A la societat actual, des del cientisme, tendim a creure en la medicina com a una veritat absoluta i objectiva, que atorga diagnòstics i tractaments a tothom amb uns mateixos procediments, cuidant a tothom de la mateixa manera. La realitat és que la medicina està influenciada per l’estructura patriarcal del sistema on s’ha desenvolupat, estandarditzant l’home com a subjecte d’estudi mèdic assumint que els resultats serien extrapolables, i ignorant les necessitats específiques de les dones. A l’estat espanyol, sense anar més lluny, les dones només representen el 25% dels participants en assajos clínics cardiovasculars. La síndrome de Yentl, terme creat el 1991 per la Dra. Bernadine Healy, posa de manifest que per rebre diagnòstics i tractaments adequats de malaltia cardiovascular, les dones han de presentar símptomes i patrons coincidents als estudiats en homes, malgrat ser els símptomes en dones diferents. Això implica que, per ser ateses correctament, han de “disfressar-se” metafòricament de pacients masculins, negligint símptomes rellevants que en difereixen i augmentant el risc de diagnòstic erroni. 

El terme prové de la història de Yentl, un relat escrit per Isaac Bashevis Singer i popularitzat per la pel·lícula del mateix nom -protagonitzada per Barbra Streisand- l’any 1991. A la història, Yentl és una jove jueva que després de la mort del seu pare es fa passar per home per poder accedir a una educació religiosa que li era vetada pel simple fet de ser dona. 

Els símptomes d’un infart en homes, per exemple, solen ser clars i coneguts per tothom: Dolor al pit que pot irradiar al braç esquerre i sudoració freda, entre d’altres, són alguns dels símptomes típics d’un infart en homes, els estesament coneguts. La fatiga inusual, el dolor a l’esquena o a la mandíbula, i la dificultat per respirar, són alguns dels símptomes que poden presentar les dones, molt menys estesos. Això és un clar exemple de com opera de forma invisible el patriarcat al món mèdic. 

Un estudi de l’American Heart Association indica que les dones tenen un 50% més de probabilitats que els homes de rebre un diagnòstic inicial incorrecte després d’un infart, retardant així el tractament adequat, malgrat ser les malalties cardiovasculars la principal causa de fatalitat en dones a escala mundial (representant el 35% de les morts). 

La síndrome de Yentl fa referència específica a malalties cardiovasculars, però el fenomen és transversal a totes les àrees de la medicina moderna. 

Aquesta situació es repeteix en altres àmbits mèdics, com el tractament del dolor crònic. Malgrat que les dones tenen fins a un 20% més de probabilitats de patir dolor crònic que els homes, segons un estudi de The Journal of Pain, els seus símptomes sovint són desestimats o atribuïts a causes psicològiques. La fibromiàlgia, de què aproximadament el 90% de les pacients diagnosticades són dones, va ser durant anys menystinguda per la comunitat mèdica, considerada en alguns casos una mera invenció. 

Amb els trastorns autoimmunes s’observa el mateix patró. Segons l’American Autoimmune Related Diseases Association, prop del 80% de les persones amb malalties autoimmunes són dones. Tot i aquest desequilibri, aquestes malalties han estat menys estudiades que altres que afecten majoritàriament els homes. Això es tradueix en tractaments menys efectius i diagnòstics tardans, obligant moltes dones a conviure durant anys amb símptomes debilitants i la càrrega mental de no estar bé però no tenir un diagnòstic clar. 

En l’àmbit de la salut mental, les dones són diagnosticades amb depressió gairebé el doble que els homes, segons l’OMS. Segons un estudi publicat a The Lancet Psychiatry el 2017, les dones tenen també un 70% més de probabilitats de patir trastorns d’ansietat que els homes. Aquestes estadístiques amaguen biaixos importants; símptomes similars en homes sovint s’interpreten com a ira, estrès laboral o abús de substàncies, en general agents externs més o menys justificats. En les dones, els símptomes es veuen com a desequilibris hormonals o fragilitats emocionals, agents interns que són incapaces de gestionar. Aquest biaix pot portar tant a tractaments inadequats per als homes com a una medicalització excessiva de les dones, reduint les seves experiències a mers problemes individuals en comptes d’abordar les causes socials i estructurals de fons que han generat el problema de salut. 

Sovint representem l’estructura d’opressions del sistema patriarcal amb la metàfora de l’iceberg: a la punta hi trobem les opressions més visibles, com els feminicidis, la violència sexual o l’assetjament, mentre que a la base s’amaguen les formes menys evidents de violència, però igualment indispensables per a perpetuar el sistema. Si volem desmantellar el capitalisme patriarcal, no n’hi ha prou amb combatre les formes més explícites d’opressió; cal també atacar les violències subtils i invisibles que sostenen aquesta estructura. La síndrome de Yentl i les seves derivades en són un exemple clar, una manifestació de com el patriarcat s’infiltra en àmbits aparentment neutrals, com la medicina, perpetuant així la desigualtat. 

El patriarcat no actua de manera aïllada; s’intersecciona amb el capitalisme, configurant un sistema que privilegia els interessos econòmics per sobre de la salut de les persones. La privatització creixent dels serveis de salut i la mercantilització dels recursos sanitaris responen a una lògica neoliberal que prioritza el benefici econòmic abans que la cura de les vides. Així, les inversions en recerca mèdica i en tractaments sovint se centren en aquells sectors més rendibles, ignorant malalties que afecten majoritàriament a col·lectius oprimits, com les dones i identitats dissidents, que es consideren menys lucratius. Així, aquest sistema perpetua la negligència de les dones en la medicina, que el beneficia, alhora que agreuja les desigualtats estructurals. 

Cal lluitar per una medicina que prioritzi les necessitats de les persones per sobre dels beneficis econòmics i que incorpori una perspectiva de gènere des del seu nucli. Això implicaria una reestructuració del sistema sanitari i de la recerca mèdica, passant per una major inversió pública, la desmercantilització de la salut i la creació d’espais de recerca que tinguin en compte les especificitats biològiques i socials de les dones, així com d’altres col·lectius històricament invisibilitzats. 

Incorporar la perspectiva de gènere en la investigació mèdica, assegurar una representació adequada de les dones en els estudis clínics i transferir aquesta informació a la formació acadèmica és absolutament clau per trencar amb aquestes pràctiques. Per defensar aquesta reivindicació que podria ser titllada d’extremista, la mateixa Comissió Europea el seu informe de 2020 sobre gènere i recerca va subratllar la importància d’integrar l’anàlisi degènere en tots els nivells de la investigació per millorar la qualitat i la rellevància dels resultats. La lluita per una medicina justa i equitativa és un acte de justícia contra un sistema patriarcal i capitalista que, durant dècades, ha silenciat i invisibilitzat la salut de les dones. Poder desmuntar la síndrome de Yentl i les seves manifestacions no és només una qüestió de salut, sinó un pas necessari per trencar amb les estructures de poder que perpetuen la desigualtat.