La socialdemocràcia alemanya, tocada de mort

Les eleccions europees van representar una derrota estrepitosa pels socialdemòcrates alemanys i només un miracle pot fer-los revifar.

La socialdemocràcia alemanya, tocada de mort

La socialdemocràcia alemanya, tocada de mort

.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Les eleccions europees van representar una derrota estrepitosa pels socialdemòcrates alemanys i només un miracle pot fer-los revifar.
.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El Partit Socialdemòcrata alemany (SPD) va presentar-se a les passades eleccions europees amb eslògans grandiloqüents i buits de contingut com “Junts per fer una Europa forta” o “Europa és la resposta”. Veient la desfeta humiliant que va patir, amb un resultat històricament baix de poc més del 15% dels vots, cal preguntar-se si s’estava fent les pregundes adients.

Els socialdemòcrates s’escuden en el lema “més Europa” com la solució per als problemes d’Alemanya. En conseqüència, són més propensos a l’elogi del president francès, Emmanuel Macron, que a la defensa del líder de polítics britànics ideològicament més afins com Jeremy Corbyn.

Les eleccions europees no van ser més que la última constatació d’una espiral negativa imparable del que una vegada va ser el partit socialista més fort del planeta. tweet

L’SPD va apostar per vendre’s com un baluard estable i moderadament progressista contra l’auge del populisme d’extrema dreta, però sembla que ha perdut aquesta partida en favor dels Verds, que van superar la barrera del 20% de vots en unes eleccions estatals per primer cop a la seva història. La imatge de la presidenta dels socialdemòcrates, Andrea Nahles, i la candidata “100% europea”, Katarina Barley, el diumenge a la nit era de derrota, enfonsament i falta d’idees sobre què fer a partir d’ara.

Malgrat que els resultats hagin estat catastròfics, en cap cas han estat inesperats. Els socialdemòcrates han anat avançant de derrota en derrota les dues últimes dècades. La praxis política tòxica de la “política sense política”, com la va batejar Oliver Nachtwey, els va costar centenars de milers de simpatitzants i milions de vots. Les eleccions europees no van ser més que la última constatació d’una espiral negativa imparable del que una vegada va ser el partit socialista més fort del planeta.

Espiral negativa

Sobre el paper, el programa del partit per aquestes eleccions sonava bé: salaris dignes, drets de les dones i protecció del medi ambient juntament amb una lluita contra la demagògia de la dreta i amb una aposta per a una Europa unida i democràtica. Els candidats de l’SPD no eren especialment carismàtics, però no hi ha massa politics alemanys que ho siguin. D’altra banda, els temes de debat en els discursos de campanya tampoc es distingien dels de la resta de competidors.  Així doncs, per què als Verds els va anar tan bé i l’SPD es va emportar una patacada tan gran?

Font: Flickr-Alper Cugun

Sense voler simplificar la resposta en excés, l’SPD té a dia d’avui un greu problema de credibilitat. Els socialdemòcrates han passat nou dels últims catorze anys traient aigua de la barca de la Gran Coalició amb Merkel a Berlín, amb un desgast que s’ha traduït en vuit líders diferents durant aquest període. Fa la sensació que tot aquell qui gosi agafar les regnes del partit, sigui un referent com Sigmar Gabriel o una decepció com Martin Schulz, el que farà és deixar-s’hi la carrera política. Els militants de base que encara segueixen al partit n’han tingut prou de la coalició, de manera que qualsevol líder que hi doni suport només perpetuarà el cercle viciós de derrota electoral, pèrdua del lideratge i renovació superficial del partit.

Malgrat la remor de fons a la cúpula d’una renovació interna per recuperar la credibilitat de la socialdemocràcia en temes com la justícia social, hi ha pocs canvis en les polítiques que es duen a terme. I serà impossible que això canviï mentre l’SPD segueixi funcionant com a falca de govern dels cristianodemòcrates de la CDU.

Tot i que la coalició ha estat tolerable pel que fa la situació a la classe treballadora alemanya en comparació a la resta d’Europa, el creixement econòmic és feble i hi ha una desacceleració en el creixement de les rendes de gran part de la classe treballadora. Això s’ha accentuat amb l’anomenada “crisi dels refugiats”, que ha infundat pors i incerteses per la competència en el món de treball en segments de la classe treballadora, cosa que ha despertat actituds xenòfobes arreu del país.

La fórmula de Gran Coalició, amb l’SPD jugant el paper de falca, implica que Angela Merkel s’emporta els mèrits de l’acció de govern tweet

Mirant-ho des del pragmatisme, la presència de l’SPD al govern potser ha frenat la CDU en algunes retallades en despesa, moderat la seva postura en alguns temes socials i afavorit la posició a la taula negociació dels sindicats durant la crisi econòmica del 2008. Tot i això, aquests matisos de la política de despatxos no arriben a la majoria de l’electorat, que després de més d’una dècada de Merkel vol un canvi.

La fórmula de Gran Coalició, amb l’SPD jugant el paper de falca, implica que Angela Merkel s’emporta els mèrits de l’acció de govern mentre que els socialdemòcrates, que en el seu moment van ser una garantia d’una oposició com a mínim moderada, es veuen abocats a la irrellevància i el descrèdit davant el seu electorat tradicional.

L’any 1998 Gerhard Schröder va poder canalitzar la frustració de l’electorat després de 16 anys de governs conservadors i va guanyar per majoria. 20 anys després l’SPD forma part del govern i no té cap èxit per apuntar-se al seu nom. De cara a aquells que pateixen pels problemes del país, el temps els ha mostrat que les solucions que aportin els socialdemòcrates seran més del mateix.  Així doncs, per què no optaran pels Verds o el populisme de dretes com ha passat a la resta d’Europa?

Un partit dels treballadors sense treballadors

L’SPD ha vist com perdia suport durant dècades, ja que el proletariat tradicional que formava la seva base electoral es va fragmentar i se’n va allunyar progressivament.  Aquest procés es va accelerar durant els anys 2000 perquè l’SPD va optar per polítiques neoliberals en temes socials i també pel naixement de Die Linke l’any 2005. La marxa d’Oskar Lafontaine i altres membres de l’ala més esquerra dels socialdemòcrates va fer perdre a l’SPD algunes de les seves figures més carismàtiques i una bona part del seu electorat. Però després d’uns anys d’èxit, Die Linke ha deixat d’alimentar-se de les pèrdues socialdemòcrates. El seu últim resultat, un 5,5% dels vots, és el més baix que ha obtingut en unes eleccions europees. Així doncs, amb Die Linke atrapat en l’amalgama de partits contestataris i els Verds erigint-se com l’avantguarda del neoliberalisme progressita, no hi ha ningú a l’esquerra de l’SPD per redreçar el timó del partit.

Font: Wikimedia Commons

Amb aquest tauler de joc, els votants de classe treballadora més joves s’estan passant als Verds, mentre que els treballadors d’edats més avançades opten per votar la dreta representada per Alternativa per Alemanya (AfD). L’AfD té resultats especialment destacats a l’est, amb victòries a Saxònia i Brandenburg, i parteix amb avantatge de cara a les eleccions locals de la tardor en aquestes regions. L’únic perfil de votants encara fidels a l’SPD és el de treballadors més grans de 60 anys, una dada que per evidència biològica no augura un futur esperançador pel partit.

Malgrat que sigui un partit dirigit per membres de classe benestant, l’AfD ha capturat un vot de protesta de la classe treballadora a l’est i en algunes zones de l’oest. tweet

Els motius de l’ascens dels Verds són prou evidents. Les manifestacions dels Divendres pel Futur van monopolitzar els titulars dels mitjans alemanys en les setmanes anteriors als comicis, mentre que el canvi climàtic es va convertir en un tema cabdal per a molts votants.  Sembla que els Verds ofereixen una resposta moderna i progressista contra el canvi climàtic i una bossa de votants de classe mitjana urbana s’hi sent interpel·lada. Sense la càrrega històrica ni una trajectòria vinculada a sindicats i organitzacions obreres poden apel·lar a diversos tipus de votants i oferir una imatge de liberalisme europeista més genuïna que la socialdemocràcia. Una altra diferència important és que a diferència de l’SPD han estat a l’oposició al govern de Merkel i poden presentar-se com una força de canvi i renovació. Per primera vegada en la seva història poden aspirar a una victòria a les generals de 2021.

D’altra banda, els pitjors auguris segons els resultats electorals es manifesten en la base sòlida de votants de classe treballadora que ha fidelitzat l’AfD.

Malgrat que sigui un partit dirigit per membres de classe benestant, l’AfD ha capturat un vot de protesta de la classe treballadora a l’est i en algunes zones de l’oest. La Confederació Alemanya de Sindicats va informar que un 13% dels seus afiliats va votar el partit de dretes en les darreres eleccions.

Font: Flickr – Rauter25

El temps dirà si aquesta tendència es consolida en un bloc polític estable a llarg termini. Si passa, les majories parlamentàries d’esquerres seran pràcticament impossibles i es dificultarà la feina de l’esquerra i les organitzacions sindicals, que fins ara han donat suport a la gran coalició amb l’esperança d’evitar una majoria de govern més obertament conservadora i agressiva contra els seus drets.

L’SPD es troba atrapat en aquest panorama. Les dècades de desgast l’han deixat amb una infraestructura precària i una militància formada únicament per persones que busquen fer-hi carrera i poc fidels al seu ideari. Les bases tradicionals s’han desplaçat als nous partits a dreta i esquerra, mentre que en els lideratges dins del partit s’hi troba a faltar carisma, visió política i el suport popular necessari. Si la Gran Coalició aguanta fins a final de mandat i el desgast segueix, l’SPD podrà comptabilitzar com un èxit obtenir un 10% dels vots en les properes eleccions

Sense el suport massiu de la classe treballadora que el va convertir en una força hegemònica, el que queda de la socialdemocràcia només pot competir en el mercat de les idees electorals amb la resta de formacions. Per ara, sembla que tants anys sota el jou de Merkel ha desgastat la marca socialdemòcrata massa com per fer cap revifada i el partit sembla no tenir cap direcció de futur.

Un futur fosc

Entrant a la segona meitat del govern de la gran coalició, es fa difícil preveure com l’SPD pot agafar com mena d’inèrcia positiva a curt termini. Les eleccions regionals de setembre i octubre probablement comportaran més èxits per l’AfD I més derrotes pel centreesquerra. Qualsevol futura coalició nacional que es doni en el futur segurament serà sense els socialdemòcrates, que es trobaran amb els pitjors resultats de la seva història.

Una de les veus que ha aparegut amb més força en els darrers temps és la del president de les joventuts de l’SPD, Kevin Kühnert, que ja es va donar a conèixer amb la seva oposició a l’entrada al govern de Merkel. Va fer-se lloc als titulars amb la idea que les grans empreses haurien de ser expropiades i ha intentat fer virar el partit a l’esquerra en algunes qüestions. Juntament amb altres figures com Simon Lange, alcalde de la ciutat de Flensburg, a la costa nord, representa una veu petita però contundent de l’ala esquerra que potser tindrà una oportunitat de deixar-se sentir. La setmana vinent està previst un vot de confiança contra la presidenta del partit, Andrea Nahles, en el que s’espera la seva sortida. Però encara que Kuhnert i els seus triomfin, no està clar que els socialdemòcrates puguin recuperar-se electoralment.

Andrea Nahles. Font: Wikimedia Commons

L’extinció de la socialdemocràcia com a actor principal de la política alemanya es correspon amb les tendències europees i té grans implicacions en la societat alemanya. L’SPD és el partit polític en actiu amb una trajectòria més extensa a tot el món i va jugar un paper primordial en la conquesta de drets bàsics de la classe treballadora després de la Segona Guerra Mundial, juntament amb la modernització social a través de l’aliança amb el capital. L’Alemanya que existeix a dia d’avui, amb el seu alt nivell de vida, societat civil i estat del benestar robust serien impensables sense l’SPD.

Amb els partits tradicionals en caiguda lliure, els Verds aprofitaran l’avinentesa per consolidar-se com una força estable de govern. Això podria mitigar la crisi uns anys més, però el que passi després és tota una incògnita.

Amb una dreta a l’alça i una recessió a l’horitzó, un partit socialdemòcrata fort és més necessari que mai. Tot i això, sense un canvi profund que no s’albira a curt termini, més aviat sembla que l’SPD acabarà a la paperera de la història.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Loren Balhorn forma part del consell editorial de Jacobin i coeditor, juntament amb Bhaskar Sunkara, de Jacobin: Die Anthologie (Suhrkamp, 2018).

Comentaris

La socialdemocràcia alemanya, tocada de mort

Registra't per comentar
  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris

El primer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa