Search
Close this search box.

La travessa del desert de l’esquerra italiana

Les eleccions italianes del 25 de setembre han situat al país mediterrani al centre de la política europea, ja que, per primera vegada des de la Segona Guerra Mundial, Itàlia tindrà un govern dirigit per un partit d’extrema dreta, Fratelli d'Italia, i la seva líder Giorgia Meloni.

La travessa del desert de l’esquerra italiana

Les eleccions italianes del 25 de setembre han situat al país mediterrani al centre de la política europea, ja que, per primera vegada des de la Segona Guerra Mundial, Itàlia tindrà un govern dirigit per un partit d’extrema dreta, Fratelli d'Italia, i la seva líder Giorgia Meloni.

El resultat de les recents eleccions italianes no va sorprendre realment a ningú, sobretot perquè el Partit Democràtic liderat per Enrico Letta, just al principi de la campanya electoral, va perdre la possibilitat de crear una aliança amb el renovat Moviment Cinc Estrelles. Amb els dos principals partits «no-de-dretes» presentant-se per separat, la llei electoral afavoria clarament al bloc dretà en la gran majoria dels 221 col·legis electorals distribuïts pel sistema uninominal.

Però el procés que ha dut a un govern d’extrema dreta a dirigir de nou Itàlia, menys de 80 anys després de la deposició de Mussolini i la victòria dels partisans, va començar, per descomptat, abans d’aquesta campanya electoral. Pel camí, durant aquestes dècades, una progressiva normalització de la presència del feixisme i dels ideals feixistes en l’escena política italiana ha fet possible la deriva de la coalició conservadora cap a l’extrem dret de l’espectre polític.

De fet, la coalició de Fratelli d’Italia, Lega i Forza Italia va obtenir més o menys el mateix nombre de vots el 2018, uns 100 mil menys de fet. Això tampoc és una sorpresa, tenint en compte que des de 1994 i l’entrada en política de Silvio Berlusconi, la dreta només ha estat una vegada per sota del 30% de la quota de vots (el 2013, quan Cinc Estrelles va entrar en el parlament per primera vegada), i sovint amb percentatges superiors al 40-45%. Així que ningú hauria de sorprendre’s realment que la dreta hagi guanyat una vegada més, ja que ha dominat els últims 30 anys de la política italiana, mentre que el «centre-esquerra» només va guanyar -per poc- el 1996 i el 2006.

El canvi que han portat aquestes eleccions és molt evident, amb la primera alarma que va sonar ja el 2018, quan la Lega es va convertir en el primer partit de coalició. En els últims i des de l’època de Berlusconi, que es va caracteritzar per un enfocament més populista de la política, així com per coalicions en les quals els partits més extrems no eren els líders del grup, la dreta ha canviat. Però les senyals anticipatòries ja eren aquí des del final de la Primera República i la mort de la Democràcia Cristiana: La Lega sempre va ser un partit racista, i Alleanza Nazionale -que en certa manera és el pare de Germans d’Itàlia- sempre havia estat un partit de dretes amb molts feixistes en les seves files.

Per tant, ni la força electoral ni la composició dels partits de la dreta italiana no ha canviat realment. El que sí han canviat són els seus equilibris interns, desplaçant-se progressivament, des de les eleccions de 2018, cap als partits més extremistes, així com la capacitat del centre-esquerra de posar, d’alguna manera, un mur a aquesta coalició. Perquè respecte a les eleccions de 2013, la coalició guiada pels demòcrates ha perdut gairebé tres milions de vots, la dreta n’ha guanyat tres milions, i el Moviment Cinc Estrelles n’ha perdut uns altres quatre; i l’única diferència entre avui i les eleccions de 2018 són els 6 milions de vots perduts pel Moviment, tots dispersos en l’abstenció o en el vot a partits menors.

Mateo Renzi

Un panorama desolador, doncs, que darrere dels números canviants de la coalició subratlla dues tendències principals. Aquesta normalització de l’extrema dreta s’ha produït a través de dues vies principals: una, com ha subratllat la periodista catalana Alba Sidera, a través dels mitjans de comunicació, que tenen una gran responsabilitat informativa. El llenguatge i els tons utilitzats amb Meloni i Salvini en els últims anys han estat sempre cautelosos en la seva descripció, presentant-los com un matís més del centre-dreta que va governar Itàlia durant l’època de Berlusconi; tot això mentre la premsa estrangera tenia menys problemes per a anomenar-los com el que són: xenòfobs, homo-transfòbics i, en general, com partits amb projecte polític que s’acosta perillosament al de les hores més fosques de la península itàlica. No és que Salvini i Meloni s’hagin esforçat a ocultar la seva veritable identitat política o els seus ideals: certament s’han moderat quan ha estat necessari, però parlar de projectes de «substitució ètnica» contra els italians o de nostàlgia del feixisme -entre molts altres- hauria d’haver fet saltar més d’una alarma entre la premsa.

Però l’esquerra també té responsabilitats: els seus suports no han desaparegut per art de màgia en els últims anys, la seva incapacitat per a plantejar-se com un bloc de poder creïble ha aplanat el camí perquè la dreta l’arrasi en les eleccions generals. La pèrdua neta de tres milions de vots ocorreguda entre 2013 i 2018, i arrossegada a aquestes eleccions generals, no és més que el resultat de gairebé trenta anys en què l’esquerra ha anat transigint amb la seva identitat a través d’aliances i polítiques públiques, disgustant a un electorat que no veu un projecte polític clar que el representi ni al PD, ni als seus aliats.

No és pas un secret que, des dels anys 90 i la dissolució del Partit Comunista Italià, el seu hereu -l’actual PD- s’ha anat desplaçant progressivament cap al centre de l’espectre polític. I molt sovint al llarg dels anys això ha posat en dubte quina és realment la seva identitat política. La seva aspiració de convertir-se en un partit de centre-esquerra mai s’ha concretat realment al llarg dels anys: les seves efímeres experiències de govern van ser massa fràgils, i massa necessitades del suport dels partits centristes com per a elaborar realment polítiques socialdemòcrates integrals, acceptant sovint compromisos horribles que reduïen el seu suport. Al cap i a la fi, van ser els demòcrates els qui van aprovar, en 1997, l’anomenat «Paquet Treu», una de les dues lleis laborals més importants de les últimes dècades -l’altra és la Llei d’Ocupació, promoguda de nou per ells-, que van liberalitzar el mercat laboral sota la premissa d’un gir econòmic neoliberal. Gran part de la precarietat laboral i del descens de les condicions de vida que va arrasar Itàlia des de la crisi econòmica de 2008 ha estat conseqüència directa de les polítiques promogudes per ells, així com de la falta d’intervenció assistencial per a restablir una certa seguretat social quan estaven en el poder. De fet, també van ser els principals defensors de les polítiques d’austeritat del govern de Monti el 2011 i el 2012.

Fins i tot fora de l’esfera econòmica, quan observem les seves posicions enfront dels temes de drets civils, no han aconseguit unir-se entorn d’una identitat política creïble. Salvini, com a ministre de l’Interior, ha estat criticat -amb raó- per les seves polítiques inhumanes de rebuig als migrants que arriben a Itàlia, empenyent-los de tornada a Líbia per a convertir-se en víctimes interminables dels contrabandistes. Però van ser els demòcrates, i el Ministeri de l’Interior Minniti del govern de Renzi, els qui van iniciar aquesta política, apartant-se del més humà, encara que imperfecte, «Mare Nostrum». I el mateix pot dir-se de les seves polítiques sobre els drets LGBTQ+: el PD, que havia incorporat una forta base catòlica en la seva fusió amb els centristes de «La Margherita» durant el seu procés constituent, sempre s’ha enfrontat a una forta oposició interna quan s’ha enfrontat a la promoció del matrimoni igualitari, les unions civils, les adopcions, o fins i tot simplement a l’aprovació de lleis que s’oposin a l’homofòbia.

Així ha estat el centreesquerra a Itàlia: una coalició de partits sense un projecte polític clar i farcida de lluites internes que, amb l’ocàs del berlusconisme, ha perdut el principal element que l’unia i que era, tristament, la clau de la seva identitat. Fins a les eleccions de 2013, quan el Moviment Cinc Estrelles va entrar a l’escenari polític, l’argument amb el que es venia l’esquerra era el de ser l’única alternativa possible a Berlusconi, però no va passar d’aquí. Aquestes són les principals raons per les quals gran part de la base del PD va marxar al Moviment Cinc Estrelles, i per les quals ara els vots perduts de l’esquerra poden trobar-se o bé al partit polític guiat per Giuseppe Conte que, amb tots els seus defectes i contradiccions, ha promogut la que ha estat possiblement la reforma del benestar més important d’aquesta era política -l’anomenat «Reddito di Cittadinanza», un subsidi per a persones amb baixos ingressos que va mantenir a un milió de persones fora de la pobresa durant la crisi de Covid- o bé en l’abstenció.

És cert que l’ascens de la dreta no és, en si mateixa, culpa dels demòcrates: Itàlia mai ha estat un país d’esquerres durant la seva història contemporània. Però han fracassat estrepitosament a l’hora de crear si més no l’ombra d’un projecte polític i, mentrestant, la dreta marxava per a infiltrar-se a la política i la societat amb símbols feixistes, actes, commemoracions, agressions i la difusió de desinformació. I els defectes de la premsa no poden importar molt quan a l’oposició li manca la més mínima aparença d’unitat, així com de qualsevol idea progressista per al país.

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Emanuele Murgolo és activista i investigador pre-doctoral a la UPF

Comentaris

La travessa del desert de l’esquerra italiana

Feu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cataris-blau