Si estàs llegint aquest article, és perquè tens accés a internet i perquè probablement t’agrada Catarsi Magazín. Potser has obert directament la seva pàgina o potser ha sigut una casualitat de les xarxes socials, mentre lliscaves els dits sobre el teu mòbil ara que has sortit de la feina, o no. En cas que l’hagis vist per WhatsApp, és perquè segurament ets amic meu i he volgut emprenyar-te perquè llegeixis el meu últim escrit, que té a veure amb aquesta línia tan difosa entre el món virtual i la vida íntima: La nostra atenció ha estat raptada. Autodefensa i supervivència a l’era de la distracció, de Na Pai, a Tigre de Paper.
Twitter, Facebook, Instagram, Tik Tok, WhatsApp, Tinder, Grinder… Segurament podríem viure sense elles, però qui s’atreviria a fer-ho? El nostre jo virtual s’ha sobredimensionat a una escala desconeguda i escriure comentaris superflus sobre l’actualitat política o sobre el que estem prenent a la cafeteria de la cantonada forma part dels nostres horaris. Tenim l’oportunitat d’obtenir una audiència infinita, likes, fama, treball, sexe. El problema ve quan es creu que això és una xarxa igualitària o una mena de paradís-subterfugi que permet la lliure expressió a parts iguals sense peixos grans o elits que persegueixen lucrar-se amb… amb què, si tot és «gratuït»? Amb la teva atenció. Al cap i a la fi, parlem d’empreses, i de beneficis.
T’has pensat mai quantes hores passes a les xarxes? Realment val la pena? Fins a quin punt tens control de tu mateix? En aquest llibre Na Pai parla d’aquestes aplicacions com una droga que ens consumeix sense adonar-nos-en, que ens agrada, que és atractiva, però no ens deixa pensar amb naturalitat. I és que a vegades ens oblidem que aquesta tecnologia que ens obre tantes finestres no és neutral, hi és i es manté i creix en massa per alguna cosa. I si és «gratis», és perquè tu ets el producte: busquen la teva atenció, el teu temps, que és la teva vida. No és una qüestió de generacions, tothom pot ser una presa de l’anomenat FOMO, la por a deixar passar les coses, per exemple, el mòbil, una patologia psicològica que ens pot portar a l’ansietat i a la depressió.
Per aquest motiu, aquí tens a les mans una guia didàctica i amb un toc personal —i biogràfic— sobre com equilibrar la balança amb les xarxes, estalviar temps pel teu jo real i, com diu l’autor, «pensar-nos fora d’elles». Si el nostre temps lliure fos diners, potser sí que encendríem les alarmes, però no sembla una comparació esbiaixada si agafem perspectiva, que és bàsicament la raó d’aquesta recerca. El narcisisme, els influencers, les selfies, el flirteig, els mems, la política, les empreses que hi ha al darrere… tot un cúmul de temaris extensos que Nai Pai ha sabut condensar amb destresa, dades, documentals, pinzellades d’història, estudis psicològics, experiències personals i bon humor. Moltes d’aquestes coses ja les intuïm, a vegades les critiquem en una conversa amb les nostres amistats, però l’èxit de Na Pai és que ha aconseguit posar el fil a l’agulla i copsar tant les nostres mancances com les intencions darrere d’aquestes pàgines web.
L’autor troba un espai fins i tot per a la futurologia i un relat biogràfic sobre la seva maduresa com a jove gai en un petit poble del Penedès. Sense mIRC i després Messenger, sense aquest hàbitat on pots relacionar-te amb una comunitat virtual encara que sigui clandestinament, és molt probable que la vida hauria anat pitjor. Tampoc es tracta de ser apocalíptics, és més, «les xarxes han propiciat que moltes identitats i discursos minoritaris, invisibilitzats o marginals esdevinguin referents», però si hi ha somnis, també hi ha malsons. Entre les dades més impactants ens trobem que els adolescents poden arribar a consumir més de 7 hores diàries rere la pantalla, gairebé l’equivalent al seu temps lliure. I és que anem acumulant perfils a diferents xarxes que potser ens aporten molts beneficis, son quasi una demanda social per demostrar la nostra existència i competir dins el mercat econòmic, però fins a quin punt exercim control sobre elles? O potser és a l’inrevés?
Anem teixint veritats a mitges, com que Facebook és per mantenir el contacte o YouTube per aprendre i mirar tutorials, quan el que fem dos clics més tard és entretenir-nos, per molt bones que siguin les nostres intencions. En conseqüència, a la llarga no només patim el que s’anomena «síndrome de la vibració fantasma», sinó que cada cop ens costa més llegir llibres, se’ns fa més difícil concentrar-nos durant una llarga franja de temps, reflexionar amb profunditat o relaxar-nos, sense pensar en res. Així és com la nostra atenció acaba «esmicolada, destruïda i raptada pel nostre jo virtual».
Entrem a l’inici i rebem la cascada de publicacions. Les fotografies, vídeos, comentaris graciosos de fa deu minuts, son història, és un «pinso» constant que va caient i que competeix per cridar l’atenció i rebre més likes. La càrrega de fer-se famós a les xarxes és feixuga i no té vacances i, en un extrem, és a dir, quan parlem d’influencers, manca d’intimitat i autenticitat. Convertir la teva vida en una feina, confessar les teves intimitats al principi i establir un fort lligam amb l’espectador, fins que s’acabin, i llavors seguir l’últim repte de moda, a falta d’idees. Sempre pendents de la pantalla. Però això no impedeix que siguin gurús de la moda i de com hem de ser, en una fantasia del que voldríem convertir-nos, ser cool. I per molt que es maquilli no deixa de ser un efecte il·lusori, com per exemple els seus seguidors, 40% d’ells bots virtuals.
No es tracta de l’atenció solament: del 2012 al 2015 les depressions entre els joves van augmentar un 21% en els nois i un 50% en les noies. Les xarxes per lligar estan situades entre les aplicacions que més provoquen frustració, el que s’anomena Tinder-fatiga, i el cyberbullying s’escampa lliurement sense que ningú hi posi fre, si és que es pot. Parlem de comunitats de haters; de picabaralles sense sentit que ens posen de mal humor tot el dia, ja que, com diu Na Pai «som experts a crear-nos enemics més pròxims»; parlem de com la política ha canviat un cop instal·lada a les xarxes; parlem de mems; d’acudits; de comunitats virtuals amb qui t’identifiques; parlem de solitud. El món virtual toca de ple al terreny de la psique: «volem viure sols però no volem sentir-nos-en».
Darrere d’aquestes aplicacions ens trobem amb psicòlegs, experts en màrqueting, programadors i enginyers que, més que millorar les seves funcionalitats, estudien com enganxar-nos als seus productes. No deu ser casualitat que una majoria d’alts càrrecs i dissenyadors d’aquestes empreses prohibeixin l’ús de les dites tecnologies als seus fills. Els algoritmes juguen un paper indispensable, analitzen les nostres dades i ens recomanen material que considerem atractiu per així quedar-nos allà, perdent el temps. També, i per desgràcia, és de domini públic que aquesta tecnologia ha sigut duta a terme gràcies a l’explotació massiva de treballadors en països com el Congo —pensem en les reserves de coltan— o les Filipines, països on es treballa sota condicions infrahumanes si les comparem amb les nostres, països on han arribat a suïcidar-se.
Les nostres decisions com a consumidors poden afectar nocivament a l’altra punta del món. Què fer? Existeix alguna solució viable? Individualment, apunta Na Pai, és difícil: tothom té a les seves mans aquesta tecnologia, sigui quina sigui la ideologia. Llavors és prioritari construir un codi moral, un codi que sembla que ningú escrigui o que simplement es llença per solucionar de pressa les discussions profundes, però com a mínim l’autor es disposa a donar-nos consells basats en la seva experiència, una guia pràctica per disminuir la dosi d’aquest Matrix.
I ara és quan hauria de fer un resum com a conclusió i esquivar el fet que compartiré aquest article a les xarxes i que esperaré impacientment una bona rebuda, que m’alegraran —m’alleugiran—els vostres likes i, si em seguiu, això que m’emporto. Fins a quin punt es pot «lluitar contra les xarxes», sobretot fent ús d’elles? On deixar el lliure albir? Seria democràtic limitar-ho? Twitter serà una xarxa igualitària si desapareixen els likes? Posar la pantalla en blanc i negre o no comprar productes electrònics de fa menys de tres anys suposarà la fi dels nostres problemes? Personalment, també vull afegir que no crec que sigui fàcil ser famós a les xarxes, menys avui dia: el mercat ha crescut, i m’imagino que has de tenir un gran carisma i treballar amb paciència una marca molt personal que t’acompanyarà al llarg de la teva vida, que destaqui, a més de la postproducció.
La nostra atenció ha estat raptada genera debat, i això és positiu, ens serveix per prendre consciència sobre el nostre temps perdut i reflexionar sobre quin ús volem fer d’aquestes «eines», quin paper volem que tinguin en les nostres vides. On tots estarem d’acord, m’imagino, és que no hem d’acabar com el ruc que apareix a la portada, tot i que més d’un cop, estic segur, ens hi hem sentit identificats.