció» esmentada, un govern que s’anomena «populista» pot ser neutralitzat de manera preventiva des de l’eurozona.

Democràcia vs. mercats

A tot això cal sumar-hi la manera en què es van fer servir els mercats del deute per pressionar el govern de coalició entre el Moviment Cinc Estrelles i la Lliga: a penes s’havien anunciat els resultats electorals que van començar a disparar-se els tipus d’interès del deute italià, tal com havia anticipat Mattarella. Als mitjans de comunicació aquesta reacció va ser presentada com la conseqüència «natural» de l’hostilitat dels mercats financers vers el nou govern, una explicació —val a dir— acceptada també pel gruix del funcionariat governamental. De natural, però, no en tenia res. Considerant que els països de l’eurozona segueixen estant subjectes a la «disciplina de mercat» dels anomenats «justiciers del deute», aquesta no pot ser sinó exclusivament conseqüència de la defectuosa arquitectura de la Unió Europea.

Font: Wikimedia Commons – Renato Agostini

Dit d’una altra manera, en un país que emet moneda pròpia, el banc central, com a comprador d’última instància, sempre pot fixar l’interès dels bons estatals independentment dels nivells de dèficit o de deute que tingui el país; és el que fa el Japó, per exemple. Els mercats del deute ben poca cosa poden fer per pressionar un govern electe. A l’eurozona, tanmateix, el Banc Central Europeu intervé també en els mercats del deute dels estats membres a través del seu programa de flexibilització quantitativa, però ho fa en quotes fixes; no pot augmentar l’adquisició d’obligacions d’un país concret per sufocar l’especulació. Més ben dit, sí que pot fer-ho però només mitjançant el programa d’Operacions monetàries de compravenda (OMC), que implica una «condicionalitat estricta i efectiva», com la que es va imposar a Grècia i a altres països —això és, austeritat i «reformes estructurals» neoliberals—, la qual cosa explica per què encara no hi ha hagut cap país que hagi sol·licitat un programa OMC. En termes polítics seria insostenible, per raons òbvies.

La conclusió és que la crisi del Govern M5S-Lliga només pot entendre’s tenint en compte el teló de fons de les restriccions que imposa sobre la política democràtica la pertinença d’Itàlia a la Unió Europea tweet

A més, com deixa clar el cas d’Itàlia, no és només que el Banc Central Europeu no pugui protegir els països dels tipus d’interès a l’alça, sinó que per norma general les institucions europees contribueixen activament —i cal suposar que també deliberadament— a potenciar les tensions dels mercats, com demostren les dures declaracions que van fer Jean-Claude Juncker, Pierre Moscovici i altres càrrecs, com ara diversos membres del comitè executiu del BCE, quan es va constituir el govern de coalició entre el M5S i la Lliga. Així, a pesar de les mesures «poc habituals» que ha pres el BCE en els últims anys, els països de l’eurozona, a diferència d’altres estats avançats, segueixen subjectes a la «disciplina de mercat». En aquest sentit, el comissari europeu per a la Planificació Financera i Pressupostària, Günther Oettinger, va arribar a dir que esperava que «el comportament negatiu dels mercats» serveixi d’«avís a la ciutadania perquè no voti partits populistes, siguin de dretes o d’esquerres», un exemple inequívoc del que volen dir a Alemanya quan parlen d’una «democràcia ajustada al mercat».

La conclusió és que la crisi del Govern M5S-Lliga només pot entendre’s tenint en compte el teló de fons de les restriccions que imposa sobre la política democràtica la pertinença d’Itàlia a la Unió Europea. L’any passat vaig preveure que les institucions europees se servirien de tota una sèrie d’instruments —pressió fiscal, sobretot— per reduir i, si calgués, anul·lar la capacitat de resposta democràtica del nou govern. I és exactament això el que ha passat.

El Moviment Cinc Estrelles: crònica d’un desastre

Fins ara m’he centrat particularment en la Lliga. Per comprendre els fets dels últims mesos, tanmateix, cal analitzar la profunda adaptació camaleònica que ha patit el Moviment Cinc Estrelles. Com pot ser que el partit antiestablishment per excel·lència hagi acabat forjant una aliança amb el Partit Democràtic, qui més que cap altre representa aquest mateix establishment? I com s’ho va fer per reduir a la meitat el suport del seu l’electorat en tan sols un any de govern? Hi ha una explicació més estructural i una altra de més accidental.

Font: Flickr – Revol Web

Des d’un punt de vista estructural, el M5S podria dir-se que és una víctima de la mateixa estratègia que li va brindar aquell sorprenent ascens. El seu posicionament suposadament «postideològic» —exemplificat en l’eslògan «Ni de dretes ni d’esquerres»— va demostrar una efectivitat extrema i va aglutinar una base de suport massiva que comprenia votants de tot l’espectre polític, i ho va aconseguir rearticulant un ampli ventall de temes, demandes i reivindicacions (medi ambient, decreixement, protecció social, Unió Europea) en una «cadena d’equivalències» més extensa, per dir-ho com Ernesto Laclau, formada pels «ciutadans honrats» que s’oposen a les elits polítiques corruptes, «la casta».

Com diu Arthur Borriello, investigador de la Université Libre de Bruxelles, gràcies a això, a aquesta manca d’una identitat ideològica ben definida, i gràcies també al focus sobre la «qüestió moral», «el M5S va ser capaç de crear una base àmplia i ambigua, va desmentir totes les expectatives de conformitat política i va fer arribar el seu atractiu electoral a un gran nombre de votants alienats». «Alhora, la seva estratègia organitzativa, original i innovadora, va permetre que l’electorat es mobilitzés i es formés una sensació d’identificació col·lectiva». Ara bé, això també vol dir que el partit no va elaborar mai cap proposta coherent d’una societat alternativa capaç de plantar cara al neoliberalisme, i encara menys una anàlisi acurada dels veritables problemes que afligeixen actualment les societats occidentals en general, i la Itàlia post-Maastricht en particular, i que, per descomptat, no es limiten ni de bon tros a la corrupció de les elits polítiques. El leitmotiv subjacent del M5S, doncs, la necessitat d’alliberar el mercat de la «distorsió» dels polítics i dels grups d’interès, podríem dir que pateix en si mateix d’un biaix neoliberal.

Un cop arribats al Govern, però, tot se’n va anar a mal borràs: no només l’eslògan que havien emprat com a estendard va deixar de fer sentit, sinó que els líders es van convertir en «la casta» que tant havien detestat. Encara més, la falta de definició en la identitat del M5S, agreujada per un lideratge més aviat poc carismàtic, va possibilitar una ràpida pujada de Salvini. Mentre que el discurs «socioneoliberal» d’aquest últim es mostrava coherent (en immigració, impostos, pensions, obra pública, etc.), el M5S feia l’efecte de contradir-se i vagar sense rumb: parlava de retirar la concessió a Autostrade, l’empresa nacional d’autopistes de la família Benetton —arran de l’esfondrament mortal del pont Morandi de Gènova, l’agost del 2018—, però en altres ocasions defensava la no-intervenció del Govern en les operacions de mercat, com en la fallida fusió entre Fiat i Peugeot; parlava de crear llocs de treball, però la seva proposta política principal, el reddito di cittadinanza, consistia en poc més que un subsidi d’atur concedit segons el nivell de recursos dels sol·licitants; parlava d’inversió pública, però aquesta no s’arribava a materialitzar mai a causa de la seva tradicional desconfiança vers els projectes d’infraestructura molt costosos; parlava de revifar l’economia, però no tenia cap proposta concreta per esquivar les estrictes normes fiscals de Brussel·les.

A més, des d’un punt de vista més accidental, en algun punt el partit va prendre la decisió de contrarestar el protagonisme creixent de Salvini presentant-se com el soci «responsable» de la coalició. L’únic que van aconseguir va ser alienar encara més la seva base electoral.

La venjança de les elits

En l’últim any, doncs, el Moviment Cinc Estrelles va passar per un profund procés de «normalització». Aquesta transformació, sumada a la perspectiva d’una derrota colossal en cas de noves eleccions, va preparar el terreny per a la sortida més inesperada de totes: una aliança amb el seu enemic històric, el Partit Democràtic. Per al PD, que havia sortit molt malparat de totes les últimes eleccions —des del 2006 ha perdut més de sis milions de vots— i amb una base que es limita bàsicament a les classes urbanites benestants, una aliança amb el M5S, per qui sempre havien mostrat un enèrgic menyspreu, suposava una oportunitat única per recuperar —com a mínim temporalment— un poder que pensaven haver perdut per sempre més. I així, de pas, aprofitaven per restaurar l’statu quo. Tant hi fa que el PD encarni tot allò contra què la ciutadania va votar el 2018: aquesta unió política perversa —habitual en altres partits d’«extrem centre», com és l’En Marche de Macron— entre la correcció política (feminisme, antiracisme, multiculturalisme, drets dels col·lectius LGTBIQ, etc.), d’una banda, i l’economia ultraliberal (antiestatisme, austeritat fiscal, desregulació, finançarització, etc.), de l’altra —una mescla que la 2018 filòsofa política nord-americana Nancy Fraser encertadament ha anomenat «neoliberalisme progressista»—, juntament amb una apassionada lleialtat vers la Unió Europea i la lògica del vincolo esterno, la «restricció exterior». A més, el PD és percebut, i amb raó, com el principal culpable de la dramàtica crisi socioeconòmica que viu el país, havent estat al Govern des del 2013 i havent supervisat durant més de mitja dècada l’aplicació dels plans d’austeritat i de les «reformes estructurals» que dictava la Unió Europea.

Edifici BCE a Frankfurt. Font: Wikimedia Commons – Norbert Bagel

No ens hauria de sorprendre, per tant, que la nova entesa de govern M5S-PD despertés un entusiasta suport entre les elits europees —de Macron a Merkel, i de Moscovici a la futura presidenta del Banc Central Europeu, Christine Lagarde— i trobés una bona acceptació en els mercats financers, que van reaccionar amb una baixada dels tipus d’interès del deute italià fins a uns nivells no vistos en els últims tres anys. Per si la situació no era prou preocupant, durant les negociacions per la formació del nou govern, sembla que el M5S no va fer el més mínim esforç per contrarestar el poder del seu soci, tot i ocupar el doble d’escons al Parlament. Si donem un cop d’ull a la composició del nou govern veurem que el M5S ha cedit al PD els càrrecs més importants, especialment pel que fa a les negociacions amb la Unió Europea, tot i que podem donar per segur que fins i tot en aquesta ocasió el president Mattarella hi ha tingut un paper clau: bàsicament, la cartera d’Economia ha anat a parar a Roberto Gualtieri, expresident de la influent Comissió d’Assumptes Econòmics i Monetaris (ECON) del Parlament Europeu, i el representant d’Itàlia en la nova Comissió Von der Leyen, l’ex-primer ministre Paolo Gentiloni, ha estat nomenat comissari europeu d’Assumptes Econòmics i Financers, sota la «supervisió» del vicepresident de la Comissió, el «falcó de l’austeritat» Valdis Dombrovskis. Tant Gualtieri com Gentiloni són europeistes incondicionals, i això és una garantia del compromís del nou govern envers la integració europea i les fèrries normes fiscals de la Unió Europea i, alhora, un indicador de la mena de polítiques econòmiques que podem esperar.

Gualtieri, en particular, a banda de presidir l’ECON també va presidir dos grups de treball del Parlament Europeu: el d’Assistència Financera, creat amb l’objectiu de verificar l’aplicació del tercer paquet d’ajudes financeres a Grècia, i el d’Unió Bancària, en què va participar en la creació del Mecanisme europeu d’estabilitat (MEDE) i de l’ignominiós Pacte fiscal europeu, que essencialment sotmet els estats membres de l’eurozona a una austeritat permanent. Amb un currículum així és natural que els mercats financers celebressin la designació de Gualtieri. No es tracta d’un consens entre el Moviment Cinc Estrelles i el Partit Democràtic: és una capitulació en tota regla del M5S davant el mateix establishment nacional i internacional que ha posat Itàlia de genolls i contra el qual s’havien compromès a lluitar. Es fa difícil imaginar que els milions de persones que van votar el M5S precisament per engegar l’statu quo —durant molt de temps l’eslògan del partit va ser, literalment, «Aneu a la merda»— s’hagin pogut prendre aquesta nova aliança com altra cosa que una traïció.

Diuen que el nou govern podrà seguir una política fiscal més expansiva que l’executiu anterior perquè la Unió Europea tendeix a fer els ulls més grossos davant governs «afins» que davant governs hostils. Efectivament, les normes suposadament vinculants de l’eurozona en realitat s’apliquen d’una manera molt arbitrària; recordem, per exemple, que mentre la Comissió Europea amonestava Itàlia pel dèficit que presentava, feia com si sentís ploure davant altres estats membres amb dèficits molt superiors, com eren França o Espanya. Tal com explica Andy Storey, de l’University College Dublin, la inflexible retòrica normativista de la Unió Europea «oculta una constant disposició dels poders europeus a fer excepcions a les normes i a desobeir els tractats quan això beneficia certs actors, ells inclosos». En vista d’això, fins i tot en el cas que Itàlia aconseguís una mica més de «flexibilitat fiscal» no hi hauria motiu per fer repicar les campanes: un sistema en què hi ha institucions no democràtiques, com la Comissió Europea o el Banc Central Europeu, que poden decidir arbitràriament si un govern elegit pot presentar o no dèficit fiscal és una ofensa a la democràcia.

Roberto Gualtieri (dreta). Font: Flickr – EU2017 Estonian Presidence

Dit això, és molt improbable que el nou govern aconsegueixi gaire marge fiscal. La reforma del Pacte d’estabilitat i creixement que proposaven el primer ministre, Giuseppe Conte, i el president, Mattarella, va ser immediatament descartada pel president de l’Eurogrup, Mário Centeno, que va declarar que «no hi ha voluntat política [en altres països] per fer les lleis més permissives», i per la nova presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, que va recalcar que Itàlia ha de moure’s dins «la flexibilitat que permet el marc actual». Amb aquestes paraules Von der Leyen es referia al surrealista paràmetre que fa servir la Comissió per avaluar el marge de despesa de cada país, l’anomenada «bretxa de producció», que s’utilitza per calcular la diferència que hi ha entre la producció econòmica actual i el seu màxim «potencial no inflacionista». Una bretxa de producció negativa significa que el país pot recórrer a polítiques fiscals expansives per augmentar el creixement i l’ocupació sense generar inflació. Una bretxa de producció positiva o nul·la, per contra, vol dir que l’economia s’està sobreescalfant o que està en risc de fer-ho.

Es fa difícil imaginar que els milions de persones que van votar el M5S precisament per engegar l’statu quo s’hagin pogut prendre aquesta nova aliança com altra cosa que una traïció tweet

A primera vista pot semblar una norma sensata. En mans dels tecnòcrates de Brussel·les, tanmateix, produeix l’efecte contrari. De fet, la Comissió calcula que la bretxa de producció d’Itàlia —un país amb una economia estancada des de fa anys, amb una davallada del PIB d’un 6 % des de l’inici de la crisi i amb milions de persones sense feina— és gairebé nul·la (–0,1 %). És a dir, si augmentés l’índex de creixement del PIB, i si disminuís la taxa d’atur, el país es veuria immers en una inflació galopant, i d’aquí que no hi hagi marge per augmentar el deute. És senzill veure per què fins i tot algú com Robin Brooks, economista en cap de l’ortodox Institut de Finances Internacionals, l’organització que representa les institucions financeres més grans del món, ha dit que la norma de flexibilitat de la Comissió es basa en una economia «sense sentit». Sigui com sigui, probablement és per això que el flamant ministre d’Economia, Gualtieri, en tornar de la cimera de l’ECOFIN, ha anunciat que el dèficit italià es mantindrà pràcticament idèntic el 2020, aproximadament a un 2 % del PIB.

Fet i fet, fins i tot en el cas que el Govern pugui augmentar lleugerament el dèficit, una cosa és clara: continuarà lligat a les polítiques de la Unió Europea d’austeritat fiscal i «reformes estructurals» que els italians ja han hagut de suportar per més d’una dècada. Les conseqüències seran desastroses, i no només en termes econòmics —que vol dir que Itàlia seguirà enfangada en una distòpia caracteritzada per «un índex de creixement baix, una permanent taxa d’atur elevada, un creixement salarial mandrós, uns nivells de pobresa en augment i una inestabilitat social a l’alça»—, sinó també en termes polítics. Amb la mudança del M5S al terreny de l’establishment, ara mateix la Lliga és l’únic partit que queda al bàndol antiestablishment. Així, mentre augmenta la preocupació per les polítiques de normalitat absoluta que podem esperar del nou govern —en matèria de política econòmica i en altres qüestions com és la immigració—, la popularitat de Salvini segurament s’anirà afermant encara més.

Ara més que mai, Itàlia necessita desesperadament un partit sobiranista i socialista que sigui capaç d’oferir a la ciutadania una alternativa vàlida a la política de l’establishment que practica la coalició M5S-PD i, alhora, a la falsa actitud antiestablishment, que no és sinó neoliberalisme disfressat, de Salvini. Un partit que sigui capaç de posar sobre la taula una proposta positiva per a Itàlia fora dels horrors de la camisa de força de Maastricht. Veurem si aquest projecte acaba sorgint de la indignació i el desencant forjats per la traïció del Moviment Cinc Estrelles.

Article originalment publicat a Spiked
Traducció de l’Entrallat SCCL
Foto de protada: PXHere
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Periodista i coautor, juntament amb William Mitchell, de Reclaiming the State, publicat per Pluto Press.

Comentaris

La venjança de les elits

Registra't per comentar
  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El primer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.