«La propietat obliga»: és possible expropiar grans tenidors a l’Estat espanyol?

A Berlín s'ha aconseguit guanyar un referèndum que pregunta per l'expropiació dels grans tenidors d'habitatge. Tal referèndum es podria replicar aquí? El règim jurídic espanyol ho permetria?

«La propietat obliga»: és possible expropiar grans tenidors a l’Estat espanyol?

A Berlín s'ha aconseguit guanyar un referèndum que pregunta per l'expropiació dels grans tenidors d'habitatge. Tal referèndum es podria replicar aquí? El règim jurídic espanyol ho permetria?

«La propietat obliga». Aquesta noció, expressada de manera tan simple però a la vegada tan profunda, a la que s’afegia a continuació la idea que el seu ús ha d’estar orientat a l’interés general, va aparèixer, per primera vegada com a mandat jurídic constitucionalitzat, a la Constitució de Weimar de 1919  a la part final del seu art. 153. La idea que Eigentum verpflichtet, expressada exactament igual, amb aquesta mateixa fórmula, és hui en dia a l’art. 14 de la Llei Fonamental de Bonn de 1949 (immediatament abans d’establir, amb la mateixa orientació que el text de 1919, que l’ús de la propietat constitucionalment admissible dins la Constitució alemanya ha de ser sempre orientat al bé comú, al benefici de tots). Potser per això no és estrany que el debat sobre l’expropiació i socialització d’habitatges propietat de grans fons d’inversió per la seua posada a disposició de la col·lectivitat, encara que plantejat una mica pertot arreu, semble haver agafat molta més volada precisament a la ciutat de Berlín, amb l’aprovació del referèndum dut a terme per la iniciativa «Deutsche Wohnen & Co. Enteigen» («Expropiem Deustche Wohnen & Co») el proppassat 26 de setembre. El resultat d’aquest referèndum popular va instar, amb una participació més que nombrosa del 75% del cos electoral i una clara majoria de vots a favor que va fregar el 60%, el parlament de la metròpoli a legislar per expropiar els habitatges propietat dels grans fons propietaris d’immobles a la ciutat i posar-los a disposició de la col·lectivitat amb una gestió fonamentada en criteris socials i no de mercat.

El referèndum a Berlín que ha decidit la necessitat d’expropiar habitatges als grans tenedors i fons d’inversió i el seu enquadrament jurídic

La iniciativa votada a la ciutat de Berlín, encara que per la seua concreció requerirà d’un important acord polític i de la seua plasmació en llei, va una mica més enllà de la mera pretensió d’expropiació, en tot cas emparada per l’art. 14 del seu text constitucional vigent. Com s’ha dit, a més, pretén posar a disposició de la col·lectivitat eixos habitatges, emprant les possibilitats de socialització de l’economia que contempla l’art. 15 de la mateixa Llei Fonamental de Bonn, que permet i empara aquestes iniciatives, amb fonament constitucional explícit i que, encara que es puga considerar un «fòssil constitucional» perquè és ben cert que ha estat un article del que s’ha fet poc ús durant aquestes darreres dècades, continua formant part del pacte constitucional alemany, potser amb conseqüències jurídiques sobre com fer i avaluar les expropiacions i, sobretot, amb incidència sobre les possibilitats de controlar la proporcionalitat de les mesures concretes ablatives del dret de propietat, que davant una manifestació de voluntat de socialització d’eixos béns vàlidament expressada pel legislador seria probablement sobrera (Anna-Katharina König ho explica molt bé al Verfassungsblog ací).

Més enllà de consideracions jurídiques, el que origina aquest moviment social tan exitós, exemple de lluita de «baix cap a dalt», és la situació de l’habitatge a la ciutat de Berlín on, com arreu Europa, els preus han pujat de manera incessant i a un ritme considerablement major que els salaris, dificultant de manera creixent l’accés a un bé de primera necessitat, que a més està emparat per un dret constitucional, com és l’habitatge. Aquest activisme ciutadà, absolutament clau per l’èxit de la iniciativa, ha aconseguit mobilitzar la ciutat a partir de massives arreplegades de signatures, actes informatius i una  intensa campanya de difusió i explicació tant sobre el problema de l’habitatge a la ciutat com sobre l’abast i ambició de les solucions proposades (tenim fins i tot la possibilitat de consultar la informació bàsica que la plataforma posava a disposició dels veïns directament en una dotzena de llengües com ara el castellà, malgrat que no en valencià). A més, i com també es va generalitzant a d’altres països, el mercat de l’habitatge de Berlín té una important quantitat d’actors directament empresarials, amb grans propietaris i fons d’inversió que es dediquen al lloguer d’una enorme quantitat d’immobles. La incidència d’aquest fenomen és molt major a Berlín que a d’altres ciutats per raó de la seua història i la gran disponibilitat de blocs d’habitatge a preus molt baixos després l’època de la reunificació, que va provocar que a partir de 1989 aquests actors adquiriren immobles en grans quantitats, alterant els equilibris d’oferta i demanda, d’una banda, però d’altra creant un mercat ben peculiar, amb una certa conversió de l’habitatge a la ciutat en un bé de consum que «subministren» aquestes grans empreses, que en concentren bona part de l’oferta, la qual cosa no és gens habitual a altres ciutats (encara que siga una tendència creixent… i preocupant). Per aquesta raó la iniciativa ciutadana hi va directament dirigida a trencar amb aquesta dinàmica i planteja l’expropiació i socialització del habitatges en mans dels propietaris que en tinguen més de 3.000. Sumant els diversos actors amb desenes de milers d’habitatges en el mercat en l’actualitat, els càlculs indiquen que la mesura comportaria l’expropiació de vora 250.000 habitatges (més d’un 15% del parc total de la ciutat).  Com és evident, la mesura permetria posar en marxa no només una molt potent política d’habitatge des d’una perspectiva pública sinó una gestió amb criteris socials d’una quantitat d’habitatges tan gran que també podria alterar els actuals equilibris de mercat en favor del conjunt dels ciutadans i no dels grans propietaris.

Foto: Flickr – Uwe Hiksch

En tot cas, i malgrat el clar resultat de la votació, encara queda molt per arribar-hi. No només un pacte polític i la conversió del desig popular expressat en referèndum en una llei del parlament de Berlín sinó també, de ben segur, una interessant batalla jurídica sobre els límits actuals a les possibilitats de col·lectivització de béns privats per intervindre al mercat dins l’art. 15 de la Llei Fonamental de Bonn i, cas d’arribar-hi, sobre la quantia de les expropiacions, que depenent de si es paguen a preu de mercat poden resultar impagables per la ciutat de Berlín, però que la iniciativa popular considera que en casos de socialització dels béns es poden compensar a preus que es facen dependre de la valoració dels béns sense atendre a dinàmiques especulatives i acumulatives de mercat. Segons els seus càlculs, i a dia de hui, haurien de pagar-se a vora la meitat del que s’estima que suposarien les expropiacions d’eixos vora 250.000 habitatges a preus de mercat actuals, descomptant l’efecte artificiós sobre els immobles de les dinàmiques acumulatives d’oferta i demanda.

Possibilitats d’expropiació d’habitatges a la Constitució espanyola per compliment de la funció social de la propietat

Aquest debat, tant social com polític, però també jurídic, és inevitable que ressone també a casa nostra, igual que la idea que «la propietat obliga» no pot sinó dur-nos a recordar que l’art. 33 de l’actual Constitució del Regne d’Espanya estableix, immediatament a continuació de la garantia del dret de propietat i del dret a l’herència (art. 33.1 CE), el recordatori, normativament vinculant, que la funció social d’aquests drets delimitarà el seu contingut, d’acord amb allò que en cada cas disposen les lleis (art. 33.2 CE), que seran les encarregades, com expressió de la voluntat popular en cada cas, de concretar, doncs, fins quin punt la propietat «obliga» més o menys. Conjuntament, i tancant el precepte, es recorda que la possibilitat d’expropiació requereix una causa justificada d’utilitat pública o interès social, la corresponent indemnització i el seguiment del procediment legalment previst (art. 33.3 CE). I és que, per molt que fins i tot el molt conegut art. 17 de la Declaració francesa de Drets de l’Home i del Ciutadà de 1789 declarara la propietat no només com inviolable sinó fins i tot com «sagrada» («la propriété est un droit inviolable et sacre, nul ne peut en être privé»), eixe mateix precepte ja establia a continuació que això que «ningú no en podrà ser privat» era, però, excepcionable en casos de necessitat pública comprovada i legalment afirmada, encara que sempre amb la deguda compensació.

És clar, doncs, que amb un major èmfasi o amb un bemoll que ens obligue de vegades a baixar un semitò (però no molt més), els nostres ordenaments jurídics accepten amb naturalitat la possibilitat de posar la riquesa i la propietat al servei de l’interés general i delimitar el ventall de drets dels propietaris a partir de l’orientació de la seua funció social establida a partir de les necessitats públiques. Encara que això siga possible, sempre i necessàriament, amb la corresponent indemnització per als propietaris en cas de privar-los del gaudi i ús de la propietat (o d’algun dels drets d’ús que se’n deriven) per conseqüència d’aquestes decisions. Igualment, a la Constitució espanyola, fins i tot, tenim també un equivalent de l’article 15 de la Llei fonamental alemanya al nostre art. 128 CE, encara que també fossilitzat. En tot cas, i en el marc dels debats que estan produint-se al voltant del projecte estatal de llei d’habitatge del govern central, convé recordar amb naturalitat que, per descomptat, al nostre país també hi ha possibilitats d’expropiar legítimament immobles atenent a les necessitats de fer-los complir amb la seua funció social, sense que hi haja obstacles constitucionals o jurídics per poder bastir polítiques d’habitatge com les proposades a Berlín, sempre i quan estiguen popularment suficientment recolzades com per aconseguir tindre al darrere les majories polítiques suficients per aprovar-les i, com és constitucionalment exigible, assumint la corresponent indemnització. De moment, i pel que sembla, el pacte polític assolit s’orienta més a la regulació del preu dels lloguers que a la socialització d’habitatges, encara que aquesta darrera mesura emprant tècniques expropiatòries ja s’ha tractat de posar en marxa en algunes Comunitats Autònomes. En tot cas, això és una qüestió política que no té res a veure amb les possibilitats i marge jurídic per executar propostes que es fonamenten en l’expropiació d’immobles, perfectament possible a la Constitució espanyola.

Les possibilitats de realització i concreció de la funció social de l’habitatge, com s’ha comentat, és clar que existeixen a Espanya, i són jurídicament possibles i constitucionals al nostre país, encara que dins uns marges i un debat jurídic que, essencialment, s’ha centrat fins ara al voltant de dos grans discussions: una comuna a la que han de tindre a Berlín i Alemanya, que hi té a veure amb el càlcul de la indemnització per expropiació i la necessitat o no que cobrisca tot el preu de mercat del bé; i una altra, més casolana, que es refereix a si les Comunitats Autònomes poden tindre o no alguna cosa a dir respecte de les expropiacions d’habitatges per posar-los al servei de la col·lectivitat i de les polítiques d’habitatge (sobre les que, recordem, tenen reconeguda la «competència exclusiva» segons el nostre repartiment competencial i, a més, des del primer moment del desplegament autonòmic i per tots els territoris de l’Estat).

Les Comunitats Autònomes i la seua capacitat per definir polítiques d’habitatge i delimitar la funció social de la propietat

Començant per aquest segon debat, s’ha de recordar que el Tribunal Constitucional, des de ben prompte, a la seua Sentència sobre la Llei de Reforma Agrària Andalusa (STC 37/1987), va establir una jurisprudència respecte de l’encreuament entre competències autonòmiques i delimitació de la funció social de la propietat i utilització de l’expropiació ben clara (i ben raonable): en la mesura en què una Comunitat Autònoma tinga competència exclusiva sobre una matèria (ja siga agricultura, ja siga habitatge, podríem dirà ara), disposa de tots els instruments jurídics a l’abast dels poders públics per poder actuar sobre eixa realitat, sempre i quan ho faça respectant el marc jurídic i constitucional. És a dir, que la Comunitat Autònoma, en tant que competencialment encarregada d’eixes polítiques, ha de poder delimitar la funció social de la propietat respecte de l’agricultura i és perfectament constitucional que com a conseqüència d’això hi determine supòsits d’expropiació (per exemple, per no explotació de terres de cultiu) perquè la col·lectivitat garantisca així el compliment de la finalitat social de la propietat (per exemple, posar-les en explotació efectiva) quan el mercat o la propietat privada no ho estan fent degudament.

Per fer entenedora i curta una història llarga, complicada i de vegades poc comprensible, aquesta idea, que reflectia un enteniment pacífic (i, a més, prou evident) de la intersecció constitucional de funció social de la propietat i competències autonòmiques, va ser desbaratada durant la crisi de la segona dècada del segle XXI amb l’acció del govern central, primer controlat pel PP i després pel PSOE (amb el suport d’altres formacions). L’advocacia de l’estat va recórrer, una darrere l’altra, un seguit de normes autonòmiques que preveien diferents instruments d’expropiació respecte d’habitatges no només en mans de grans propietaris (com en el cas de Berlín) sinó que, a més, portaren buits i sense ús des de feia temps, entenent que la delimitació dels supòsits expropiatoris per poder garantir que la propietat dels habitatges complia amb la determinació de la funció social entesa per les lleis (per exemple, que han de ser ocupades i no compleixen la seua funció quan passen anys sense que estiguen en ús o ni tan sols són ofertes al mercat) només podia fer-se per part dels parlaments autonòmics si era d’acord amb les línies de les polítiques d’habitatge marcades pel govern central i les Corts generals. En aquest sentit, com les normes en matèria d’habitatge per part de l’Estat (que, per altra banda, recordem, no hi té la competència) varen tindre un marcat caràcter prudent durant la crisi i es varen centrar més en protegir, en alguns casos, als deutors hipotecaris que no pas en dissenyar polítiques socials d’habitatge (mitjançant la Llei 1/2013, de mesures per reforçar la protecció dels deutors hipotecaris, reestructuració de deutes i lloguer social), els primers intents de les Comunitats Autònomes per fer front a l’emergència social i habitacional, cada vegada més percebuda als principis de la passada dècada, varen topar-se amb l’oposició frontal del govern i els seus serveis jurídics. El primer xoc va ser amb el Decret-llei andalús, convertit després en norma autonòmica, que contemplava el recurs a l’expropiació d’habitatges en alguns casos (habitatges buits en mans d’entitats bancàries, bàsicament) per fer-los servir com instrument de polítiques d’habitatge destinats a pal·liar la situació d’emergència habitacional. Després del recurs del govern central del PP, que va donar lloc a les importants sentències del Tribunal Constitucional 93/2015 i següents, va quedar proclamada la doctrina que establia que les polítiques d’habitatge de les Comunitats Autònomes, malgrat tindre la competència exclusiva en la matèria, no poden definir-se de manera que puguen no estar en línia amb les lleis estatals en la matèria, d’una banda; així com la idea que l’instrument expropiatori per part de les Comunitats Autònomes no els permet delimitar la funció social de l’habitatge de manera que contradiga eixes polítiques estatals. Com a conseqüència d’aquesta doctrina, molt criticada des del primer moment per gran part de la doctrina (és encara totalment vigent aquest comentari d’urgència de Juli Ponce sobre la qüestió), no només es limitava enormement l’efectiva capacitat de les Comunitats Autònomes per fer política sobre una competència, recordem-ho, exclusiva, com és l’habitatge, sinó que també es condicionaven i reduïen moltíssim en la pràctica, i sense cap fonament constitucional, les possibilitats autonòmiques de delimitar la funció social de l’habitatge.

Foto: Wikimedia Commons – Pablo Castellano

Aquesta doctrina constitucional, molt qüestionable jurídicament, i socialment preocupant, tant pel que fa a la seua salvatge recentralització com per la limitació enorme que suposava de les possibilitats de fer polítiques socials o d’habitatge a partir de la convicció que la «propietat obliga» i que el legislador pot delimitar una funció social de la propietat, va ser combatuda socialment des de molts àmbits i jurídicament per diverses Comunitats Autònomes, que malgrat la decisió del Tribunal Constitucional van tractar de protegir, reivindicar i lluitar jurídicament per les seues competències, com ara País Basc, Navarra, País Valencià, Aragó, Catalunya… Això va provocar l’aprovació de diverses versions de normes que, d’una manera o una altra, tenien totes en comú la mateixa idea: tractar d’establir possibilitats d’expropiacions respecte d’habitatges buits per incompliment de la funció social de la propietat, en diferents circumstàncies, però normalment sempre de grans tenedors (en ocasions focalitzant en entitats bancàries o fons d’inversió) i quan l’habitatge és buit des de fa un temps, a partir de la definició feta a les lleis autonòmiques.

Aquestes normes van córrer diversa sort davant el Tribunal Constitucional. Aquest òrgan, per exemple, i sorprenentment, va anul·lar la llei valenciana després del recurs del govern central del PP que el govern del PSOE va decidir no retirar (STC 80/2018). Però, en canvi, i amb un progressiu gir de la seua jurisprudència en sentències com les referides a la llei navarresa (STC 18/2018) o la llei basca (STC 97/2018), on sí acceptava aquestes mesures en alguns casos, finalment ha acabat provocant que el govern central, ara del PSOE amb suport d’altres formacions, retire la resta de recursos respecte de la delimitació autonòmica de la funció social de l’habitatge per se (en 2018, respecte de la llei catalana anti-desnonaments i de l’aragonesa, encara que recentment sí ha recorregut la llei catalana sobre control del preu dels lloguers, la qual cosa demostra que la lluita per la recentralització de la competència continua) i a no presentar-ne més (per exemple, respecte de la Llei de les Illes Balears en aquest mateix sentit que els ha permés ja expropiar habitatges).

De manera que es pot dir que, després d’una batalla jurídica que ha deixat nombroses  i doloroses baixes (per exemple, parts de les lleis andalusa i valenciana respecte d’aquesta qüestió), la capacitat de les Comunitats Autònomes de definir la funció social de l’habitatge a les seues normes i establir supòsits d’expropiació, sempre i quan respecten materialment els límits constitucionals, torna a ser a dia de hui una realitat en el nostre ordenament jurídic. La qual cosa és, sens dubte, una bona notícia. I la qual cosa hauria de permetre sense problemes, i més encara quan la definició d’habitatge que no compleix amb la funció social de la propietat té en compte no només la quantitat d’habitatge controlat per un sol subjecte sinó si l’efectiu ús d’aquest habitatge és estar al mercat o romandre buit, establir supòsits expropiatoris per grans tenedors amb molt d’habitatge buit i que per aquesta raó alteren els equilibris del mercat, en línia amb la iniciativa berlinesa. No és una batalla jurídica i social, ni molt menys, tancada, com podem veure en les giravoltes del Tribunal Constitucional i també en l’actuació del govern central (que hi depén en el fons molt més de l’equilibri de forces que d’una plena i completa assumpció del repartiment constitucional de competències: de fet, continuen entestats en aprovar normes en matèria d’habitatge, encara ser la competència exclusiva de les Comunitats Autònomes, que determinen completament com han de ser, o no, les polítiques d’habitatge, en el que és la negació mateixa del que és permetre exercir competències normatives descentralitzadament). Però, com a mínim, ha quedat clar que amb pressió social i política, i majories al darrere, el Dret vigent permet moltes més coses de les que en ocasions se’ns explica.

El preu de mercat i la garantia expropiatòria

Ha de quedar clar, doncs, que és possible delimitar a Espanya també, i per les Comunitats Autònomes, la funció social de l’habitatge i, llavors, establir-ne les corresponents conseqüències expropiatòries quan no es complisca aquesta funció, per exemple en casos d’habitatges buits per molt de temps o grans propietaris que amb la seua política de mercat i control del parc immobiliari posen comprovadament en risc l’equilibri normal del mercat d’habitatge, amb dinàmiques especulatives (constitucionalment prohibides, d’altra banda) o anticompetitives (vedades per les normes en matèria de competència europees i espanyoles), per exemple. Una altra cosa és que, com per altra banda és el cas també de la iniciativa de Berlín, per poder dur a terme aquestes iniciatives s’haja de pagar sempre en tot cas la corresponent indemnització al propietari, cosa que sembla que en ocasions es perd de vista. Perquè fer política social, i també fer política d’habitatge, requereix aportar-hi recursos públics entre totes i tots… que han d’eixir de la butxaca de totes i de tots.

La gran discussió jurídica de fons, al remat, la que ja està començant a tindre’s a Berlín i la que finalment haurem de tindre a Espanya és si, una vegada decidides mesures d’aquest tipus, i posades en marxa, la garantia expropiatòria ha de cobrir necessàriament i en tot cas el 100% del preu de mercat del bé expropiat i socialitzat o, pel contrari, si això no ha de ser sempre i necessàriament el cas.

És interessant en aquest punt assenyalar que, front el que moltes vegades es pensa, i sense caure en l’arbitrarietat, la Constitució no parla en cap moment de preu de mercat a l’art. 33.3CE; la legislació en matèria d’expropiacions urbanístiques tampoc ho fa i, de fet, estableix un sistema de valoracions que pretén objectivar el preu per evitar que dinàmiques especulatives alteren el preu i disparen les valoracions de mercat quan es refereix a l’expropiació (i l’art. 47 CE estableix un mandat explícit de lluita contra l’especulació al mercat de l’habitatge); els tribunals europeus han admès amb normalitat que el preu de mercat no marca necessàriament el valor just a indemnitzar en tots els casos (encara que sí resulte una indubtable orientació i haja de tindre’s en compte); i que, a més, totes aquestes possibles modulacions han estat acceptades pel nostre Tribunal Constitucional en matèria d’urbanisme des de fa dècades sense majors problemes validant els preceptes en matèria de valoracions en aquesta línia de les successives lleis en matèria de valoracions de sòl (encara que hi ha una pugna constant entre legisladors restrictius i tribunals amb tendència a establir valoracions a l’alça per apropar-les als preus de mercat). Malgrat que cap d’aquestes lluites jurídiques al respecte, que estan ben documentades (jo mateix tinc un treball al respecte que es pot consultar ací en una versió en obert on es pot trobar documentació sobre les afirmacions fetes dalt i l’evolució de legislació i jurisprudència espanyola i europea), s’haja referit fins el moment a Espanya, exactament, a l’expropiació de bens immobles urbans, i en concret d’habitatges, a gran escala és ben evident que les possibilitats hi són. El nostre ordenament jurídic admet, i ho ha fet des de sempre, amb naturalitat, que el preu de mercat no marca necessàriament el preu just de l’expropiació, que d’altres consideracions s’hi poden afegir i que, sobretot, preus exageradament elevats per dinàmiques de mercat o especulatives que l’allunyen del valor d’ús habitual no han de constituir-se en preu just a efectes d’expropiació.

Foto: Pxhere.com

Per això no és estrany que, com ja hem senyalat adés, la gran discussió jurídica al voltant de la iniciativa «Deutsche Wohnen & Co. Enteigen» hi tinga a veure, justament, amb el preu al que s’hauria de fer efectiva l’expropiació. En gran part, a més, perquè moltes vegades la mateixa possibilitat de fer aquestes polítiques, o desenvolupar-les i desplegar-les amb un punt addicional d’ambició, com és ben evident, dependrà directament del seu cost i de quants diners hi ha disponibles (o volem aportar-hi entre tots) per fer-les.  

Al remat, doncs, estem parlant no tant de si jurídicament es podria fer una cosa semblant, que és clar que sí, com de si hi ha voluntat de fer-ho, quant ens costaria i quin és l’equilibri just en matèria d’indemnització que contempla el nostre ordenament jurídic. I probablement ací, en aquest últim punt, rau la veritable clau de la qüestió. Perquè si el pagament a fer per una expropiació és necessàriament el preu de mercat, aleshores l’actuació pública quan més necessària es fa, que és quan el preu de mercat ha deixat de garantir un equilibri raonable en termes socials, de valor, d’utilitat social i d’assignació de recursos, justament seria quan directament més costosa resultaria i, a més, en termes socials i de redistribució de recursos, no hi aportaria a penes guanys (perquè la col·lectivitat hauria de pagar eixos valors especulatius, amb diners de tots, als grans propietaris). En canvi, una delimitació de la garantia expropiatòria que tinga en compte d’altres elements per, com s’ha fet tradicionalment, tractar d’objectivar preus d’alguna manera diferent al mercat, permetria que l’actuació dels poders públics per aquesta via sí puguera tindre efectes diferencials en termes de redistribució i polítiques socials. L’eina es converteix aleshores en molt potent, però també en molt conflictiva. D’una banda, per afectar al patrimoni i expectatives dels poders econòmics. Però també, d’altra, per la gran dificultat i complexitat d’establir maneres d’assignar valor als béns, al nostre sistema, al marge del mercat i de com calculem, mitjançant les seues dinàmiques, els preus. La qual cosa, probablement, i a les societats europees occidentals, amb una economia de mercat garantida jurídicament a escala europea i estatal, requereix d’un esforç de construcció teòric encara per fer, perquè mentres que portem dècades precisant la part dedicada al mercat de la noció «economia social de mercat», les eines per atendre al significat i matisos que hi aporta la idea social encara estan per construir. Aquesta és la lluita futura del futur immediat: bastir una teoria de la funció social que permeta objectivar, sense arbitrarietats, com delimitar i controlar la determinació del valor dels béns només amb l’encreuament d’oferta i demanda en el mercat. Una construcció que, com que encara està balbotant i donant les primeres passes, genera molts dubtes respecte dels riscos de deixar o no la definició d’aquests contrapesos socials exclusivament en mans dels nostres poders públics, en absència de possibles contrapesos per evitar arbitrarietats. Però una construcció necessària, imprescindible, justament per aquesta raó, cada dia més, perquè és un element jurídic imprescindible de la lluita per dotar el nostre ordenament jurídic de l’arsenal de tècniques necessàries per poder combatre la desigualtat, protegir els més febles i garantir els objectius socials marcats per l’interés general. Lluita que no té res a veure, ara bé, i convé tindre-ho també ben clar, amb què aquests instruments puguen després ser ben utilitzats o, si més no, malament. Però, aquesta és una altra història, i és una història on han de participar no només els juristes i els jutges, sinó tots els ciutadans, en tant que necessaris controladors del poder i els seus excessos, de la mateixa manera que hem de garantir-nos, entre tots, de dotar el poder públic amb les eines adients per combatre i defendre’ns dels excessos dels poders privats de base econòmica.

Foto de portada: PXhere.com

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Professor de Dret administratiu – Universitat de València

Comentaris

«La propietat obliga»: és possible expropiar grans tenidors a l’Estat espanyol?

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.