La tossuda vigència de la Crítica al Programa de Gotha

Publiquem el pròleg que obre la publicació de la Crítica al Programa de Gotha per part de la Impremta Popular de Ciutat Vella, que es presentà el passat 4 de novembre.

La tossuda vigència de la Crítica al Programa de Gotha

Publiquem el pròleg que obre la publicació de la Crítica al Programa de Gotha per part de la Impremta Popular de Ciutat Vella, que es presentà el passat 4 de novembre.

Publiquem el pròleg que obre la publicació de la Crítica al Programa de Gotha per part de la Impremta Popular de Ciutat Vella, que es presentà el passat 4 de novembre

Partit, programa, direcció… poden significar diferents coses, poden haver tingut diferent significació al llarg de la història. Com s’entén el programa i quina importància se li dona? No parlarem gaire de direcció però sí que resulta interessant recuperar, gairebé 150 anys després, un dels textos més clàssics de Marx (en Karl tots són clàssics). Que l’obra, ni de 30 pàgines, tingui tanta vigència avui com quan es va escriure és força assumible per qualsevol marxista; que no hi ha pràcticament cap text liberal o socialdemòcrata que aguanti el pas de segle i mig hauria de provocar una reflexió afegida.

El moment històric i social en el qual s’escriu Critica al Programa de Gotha ve marcat per l’ascens i la derrota que va suposar la Comuna de París l’any 1871. Per una banda, el primer govern de la classe treballadora, però també la massacre que entre d’altres qüestions trobava origen en la manca de maduresa del moviment. Aquest és l’esdeveniment que marcà les i els revolucionaris de l’època. Important organitzativament i ideològica va ser també el trencament que havia tingut la I Internacional el 1872 entre marxistes i anarcocol·lectivistes, així com els durs enfrontaments teòrics entre Marx i Bakunin. També l’any 1871 el que coneixem avui com Alemanya s’unificà com a Estat-nació. La cara, segurament el cap, d’aquella expressió administrativa política fou Bismarck, que des del primer moment va tenir clar quin era l’enemic a batre: a l’octubre de 1873 signà una triple aliança amb Àustria i Rússia per suposats «disturbis a Europa». Això tenia en ment el moviment obrer i les seves internacionals. A Alemanya les organitzacions obreres ja eren madures, amb estructures importants, tant en el terreny sindical com en el terreny polític. En el dia a dia al Parlament, també en la vida partidària de la classe treballadora, les dues grans organitzacions obreres existents es trobaven i coincidien en la majoria d’accions, respostes i propostes.

El 1875 Marx i Engels vivien a Londres. Cap dels dos era membre dels partits que s’anaven a unificar. Però ambdós hi tenien contactes a tots dos i una certa influència. Això sí, ningú els havia informat del procés d’unificació i van assabentar-se de la imminent fusió per la premsa, cosa que els hi va generar una reacció enfurismada: «En qüestions teòriques, els d’Eisenach no havien d’aprendre absolutament res dels lassallians».

Al Congrés celebrat del 22 al 27 de maig de 1875 a la ciutat de Gotha es van unir les dues organitzacions obreres alemanyes existents per aquell temps: el Partit Obrer Socialdemòcrata (anomenats «els d’Eisenach» per haver nascut, aquest partit, al Congrés de 1869 desenvolupat a la ciutat d’Eisenach), dirigit per Liebknecht i Bebel, i la Unió General d’Obrers Alemanys, organització lassalliana dirigida per Hasenclever, Hasselmann i Tolcke, per formar una organització única: el Partit Socialista Obrer d’Alemanya. Com a «base» per a la discussió en aquest congrés, Lasalle esbossà un projecte de programa, que després de la seva promulgació es conegué com el Programa Socialista de Gotha.

Marx era un polemista nat. La seva crítica a l’esborrany del programa de Gotha és, sens dubte, una crítica feta moltes vegades en forma de sarcasme. No és el millor exemple del que ha de ser el mètode socialista de discussió però hem de pensar que el text no estava dirigit a una discussió pública, sinó que era un epistolari privat que potser únicament va arribar a Bracke i Liebknecht. Per contextualitzar-ho hem d’entendre com es valorava en aquell moment la unitat i la necessitat de construir-la. Potser ho sintetitza la pròpia frase que conté a la Lletra (carta) a Brake: «Cada pas del moviment real és més important que una dotzena de programes». Això ens porta a una altra necessària reflexió: en política socialista és més sòlid trobar la unitat estratègica mitjançant un període previ d’unitat d’acció que no pas tractar de buscar dreceres organitzatives a curt termini, rebaixant o amagant els objectius programàtics de principis. El propi Marx va plantejar com a alternativa concretar un acord per l’acció contra l’enemic comú.

Marx expressà la seva decepció perquè els conceptes del socialisme vulgar fossin la base del programa d’unificació. Atacà «l’absurd ideològic del dret i d’altres fems», les «frases burgeses», les «frases buides», les «simples expressions». El que més confrontà fou l’abundància de conceptes laxes que es posaven «en el lloc de termes econòmics concrets».

El text que anomenem «Crítica al Programa de Gotha» es publicà en quatre textos (alguna versió en tres): el prefaci d’Engels sobre l’obra, la Lletra de Marx a Brake de 5 de maig de 1875 i les «notes marginals al programa del partit obrer alemany» (on tenim el contingut material de l’obra). De vegades s’acompanya d’un annex amb el Programa que ja tenia del Partit Obrer Socialdemòcrata Alemany (aprovat a Eisenach el 1869). La Crítica noes publicà fins l’any 1891, amb l’oposició de la direcció del nou partit unificat, però fou un text molt ben rebut a nivell internacional per les organitzacions socialistes que dos anys abans acabaven de constituir la II Internacional. Podem afirmar que, pel que fa a la naturalesa de l’estat, n’és el darrer text de Marx (si obviem les col·laboracions que va fer a l’Anti-Dühring).

Els principals punts de discrepància amb el Programa de Gotha eren: que no caracteritzava correctament la naturalesa de l’estat, les profundes errades teòriques sobre el treball, la manca de perspectiva internacional i, finalment, que oblidava basar l’estratègia del partit en la lluita de classes. Tot això, com ja hem avançat, vestit d’afirmacions genèriques, en ocasions reformistes, d’altres sectàries o mancades d’una perspectiva d’aliances necessàries, potser mancades de nivell polític.

No analitzar que la burgesia té una influència poderosa sobre els sectors intermedis (petita burgesia i pagesia) no forma part del marxisme

Per començar amb els debats sobre el treball, s’afirmava al Programa que la riquesa era: «…fruit íntegre del treball que pertany per igual dret a tots el membres de la societat». El treball no és la font de tota riquesa, ha d’explicar Marx, per fer veure que la naturalesa és la font dels valors d’ús i el treball és la manifestació d’una força natural, la força de treball de l’ésser humà. Encara que pugui semblar molt recargolat, si no corregim això, s’arriba a assumir, com feia Lassalle, que la producció és obra del conjunt de la societat i de retruc elimina o minoritza la societat de classes.

Parlar d’una «distribució justa», i encara més en el sentit de la redistribució de la producció social entre els productors individuals per al seu ús individual tal i com plantejava Lassalle («rendiment del treball sense retallades») no és una proposta socialista. Abans de qualsevol distribució individual dels mitjans de consum, i del salari individual, han de fer-se deduccions del conjunt de la producció social. Marx les enumera: «Primer: la despesa de substitució dels mitjans de producció emprats. Segon: la part proporcional per l’expansió de la producció. Tercer: la reserva o el fons d’assegurança contra accidents, destrosses per causes naturals, etc.». És aquí on Marx posarà damunt la taula una discussió que no vol fer girar sobre igualtat o justícia, sinó sobre llibertat: la que permeti expressar totes les capacitats humanes demana de temps, situant que per arribar-hi cal molt temps lliure, cosa que no es dona a la realitat capitalista.

Si hi ha una matèria que s’aborda amb profunditat al Programa és la de les condicions de treball. Hi ha una proposta lassallaina que és fer seva la «llei de bronze»[i]: segons la qual el salari sempre quedaria reduït a un mínim indispensable per a la subsistència, perquè la pujada de salaris suposa un increment de la població obrera (i subsegüent descens de salaris per excés d’oferta), i la baixada de salaris suposa descens de la població i això torna a conduir a l’alça d’aquells. En la seva crítica, Marx afirmava que s’havia introduït una forma emmascarada del valor respectiu del preu de la força de treball. Per Marx rere el salari i la imatge il·lusòria que aquest genera, que la feina del treball assalariat ha estat remunerada, s’amaga una relació d’explotació. Totes les relacions entre capital i el treball assalariat giren al voltant de la plusvàlua que no es paga: el treball gratuït que el treball assalariat ha de fer perquè el capitalista n’obtingui beneficis.

El Programa també contenia una aposta per les cooperatives en els següents termes: «El partit obrer alemany, per tal de preparar el camí per a la solució de la qüestió social, defensa l’establiment de societats cooperatives de producció amb ajut de l’estat i sota el control democràtic de la gent treballadora». Marx no únicament criticà que no hi hagi un posicionament de classe sinó que no es situï el trencament revolucionari com a mecanisme per a la presa del poder econòmic. Alhora que posà en valor la visió positiva de les cooperatives des de la perspectiva socialista, defensà la seva necessària autonomia separades d’estat i burgesia. Cíclicament es repeteix un debat a l’esquerra revolucionària sobre les cooperatives amb posicions molt oposades: qui creu que són motor de canvi en sí mateixes i qui s’hi oposa en totes les seves fórmules; val a dir que res d’això guarda relació amb la tradició marxista.

Si bé la majoria del text situa el reformisme com a principal perill per al moviment socialista, hi ha també alguna crítica per un cert sectarisme. Així, s’afirma al Programa:  «L’emancipació del treball ha de ser obra de la classe obrera, davant de la qual totes les altres classes no formen més que una massa reaccionària». Evidentment, no analitzar que la burgesia té una influència poderosa sobre els sectors intermedis (petita burgesia i pagesia) no forma part del marxisme. Però una cosa és el paper clau (de direcció) de la classe treballadora per a la seva emancipació i una altra cosa tatxar de reaccionaris a sectors que precisament s’han de guanyar per a la causa obrera en la lluita pel socialisme. La pròpia història del segle XX es va encarregar de fer veure com en les grans revolucions la pagesia (i en alguna ocasió altres sectors de les capes mitges) hi jugaven un paper determinant.

També es trobarà al Programa una opció per emmarcar la lluita en un àmbit de l’Estat-nació que res té a veure amb la tradició internacionalista marxista de defensa dels processos d’alliberament nacional (si bé Marx no en parla en aquesta obra). Marx criticà fortament l’acceptació per part del nou partit del marc estatal ja establert com a únic àmbit de lluita, recordant que ja al Manifest Comunista es diu que la lluita de la classe treballadora és nacional per la seva forma, però no pas pel seu contingut.

Una de les crítiques més dures ve de la mà del concepte «l’estat lliure». En l’aspecte de l’estat el programa no tenia un posicionament revolucionari, ja que substituïa tota referència a la necessitat d’una dictadura revolucionària del proletariat per una sèrie d’exigències democràtiques dirigides a l’estat existent. Per una banda hi apareix la discussió sobre la naturalesa de classe de l’estat i com l’estat, en ser burgès, no és ni transformable ni eina vàlida per a construir el socialisme, ja que ha de ser enderrocat i substituït per un nou estat obrer de transició. Les esquerres reformistes han recuperat al llarg de la història la presa de posicions a l’estat burgès, la participació al mateix, la seva transformació, etc., cosa que semblaria que no ha funcionat, excepte per justificar la integració del moviment obrer dins de l’ordre capitalista. De Marx a Pulantzàs tenim un delicte ecològic en llibres i llibres discutint-ne.

«Educació bàsica universal i igual a càrrec de l’estat. Assistència escolar universal. Ensenyament gratuït». D’una primera lectura podria semblar que qualsevol marxista hi  hauria d’estar d’acord, però la proposta podria incloure una educació privada concertada que la majoria social, l’esforç de la classe treballadora, hauria de sostenir econòmicament. Aquest és un exemple de l’esperit que Marx intenta combatre amb aquest text: les reivindicacions immediates han de ser coherents amb l’estratègia socialista revolucionària. O dit d’una altra manera: les reformes han de servir per acumular forces i orientar la consciència de la classe treballadora envers l’objectiu final de pressa del poder, sense el qual no en són més que conquestes parcials que tard o d’hora corren perill de ser perdudes.

Per acabar hi ha un seguit de crítiques sobre l’assumpció del conceptes burgesos de llibertat de consciència i sobre la manca de concreció en matèria laboral: jornada, treball femení i infantil, inspecció de treball, entre d’altres matèries. Marx insisteix en que les propostes genèriques no són acceptables i en que necessitem la concreció de les mateixes.

La discussió sobre el programa que Marx provocà, més enllà de l’adopció el 1891 del nou Programa d’Erfurt per la socialdemocràcia alemanya i la seva influència a la II Internacional, mig segle després es va desenvolupar en aquest país però amb una dimensió encara més gran i amb efectes internacionals. La discussió es traslladà a la Internacional Comunista per l’expulsió de Paul Levi per la seva crítica a «l’acció de març de 1921» (un intent infructuós d’insurrecció per part del comunisme alemany, criticat com a precipitat). Com explicà l’historiador Pierre Broué hi havia darrere aquesta polèmica una dramàtica separació del programa de mínims i de màxims del Programa d’Erfurt de 1891. Això va iniciar una necessària i interessant discussió a la Internacional Comunista.

Afinar en el programa ens permet donar una dimensió actual al procés d’Unitat Popular que una part de l’esquerra revolucionària continua tenint com a aposta estratègica: transformar les necessitats materials en lluites sectorials, transformar les lluites sectorials en lluites polítiques, construir organització.

Va haver-hi al III Congrés de la Internacional Comunista una discussió no únicament sobre el contingut concret del programa sinó si el mateix havia d’incloure qüestions tàctiques. Una de les anàlisis més influents sobre la qüestió fou la de Bohumír Smeral que, entre moltes reflexions, ens concreta la qüestió d’aquesta manera: «La pràctica d’unir-se a la lluita diària de les masses per reivindicacions parcials i convertir-les en el punt de partida per a un nou augment en l’activitat de les masses».La discussió al III Congrés de la Internacional Comunista incorporà les idees de Smeral que en forma de pregunta veu la necessitat d’un trasllat al programa que anomenà reivindicacions transaccionals: «Cal transferir la nostra activitat a altres àrees, hem d’avançar en les demandes que no són les nostres demandes programàtiques màximes, sinó demandes per al període de transició, per al període d’existència dels estats democràtics, demandes concretes en l’àmbit dels impostos i del pressupost de l’estat, del poder judicial, de l’administració pública, del subministrament d’aliments, dels drets civils?»Anys després, el 1938, Trotski va escriure El Programa de Transició, el qual entre moltes altres coses era una actualització dels debats que s’havien donat a la III Internacional. Més enllà del contingut material cobra importància situar el programa veient també la realitat de la classe treballadora i dels i les activistes.

Durant el període 1945-1975 les organitzacions socialistes i comunistes mutaren majoritàriament en socialdemòcrates (reformistes). Això no va impedir experiències revolucionàries a tot el món on fins i tot moviments d’emancipació nacional es transformaven en socialistes i situaven el debat de programa en primera línia. També s’originaren discussions teòriques profundes en organitzacions socialistes i comunistes revolucionàries sobre programa en les diferents etapes històriques, en ocasions, també ho hem de dir, sobre qüestions que no tenen cap transcendència sobre la classe treballadora i les seves lluites.  

Així, a dia d’avui, hem de tornar també abans de construir el programa a analitzar la realitat de la classe, dels i les activistes per una banda però també la derrota política de l’esquerra post 1989 i el gairebé trencament del fil de les idees del marxisme revolucionari. Partint d’això, tornem a tenir una generació gran desmoralitzada i una jove inexperta i sense gaires referents organitzatius en determinades lluites. Això, lluny d’analitzar-ho com a una derrota, ens demana més atenció a l’hora de confeccionar el programa.

Hem de posar damunt la taula el nostre programa, consignes que, si bé pels i les revolucionàries ens semblen de mínims, per resoldre les necessitats materials en termes d’habitatge, feina, alimentació, subministres, sanitat, ensenyament… serien científicament possibles però que el capitalisme no accepta. No ho hem d’entendre com a consignes buides sinó com a full de ruta per a les lluites, per guanyar. Alhora afinar en el programa ens permet donar una dimensió actual al procés d’Unitat Popular que una part de l’esquerra revolucionària continua tenint com a aposta estratègica: transformar les necessitats materials en lluites sectorials, transformar les lluites sectorials en lluites polítiques, construir organització.

Malauradament, el que hauria de ser un exercici de pura discussió teòrica a les nostres organitzacions de l’àmbit institucional és una nova batalla ideològica i contra el reformisme. Ens tornem a trobar amb allò que Marx caracteritzava de «frases burgeses», les «frases buides», les «simples expressions».Això ens provoca la necessitat de recuperar un programa de classe, feminista i de construcció nacional. Batalla, amb perspectiva de camaraderia, amb qui encara pensa que no arribem a majories per tenir un programa revolucionari i no pas perquè no donem respostes a les seves mínimes necessitats, per qui pensa que el programa revolucionari genera por quan el greu problema és que no ens entenen per un programa polític molt influenciat pel pitjor de l’acadèmia.

A l’esquerra política referir avui «hi ha partit!» i a l’esquerra política fa 150 anys dir «hi ha partit!» són coses diferents. Majoritàriament avui «hi ha partit» s’ha transformat en sinònim de poder generar relat, discussió. És important, però únicament és determinant per a la batalla electoral, ni tant sols per a la batalla de les idees. I el problema està quan mai «hi ha partit» es dona com a sinònim de la construcció necessària d’estructures estables, cèl·lules, assemblees locals, programa, estratègia, camaraderia. Necessitem això i construir amb i entre les classes populars.

Clar que necessitem programa, programa revolucionari, però no l’hem d’entendre com un document teòric intern, com una guia per votacions a les institucions, sinó com una guia per a la lluita. No oblidem que a la Lletra que Marx escriu a Brake i on tant critica la manca de programa també afirma: «Cada pas del moviment real és més important que una dotzena de programes».

I com tantes vegades al llarg de la història dels i les que hem decidit no retrocedir, continuar amb el fill roig, necessitem organització, lluites i programa!


[i]En algunes edicions en català s’ha utilitzat el terme «llei de ferro». De fet s’utilitza indistintament pel concepte.

Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Advocat laboralista i professor de Dret del Treball.

Comentaris

La tossuda vigència de la Crítica al Programa de Gotha

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.