La Nulespèdia: memòria i conflicte a la Plana

La memòria pròpia és un bé fonamental per a qualsevol territori i en el món globalitzat la memòria local adquireix un valor clau a l’hora de cohesionar les identitats de cada poble. Ens centrem en les vivències d’algunes dones de Nules i Mascarell durant el segle passat (guerra, postguerra, educació i treball) aprofitant el material de l’arxiu digital de memòria popular Nulespèdia.

La Nulespèdia: memòria i conflicte a la Plana

La memòria pròpia és un bé fonamental per a qualsevol territori i en el món globalitzat la memòria local adquireix un valor clau a l’hora de cohesionar les identitats de cada poble. Ens centrem en les vivències d’algunes dones de Nules i Mascarell durant el segle passat (guerra, postguerra, educació i treball) aprofitant el material de l’arxiu digital de memòria popular Nulespèdia.

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

per Laura Yustas

La memòria local (històrica, de les dones, dels costums propis, etc.) és una assignatura pendent que cal combinar amb la que es fa des de l’Estat. Els projectes dedicats a la seua recuperació tenen en l’àmbit digital un aliat molt valuós: les xarxes socials faciliten la difusió dels continguts entre la gent del poble, i el cost de mantindre un arxiu digital (i d’anar ampliant-lo) és ínfim en comparació amb el que costaria un espai físic. Esta capacitat per arribar a moltes persones per un preu reduït fa que els pobles que aposten per projectes de memòria local siguen autònoms a l’hora d’assumir els seus arxius, és a dir, que les comunitats autogestionen la seua memòria local. Este és un gran pas endavant per l’autonomia dels pobles i per la seua emancipació col·lectiva tant pràctica com simbòlica. Un exemple d’arxiu local i digital és la Nulespèdia, un projecte finançat per la Regidoria de Participació de l’Ajuntament Nules i dedicat a la seua memòria pròpia i a la de Mascarell (actualment part de Nules). A partir de les seues entrevistes d’història de vida i, concretament, de les fetes a dones, tractarem de donar dades sobre la vida en Nules i Mascarell en la guerra, la postguerra i els anys posteriors.

L’arribada de la guerra civil a estos territoris de la Plana va ser tardana perquè foren territori republicà fins al final de la contesa. El front de Llevant té la particularitat que va estar defensat des de la Serra Espadà, un lloc privilegiat per al bàndol republicà que, tot i tindre menys recursos materials, coneixia millor la serra i va parar l’avanç de les tropes franquistes (es pot trobar més informació en: Nules 1938: un poble a foc i plom). A causa d’este bloqueig en la serra, Nules va quedar al mig del front durant huit mesos, mantenint cada bàndol a un costat del poble i rebent innumerables bombardejos, principalment de l’aviació italiana. La seua població va haver d’anar-se’n a les casetes de la mar, a Les Alqueries, a Borriana o a qualsevol altre lloc en què tingueren algú que els acollira. El seu cas no és molt conegut, però Nules va estar tan assolat com Belchite o Gernika. El material produït per la Nulespèdia ha permès generar continguts temàtics centrats en diferents aspectes de la vida del poble, com ara la vivència específica de les dones en estos anys, que és el tema que abasta l’audiovisual Relats de dones a Nules i Mascarell. El contingut que presentem a continuació s’ha tret dels fragments de testimonis que ixen en el vídeo i de les corresponents entrevistes completes.

Venedores a la plaça, Nules primera meitat del s. XX. Foto: Comentaris a les fotos d’Oficis arreplegades per Tomàs Miralles

La vivència de les dones en la guerra va ser molt diferent de la dels homes. Entre els testimonis trobem fugides a les casetes de la platja acompanyades de les mares, les àvies i altres xiquetes i xiquets. Un èxode que suposà que les dones feren molts viatges del poble a la mar (a casetes compartides entre vàries famílies en molts casos), carregades dels pesats matalaps de llana, de menjar i de tot allò que podien necessitar. Eixes cases que popularment s’anomenen amb nom de dona: “ca la tia Doloretes”, “ca la meua cunyada”, van ser escenari d’una vinculació especialment estreta entre dones de totes les edats durant la guerra, quan els homes estaven “desapareguts” o mobilitzats. Moltes dones parlen de pares, tios o promesos, homes que havien desaparegut de la vida quotidiana del poble deixant un gran buit afectiu, però també econòmic. Això posava les dones en una situació d’extrema vulnerabilitat que havien de compensar per sobreviure. Sovint assumien assoles les cures de gent major i menuda que les necessitava moltíssim, però també la búsqueda de menjar i d’un lloc segur. Estes dones relaten la por, la calor i la incertesa de dies sencers passats en refugis antiaeris precaris. El seu treball incansable no acabà amb la fi de la guerra, sinó que va continuar durant la postguerra, en què moltes es posaven en risc amb l’estraperlo per tirar endavant la família, especialment les que tenien els homes en presó o morts en guerra. Gràcies al seu esforç, moltes xiquetes i xiquets van salvar la vida i han pogut contar la seua història.

Durant la guerra i la postguerra existia a més la possibilitat que els marits, els germans o altres familiars acabaren empresonats, situació que implicava que una dona havia de fer-se càrrec de portar-los menjar, medicines, roba, tabac, sabó… a la presó (sovint a molts quilòmetres de distància). L’alternativa a estos viatges era deixar-los morir de fam o de malaltia a la presó, així que elles feien tots els esforços possibles per aconseguir portar-los el que necessitaven. A més a més, molts homes empresonats que no tenien familiars directes pròximes van sobreviure gràcies a l’ajuda d’antigues veïnes, de conegudes o de familiars llunyanes que vivien més prop de les presons i que van complir generosament eixa labor, una xarxa de solidaritat femenina que per a moltes persones va marcar la diferència entre la vida i la mort. Una de les nostres testimonis explica la mort de la seua sogra -a la que no va arribar a conèixer perquè ella i el seu futur marit aleshores eren xiquets-. Ens conta que li va caure la casa damunt durant un bombardeig: s’havia arriscat a anar al poble a pastar per portar-li pa al marit empresonat.

Les greus conseqüències que la contesa va tindre a curt i llarg termini en les vides de les entrevistades porta inevitablement a dedicar un espai a les experiències de guerra i postguerra, però hi ha altres qüestions que convé analitzar en relació a la seua condició de dones en una societat profundament patriarcal. Continuem amb la qüestió de l’educació i el treball. En este sentit, l’edat de les entrevistades influeix fortament en el seu accés a estudis bàsics i superiors i s’aprecia una transformació social, ja que algunes de les dones més joves tenen llicenciatures i fins i tot doctorats en algun cas. Este canvi no hauria d’associar-se únicament a una transformació des del punt de vista de gènere perquè els homes nascuts en zones rurals al voltant de la guerra no tenien estudis (en molts casos un parell d’anys d’escola, en altres ni això); tampoc és l’edat l’únic factor: tenim el testimoni d’una dona nascuda en 1935 que és llicenciada i va començar el doctorat. El gènere, la classe social i el capital cultural de la família són tres factors fonamentals que se combinen a l’hora de determinar si una persona té accés als estudis i durant quant de temps. A més a més, cal afegir les dificultats específiques de les dones que vivien en un medi rural per les consideracions socials derivades d’esta condició d’origen, consideracions que en l’actualitat encara no han perdut la seua vigència.

L’accés al sistema educatiu funciona ací com una eina que les dones poden utilitzar per a millorar les seues condicions vitals i laborals, però també tenim casos de dones que no han pogut accedir-ne i que han sigut autodidactes (fins i tot algun cas en què ha sigut la mare qui les ha ensenyat a llegir i escriure a casa), i que demostren en les seues decisions vitals i laborals una capacitat de lluita i de transformació envejables, per exemple, en matèria d’organització sindical. Més enllà de la romantització de la lluita obrera, cal recordar que de nou es combinen diversos factors en els que l’educació juga un paper important, però no únic. Moltes de les dones entrevistades van començar a treballar sent xiquetes, sovint entre els 7 i els 14 anys. Entre els treballs més freqüents tenim el de passejadora de xiquets i xiquetes més xicotets, que s’encarregava d’ells mentre les mares treballaven i sovint suportava condicions molt dures: recordem que no existien els bolquers actuals (de tela especial ni d’un sol ús), així que solien anar banyades i tacades; el de tiradoretes en magatzems de taronja, encarregades d’apropar la fruita perquè les dones l’encaixaren; el treball en amo, en qualitat de criades en règim d’internes en cases benestants, i també l’ajuda a la família a jornada completa en el negoci familiar.

Un grup de xiques i xics a la Gola en la mar de Nules, ca. 1930. Foto: Fotos de la mar de Nules (I). Primera meitat del segle XX.

El treball de les entrevistades, anterior al concepte de dones treballadores, començava sent xiquetes i continuava durant tota la seua vida, fins al moment en què no podien continuar-lo per raons de salut. Estes dones han treballat en fàbriques, al camp, han posat tendes, han sigut professores, han criat animals, han fet el treball de casa, han participat en la primera línia de l’estraperlo, han cuidat malalts, gent gran i xicalla… És a dir, han fet bàsicament de tot, al mateix temps que algunes d’elles s’organitzaven com a sindicalistes i altres estudiaven carreres tècniques que després la societat patriarcal no les ha permès exercir. Tenim l’exemple d’una dona que treballava al magatzem de taronja i que va prendre la iniciativa d’organitzar-se sindicalment junt a altres companyes i de defendre els seus drets laborals. Durant els vint anys que va format part del comitè sindical, van aconseguir la firma de diversos convenis que asseguraven drets bàsics com la cotització, uns horaris més justos o permisos per cuidar o per anar al metge i, als anys 90, una firma històrica que garantia la igualtat salarial entre homes i dones. Uns drets que s’han mantingut en eixe magatzem, però que fins i tot hui en dia no estan assegurats en la resta de magatzems de la regió.

La diversitat d’ocupacions que veiem entre estes dones contrasta amb les freqüents expressions de modèstia d’algunes d’elles i fins i tot amb la convicció que no han treballat fora de casa perquè “només” s’han dedicat al negoci familiar. Hi ha forts canvis socials darrere de les reflexions de les dones de diferents generacions entrevistades. Dins de qualsevol grup de persones hi ha gent més adaptada a la seua època i d’altra que genera nous camins i qüestiona les normes establides, i les dones entrevistades a Nules i Mascarell no són una excepció. Independentment de les diferències entre unes i altres, totes han sigut dones treballadores, com ho van ser les seues mares i les seues àvies. A la llum d’estos testimonis, considerar la incorporació de la dona al mercat laboral com un fet històric recent només pot evidenciar una forta desinformació i una gran ceguera històrica.

Com estudi de casos este material té interés en l’àmbit extra-local, però este ús no ha d’eclipsar la funció que compleix dins del poble. La consideració de la memòria oral autobiogràfica com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO (2003) ha tingut conseqüències positives com la visibilització de la importància social d’este tipus de relats, però també d’altres negatives com el perill de despossessió de les comunitats d’origen. Per este motiu, quan es treballa la memòria oral és important pensar els objectius del projecte, perquè d’ells dependrà en gran mesura el seu enfocament ètic. Estos relats tenen un interés històric, sociològic i etnològic que provoca aproximacions des de les universitats i les militàncies, però cal pensar qui es beneficia d’este tipus de recuperació i conservació. És essencial tindre sempre present que la memòria oral és un exercici de generositat per part de la persona entrevistada i tindre plena consciència de la responsabilitat ètica de qui es dedica a arreplegar-la. És necessari planificar els objectius de cada projecte i determinar a qui va adreçat. Cal evitar que les investigacions sobre memòria popular siguen una eina per a especialistes que provoque una despossessió de les comunitats d’origen i, per això, és necessari que incloguen una devolució. La Nulespèdia, com altres projectes semblants, defèn que eixa devolució pot estar en la mateixa estructura de l’arxiu, determinant la manera en què s’exposa i la seua disponibilitat pública. Es tractaria, per tant, de generar un relat col·lectiu que beneficie a la mateixa comunitat en forma de reconeixement del veïnat, dels familiars… crear un espai digital en què eixos relats passen a formar part de la història i del patrimoni del poble inserint-se en el seu teixit humà i, al mateix temps, contribuint a reforçar-lo.

Foto de portada: Col·lecció de la Biblioteca Nacional d’Espanya
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

El col·lectiu Arada. Eina de feminismes i memòria és un projecte de reconstrucció i difusió de memòries amb perspectiva feminista. Treballem en tres àmbits:

-Creació d'un Arxiu on recollir la diversitat de veus dels col·lectius feministes del País Valencià, deixant constància del seu pas per la història.

-Divulgació de les memòries col·lectives de les dones i les seues aportacions a la història, a través de conferències, xarrades, rutes i jocs.

-Investigació per aprofundir en diferents àmbits dels feminismes.

Comentaris

La Nulespèdia: memòria i conflicte a la Plana

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.