«Qué otra cosa es la mujer sino la enemiga de la amistad, la pena ineludible, el mal necesario, la tentación natural, la calamidad deseable, el peligro doméstico, el perjuicio delectable, el mal de la naturaleza pintado con buen color».

Aquestes paraules formen part d’un dels tractats sobre bruixeria més coneguts i que més varen influir en la gènesi de la idea de bruixa i als judicis fets a dones acusades de ser-ho al llarg dels segles XVI i XVII. El Maleus Maleficarum, traduït com a Martell de les bruixes. Per golpejar a les bruixes amb poderosa maça, va ser un tractat escrit per dos monjos dominics, Heinrich Kramer i Jacob Sprenger al 1486 que, tot i trobar detractors fin i tot en l’època en el que va ser publicat, va tenir una gran influència al llarg del període de la caça de bruixes.

Aquest tractat «ajudava» a detectar a aquelles que eren suposadament bruixes, assenyalava a les dones com a propenses de caure en la bruixeria degut a tenir una  capacitat mental dèbil, sent més susceptibles de ser seduïdes pel diable, i aportava indicacions sobre com havien de ser les tortures per aconseguir que aquestes acabessin confessant el crim del que se les acusava.

Entre moltes altres tècniques es torturava fent servir les cremadures, les mutilacions, la  privació de la son, arrencar les ungles, penjar-les pels polzes… A partir d’aquestes, sovint s’aconseguia que les dones confessessin el crim del que se les acusava, i  delatessin a altres persones, per tal de no patir més dolor.

Segons el Malleus Maleficarum, les bruixes podien fer el mal de maneres tan variades com arrossegar als homes a un amor descontrolat, anul·lar la capacitat d’aquests de deixar a les dones embarassades, fer desaparèixer el penis (inclús deia que els guardaven en arbres o en capses), transformar als homes en animals, deixar estèrils a les dones o provocar avortaments, oferir els nens al dimoni, provocar desastres climatològics, etc.

A més a més d’aquest tractat, i d’altres que també es van difondre al llarg d’aquest període, la societat rebia aquesta idea de la bruixa de forma oral, a partir dels actes de  fe públics que eren llegits en veu alta abans de les execucions o càstigs cap a les acusades.

Però, qui eren les bruixes, què comportava ser-ne una?

• La bruixa, dona malèfica, que busca el mal dels del seu voltant. Adoradora del diable,  coneixedora de metzines i maleficis.
• Dona lletja, vella, dolenta, que pot matar, enverinar.
• Dona moralment inferior als homes, temptadora, pecadora.
• Bruixa, que coneix les herbes i els seus efectes, que ajuda a parir, a avortar. Pobra, pidolaire, estrangera, malcarada, vídua, solitària, estrafolària…

Tots aquests conceptes, i més, varen ser relacionats amb les bruixes al llarg dels segles XVI i XVII, amb dones que per un motiu o altre no encaixaven en la societat canviant del moment.

L’objectiu d’aquest article, doncs, és fer un recorregut sobre l’orígen del concepte de bruixa, d’on va sorgir aquest estereotip, i qui varen ser aquelles que van morir a la foguera o a la forca durant una època marcada pels abusos cap a les dones. Ens centrarem a Catalunya, zona on aproximadament 400 dones, segons el Museu d’Història de Catalunya, varen morir acusades de ser bruixes.

Per poder fer una aproximació a l’abast que va tenir la cacera de bruixes, hem de començar per conèixer les bases del que va provocar una de les èpoques més fosques de la història de Catalunya.

Com en tot esdeveniment històric, per comprendre millor la seva aparició i desenvolupament cal tenir en compte el seu context. Els inicis del segle XVI de Catalunya varen estar marcats per la recuperació de la població després de  les pestes que van acabar amb gran part d’aquesta des de l’Edat Mitjana. També va tenir lloc una crisis del règim feudal a la Baixa Edat Mitja, on va tenir lloc la Guerra dels Remences, guerra civil que va acabar en una guerra camperola. Una època on les desigualtats socials i el malestar es van anar accentuant encara més, una època marcada per les malalties, la mortaldat elevada i tot un seguit de catàstrofes climàtiques que van provocar la destrucció de les collites i una gran inestabilitat posterior.

Tot i que l’Església va ser un punt cabdal per a la difusió de la creença en les bruixes i el perill que comportaven, també cal remarcar que les acusacions per bruixeria a Catalunya sovint provenien de la gent del mateix poble o entorn, i els judicis a les acusades, provenien de tribunals seculars. L’Església va tenir un paper rellevant en tot aquest període, sí, però hem de tenir clar que no va ser únicament una qüestió religiosa.

D’on surt l’estereotip de bruixa? 

Segons l’historiador Pau Castell, tot i trobar al llarg de la història figures femenines amb atributs similars, el concepte de bruixa no va adquirir totes les seves característiques fins a finals de l’Edat Mitjana. En aquella època, com hem dit, van tenir lloc un cúmul de situacions socials, polítiques i econòmiques que van ser el detonant a l’hora de la creació d’aquest personatge. Personatge que va servir per assenyalar a dones i per provocar el gran nombre de judicis al llarg dels segles XVI i XVII sota el concepte d’aquest nou crim, el crim per bruixeria.

Segons Castell, podem parlar de tres bases principals que varen assentar aquest estereotip de la bruixa a Catalunya. La primera la trobem amb relació al concepte de secta herètica i demonolàtrica, la segona amb la condemna cada vegada més forta de les pràctiques màgiques populars, i finalment amb la tradició popular, on hi trobem llegendes i creences que varen ser un punt de partida vital per acabar conformant la imatge de la dona bruixa.

Els inicis de la primera d’aquestes bases els veiem en les acusacions medievals fetes cap a persones que havien renegat de la cristiandat que difonia l’Esglèsia i que es deia que tenien relació amb el Diable: els heretges. Els heretges eren persones que no seguien els principis establerts per l’Església i els preceptes de la fe catòlica, i als qui a finals de l’Època Medieval la Inquisició perseguia i executava sota l’acusació de que formar sectes adoradores del diable, grups de persones que es reunien per adorar-lo i fer el mal. Aquesta idea va anar desplaçant-se fins a afirmar que hi havia dones que formaven part d’una secta que era també adoradora del diable, que es reunien en aplecs diabòlics on hi rendien culte, li juraven lleialtat, hi copulaven i el servien. Així doncs, aquestes acusacions que havien sigut pròpies dels heretges, es van anar relacionant cada vegada més amb una nova figura que també havia de preocupar a la societat: la figura de la bruixa.

A partir d’aquest tipus d’acusacions es pretenia acabar amb tota pràctica o creença que diferís de l’ordre i la moral imperants, i el fet d’emprar supersticions que ja estaven dins l’imaginari col·lectiu feia més senzill prendre’s aquestes inculpacions com a quelcom real i preocupant.

El segon bloc, parla sobre acusacions cada vegada més habituals en els judicis per  bruixeria sobre les pràctiques de maleficis, de lligament, d’emmetzinament de persones i animals, o la destrossa de collites. Era una època en la que la presència del dimoni era vista com a un fet demostrat, a qui se li atribuïen totes les desgràcies que assolaven la població catalana en aquell període: epidèmies, diluvis que van destrossar les collites, mortaldat infantil… I en aquestes tasques malèfiques, el dimoni necessitava ajudants, servents: les bruixes.

En aquell període, era habitual que les persones acudissin a dones que posseïen coneixements entesos com a màgics, i que a partir de certes pràctiques ajudessin a solucionar problemes de fertilitat, d’impotència, de malalties, de pèrdua d’objectes, etc. Aquest tipus de pràctiques populars van passar a ser cada vegada més condemnades,  sent gradualment conceptalitzades com a quelcom malèfic i diabòlic.

La tercera base la trobem en la cultura popular, ja anteriorment poblada d’ éssers femenins que feien el mal de diverses maneres. La historiadora Maria Tausiet fa un repàs de les figures divines i semidivines de la cultura greco romana on hi veiem atributs que posteriorment serien relacionats amb les bruixes del segle XVI. S’hi poden trobar un seguit de divinitats femenines, representants de la nit, com Hécate, la deessa de tres caps relacionada en l’antiguitat clàssica amb la mort, acompanyant dels difunts al més enllà, Selene, deessa de la lluna, i Artemisa, o Diana caçadora, deessa de la naturalesa salvatge que mentre el seu germà Apol·lo disparava fletxes per provocar la mort sobtada en els homes, ella les disparava a les dones amb la mateixa fi.

Maria Tausiet també ens parla d’éssers, criatures semi-divines, híbrids entre animal i dona, que es dedicaven a sortir a les nits i fer el mal, raptant i assassinant a infants, o matant als homes. Un exemple el trobem en la figura de les harpies i les làmies. Les harpies eren representades amb cos d’au rapaç i cap de dona, éssers que amb les seves urpes segrestaven als nadons, se’ls menjaven, els mataven. Les làmies tenien diverses representacions, sovint amb cap de dona i cos d’algun animal quadrúpede o de mussol, o bé amb cua de serp. Aquestes criatures formaven part del que es deia exèrcit de la nit, capitanejat per la deessa Diana caçadora o per altres essers divins, depenent de la zona geogràfica. Es creia que aquests éssers travessaven el cel de la nit, acompanyats de les ànimes dels difunts per a caçar noves preses.

També trobem a Catalunya la figura de la Pesanta, una figura descrita amb forma de gos o de gat negre, que a les nits s’esmunyia a les cases i s’asseia sobre el pit de la gent  que dormia provocant que els hi costés respirar, malsons i angoixa. Aquesta figura la trobem arreu d’Europa, sota noms diferents, però sempre amb la capacitat de provocar aquestes angoixes nocturnes.

En tots aquests éssers hi trobem similituds amb el que acabaria sent la figura de la bruixa, éssers femenins que de nit es dedicaven a entrar a les cases i fer accions malèfiques sobre als seus habitants, sobretot als nadons o bestiar. Dones que podien provocar la mort. Dones que prenien altres formes a partir de pràctiques màgiques. Dones que seguien a un ésser superior, i que l’ajudaven a fer aquestes maldats.

Molts d’aquests personatges, van passar de ser creences i llegendes populars, on es veia a aquells éssers com a quelcom no humà, a relacionar-ho amb persones reals, amb dones que vivien al mateix poble que aquells que posteriorment les acusarien.

La combinació d’aquests elements va configurar tot un seguit de prejudicis cap a les dones en una societat on es reforçava cada vegada més la idea de la dona com a un personatge malvat, temptador, inestable, i a qui s’havia de mantenir controlat.

Així, veiem com es van fer servir elements que ja estaven presents en la societat -pors i supersticions que podien ser assimilades fàcilment per les persones- per tal d’anar conformant un nou ésser al que témer i amb el qui s’havia d’acabar.

Qui eren les bruixes?

Durant el periode de la cacera de bruixes, centenars de dones van patir l’acusació de formar part d’aquesta secta adoradora del diable. Sovint, ens trobem que moltes d’elles eren dones que sortien d’allò establert, d’allò que havia de ser una «bona dona». Dones velles, vídues, solitàries, prostitutes, o bé dones que havien arribat de fora. Sovint pidolaires, pobres, que havien de demanar almoina a les persones del poble, o que havien de robar per aconseguir subsistir. Dones que cridaven, amenaçaven, que s’enfrontaven amb els seus veïns. Dones que molestaven.

Un altre sector molt afectat pels judicis de bruixeria varen ser les dones que sabien de plantes; les remeieres i les parteres. Dones a les que, com hem comentat anteriorment,  les persones del poble acudien per rebre ajuda amb alguna malaltia, per avortar o parir, o bé a la recerca d’algun encanteri per solucionar problemes de fertilitat o d’impotència.

Tausiet ens explica com les parteres i les dones que tenien el coneixement popular d’herbes remeieres van anar passant de ser considerades posseïdores de coneixement  a representants de la superstició. Aquestes dones van ser relegades en front dels homes de ciència, que representaven la nova cultura que es volia imposar. L’autora remarca que, tot i la importància dels progressos cientifics, aquests no van ser gaire rellevants en el camp de l’obstetrícia  i que aquest canvi comportava la marginació d’una cultura ancestral lligada a les dones. L’assistència mèdica a les dones embarassades va passar de ser un servei que es feia entre dones i veïnes a ser una activitat que comportava benefici econòmic, amotllada al capitalisme naixent del moment. Així que poc a poc, la figura de la partera va passar a tenir un caire malèfic, sent acusada de provocar avortaments, infertilitat, i de matar als nadons.

Recuperant breument el tractat del Malleus Maleficarum, és il·lustrativa la forma enque aquest tractat parlava de com sovint s’havia de sospitar de les dones sàvies, les parteres i les que tinguessin coneixements obstètrics, ja que això implicava que podien ajudar a altres dones a avortar. Es veia a la «dona sàvia» com a una amenaça, un personatge que calia ser eliminat.

Apunts finals

Un cop fet aquest breu repàs sobre les situacions que varen tenir lloc al llarg de la cacera de bruixes, podem apreciar com, a partir de l’assassinat de centenars de dones, es van eliminar figures que feien nosa, que no encaixaven amb la societat del moment ni amb els canvis que estaven tenint lloc a nivell social i econòmic.

 Aquestes dones, que sovint eren pidolaires, persones pobres, prostitutes, persones amb discapacitat mental, o remeieres i parteres, van ser esborrades, eliminades. La caça de bruixes va suposar un esclafament de les resistències vers la reestructuració econòmica, de tot allò que no encaixava amb el nou món que estava sorgint. Va suposar la destrucció de pràctiques i creences populars.

Com diu Silvia Federicci, aquesta època va venir marcada per la progressiva aparició de la societat capitalista, l’eliminació de les relacions comunals i l’atac cap a les dones, recol·locant-les en un nou paper dins la societat més relegat a les tasques domèstiques, i sota un procés de disciplinament que va esborrar tot allò que sortia del codi de comportament moral. També va suposar una homogeneïtzació del saber, eliminant formes alternatives de relacionar-se, de pràctiques medicinals populars, etc.

De la mateixa manera, a partir de l’acusació per bruixeria, es va demonitzar el control de la natalitat, es castigaven les pràctiques anticonceptives i qualsevol forma de sexualitat que no fos la reproductiva, de manera que les parteres i les dones que tenien relació amb les pràctiques medicinals, van ser acusades, jutjades i executades. També ajudava a acabar amb tota concepció de la sexualitat fora d’allò estipulat com a correcte.

Com diu Silvia Federici, «es va començar a tenir un control sobre tot el procés de l’embaràs i el part, els úters de les dones es van transformar en territori polític». La caça de bruixes va destruir un univers de pràctiques, creences i subjectes socials l’existència dels quals era incompatible amb la disciplina del treball capitalista.

Totes aquestes acusacions i modificacions en l’imaginari col·lectiu van lligades a una pèrdua de valors comunitaris, de recolzament entre veïnes, de compartiment dels coneixements, una vida en comú. Aquests comportaments i formes de gestionar el coneixement i les cures van anar perdent força en pro del benefici i l’interès privat. A Caliban i la bruixa, Federici examina com, eliminant a aquelles dones que sabien d’avortaments, es  va provocar a que les dones en general perdessin part del control sobre el seu propi cos.

No és difícil doncs establir paral·lelismes entre la caça de bruixes del segle XVI i l’actualitat en relació precisamet a aquest control sobre el cos de la dona. La criminalització d’un acte tan  bàsic com el domini del propi cos segueix vigent per moltes dones que no poden avortar ni, per tant, prendre decisions sobre el seus cossos, sent assenyalades i criminalitzades pel fet de voler decidir sobre la seva pròpia vida.

Històricament, l’estatus social tenia un paper protagonista a l’hora de les acusacions. Per exemple, es deia que les vídues eren especialment perilloses, ja que no tenien sobre elles l’autoritat masculina i tenien experiència sexual, i que per tant, eren elements amenaçadors, no estaven controlades, i podien temptar sexualment a les persones. Les dones joves, per altra banda, representaven vici i perversió, i temptaven als homes.

És interessant aquest aspecte ja que es culpa a dones de les actuacions dels homes cap a elles. És a dir, si un home mantenia algun tipus de relació sexual amb una dona amb la qui no tenia vincles maritals, la culpa era de la dona, ell havia sigut enganyat, seduït a partir d’arts malèfiques. Ens porta a pensar que, en situacions de violència sexual, la dona era considerada culpable, un aspecte que també podem relacionar amb elements actuals, on a víctimes de violència sexual se les acusa d’haver temptat o actuat de manera que va ser la dona, la víctima, qui va propiciar aquest atac cap a ella.

Tot aquest sistema d’acusacions, de difusió de la por, de deshumanització d’un col·lectiu,  ens porta de nou a dedicar un moment a la nostra actualitat, a la importància del relat que es difon i que es dona per cert. A partir d’acusacions vagues, exagerades, demonitzades, anem absorbint conceptes als quals acabem donant carta de validesa. Idees que no han sigut del tot provades, però que evoquen situacions de por, inseguretat i desconfiança, que van introduint-se dins la societat, fins a provocar que es justifiquin actes inhumans, i en un inici impensables, cap a grups de persones o col·lectius.

Tornant a citar les paraules de Federicci, l’autora també estableix aquest paral·lelisme entre les acusacions per bruixeria i l’actualitat. «Les vaguetats de les acusacions, el fet que fos impossible provar-les, alhora que evocava el màxim horror, implicava que pogués ser utilitzada per castigar qualsevol tipus de protesta amb la fi de generar sospites fin i tot sobre els aspectes més corrents de la vida quotidiana».

Per acabar, cal donar especial rellevància al paper del relat, de com a partir de mecanismes de desinformació, criminalització i deshumanització, es poden arribar  a justificar accions inhumanes cap a poblacions, minories o grups socials que no encaixen dins la lògica capitalista occidental. La importància de contrastar les informacions, de no creure tot allò que ens diuen sense procurar tenir un cert esperit crític, i recordar que tot allò que comença com a creences banals i petites acusacions, pot acabar desembocant en una nit dels caçadors de bruixes, al segle XVI sí, però també al XXI.