La solidaritat com a acció i no com a principi

La mateixa materialitat i acció transformadora de la lluita és la que genera les xarxes per bastir organitzacions basades en la solidaritat i en el suport mutu. El sindicalisme basc és un exemple de renovació sindical a tenir en compte.

La solidaritat com a acció i no com a principi

La mateixa materialitat i acció transformadora de la lluita és la que genera les xarxes per bastir organitzacions basades en la solidaritat i en el suport mutu. El sindicalisme basc és un exemple de renovació sindical a tenir en compte.

A través d’un seguit d’articles, en solitari i en conjunt, he problematitzat la diferenciació del sindicalisme basc respecte del que predomina a la resta de l’Estat. Arran d’unes investigacions que intentaven ingènuament entendre per què no hi ha un grau més alt de solidaritat internacional entre els sindicats europeus, les dinàmiques mateixes dins de les grans fàbriques d’automoció van emergir davant meu com una realitat desastrosa per si mateixa. A través de dos casos d’estudi concrets, el de la fàbrica de Nissan-Zona Franca i el de la de Mercedes-Vitòria, en què es van entrevistar vora 100 treballadors, delegats sindicals i alliberats del sector, la debilitat sindical al centre de treball va aparèixer com una bona expressió del desenvolupament mateix del pensament neoliberal, o millor dit, la debilitat sindical es pot entendre com el mirall obrer de l’efectivitat de les estratègies capitalistes: la manera en què un domina s’ha de reflectir en la impossibilitat de l’altre.

Aleshores, si els treballadors organitzats són incapaços de posar en comú els seus interessos en una fàbrica i adjacents (totes les empreses proveïdores i logístiques que abasteixen de béns la planta de muntatge), com ha de ser possible que existeixin veritables lluites per la unió de fàbriques que estan a milers de quilòmetres? Amb això, per cert, no vull dir que tampoc pugui esdevenir-se el contrari, que existeixi una unió provisional entre la fàbrica de Seat-Martorell i la de Volkswagen-Bratislava a l’hora de frenar la implantació de certs canvis organitzatius i tecnològics i els subsegüents acomiadaments. De fet, potser és més probable que tingui lloc aquest fenomen de solidaritat obrera que no que els treballadors de granota Nissan es solidaritzin amb les treballadores de granota Eulen que netegen els seus lavabos a la fàbrica. Però això no és més que una mostra que el sindicalisme actual oscil·la només entre el microcorporativisme més voraç —defensar únicament el lloc de treball d’un mateix, i potser el del veí— i la reiteració dels arxiconeguts discursos de solidaritat obrera cada Primer de Maig. Solidaritat, sí, però primer el que és meu.

En aquestes poques pàgines vull defensar, i mitjançant una breu anàlisi del «cas basc», que la solidaritat no pot ser abstracta, com a conseqüència de la proclama de certs principis polítics o ètics humanistes, els anomenats Drets Humans universals o els drets dels treballadors tan reiterats per l’Organització Internacional del Treball, sense entendre que neixen necessàriament d’una realitat material o històrica i d’una acció conscient que la fa real. És a dir, els negres d’Haití van ser ciutadans lliures a través del vessament de la pròpia sang contra els francesos, que ja s’havien autoproclamat lliures, o els esclaus americans, que van ser lliures després d’una lluita acarnissada entre el Nord i el Sud per canviar el règim de propietat sobre la força de treball, per alliberar-los del «jou esclavista»; doncs quina revolució antiracista.

La llibertat com a idea mediada per l’acció

La solidaritat no sorgeix del no-res, de la mera voluntat d’uns subjectes que, ara sí, per gràcia de la seva pròpia consciència individual, es converteixen en herois del seu propi esdevenidor. La lluita de classes no emergeix de la voluntat lliure de les persones, sinó tot al contrari, és a través de la lluita de classes dins d’unes condicions determinades que s’expressa la llibertat dels individus. Si restringim la noció de llibertat al procés de triar —la de voler anar a una manifestació, atendre amb un criteri més o menys treballat a una assemblea comunitària, la de decidir si vull votar o no a les properes eleccions o si vull pagar la quota d’un sindicat perquè potser reverteixin de manera positiva, en algun moment, les meves condicions laborals i, en el millor dels casos, la de la resta de companyes— quedarem tancats en un prisma voluntarista, que no entén la necessitat mateixa de la seva acció.

S’ha d’entendre l’acció transformadora com una necessitat del propi esdevenir, com a resultat de l’exercici conscient sobre la realitat, com a resultat conscient d’aprendre les determinacions que ens obliguen actuar d’una certa manera, d’entendre que les coses no poden ser altrament si volem que canviïn, ara sí, diferents de la realitat en què no es consideraven. I és així, a través de la nova materialitat, reflectida en la nostra acció reflexiva, que la nostra pràctica social comprèn les seves possibilitats. És a dir, som lliures quan coneixem la necessitat de la nostra subjectivitat històrica, quan realment fem història. I aquest procés només pot ser col·lectiu —en contraposició a lectures avantguardistes, individualistes i/o insurreccionalistes— ja que la forma en què desenvolupem les nostres capacitats exigeix el reconeixement «del proïsme», de «la societat», si realment desitgem un canvi general i no autoreferencial.

Aleshores, si els treballadors organitzats són incapaços de posar en comú els seus interessos en una fàbrica i adjacents (totes les empreses proveïdores i logístiques que abasteixen de béns la planta de muntatge), com ha de ser possible que existeixin veritables lluites per la unió de fàbriques que estan a milers de quilòmetres?

Algunes volen presentar Euskal Herria com un poble agermanat amb el d’Astèrix i Obèlix, un «territori comanxe» on els seus habitants han nascut amb una poció màgica que els permet d’enfrontar-se i vèncer davant de qualsevol imperi, a saber, l’èuscar? Una voluntat mística, transhistòrica, pròpia de les basques, una manera de veure el món (Weltanschauung) solidària irreproductible per altres pobles, més bèsties i egoistes. Però una anàlisi de la realitat sindical ens mostra tot el contrari: hi ha com a mínim quatre sindicats majoritaris i cap no té la mateixa lectura i dinàmica de com s’han de fer les coses en aquest període neoliberal. De fet, ens trobem una lluita sindical bastant ferotge que possiblement no es dona a la resta de l’Estat, i tot i aquesta fragmentació sindical, o potser només a través seu, alguns sindicats han desenvolupat mecanismes de solidaritat interna significatius, diferents de la resta. I aquí potser trobem el cas d’ELA i, en menor mesura, el de LAB.

Aquests sindicats es caracteritzen per:

  • Posicionar-se críticament amb el sistema capitalista en la seva totalitat, així com pretendre recuperar una sobirania territorial més gran a través de posicionaments ecosocialistes i feministes en la reproducció socioeconòmica;
  • Cobrar quotes sindicals més elevades, que proporcionen més ingressos econòmics al sindicat per desenvolupar l’activitat de manera efectiva, cosa que n’incrementa l’autonomia política respecte de les institucions que poden cooptar les organitzacions a través de subvencions;
  • Adoptar una posició més combativa i reivindicativa en la negociació col·lectiva, qüestionant obertament altres formes de diàleg social regionals i estatals, que en conseqüència condueix a
  • Problematitzar les diferents escales de negociació col·lectiva (sector, empresa i centre de treball) per centrar recursos en aquelles on es puguin maximitzar els resultats de mobilització obrera, conflicte industrial i activitat vaguística, és a dir, ser flexibles quant al nivell de negociació on vol actuar una confederació;
  • Disposar d’un instrument organitzatiu que els permeti donar suport econòmic als seus membres quan estan en vaga, és a dir, tenir un fons de vaga confederal;
  • Donar suport a les treballadores en els processos de negociació col·lectiva amb gabinets econòmico-jurídics que busquin les vies més subversives, alhora que efectives, dins del marc jurídic vigentper augmentar la capacitat de decisió de les treballadores dins de l’empresa.

Un exemple concret d’organització solidària: la caixa de resistència

Centrem-nos ara en el funcionament de la caixa de resistència, que ha suscitat gran interès. ELA data la creació del seu fons de vaga (anomenat Greba Kutxa o Erresistentzia Kutxa) el 1978. En els estatuts, el sindicat estableix que començarà a ajudar monetàriament els socis en vagues d’una durada de tres dies o més, sense el requisit que aquests dies siguin consecutius, però sí que pertanyin al mateix conflicte; després es pagarien tots els dies no treballats. L’ajuda econòmica supera folgadament la del Salari Mínim Interprofessional, amb el compromís que el fons ha de cobrir almenys el 105% del mínim legal anual. Més concretament, els imports per a l’any 2019 són els següents: (i) un «fons regular» que consta de 1.102,50€ mensuals; (ii) un «fons reforçat» de +15%, és a dir, de 1.267,87€ al mes, per a aquelles empreses en què com a mínim el 35% del personal estigui afiliat a ELA; i (iii) el «fons estratègic» per a les vagues i/o sectors considerats estratègics, en el qual el suport pot arribar fins als 2.205,00€ mensuals. En qualsevol cas, la compensació en efectiu no pot superar mai el salari net mensual, incloses les pagues extraordinàries, i seran pagaments nets després de l’impost sobre la renda. Tenir un fons de vaga d’aquesta mena només és possible gràcies a una alta taxa sindical (a dia d’avui, de 22,60€ al mes, la més alta de l’Estat espanyol), i també perquè el sindicat assigna el 25% de les quotes sindicals per donar suport al fons de vaga, és a dir, al voltant de 5,5€ al mes per afiliat (amb un total de 100.000 afiliats).

En el cas de LAB, el fons de vaga (Borroka Kutxa) es va crear el 2010, i té unes característiques i objectius relativament similars, encara que és més restrictiu que el d’ELA: estableix que començarà a ajudar monetàriament els membres al quart dia de vaga i sense ser retroactiu. El llindar màxim (el 2018) s’estableix en 25€ diaris o 750€ mensuals (nets després de l’impost sobre la renda), només comença a cobrir les pèrdues salarials quan el sou net cau per sota dels 1.500€ mensuals, i només paga la diferència amb aquest topall. El pagament de la vaga no està indexat al salari mínim. La tarifa sindical de LAB és al voltant de 18€ al mes. Per altra banda, el tercer sindicat de contrapoder més representatiu, ESK, va crear la seva caixa de resistència (Elkartasun Fondoa) el 2005. Començarà a ajudar monetàriament els membres en vagues de durada superior a dos dies, i el pagament més alt serà equivalent al del Salari Mínim legal (900€ al mes, 30€ al dia, el 2019) abans de l’impost sobre la renda. La tarifa sindical s’estableix en uns 15€ al mes, i es va utilitzar durant la vaga de Telefónica. Aquests tres fons de vaga són gestionats confederalment, en contrast amb la resta del sindicats europeus que també en tenen (Alemanya, Dinamarca, Suècia), però que estan controlats per les seves federacions, excloent-ne els sindicats ACV/CSV de Bèlgica i ACLVB/CGSLB.

Avui dia, el sindicalisme basc és lluny de ser l’expressió d’un sindicalisme solidari global. El que sí que es pot argumentar és que les xarxes de solidaritat entre treballadores basques tenen una materialitat més extensa i forta que les de la resta de sindicats i treballadores de la resta de l’Estat.

En síntesi, aquests sindicats de «contrapoder» han reconstituït les seves organitzacions perquè, i a través dels sindicats, les treballadores, ara sí organitzades, tinguin eines reals que els permetin unificar posicions contra el capital i resistir malgrat la seva posició subordinada pel que fa al control dels mitjans de producció. Aquesta solidaritat activa es reflecteix, per exemple, en el fet que en els darrers trenta anys, en els quals l’activitat vaguística ha patit un acusat declivi en gairebé tots els països d’Europa, especialment al sud, que és on més s’hi ha recorregut, Euskal Herria se’ns apareix com un «oasi d’activitat vaguística». La capacitat de fer vaga és òbvia, ja que tot i comptar només amb el 6% de totes les treballadores assalariades a l’Estat espanyol, únicament Navarra i Euskadi poden arribar a acumular al voltant del 36% de totes les vagues. Hi ha vagues en sectors tradicionals, com pot ser el del metall, i els convenis provincials de Biscaia i Guipúscoa són els que millors condicions recullen de tot l’Estat.

I en la negociació col·lectiva hi ha casos en què ha estat la possibilitat de fer vaga, i no la seva realització, el que ha permès millorar les condicions dels treballadors al centre de treball. Per posar un exemple, en l’anàlisi comparada entre les plantes de Nissan-Zona Franca i Mercedes-Vitòria, es pot veure que UGT i CCOO van signar a les dues fàbriques dobles escales salarials que reduïen substancialment el salari d’ingrés dels nous treballadors —s’estableixen diferències de 10.000€ anuals entre treballadors que duien a terme la mateixa tasca. Mentrestant, en les empreses proveïdores de Nissan-Zona Franca la realitat era encara d’una precarietat i d’una incapacitat organitzativa més grans. Això és el que realment buscava la globalització a través de les noves formes toyotistes d’organització i fragmentació del procés laboral, i els sindicats que no han pogut renovar les formes organitzatives han estat relegats a una posició passiva que difícilment pot justificar l’acció sindical com a element cohesionador entre treballadores, és a dir, no eren sinó «gestors de la precarietat».

En canvi, a la fàbrica de Mercedes-Vitòria, una estratègia de solidaritat efectiva per part d’ELA va permetre coordinar la negociació de diverses empreses i millorar les condicions de les treballadores progressivament, fins al punt d’arribar a millorar en certa manera les condicions de l’empresa matriu. Aquesta capacitat de transformar la situació va ser deguda al desplegament de recursos i capacitat organitzativa en la millora de les condicions laborals d’aquelles amb menys veu en la negociació col·lectiva. Al seu torn, l’amenaça de vaga va possibilitar l’apropiació d’un excedent que per a les empreses multinacionals no suposava una gran despesa extra. Aquesta situació s’ha repetit en sectors feminitzats, racialitzats i/o en què la precarietat juvenil és la norma. Així doncs, hi ha hagut un bon nombre de vagues «victorioses» en sectors com poden ser: residències de gent gran, neteja de serveis públics, treballadores d’autopistes, neteja d’habitacions d’hotels, treballadores en centres culturals, horta i recol·lecció de fruita, socorristes, etcètera.

Inserir la solidaritat en una estratègia de lluita

Se’ns presenta la solidaritat, doncs, com un principi viu que resulta d’estratègies particulars, d’un cúmul d’accions concretes, dins d’un context històric determinat pel moviment del capital a escala global. No com un principi abstracte que apel·la a alguna realitat institucional mancada de competències, recursos o fins i tot voluntat per establir-los i vetllar-hi. Així, no podem parlar d’una solidaritat basca eterna, sense la seva pròpia vida, sinó d’una solidaritat basca que existeix a través de l’acció política concreta. De fet, les noves formes només han aparegut després d’un exercici d’autocrítica dels mateixos sindicats, que desitjaven entendre els límits propis i les contradiccions que els movien. Però aquesta crítica era pràctica, i no va poder ser més que un moment conscient en l’organització i valoració de les noves formes d’acció. Aquests processos qüestionaven la seva pròpia inèrcia, i qüestionaven la capacitat de ser solidaris. Així, la solidaritat real només es pot entendre com el resultat dels límits de la nostra pròpia acció solidària, és a dir, de la nostra incapacitat de pensar col·lectivament sense mediació del capital. Si no, la solidaritat només pot entendre’s com un concepte mancat de sentit, sense força, sense cap relació amb els problemes viscuts. Avui dia, el sindicalisme basc és lluny de ser l’expressió d’un sindicalisme solidari global. El que sí que es pot argumentar és que les xarxes de solidaritat entre treballadores basques tenen una materialitat més extensa i forta que les de la resta de sindicats i treballadores de la resta de l’Estat.

Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Comentaris

La solidaritat com a acció i no com a principi

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.