A Colòmbia, la proposta d’una reforma tributària profundament regressiva –la qual busca «salvar a l’Estat» del dèficit fiscal en que es troba després de la crisi– ha estat la gota que ha fet vessar el vas i que ha portat a milers de persones a diverses ciutats i territoris del país a unir-se a la massiva jornada d’atur nacional aquest dimecres 28 d’abril. Hi ha hagut marxes a totes les ciutats, inclosos els municipis més allunyats de les fronteres agrícoles i extractives, en el Choco, Meta, Vichada i Arauca.

Enmig de la desprotecció general que viu la població colombiana, amb més de 72.000 morts per COVID-19, més de la meitat de la força de treball a la informalitat, 4 milions de persones aturades i un sector agrícola abandonat a la seva pròpia sort, el govern pretén aprovar una reforma per fer rendir més tributs a l’Estat. Si bé existeixen models de reformes tributàries de caràcter progressiu que busquen gravar les utilitats de les empreses i distribuir la riquesa, la reforma actual a Colòmbia és, molt al contrari, una reforma regressiva, amb trets propis de l’ancien régime: busca fer pagar tribut indirecte a les masses, gravar els salaris dels treballadors, mentre exclou a «la noblesa», el poder eclesiàstic i la classe oligarca capitalista del mateix. També busca preservar el pressupost militar de l’Estat per mantenir la política de control territorial i assegurar el model de desenvolupament neoliberal que es basa en la propietat de la terra i la despossessió. No es paradoxal que sigui un «Duque» qui estigui rere la reforma.

El caràcter il·lusori de la igualtat i la solidaritat al règim neoliberal

El problema no és que la reforma «ens vagi a posar a pagar impostos a tots», com bé indicaven alguns missatges benèvols que han circulat aquests dies per Facebook i Twitter per motivar a les persones de diferents sectors socials, partits polítics, orígens i religió a unir-se a la protesta contra la reforma tributària del govern. Era clar des del començament, quan es va filtrar la informació sobre el projecte de reforma, que aquesta no buscava gravar a «tots», sinó als no-rics. L’anomenada «Llei de Solidaritat Sostenible» és una reforma tributària proposada per la bancada uribista de l’actual govern per donar viabilitat a les finances públiques en el context de la crisi i mantenir la confiança dels inversors i prestadors estrangers.

La paraula «solidària» és un eufemisme prestat de les reformes actuals a Alemanya, França, Espanya i Itàlia per a denominar l’impost «temporal» sobre la riquesa que busca fer que els rics aportin una mica per a la reconstrucció de les economies post-pandèmia. A Colòmbia, la llei proposa la creació d’un impost a la riquesa de l’1% sobre el patrimoni superior als 4.800 milions de pesos (1’35 milions de dòlars) i del 2% sobre els patrimonis superiors als 14.000 milions de pesos (4 milions de dòlars). De la mateixa manera, proposa reduir els impostos de renda per a les empreses, crear impostos verds per mitigar el canvi climàtic (per exemple, la sobretaxa a la benzina, el dièsel, el biocombustible i l’alcohol carburant, i impostos al plàstic) i el cobrament de contribucions als treballadors dels sectors públic o privat que guanyin més de 10 milions de pesos mensuals (uns 2.765 dòlars).

D’acord amb la CEPAL, a Amèrica Llatina el 10% més ric posseïx el 71% de la riquesa i tributa només el 5’4% de la seva renda. A Colòmbia, l’1% dels més rics paga menys impostos de renda en proporció als seus ingressos, en un percentatge per sota de la mitjana regional. Per tant, encara que la reforma pot semblar a primera vista una reforma ‘progressista’, en realitat no ho és.

La reforma, en realitat, busca garantir que els rics paguin menys donant-los beneficis perquè dedueixin el seu impost al patrimoni de l’impost de la renda, el qual, al seu torn, es fixa sobre les magres taxes marginals (en el que en altres llocs s’anomena ‘l’engany de la taxa marginal’); d’altra banda, l’impost no s’aplica a les utilitats de les empreses, les quals, pel contrari, rebrien un alleugeriment a la càrrega fiscal que seria assumida per un nou grup de persones obligades a declarar: la classe treballadora que guanya més de 2,6 salaris bàsics mensuals (2,4 milions de pesos, equivalents a 663 dòlars mensuals).

Però allò més regressiu de la mesura és l’intent d’augmentar l’IVA del 16% al 19% sobre una quantitat de productes de consum bàsic (com els ous, el cafè i la llet) i sobre les tarifes dels serveis públics d’energia, gas, aigua i clavegueram. D’acord amb les estadístiques oficials, de mitjana una família necessita per cobrir les seves despeses d’alimentació al voltant de mig salari mínim mensual i una mica més d’un salari mínim legal per cobrir altres necessitats bàsiques, com ara el transport. Tot i això, aquesta xifra que es pren de referència no inclou els elevats costos per a la salut –tenint en compte la saturació del sistema sanitari i els preus de les medicines en un país on els preus els posen les multinacionals farmacèutiques– ni els deutes amb l’ICETEX per pagar l’educació superior privada davant la manca de fons de l’ensenyament públic.

Malgrat tot, el govern pretén amb la reforma que el major percentatge (el 74%) de la recaptació dels diners procedeixi d’aquest grup de gent considerades «persones naturals»m mentre que les empreses només aportarien el 25% (no s’inclou a les esglésies, un sector lucratiu que, no obstant, el president Duque es nega a gravar). Així, s’esperava recaptar 25.000 milions de pesos (uns 6.850 milions de dòlars) addicionals per al pressupost dels propers anys. El president Duque va defensar aquesta llei fins i tot després de les protestes multitudinàries que es donaren el 28 d’abril. Segons ell, és l’única alternativa que li permetria al país reduir el deute, augmentar els ingressos i estabilitzar els comptes fiscals enmig d’una crisi econòmica causada per la pandèmia de coronavirus, a la vegada que mantenir els programes de benestar social. Amb això, es refereix als programes com Ingreso Solidario, que atorga la suma de 160 mil pesos (menys de 45 dòlars mensuals) a 5 milions de llars colombianes, el suport a estudiants de baixos recursos per tal que puguin estudiar a escoles i universitats privades i el suport a les petites i mitjanes empreses perquè paguin la seguretat social de joves entre els 18 i els 28 anys. Aquests programes, que són part del marc de les polítiques per a la reducció de la pobresa i la desigualtat, no obstant, han estat creats com a remei poc eficaç dintre del mateix model de disciplina fiscal, basat en els principis de l’economia neoclàssica que apunten a la retirada de l’Estat de la prestació de  serveis socials bàsics. En comptes de retornar la gratuïtat i assegurar la qualitat dels serveis públics per atendre millor la crisi sanitària actual, la proposta del govern es mantenir el model neoliberal que beneficia a una minoria mentre es llencen unes engrunes a la majoria.

L’obsessió de Duque amb el dèficit fiscal i el creixement

La «reforma solidària post-pandèmia» de Duque no ofereix res diferent del paquet de polítiques llançades el 2018 sota la Ley de Crecimiento Económico, la qual s’havia dissenyat seguint al peu de la lletra les recomanacions d’organismes internacionals com el FMI i el Banc Mundial i els mandats (encara vigents a Colòmbia) del Consens de Washington: la disciplina fiscal, la retallada de la despesa pública, la liberalització financera, la liberalització del comerç, la inversió estrangera directa, la privatització de les empreses estatals. Aquesta llei va buscar reactivar l’economia i generar confiança en la inversió després de la desacceleració regional que es va experimentar com a resultat de la caiguda dels preus de les matèries primeres el 2014. El govern de Duque va dictar mesures d’austeritat i una retallada de la despesa pública, reduir els impostos per a les empreses i estímuls als bancs. Tot l’anterior es va veure reflectit en un creixement del PIB en 2’7 punts al final del 2018, que va reflectir l’extraordinari augment de les utilitats del sector financer (11.000 milions de pesos que guanyaren els bancs el 2019, amb una rendibilitat del 12%), mentre el país s’enfonsava en la misèria i sortia a protestar en la multitudinària marxa del 21N (en la qual van haver-hi víctimes mortals) contra la ja aleshores anunciada reforma tributària i altres reformes addicionals al sistema de pensions i el mercat laboral.

Després d’aquestes protestes, el govern va intentar recuperar la seva popularitat i donar un «pequeño contentillo» a la gent amb un panem et circenses: va crear un esbojarrat dia de compres sense IVA durant la pandèmia –que es va conèixer internacionalment com el ‘COVID Friday’– durant el qual milers de persones van sortir per formar aglomeracions als centres comercials i supermercats, alguns d’ells servint-se del subsidi de l’Ingreso Solidario, per comprar coses sense impostos i contribuir així a augmentar les vendes dels grans magatzems i supermercats. Això no va servir per augmentar la popularitat, ni tant sols entre els rics que se sentien «estafats», perquè la reforma tributària inclou un impost al patrimoni, quan el «Gobierno Nacional» es va fer elegir «abanderat de la mà dura contra la insurgència i la delinqüència, però especialment perquè baixaria l’alta taxa d’impostos que es cobra als empresaris».

¿Per què el govern està tan obsessionat amb reduir el dèficit fiscal i trobar noves fonts de finançament per als programes de subsidis a la pobresa? Per una banda, està l’interès en seguir mantenint la base popular d’adeptes en les classes populars i conservar, així, el vot a la dreta a Colòmbia, encara que, com anticipà l’expresident Álvaro Uribe (i líder natural del partit de dreta Centro Democrático), «la reforma li fa mal al partit». Per l’altra, està l’obsessió de Duque per l’afecció als principis de l’economia neoclàssica en la qual s’ha format, segons els quals una major disciplina fiscal i una reducció del dèficit són necessaris per garantir el creixement. Finalment, es troba la pressió i el compromís de finançar una gran quantitat de projectes d’infraestructures que suposadament anaven a permetre que Colòmbia fos una economia desenvolupada el 2035, per la qual cosa el país necessitava mostrar-se com un lloc atractiu per a la inversió.

D’acord amb l’Índex Global de Competitivitat creat en el fòrum de multimilionaris a Davos, Colòmbia figura en el lloc 104 en una llista de 141 països en termes de qualitat de la seva xarxa viària d’infraestructura, per la qual cosa el govern de Duque pretén fer servir una part important del pressupost públic (3.300 milions de pesos) per finançar les obres del Pacto Bicentenario: una sèrie de vies, conegudes com a ‘4G i 5G’, per a millorar el transport de mercaderies en diverses regions del país. Això representa una mina d’or en termes de contractes per als inversors i els capitals internacionals interessats en participar en aquests projectes.

A més dels contractistes (entre els quals es troben algunes empreses del conglomerat el principal accionista del qual és el magnat colombià Luis Carlos Sarmiento Angulo, un dels homes més rics del món, amb una fortuna propera als 12 mil milions de dòlars), també es beneficiarien alguns sectors oligopolístics nacionals. Serien també beneficiaris el sector de canya de sucre, la federació de ramaders i les empreses dels sindicats antioquians, els quals controlen al seu torn les principals cadenes de supermercats i les indústries bàsiques, sense exceptuar les empreses multinacionals que operen actualment al país.

La política de control sobre el territori i la població

Encara que el sector oligopolista nacional es va consolidar a la dècada dels seixanta, quan es va desenvolupar el pacte entre la classe terratinent i la classe industrial nacional sota el model de industrialització per substitució d’importacions (que en aquell moment també els va atorgar estímuls econòmics i excepcions tributàries i va donar suport al procés de contrareforma agrària), el model d’acumulació actual es va consolidar als noranta amb la reforma neoliberal d’apertura econòmica. Aquesta darrera va descentralitzar les regalies i reduir la participació de l’Estat en els sectors de producció i distribució d’energia, salut i altres serveis socials bàsics, però va mantenir mesures proteccionistes per als sectors oligàrquics. Des d’aleshores, el model d’acumulació es basa en l’explotació de les classes urbanes a través dels béns de consum, les tarifes d’energia i els servis públics, la qual cosa ha estat possible, al seu torn, per com s’explota el camp i la força de treball rural: a Colòmbia, el sector camperol produeix el 70% dels aliments, però l’1% de les grans propietats rurals concentren el 81% de la terra.

Com bé ha senyalat David Havery en la seva anàlisi de l’acumulació per despossessió, l’expansió del capital en la fase neoliberal s’ha basat en l’especulació, la depredació, el frau i el robatori d’una quantitat de riquesa social que s’ha convertit en la nova base de l’acumulació. Aquestes dinàmiques, que s’assemblen a les pràctiques d’acumulació que Marx va considerar com a «primitives» o «originals», no són de cap manera una «fase» o una «excepció» pròpia de la història de la «dissolució de la societat feudal». Tampoc són una excepció a Colòmbia, on el model d’acumulació s’ha consolidat sobre la despossessió i el desplaçament de milers de persones dels seus territoris (entre ells camperols, indígenes, població afrocolombiana), on avui es consoliden les grans propietats agrícoles amb incentius (baixos impostos) per produir oli de palma, biocombustibles, concentrat d’animals i carn per a l’exportació.

En aquest mateix ordre d’idees, el govern de Duque prioritza dintre de la despesa pública de l’Estat el pressupost que es destina per al manteniment de la guerra interna (10.000 milions de pesos en el 2018, sent un dels països que més inverteix en guerra). A Colòmbia, el control social a través d’una política militar forta i una àmplia força policial capaç de reprimir qualsevol acte d’aixecament de les masses li ha permès consolidar-se com un dels sistemes polítics més estables de la regió. Això inclou la xifra de més de set milions de desplaçats interns (només darrere de Síria a nivell mundial) i els assassinats de civils a protestes.

La despesa militar permet també mantenir un control de facto sobre la població i el territori, particularment en les regions que no accedeixen a cap dels serveis de l’Estat. En particular, la política militar de contrainsurgència que s’implementa a Colòmbia es va mantenir com una estratègia clau del neoliberalisme per garantir la seguretat de les empreses petrolieres en zones de control guerriller i preservar els interessos de la classe terratinent (ramaders). De manera idèntica, és gràcies a aquesta política que l’Estat accedeix als programes d’ajuda internacional per a la lluita contra les drogues que finança la fumigació amb glifosat dels territoris de poblacions indígenes sense importar els efectes negatius provats que això té sobre la salut i el medi ambient.

En aquest sentit, l’atur és també una resposta a l’assassinat recent de la governadora indígena Liliana Peña, en el departament del Cauca, dintre d’una zona productora de coca, i pels assassinats de més de 1.100 camperols, líders sindicals, afrocolombians i dones des que es va signar l’acord de la pau de La Habana entre l’Estat i la guerrilla de les FARC el 2016. Un acord que el govern ha deixat de respectar. Al contrari, Duque ha buscat reforçar l’enfocament militarista de la política que segueix sumant més víctimes extrajudicials dels anomenats «falsos positius», com es va definir l’assassinat de civils disfressats de guerrillers i insurgents presentats com a «baixes produïdes durant el combat» durant la política de la ‘Seguridad Democrática’ de Álvaro Uribe Vélez.

Cap a on va l’atur?

La revolta popular que va donar origen a la Revolució de febrer del 1917 a Rússia va començar sota condicions molt semblants a les que té avui Colòmbia: un règim autocràtic i repressiu amb una economia fonamentalment agrària, una elit terratinent que controlava les terres sota un sistema feudal abusiu i una classe obrera que s’aglutinava a la ciutat atreta pel creixement de les indústries de capital estranger. Al final de la Primera Guerra Mundial, l’Imperi s’enfonsava en una crisi amb una situació d’escassedat d’aliments i fam generalitzada.

Va ser la repressió de les protestes ordenades pel tsar, que va causar la mort de centenars de manifestants, el que va portar a l’ira i la indignació que va desembocar en la revolució.

A Colòmbia existeix un règim neoliberal repressiu que s’aixeca sobre un sector camperol explotat i arraconat per les grans propietats agroindustrials, i sobre una classe urbana empobrida, maltractada i amuntegada a les ciutats, que ha de pagar per accedir als bens i serveis més bàsics mentre s’enfonsa en l’atur i la informalitat. Les condicions estan donades, existeix l’ira i la indignació. També hi ha hagut moltes víctimes i evidentment no es vol que hi hagi més.

Seria capaç l’atur de transformar tota l’ira que ara es desborda a les ciutats i a les barricades en un vertader moviment de masses, capaç de derrocar el règim neoliberal, oligàrquic i d’excepció a Colòmbia, que sotmet a les classes pobres, urbanes, rurals i indígenes a l’exigència de l’èxit d’uns pocs? És massa aviat per saber-ho. El cert és que les mobilitzacions han creat un precedent important per repensar el present i recuperar la consciència de classe en un país que ha estat alienat de la seva pròpia història. La lluita no és només contra la reforma tributària, és contra el model d’acumulació i contra les injustícies que certes institucions i individus s’entesten en perpetuar.

Article publicat originalment a Jacobin

Traducció d’Àngel Ferrero

Foto de portada: Flickr – Humano Salvaje