«La narrativa et permet viure coses que l’assaig no et pot donar»

Entrevistem Wu Ming 4, membre del col·lectiu italià d'escriptura radical que ha publicat obres com Q, Altai o Proletkult. Parlem del procés de creació col·lectiva, del rol que pot jugar la novel·la i la literatura en la formació d'idees i, també, dels seus propers projectes.

«La narrativa et permet viure coses que l’assaig no et pot donar»

Entrevistem Wu Ming 4, membre del col·lectiu italià d'escriptura radical que ha publicat obres com Q, Altai o Proletkult. Parlem del procés de creació col·lectiva, del rol que pot jugar la novel·la i la literatura en la formació d'idees i, també, dels seus propers projectes.

En una sala buida de la Fabra i Coats, de llum neutra i parets blanques, entrevistem Wu Ming 4. Hagués estat maco entrevistar-lo en un escenari que el signifiqués: a la seva sala d’estar plena de llibres (quins quadres hi deuen penjar?), al seu bar de confiança de Bolonya (demana aperol o cafè descafeïnat?). Però no: l’escenari calla, no delata i fins i tot fa una ganyota per donar a entendre que no pensa signar la declaració. De Wu Ming 4 no n’hem de saber res, ens diu, perquè Wu Ming 4 no és ningú. Wu Ming (无名) vol dir, precisament, «sense nom» en xinès. Bé, doncs, dels «sense nom», n’entrevistes el quart. Què més necessites saber, talòs?

Ben mirat, això que els narradors d’històries siguin els «sense nom» no ens hauria de sorprendre tant. Els aedes grecs també eren els «sense nom». Vam haver de posar-los un nom i vam dir «Homer», i tots ens vam quedar més tranquils, però aquells primers narradors, els pares de tots nosaltres, no en necessitaven pas, de nom, ni tampoc títols de propietat sobre les seves històries. Una cosa semblant passa, quasi 3.000 anys més tard, amb Wu Ming, aquest col·lectiu d’autors italians dedicat a la novel·la històrica: perquè no volen que les seves identitats cobreixin les seves narracions, es fan dir «sense nom»; perquè no volen que el mercat les perverteixi, sempre n’han facilitat la descàrrega gratuïta per internet.

«Transparents amb els lectors, opacs amb els mitjans», és un dels lemes històrics del col·lectiu. Sobre la taula plegable de plàstic, que acabem de muntar, deixo caure una pila de les seves novel·les. He portat Q (encara sota l’autoria de Luther Blisset), Altai, l’Exèrcit dels Sonàmbuls, Manituana, L’invisible arreu i Proletkult: obres ambientades, respectivament, a l’Europa de la Reforma i la Contrareforma, a la Istanbul  del segle XVI, a l’Amèrica dels iroquesos i les tretze colònies, al París jacobí, a les trinxeres italianes de la primera guerra mundial i a la Rússia revolucionària bolxevic. I ara què, Wu Ming 4? Què soc, jo, mitjà o lector?

Wu Ming 4 és proper i amable, però no es deixa ensarronar. Serà una sessió sense fotos: ell és un sense nom, jo represento un mitjà, i això és una entrevista de les de tota la vida de Déu.

En primer lloc, et volia fer diverses preguntes sobre el vostre procés d’escriptura. Vosaltres escriviu individualment i també col·lectivament, a 8 mans. És una forma d’escriure força sui generis. Entenc que hi ha una decisió política, darrere d’això, però també hi ha d’haver una decisió pròpiament literària. Quins beneficis literaris té per vosaltres el fet d’escriure d’aquesta manera coral?

Escriure individualment i escriure col·lectivament són dues coses diferents, però una no és millor que l’altra. Quan escrius sol, només et confrontes amb tu mateix i, per tant, resols tot sol els problemes i pots escriure amb molta llibertat. Com sempre, però, la llibertat té els seus problemes. Per exemple, si no tens una idea, estàs en un moment de crisi, només pots tancar-te i esperar. Quan escrius amb els altres, és molt difícil que tots tingueu alhora una crisi, sempre hi ha algú que té una idea bona. Així funciona el treball col·lectiu. Marx deia: «de cadascú, segons les seves possibilitats, a cadascú, segons les seves necessitats.» L’escriptura col·lectiva funciona així: tu dones allò que pots donar a cada moment, i reps dels altres allò que necessites. Així doncs, hi ha una motivació política i també una motivació pràctica. Quan escric sol, puc escriure relats que no escriuré quan estic amb els altres. Quan escric amb els altres, però, puc escriure novel·les així (assenyala la pila de novel·les, les remena, tria Manituana, l’agafa). Per escriure-la jo mateix m’estaria 10-15 anys. L’hem escrit, en canvi, en 4 o 5. Manituana és una novel·la que va necessitar molt de l’ajuda de tots (pensa). Hi ha molta gent que creu que l’escriptura és una cosa individual, una mena de recerca interior. Jo, això, ho trobo idealista.

Em costa d’imaginar com funciona, en el dia a dia, el procés pràctic d’escriptura col·lectiva. Anem per parts. En primer lloc, com trieu el tema, l’època històrica?

Hi ha un moment d’elucubració, de pensament individual, i hi ha un moment de treball col·lectiu. A les nostres sessions de treball, parlem dels llibres que llegim, de les pel·lis que mirem… fins que un dia, algú arriba i diu: «Un amic m’ha explicat que hi ha un novel·lista rus d’inicis del segle XX que va escriure una novel·la de marxisme marcià.» «Com es diu?», li pregunto. «Bogdànov.» [serà el protagonista de Proletkult]. Jo mai n’havia sentit a parlar. I, quan t’hi poses, descobreixes una història increïble d’un personatge increïble. En aquell moment has de seguir, has de tenir la ment oberta, això que els anglesos en diuen serendipity… És un procés molt intuïtiu, me n’adono. Es tracta de percebre, collir coses, posar-les sobre la taula, totes juntes, i descartar-ne moltes. Però te’n quedes tres, i aquestes tres les enllaces les unes amb les altres. Tenim L’home que va caure a la terra, la pel·lícula del David Bowie del 1976, d’un l’alien que cau a la terra i no pot tornar al seu planeta. I al costat tenim Bogdànov, i també la revolució russa. Llavors provem d’enllaçar aquests elements i veiem que funciona (fa el gest de recordar alguna cosa). Però em preguntaves també per com triem el període històric. Crec que és casual, és el mateix, no és una cosa premeditada. Certament, els moments revolucionaris ens agraden. Ens agraden perquè són moments de possibilitat, en què tot pot passar, i et pots imaginar tantes coses… i això per nosaltres és molt important des del punt de vista de la trama, de la història.

Heu triat l’època i el tema. A partir d’aquest punt, com dueu a terme el procés de plantejar una trama concreta, uns personatges concrets? Quina part d’individual i quina de col·lectiva té aquest procés?

Nosaltres intentem sempre de fer les reunions periòdicament. Ens veiem, com a mínim, dos cops per setmana i, durant la fase en què hem d’escriure més intensament, confrontar-nos més intensament, ens veiem cada dia. Per exemple, ara que estem acabant d’enllestir la nostra propera novel·la, estem en aquest punt. En tot cas, a l’inici, ens trobem en una taula i tractem de desenvolupar la trama. Primer passa això, i després allò, i després allò altre. Fem un guió, un mapa de la novel·la. Alhora, escrivim la biografia de cada personatge, el seu caràcter, les seves característiques personals, en un document per cada un d’ells. I així, després de mesos discutint, creant, parlant, imaginant la història, la trama, l’argument… aconseguim un guió i uns personatges, i arribem al moment de començar a escriure. Ens repartim els capítols: un intenta escriure el primer, l’altre el segon i l’altre -perquè ara som tres-, tracta d’escriure el tercer. Els llegim, i després ens trobem i discutim: «bé, això m’agrada, això no funciona tant, això és una bona idea…» Al final, fem una edició col·lectiva de cada capítol, en la qual tots treballem junts: escrivim una frase millor, o traiem un passatge, o n’afegim d’altres, fins que el capítol ens agrada. I quan trobem que funciona, que hem trobat la llengua justa, el registre, el to, que l’argument funciona… anem a pel segon.

És a dir, el capítol al qual tu et dediques d’entrada, diguem, no et pertany. Tu només fas una proposta.

No, no et pertany, l’escrius i el deixes als altres. I si hi ha algú que és particularment crític o té idees molt fortes per corregir la primera escriptura, l’agafa ell i intenta fer una segona temptativa. Hi ha una anècdota interessant, de quan estàvem escrivint Altai. A la trama d’Altai hi havia d’haver un capítol molt important en el guió. El protagonista de Q, Gert, anava a trobar el seu vell amic, Giussepe Nasi, Joâo Miquez, després de molts anys sense veure’s. Tenien un munt de coses importants per dir-se… i bé, jo crec que vam reescriure aquell capítol com 11-12 vegades. No sortia. Al final, vam convenir que, si no ens sortia, no havia d’aparèixer a la novel·la. El millor era treure’l.

No coincideixen al palau, amb el narrador, i el lector no presencia l’escena.

El lector sap que els dos es troben però ell no ho veu, i tu pots imaginar el que es diuen, i funciona millor. Però és una cosa que hem entès després de molts intents d’escriure, escriure i escriure. El cert és que no havíem de posar aquell capítol en el guió. També pot succeir el contrari: que un capítol que un escriu és boníssim el primer cop, i ja està, s’ha de posar una coma aquí i llest. És molt estrany que passi a la primera (riu), però pot passar.

Feu novel·la històrica, però és una novel·la històrica en la qual apareixen elements ficticis i, fins i tot, de vegades, sobrenaturals. Vosaltres teniu la vocació d’explicar història, la història de la humanitat. Quin límit li poseu a la ficció? En quin punt dieu: no mira, això és massa?

Els primers anys vam agafar un límit molt fort. El nostre objectiu era aconseguir la versemblança radical. Tot havia de semblar vertader. La cosa és així: hi ha una font històrica que arriba fins aquí (fa un gest, tot indicant un punt mig en una escala imaginària), i després hi ha un forat negre, no hi ha fonts. Aquí, pots escriure des de la fantasia, però has de conversar amb la font, has de ser coherent amb la font. Els últims anys hem començat a fantasiejar més i amb més llibertat. En aquest sentit, hem anat evolucionant, i hem començat a provar un camí diferent: un crossover de fantasia i versemblança radical. És el que hem fet a Proletkult, i també a L’Exèrcit dels sonàmbuls: hi ha fonts vertaderes i fonts de fantasia, personatges reals i personatges imaginaris, però estan tots al mateix nivell. En aquest sentit, nosaltres fem un treball diferent del dels historiadors. Tenim una relació d’amor-odi amb els historiadors. N’hi ha que ens aprecien, que valoren els nostres treballs, que diuen «d’acord, és una forma de divulgació»; mentre que d’altres ho veuen diferent: «Què volen aquests, aquesta gent escriu fantasia!». En aquest sentit, hi tenim una relació dialèctica.

Vosaltres escriviu novel·la històrica, novel·les amb les quals el lector o lectora, entre altres coses, aprèn històricament. Per què no escriure directament Història? Per què no escriure, directament, un assaig històric sobre la Reforma i la Contrareforma del segle XVI? En altres paraules: quin plus us dona la literatura?

El primer és que pots imaginar allò que les fonts no et diuen, perquè les fonts arriben fins a un punt, no hi ha fonts sobre tot. Segon, la forma. Jo puc explicar-te la reforma protestant i la contrareforma a Itàlia a través d’una novel·la d’espionatge com Q. Pot ser que no t’agradin els assajos històrics, que t’avorreixin. És més fàcil que una novel·la et parli més directament, perquè hi vius una experiència vicària: tu mateix ets el protagonista; vius i veus les coses a través dels ulls del personatge principal. Això només t’ho dona la narrativa, la ficció. L’assaig és racional: està bé, però no és suficient. Dius: quin és aquest plus? És aquest. Que la novel·la et parla directament, et transporta, com si tu estiguessis allà, al mig de la batalla, al mig d’un mercat, en un carrer d’una altra època, entre aquella gent, parlant-hi. Això funciona també en alguns videojocs, en els quals tu ets el protagonista, i comandes el personatge que troba altres personatges, i hi parla, o hi lluita. És un mecanisme similar; crec que els videojocs l’han pres de la literatura. Hi ha un plus fort, molt fort, perquè la literatura pot parlar de tu. Et diu alguna cosa sobre tu mateix, o tu mateixa. L’assaig també pot, sí, però d’una altra manera.

Les vostres novel·les estan ambientades a l’Edat Moderna i Contemporània. El més antic en el temps és Q.

Sí, sempre hem treballat amb la modernitat. Mai hem treballat amb l’Edat Mitjana o l’Antiguitat.

I no us ho plantegeu? Em voldria prendre la llicència de fer-vos arribar una petició personal, que és una novel·la ambientada a la república romana: lluites entre patricis i plebeus, aixecaments d’esclaus…

Ja m’ho ha demanat una altra persona, però és difícil, perquè el cert és que nosaltres treballem més fàcilment amb la modernitat, amb la reconstrucció de les categories modernes en termes filosòfics, econòmics, socials… Anar més enrere és molt difícil, perquè la mentalitat és diferent. Hi ha col·legues que no es plantegen aquest problema quan escriuen, no ho sé, novel·la policíaca ambientada a l’antiga Roma. Però és una societat d’una mentalitat vertaderament diferent! Has de ser un gran escriptor per poder representar aquella mentalitat, una mentalitat que no era només racionalista: que era racionalista, sí, però alhora màgica. Recordo el primer cop que vaig llegir l’Incipit de la Poètica d’Aristòtil en grec antic. Diu: «Aquí parlarem de la poesia i de com s’han de posar  les històries perquè les poesies vagin bé.» Un professor em va dir: «’N’estàs segur? Aquesta és la traducció correcta?» Jo li vaig respondre: «Sí, és correcta». I ell em va dir: «Però tu saps que ποιητική (poiētiké) ve de ποιέω (poiéō), que significa fer? I que μύθους (mythos) és una paraula grega que significa conte? Per tant, una altra traducció possible és Aquí parlarem del fer i de com s’han de posar els contes perquè el fer vagi bé.» És completament diferent. La diferència són 2.500 anys de canvi de mentalitat, perquè probablement a l’Antiga Grècia el sentit de les dues coses (poesia i fer) era el mateix. Allò que per nosaltres, ara, són dues traduccions completament diferents, per ells no ho eren, perquè tenien paraules-concepte complexes que contenien els dos significats. Com ho fas, per escriure dins d’una mentalitat com aquesta? És una tasca vertaderament difícil. Es pot fer, never say never, com diuen els anglesos, però és un esforç enorme, si vols fer-ho bé.

Un amic meu, que us llegeix des de fa temps, sempre ha demanat una novel·la vostra sobre la Itàlia dels anys del plom. Sembla que ara està de sort.

Sí, li pots dir que està de sort. La nostra propera novel·la, que publicarem a la tardor, està ambientada al 1978, un any molt particular per a la història italiana. Aquell any vam viure el segrest d’Aldo Moro, tres papes, la dimissió del president de la república… i, alhora, l’onada més gran d’avistaments d’OVNIS de la història. Parlem de milers d’avistaments en pocs mesos. La nostra novel·la explica aquest any, el 1978, des de l’angle particularíssim de la ufologia i de la llegenda «marciana» al voltant d’una muntanya imaginària que hem col·locat a la Toscana nord-occidental. Hi ha, també, un misteri per resoldre, que té a veure amb dos boy-scouts desapareguts, raptats –diu la gent- pels extraterrestres… sobre el fons, és clar, del segrest de Moro, veritable punt d’inflexió de la història política italiana.

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Daniel Bastús (1991) és militant del Centre Social l’Obrera de Sabadell.

Comentaris

«La narrativa et permet viure coses que l’assaig no et pot donar»

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.