Search
Close this search box.

La reproducció del moviment polític revolucionari: una mirada des dels cicles de mobilització

Una anàlisi reflexiva sobre les necessitats dels moviments polítics revolucionaris en els períodes de suspensió de la mobilització. Aquests moments no només impliquen consolidar conquestes i enfortir les estructures de contrapoder, sinó que també requereixen abordar la reproducció i la continuïtat generacional del propi moviment.

La reproducció del moviment polític revolucionari: una mirada des dels cicles de mobilització

Una anàlisi reflexiva sobre les necessitats dels moviments polítics revolucionaris en els períodes de suspensió de la mobilització. Aquests moments no només impliquen consolidar conquestes i enfortir les estructures de contrapoder, sinó que també requereixen abordar la reproducció i la continuïtat generacional del propi moviment.

El cicle de mobilització recent als Països Catalans parteix de l’esclat de la crisi financera el 2008 i el desencadenament a l’Estat espanyol per la seva dependència productiva a la bombolla immobiliària. El col·lapse econòmic va portar a un col·lapse polític que destapà la corrupció estructural a les d’institucions públiques, incloent-hi la monarquia espanyola que es veié forçada a fer abdicar Juan Carlos de Borbón el 2014. Entre 2010 i 2012 es van convocar fins a quatre vagues generals i emergirien les mobilitzacions del 15-M que articularen assemblees locals i moviments per l’habitatge, la sanitat, l’educació, les pensions i l’economia solidària. En paral·lel, el 2010, amb la sentència contra l’Estatut, s’expandirien les mobilitzacions independentistes al Principat, amb consultes ciutadanes i grans mobilitzacions els 11 de setembre. I el 2011, amb la proposta de reforma regressiva de la Llei de l’avortament, s’iniciaria una nova onada del moviment feminista. Però fins a les eleccions municipals de 2015 que aquests diversos moviments emancipadors no es van traduir en canvis institucionals. L’Estat francès, per contra, va esmorteir significativament l’impacte de la crisi gràcies a una estructura productiva més sòlida i al manteniment de les seves relacions postcolonials extractives. Fins al 2017 a la Catalunya Nord no s’articularien les mobilitzacions contra l’austeritat a partir del moviment de les armilles grogues. Però fou el referèndum d’autodeterminació de Catalunya de l’1 d’octubre de 2017, i la vaga-aturada del 3 d’octubre, el que forçaria a les estructures estatals i oligàrquiques espanyoles a mobilitzar dràsticament els seus aparells diplomàtics, empresarials, militars i judicials per frenar l’embat. El punt àlgid de mobilització independentista no fou suficient per superar unes estructures estatals i transnacionals que el 2017 ja estaven en recomposició deu anys després de la crisi.

L’ordre polític i econòmic del nord global ha estat profundament marcat des de 2008 per una de les crisis cícliques del capitalisme més devastadores de les últimes dècades. Les institucions europees d’unió econòmica i política s’han vist qüestionades i arrossegades per una crisi financera que ha descompost l’estructura de classes configurada des de mitjans del segle XX pels estats del benestar. La progressiva pauperització de les classes populars i treballadores ha dut a extenses capes de la població a caure en la pobresa i precarietat econòmica, maldant per cobrir les necessitats materials, residencials i energètiques més bàsiques. En un context de frustració i ràbia, han emergit moviments reaccionaris que han donat lloc a l’ascens de l’extrema dreta arreu d’Europa, especialment enfront de l’acollida de refugiades o, el 2016, amb el Brèxit anti-establishment. D’altra banda, també han sorgit moviments populars emancipadors que han propiciat episodis com va els referèndums de Grècia el 2015 o el de Catalunya el 2017. Els processos polítics de transformació estan lligats a períodes històrics marcats per factors i crisis estructurals de caràcter econòmic i polític. Les relacions de producció i la formació de la classe treballadora com a subjecte organitzat afavoriran o dificultaran que les mobilitzacions populars aprofitin els moments de crisi del capitalisme i esdevinguin emancipadores i revolucionàries. 

En l’estudi dels processos revolucionaris, el sociòleg i historiador Charles Tilly a “De la mobilització a la revolució” estableix els elements fonamentals de l’acció col·lectiva: la percepció d’interessos compartits entre els actors mobilitzats, la coordinació entre aquests i el desenvolupament de l’acció en els moments d’oportunitat davant les crisis estructurals, quan les elits i governants es mostren vulnerables. Politòlogues com Verta Taylor o Sidney Tarrow han entès aquests contextos de crisi com finestres d’oportunitat per a la transformació social. Des d’aquest prisma, es poden concebre els anomenats cicles de mobilització a partir de la combinació entre períodes de ruptura i intensitat en les protestes i els períodes de suspensió o d’amortiment organitzatiu. Les organitzacions polítiques revolucionàries tenen la missió de reproduir el moviment entre cicles de protesta, complint unes funcions per a la mobilització futura: garantir la supervivència de les xarxes de militants i activistes, mantenir els objectius polítics i promoure una identitat col·lectiva. En els períodes de suspensió és quan els moviments revolucionaris han de centrar tota estratègia en la guerra de posicions o revolució passiva gramsciana, en la creació de fortificacions organitzatives, espais d’autoorganització i estructures populars de contrapoder. Però també, i amb la mateixa dedicació, cal centrar esforços en la reproducció del mateix moviment, en consolidar les conquestes, articular les estructures pròpies i, especialment, assegurar el relleu i l’entrada de noves generacions a les organitzacions del moviment.

El moviment en els períodes de suspensió: la consolidació i reproducció

En els períodes de ruptura o protesta dels cicles de mobilització, és quan els moviments revolucionaris multipliquen les seves files i aconsegueixen avenços en l’assoliment dels objectius polítics. Tot i esdevenir el millor moment en termes d’avantguarda, també representen moments de major fragilitat interna. En aquestes situacions, sorgeixen nous reptes i horitzons tàctics i organitzatius, amb un major nombre de militants i nous possibles escenaris, posant en perill la cohesió i la unitat d’acció de qualsevol moviment: la gestió democràtica dels debats, les disputes internes pel procedir tàctic, el control de la direcció, les desavinences polítiques-personals o la gestió de conflictes grupals. Aquestes problemàtiques, d’altra banda, són intrínseques a la convivència de qualsevol grup de persones. Tanmateix, quan s’inicia el període de suspensió del cicle de mobilització, és quan les crisis internes organitzatives poden emergir amb més força. En aquest sentit, és necessari que l’avançada en els reptes i objectius d’avantguarda vagi acompanyada d’estratègies de rereguarda que assegurin la reproducció i el sosteniment del moviment en termes de cohesió i solidesa organitzativa. 

L’expansió dels moviments polítics han trobat en l’acció política i en l’agitació i la comunicació les estratègies més prolífiques per a l’entrada de noves militants i activistes. En canvi, des d’una perspectiva de rereguarda, sovint ha quedat en un segon terme la gestió organitzativa que permeti incrementar constantment el nombre de militants evitant perdre gent pel camí. En aquest sentit, per començar resulta cabdal l’erradicació de les agressions i comportaments masclistes contra companyes militants. La gestió organitzativa ha de tenir la missió de garantir la convivència dins les assemblees i organitzacions i vetllar per la cohesió i el benestar emocional del col·lectiu. Fer esdevenir el col·lectiu en un espai de debat i crítica honesta sense que sigui hostil. L’ètica de les cures en la militància ha de protegir el projecte polític col·lectiu sabent identificar i aïllant, per una banda, les actituds despòtiques amb finalitats d’imposició política i, per l’altra, les actituds egocèntriques que traslladen malestars emocionals exògens en el si del grup. La politòloga Jodi Dean identifica en la camaraderia la confiança i la cura fraternal vers les companyes militants i, de forma indestriable, el compromís i la disciplina vers l’objectiu polític comú que les agrupa.

Una altra tasca necessària és la de reclutar i saber gestionar o distribuir eficaçment a la militància segons les seves disponibilitats, possibilitats i capacitats de dedicació temporal i/o professional. Assegurar que cadascú contribueixi al màxim de les seves possibilitats és essencial per evitar la pèrdua de potencial militant, per poc que sigui, des del màxim d’espais. Un moviment revolucionari ha d’aspirar a ser present a tot arreu i intervenir des de tot arreu. Finalment, un darrer repte que el moviment ha d’afrontar és la tasca pacient d’acceptar la diversitat entre la militància en els posicionaments tàctics aparentment contraposats. Aquest repte requereix gestionar a través de la complementarietat inter-organitzativa (o intra-organitzativa) el desplegament d’una acció coordinada com a moviment, assegurant que les diferents apostes tàctiques des de diferents fronts no siguin contradictòries i convergeixin en l’estratègia revolucionària compartida. Aquesta complementarietat tàctica es refereix a la capacitat del moviment per desplegar acció política en diversos àmbits o fronts amb mirada llarga. La distribució complementària de la militància permet aprofitar millor la dedicació -i també la motivació- militant i, alhora, retroalimentar fronts de lluita, aliances i mobilitzacions orientades cap a una estratègia comuna.

Al final, la solidesa d’un moviment polític es basa en la magnitud de les seves bases, en el seu abast territorial i en la capacitat de mobilització independentment del nombre de vots o representants parlamentaris que pugui acumular. Un dels salts qualitatius d’un moviment es fa evident quan aquest aconsegueix accedir a les institucions parlamentàries o governar certs nivells d’intervenció de poder. Malgrat que els mitjans de comunicació de masses es trobin sota control oligàrquic, el moviment adquireix la possibilitat de difondre les seves propostes polítiques o simplement de fer-se conèixer públicament. Aquest salt qualitatiu té el potencial d’interpel·lar a grans capes de la societat, intervenir en la política institucional i, alhora, donar cobertura mediàtica a les lluites de les organitzacions del moviment. Però per convertir aquest salt qualitatiu en un nou salt quantitatiu cal, en primer lloc, polititzar a les classes populars i treballadores des dels paràmetres polítics del socialisme i el feminisme. En segon lloc, cal canalitzar i connectar la seva participació en alguna de les organitzacions del moviment, els teixits associatius locals o les lluites sectorials i professional que siguin pertinents. Això implica convertir els votants passius en persones associades, col·laboradores, responsables o usuàries, no només dins les estructures orgàniques del moviment, sinó també en les estructures de poder popular o, fins i tot, dins d’estructures de l’Estat considerades estratègiques pel moviment. Un moviment revolucionari reeixit no serà simplement aquell que sigui capaç de desplegar estratègies i tàctiques fructíferes en els períodes de ruptura, sinó més aviat aquell que hagi aconseguit engreixar i consolidar de forma constant i progressiva les seves organitzacions de lluita i els espais de contrapoder durant els períodes de suspensió. 

La trinxera avançada a la qual Gramsci es referia en relació amb les institucions estatals és com una punta de llança que en els moments de ruptura ha d’expandir les estructures de contrapoder, facilitant la creació de més espais i articulant-los al voltant dels objectius d’unitat popular. Aquestes són estructures de rereguarda, que cobreixen la sobirania educativa, residencial, energètica, alimentària, cultural, comunicativa, mutualista i, fins i tot, d’ocupació. Tot i que algunes podran dependre financerament de l’Estat, serà crucial no perdre de vista que la finalitat d’aquestes estructures és instrumental cap a la mobilització en els períodes de ruptura, i no finalistes en si mateixes. Han de ser unes estructures que polititzin a més i noves persones, i que enxarxin projectes cap a un mateix horitzó. La mirada reproductiva durant els períodes de suspensió se centra en l’objectiu de consolidar estructures de poder popular que dotin la classe treballadora d’una base més sòlida per afrontar el proper període de ruptura. Això implica saber acumular i transmetre les experiències de lluita dels cicles de mobilització anteriors a les noves generacions i confrontar amb més eficàcia als poders econòmics, diplomàtics i politico-militars de la burgesia.

El moviment en els períodes de suspensió: la incorporació generacional

Quan un moviment revolucionari aconsegueix posicions de govern o representació parlamentària, sota les lògiques de dominació burgeses, s’obre una nova etapa que comporta el risc constant de cooptació de la seva acció política. Un risc que tensa al conjunt del moviment donada la centralitat d’aquesta organització en tots els àmbits. Particularment, aquesta centralitat pública, mediàtica i simbòlica acaba marcant l’agenda política i subordinant als seus interessos immediats i/o electorals als de la resta del moviment. En un context de crisi del sistema i emergència de la protesta aquesta organització conté una funcionalitat molt prolífica. En canvi, en els períodes de restauració de les institucions burgeses i reflux dels moviments socials, aquesta organització pot esdevenir un agent controvertit per a la resta d’organitzacions del moviment. Aquesta situació pot actuar com a obstacle tant per l’expansió del moviment com també, i especialment, pel relleu generacional

Esdevé un obstacle per l’expansió de les altres organitzacions per la permanència d’unes demandes sobre la resta del moviment marcades per l’agenda de les institucions burgeses. Aquesta dependència de la resta del moviment limita a la resta d’organitzacions a l’hora de desenvolupar les seves estratègies i tàctiques en les seves àrees d’intervenció: sindical, territorial, juvenil, estudiantil, feminista, cultural, internacional, etc. Són àrees igual d’importants per un horitzó revolucionari, però que mai seran igual d’urgents des d’una agenda política marcada des de fora del moviment. En períodes de ruptura uns comissis electorals poden representar finestres d’oportunitat per conquerir esferes de poder, però en moments de reflux el coopten. L’atzucac en què es puguin trobar les organitzacions de la trinxera institucional no ha de ser traslladat a la resta d’organitzacions del moviment. 

I a més, esdevé un obstacle per al relleu generacional, dificultant l’entrada de noves generacions de joves al moviment. Per un moviment polític revolucionari, és imprescindible assegurar la incorporació generacional a les organitzacions, especialment les juvenils i estudiantils. És més senzill ser una organització juvenil revolucionària atractiva i referent si el moviment al qual pertany no té presència a les institucions burgeses o acaba d’entrar enmig del cicle de mobilització. Tanmateix, quan el cicle polític entra en un període de reflux, i el moviment revolucionari s’enfronta a l’estancament causat per la confrontació amb l’Estat i la repressió, esdevé més complicat convertir-se en un referent atractiu i combatent per a les noves generacions de joves. En aquest escenari, les organitzacions juvenils portaran la càrrega de l’avenç conquerit per les generacions anteriors, que han situat o consolidat una organització dins les institucions parlamentàries. 

Per comprendre aquesta aparent contradicció, cal atendre a diversos estudis sobre moviments socials com els d’Alberto Melucci, Bert Klandermans, Francesca Polleta o James Jasper quan assenyalen la importància de considerar paràmetres psico-socials i emocionals, més enllà dels polítics o racionals, per entendre l’entrada d’activistes. El sociòleg Doug McAdam va explorar com l’entrada a aquests col·lectius està influïda, o filtrada, per la coneixença prèvia amb algun dels seus membres. Si no és que s’entra acompanyat d’alguna amistat que aporti el confort emocional suficient per unir-se a un grup de desconegudes. Aquest mateix comportament l’identificava l’antropòleg Carles Feixa en l’entrada a grups de contracultura juvenil, així com la voluntat de trobar un grup d’iguals amb una identitat col·lectiva diferenciada de la resta de la societat. Les sociòlogues Donatella Della-Porta o Cristina Flesher-Fominaya en els seus estudis sobre moviments anticapitalistes van constatar com la identitat col·lectiva i els espais informals d’oci esdevenien elements clau pel confort polític-emocional i l’expansió del moviment. En aquesta línia, la inquietud juvenil d’entrada a la militància revolucionària es pot situar en la cerca d’un col·lectiu amb una identitat rebel col·lectiva, ja sigui pel missatge polític, les accions que realitza, la música, l’estètica, o també per la trobada d’un espai des d’on poder transformar, a part de la societat, la pròpia vida quotidiana.

La influència de l’acció política combativa de l’organització juvenil, juntament amb l’atractiu i el confort que provoca la seva identificació social, són factors clau que s’alimenten mútuament per assegurar la seva expansió. En aquest sentit, l’atractiu polític o la imatge de rebel·lia que transmeti l’organització juvenil possibilitarà aquesta entrada de noves generacions de joves. Però l’atractiu i la imatge del moviment estarà condicionat especialment pel de l’organització present a les institucions parlamentàries. Aquest factor és el que totes les organitzacions del moviment han de tenir sempre present amb l’objectiu de garantir la constant incorporació generacional i la reproducció del moviment.

Les politòlogues Maria Grasso i Marco Giugni identifiquen l’experiència de la lluita juvenil com aquella que impacta més intensament en les biografies de les generacions d’activistes. Aquestes experiències compartides generen i preserven confiances polítiques a llarg termini, malgrat les possibles turbulències que puguin sorgir en el futur. En aquest sentit, per a la reproducció del moviment, resulta cabdal la incorporació de les noves generacions d’activistes a les organitzacions juvenils i estudiantils vinculades al moviment. Les implicacions vivencials de politització en un moviment durant la joventut marquen una fidelitat política i emocional a un moviment. En aquesta línia, la incorporació d’activistes juvenils a altres moviments polítics en dificultarà la seva vinculació posterior en cas que l’espai de procedència s’hagi dissolt. En segona instància, la reproducció del moviment dependrà de la solidesa de les confiances militants de les diferents generacions que s’han incorporat al moviment, i en la capacitat inter-generacional i inter-organitzativa per incorporar aquestes confiances entre elles a l’hora de compartir els coneixements adquirits a través de les respectives experiències de lluita. Al final, les organitzacions són eines per agrupar la militància al servei dels objectius polítics del moviment revolucionari. Les organitzacions poden transformar-se, confluir, dissoldre’s o refundar-se, per tal de reorientar-se, ampliar-se o regenerar la seva pròpia imatge, desprenent-se d’un passat que potser per a les noves generacions no aporta l’atractiu o referencialitat que aportava per les anteriors. Ara bé, el moviment polític és el que es reprodueix i avança adaptant les seves eines i acumulant el llegat dels salts quantitatius i qualitatius.

Joanna Chichelnitzky (Fotomovimiento)

Joanna Chichelnitzky (Fotomovimiento)

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Activista veïnal i doctor en Sociologia. Actualment, és tècnic municipal de participació i professor associat de sociologia a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Comentaris

La reproducció del moviment polític revolucionari: una mirada des dels cicles de mobilització

Feu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cataris-blau