Search
Close this search box.

La revolució de Manchester

Per a sobreviure a les batalles de la dècada de 2020, l’esquerra ha d’imaginar la seva pròpia utopia. I si imaginem el futur d’una vella ciutat obrera com Manchester? Com seria una Manchester postcapitalista?

La revolució de Manchester

Per a sobreviure a les batalles de la dècada de 2020, l’esquerra ha d’imaginar la seva pròpia utopia. I si imaginem el futur d’una vella ciutat obrera com Manchester? Com seria una Manchester postcapitalista?

Imaginem el següent: un nen neix en una ciutat en què un 40% de la força laboral produeix objectes emprant màquines i treball manual. La relació social dominant és la salarial. El contracte social és fort i s’articula mitjançant el sistema impositiu. L’Estat és el proveïdor de la majoria de serveis.

60 anys més tard, un nen neix a la mateixa ciutat. Ara, només un 10% de la població es dedica a la manufactura i d’aquest tant per cent, la meitat s’ocupa de tasques més emparentades amb la ciència i la computació. Les formes d’explotació pel capital són actualment fonamentalment financeres, i la relació salarial resulta secundària per a l’extracció de valor, que es realitza per via d’interessos, fixació monopolista de preus, treball subremunerat i explotació de dades de comportament. La majoria dels serveis són proveïts a través del mercat.

En el cicle de vida de 250 anys del capitalisme industrial, aquest lapse de 60 anys ha vist clarament una mutació, impulsada per la tecnologia, la globalització i el desenvolupament humà. I el seu impacte social és evident.

Foto: Wikimedia Commons

Als anys 60, els carrers de la ciutat eren tranquils de dia, i els diumenges, silenciosos com un cementiri. Existia una divisió clara entre el treball i el lleure. Avui, els carrers d’aquesta ciutat vibren amb cafès a l’aire lliure; les voreres són plenes de gent que conversa o consulta dispositius intel·ligents mentre camina.

Als anys 60, un prominent científic de la ciutat fou perseguit per ser gai a la seva vida privada. Avui, la seva cara apareix als bitllets de 50 lliures i la ciutat té un barri sencer dedicat a la cultura gai.

La ciutat en qüestió és Manchester, als voltants de la qual vaig néixer el 1960. Famosa per ser la «zona zero» de la Revolució Industrial, la dinàmica de la seva força de treball és sorprenent. D’una població en edat productiva d’1.760.000 persones, un 24% treballa en l’àrea de finances i serveis professionals; un 20% treballa en salut, ensenyament i atenció social; només un 10% es dedica a la producció industrial.

Més enllà del carboni i el capitalisme

La pregunta és: com es veurà Manchester d’aquí a 60 anys?

D’aquí a 60 anys, hauria de ser totalment possible automatitzar completament la manufactura i reduir la força laboral a la majoria de fàbriques a una mínima funció de supervisió. Aleshores, hauríem d’haver aconseguit alguna cosa més que la simple automatització dels processos humans (com en el cas dels robots de la indústria automotriu, que efectuen soldadures de punt com si fossin humans gegants que han consumit speed): els mateixos processos seran, en essència, no-humans. Podríem «fer créixer» un objecte metàl·lic o imprimir-lo, igual com avui les aspes d’un turboventilador es formen a partir d’un únic cristall de metall en condicions similars a les d’un laboratori.

La majoria de gent «treballa» només dos o tres dies per setmana, i la feina és, com avui, una barreja de treball i lleure.

En conseqüència, el 95% o més de la força de treball es concentraria en serveis, molts d’ells de persona a persona. Com que hem eliminat l’especulació financera i automatitzat molts processos financers –com la banca comercial, el dret comercial, la comptabilitat i els mercats de futurs-, la força de treball que treballa en el sector també és petita. Però el nombre de llocs de treball en salut, cultura, esport i ensenyament és gran i eclipsa el sector de serveis empresarials, de la mateixa manera que avui eclipsa la producció industrial.

Foto: Wikipedia

La majoria de gent «treballa» només dos o tres dies per setmana, i la feina és, com avui, una barreja de treball i lleure. La famosa reprimenda de Karl Marx a Charles Fourier –que el treball «no pot convertir-se en un joc» sinó que només se’n pot reduir la durada- ha estat refutada. Però tots dos tenien raó: l’automatització va reduir la durada de la jornada laboral i en va desdibuixar els límits.

No hi ha monopolis tecnològics, només una mescla de petites i mitjanes empreses (PiMEs) innovadores, que obtenen guanys a la manera tradicional, i serveis d’informació públics, que només cobren el cost de producció i manteniment.

L’atenció holística de la salut (que inclou salut mental, fisioteràpia i odontologia), l’ensenyament fins al nivell universitari i el transport urbà són gratuïts. El lloguer mitjà ronda el 5% del salari mitjà (com a la Viena Roja de la dècada de 1920) i la taxa d’interès hipotecari té un topall similar.

Cap al 2080, la ciutat haurà atès fa molt de temps el seu objectiu de zero emissions netes de carboni i el seu govern progressista estarà compromès amb processos innovadors per a eliminar el carboni de l’atmosfera i incloure mesures reparadores a la resta del món.

La lluita política i cultural

La pregunta següent és: com arribem a això?

Primer, vam convertir els anys 2020-2030 en una dècada de lluita política i cultural de masses per a aconseguir un nou tipus de capitalisme. Es van formar governs que van suprimir l’activitat financera especulativa; van construir un milió d’habitatges socials ecològicament sostenibles i es va començar a transformar l’inventari habitacional restant en el mateix sentit; van subsidiar la creació de nous sistemes de transport urbà i l’eliminació de tots els cotxes i camions de benzina i dièsel; van dissoldre o nacionalitzar els monopolis tecnològics i van fer-se càrrec del registre de dades com a propietat pública; van fomentar deliberadament la creació d’un gran sector granular sense finalitats de lucre –que inclou bancs, comerços minoristes, prestadors de salut i atenció social i centres de producció cultural; i van eliminar tota forma de coerció del sistema de beneficis socials fusionant les pensions i prestacions estatals en un únic ingrés bàsic i modest, consagrat com un dret a la Constitució.

Foto: PXFuel

El resultat, cap al 2030, continuava essent capitalista. Però el govern havia après a mesurar-ho d’una manera diferent: no només calculant el valor agregat brut, sinó mesurant també la producció física, les hores treballades i la productivitat. Si el «guany econòmic total» es dividia el 2020 entre un 40% de l’Estat, el 59% del mercat i l’1% del sector no lucratiu, cap al 2030 al voltant del 10% de l’economia operava «al cost». El PIB nominal s’havia estabilitzat i començava a disminuir.

Durant la dècada de 2020 es va dirimir una batalla entre una economia centrada en el benefici i una altra enfocada en la gent i el planeta.

Com a conseqüència d’això, els mercats financers havien començat a incloure en els càlculs la supressió de l’especulació i l’eventual final del procés d’acumulació del capital. En una paraula, van entrar en pànic –davant de la perspectiva d’un món postcarboni i postcapitalista- i l’Estat i el Banc Central es van veure obligats a intervenir per a salvar, estabilitzar i encarregar-se de la infraestructura financera, cosa que va portar que el capital especulatiu es debilités. El rescat total es va finançar mitjançant la creació de moneda al Banc Central i la monetització del deute nacional.

Durant la dècada de 2020 es va dirimir una batalla entre una economia centrada en el benefici i una altra enfocada en la gent i el planeta. El govern socialdemòcrata radical, reconeixent els perills d’una intervenció estatal massa ràpida i dramàtica, va fomentar deliberadament el nou desenvolupament d’un sector privat a escala de PiMEs, utilitzant la intervenció pública i el finançament per a empènyer l’empresariat fora de les operacions de valor escàs i cap a la innovació tecnològica i social.

El sistema econòmic mundial, que ja s’estava desintegrant cap el 2020, no va poder sobreviure l’adopció simultània d’un postcapitalisme verd per part dels partits liberals d’esquerra i els socialdemòcrates. Cap el 2030, s’havia fragmentat en blocs regionals: Europa era el més exitós, la Xina havia adoptat i absorbit la major part de Rússia, i l’Àsia central i Amèrica del Nord s’havien aglutinat en un mercat relativament autosuficient.

Fotot: Wikimedia Commons – Ardfem

Amb tot, cap el 2030, amb la supressió de la globalització financera, va reviure una nova forma de globalització econòmica, basada en els viatges, l’ús compartit de la informació i el comerç de matèries primeres.

Entre 2030 i 2050, el govern municipal de Manchester va prioritzar agressivament la idea d’una transició justa a l’estatus de zero emissions netes de carboni. Operava com una ciutat-regió, i reubicava importants entitats de servei com universitats, institucions d’investigació i desenvolupament i grans centres de salut en antigues ciutats industrials abans estancades.

Cap al 2040, el centre de la ciutat de Manchester va alliberar-se dels vehicles, i bicicletes, tramvies i anar a peu es van transformar en les formes dominants de transport. El racionament dels vols encara és vigent, però hi ha desenvolupaments prometedors que impliquen una aviació massiva operada amb bateries, lliure de carboni, amb la qual cosa la ciutat decideix de mantenir l’aeroport de Manchester tot i les demandes dels radicals de fer tornar la zona a les seves condicions naturals originàries.

Al riu Irwell, tan contaminat el 2020 com quan Friedrich Engels el contemplava des del pont Ducie, es poden veure llúdrigues jugant a les ribes, i riu amunt –en algun lloc entre Ramsbottom i Bacup- hi ha castors. Quant a la vida social de la ciutat, és tan diferent de la d’avui com l’actual en comparació amb l’era de postguerra d’Ena Sharples i Stan Ogden (personatges de la telenovel·la Coronation Street, que transcorria a Salford), però no puc pronosticar en quin sentit.

Per a sobreviure a les batalles de la dècada de 2020, l’esquerra ha d’imaginar la seva pròpia utopia.

Manca d’imaginació

Per a sobreviure a les batalles de la dècada de 2020, l’esquerra ha d’imaginar la seva pròpia utopia. Però el que és frustrant de l’enfocament actual per a atènyer la neutralitat en termes de carboni és l’absoluta manca d’imaginació –entre legisladors, científics i manifestants- sobre quin aspecte hauria de tenir l’economia com a precondició per a aconseguir-ho.

Foto: Flickr – Pimlico Badger

En un sentit, el fracàs de la imaginació econòmica és comprensible. L’economia com a disciplina acadèmica de masses només ha emprès el vol els darrers 60 anys, i el seu postulat clau ha estat que… res de diferent és possible. Però atès que el món avui es veu forçat a imaginar un capitalisme sense carboni, també s’ha de forçar a contemplar una economia sense treball compulsiu.

La ciutat serà una unitat primordial en aquesta transició

L’objectiu és fer que l’economia arribi a ser lliure de carboni i circular en termes de recursos, per a reduir les hores treballades i promoure increments quantificables en la salut i felicitat humanes, per a tornar a integrar el «cinturó d’òxid» suburbà amb el centre i trobar fonts sostenibles d’aliment. Cal que el disseny i l’avaluació de vies de transició es converteixi en una tasca realment seriosa.

La ciutat serà una unitat primordial en aquesta transició: és prou gran com per a operar a escala i alhora prou petita per a què els camins de transició es puguin provar en diverses localitats i per tal que la població pugui sentir-se prop de la presa de decisions i experimentar de primera mà els resultats.

El 1960, quan vaig néixer, Manchester es veia i se sentia com una versió electrificada de si mateixa al segle XIX; encara hi havia xemeneies industrials, carrers enllambordats i focs alimentats per carbó. Avui, se sent com si una era hagués passat. Per al 2080, és fonamental que es produeixi una altra transició qualitativa totalment diferent. Però ni tan sols començarà si no podem imaginar-la.

Article originalment publicat a Social Europe
Traducció d’Oriol Valls
Foto de portada: Wikimedia Commons – Mike Peel

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Periodista i autor de Postcapitalismo

Comentaris

La revolució de Manchester

Feu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cataris-blau