La música Disco i el comunisme

El Partit Comunista Italià veia la cultura com un camp de batalla polític clau. L’arribada de la música disco, però, va desafiar els seus supòsits sobre el que la música havia de ser.

La música Disco i el comunisme

El Partit Comunista Italià veia la cultura com un camp de batalla polític clau. L’arribada de la música disco, però, va desafiar els seus supòsits sobre el que la música havia de ser.

El març del 1978 Febre del dissabte nit conqueria les pantalles de tot Itàlia. Les audiències del país tenien un interès especial en el personatge interpretat per John Travolta, Tony Manero, un jove treballador italoamericà de Brooklyn a qui li encanta ballar música disco. Malgrat el pas per l’alcaldia de Nova York dels alcaldes Fiorello La Guardia (1934-1945) i Vincent Impellitteri (1950-1954), els italoamericans que apareixen al film estan al capdavall de l’escalafó social i participen en enfrontaments racials amb altres joves de posició similar. El pretext de les baralles entre bandes és sempre el mateix: el control del territori i de les dones.

L’estructura de la trama és gairebé banal, però Febre del dissabte nit està impregnada d’un realisme que il·lustra els horrors resultants de la combinació entre masculinitat i masclisme: orgull, violència, honor i violació. Tot i això, sembla que el Tony respon menys a aquest patró, perquè al final de la pel·lícula entrega el cobejat trofeu del concurs de ball a la parella porto-riquenya, considerant que se’l mereix després d’haver patit la discriminació del públic. Aquest gest ajuda a pacificar el conflicte racial i prepara el terreny per a la seva redempció com a personatge positiu.

Per al Tony, el ball és una cosa pura: ell el que vol és exhibir-se a la pista i demostrar el seu talent, sense que hi interfereixin ni la classe ni la raça. Fins aquí, tot ben americà. La pel·lícula, però, i l’auge de la música disco que va generar, també va tenir un efecte particular en la societat italiana, i les joventuts del poderós Partit Comunista Italià (PCI) no en van ser cap excepció.

Des que va sorgir com a partit de masses durant la Resistència antinazi, la que era la segona força electoral italiana havia mirat d’estendre la seva hegemonia en el terreny cultural atraient a les seves files els principals intel·lectuals i directors de cinema. Tanmateix, per als intel·lectuals del PCI, que procuraven que l’alta cultura parlés dels treballadors i en nom dels treballadors, l’adveniment de la música disco va suposar un repte nou i diferent.

És un error condemnar-la o dir: «Sí, és important entendre-la, però…», perquè expressa una posició moralista, una distància altiva envers un jovent format majoritàriament per treballadors i noies

La societat de consum i la «baixa» cultura de masses no eren pas noves: l’arribada de la televisió a mitjans dels anys cinquanta ja havia revolucionat la comunicació de masses a Itàlia, igual que el boom econòmic de principis de la dècada següent. Amb Travolta, no obstant, apareixia un desafiament que sí que era nou. Després d’haver passat molt de temps encarcarats en el seu propi nínxol cultural, als comunistes ara els tocava aprendre a ballar.

Grease i la música disco

Sis mesos després de Febre del dissabte nit, Travolta tornava a les pantalles amb Grease (en italià estrenada com a Brillantina). El setembre del 1978 el diari de la Federació Juvenil Comunista Italiana, La Città Futura, va dedicar dues pàgines a un article titulat «Brillantina e discoteche». Massimo Buda, l’autor, feia èmfasi en la puixança del fenomen disco, que aquell estiu havia conquerit les pistes de ball, així com en l’actitud de rebuig que molts comunistes havien adoptat envers la nova cultura popular provinent dels Estats Units.

Després de vora una dècada en què el jovent italià s’havia anat decantant cap a moviments extraparlamentaris, el diari es preguntava com el PCI podia reconquerir un públic jove (i, per tant, una base militant) del qual la premsa del partit, grisa i exhausta, semblava incapaç de parlar. De fet, a l’esquerra del PCI havien sorgit tot un seguit de publicacions que tractaven d’una manera més autònoma temes de música, literatura, cinema i cultura (i contracultures), des de Re Nudo fins a Muzak o Gong. Fins i tot dins l’horitzó de la premsa vinculada al PCI, La Città Futura no va ser sinó un breu experiment (1977-1979) que abordava qüestions de cultura de masses com les que posava sobre la taula Febre del dissabte nit.

Per a Buda, l’autor de l’article, al PCI l’emergència de nous tipus de cultura popular l’havia agafat a contrapeu. Tal com va escriure:

És un error condemnar-la o dir: «Sí, és important entendre-la, però…», perquè expressa una posició moralista, una distància altiva envers un jovent format majoritàriament per treballadors i noies [sic!]. John Travolta tan sols és la darrera estrella arribada d’Amèrica: el temps dirà si segueix brillant, però avui és una figura enorme que fascina milions de joves. Arrufar el nas en senyal de desaprovació és un error, un simple autoconsol. Es pot fer «política» en qualsevol context en què el jovent s’organitzi segons les seves necessitats, siguin reals o siguin «falses».

Malauradament, aquestes obertures de la premsa comunista cap a la cultura popular no van passar mai de declaracions d’intencions ocasionals. Però potser hi havia bones raons perquè fos així, perquè al capdavall no era una mica anacrònic imaginar-se una batalla d’idees en el terreny de la cultura de masses?

Cultura popular

El 1945 el PCI havia reclutat una milícia d’intel·lectuals armada amb plomes, pinzells i càmeres de cine i disposada a presentar la batalla per l’hegemonia cultural. Els nous aliats, tanmateix, es van «institucionalitzar» ràpidament, de manera que en va resultar una versió fossilitzada del projecte cultural democràtic plantejat per Antonio Gramsci, molt més centrat en la dimensió «nacional-popular». Aquests intel·lectuals estaven anquilosats en la divisió històrica entre l’alta i la baixa cultura; això és, se situaven en el registre culte (entenien la música clàssica com la pedra de toc, per exemple) i qualsevol cosa que quedés fora del seu àmbit consideraven que no era cultura de cap mena.

La cultura «baixa» o popular, doncs, era vista com una cosa que o bé s’havia de bandejar o bé calia «superar». Així, mentre la mà d’obra italiana passava de l’agricultura a la indústria, els intel·lectuals parlaven dels obrers, però ho feien en nom seu. De totes maneres, aquests nous obrers també duien mentalitats i estils de vida molt arrelats que van importar als nous contextos i que, alhora, van veure’s remodelats per aquests mateixos entorns d’arribada.

Germana de la societat de consum, una nova cultura de masses havia fet fortuna ja en els anys de postguerra i s’havia estès encara més durant l’auge econòmic que va viure el país entre el 1958 i el 1963. A aquesta reeixida van contribuir-hi la ràdio i la televisió (el primer canal televisiu a Itàlia no va aparèixer fins al 1954), innovacions que van tenir un efecte disruptiu en tots els nivells culturals de la societat italiana. Els polítics i intel·lectuals d’esquerres, que de vegades deixaven veure una inclinació conservadora i elitista, quan se’ls demanava per la seva opinió respecte de la cultura de masses sovint es limitaven a condemnar la «decadència» i els perills que comportava aquest canvi per a les masses.

La revista del PCI Rinascita (un òrgan polític enfocat sobretot a un públic intern compost de militants, líders del partit i intel·lectuals) publicava l’agost del 1962 un revelador article en què el secretari general, Palmiro Togliatti, responia a un jove que demanava consell:

La ràdio i la televisió estan molt bé, però qualsevol que redueixi tot el seu temps lliure a seure cada dia davant la pantalla o els altaveus deixa de ser un home lliure. Algú altre pensa per ell i li nega una visió dels problemes seriosos i reals que sacsegen el món. Cal que hi intervingui una guia que orienti cap a un pensament lliure. La lluita de classes organitzada actua, això és cert, com a força alliberadora. Ara bé, qui guiarà el jove que s’encalla tot sol en la seva recerca?

Probablement el més atent i capaç espectador (i oient) del que la cultura de masses oferia a l’audiència italiana, Borgna veia en el festival no només un instrument de consentiment al servei de l’aparell ideològic democratacristià dominant, sinó sobretot un reflex fidel dels costums nacionals

Aquesta mena de resposta va reaparèixer uns anys més tard, el març del 1965, quan dos joves van escriure al diari oficial del PCI, L’Unità, comentant que «els Beatles són l’autèntica expressió dels sentiments i les situacions socials d’un jovent inquiet i desesperat que vol trencar amb les velles tradicions». El periòdic del Partit contestava amb severitat:

Dieu que els Beatles representen una via d’evasió de la vida monòtona i burgesa, que són un producte de la nova generació britànica que, per bé que viu acomodada, també viu profundament insatisfeta. Heus aquí el que són els Beatles. I no hi ha res més inútil i absurd que l’evasió. Si algú pogués admetre que el jovent té tot el dret d’«evadir-se» com més li plagui, o en una determinada situació social, amb tota franquesa li diríem que la vida no és evasió, i que l’evasió sense límits també acaba pagant-se cara, en qualsevol indret del món.

Sembla que comunisme i consumisme eren veïns de diccionari però res més, i que per al PCI era imperatiu que l’estil de vida nord-americà es quedés a l’altra banda de l’Atlàntic. Quan aquesta tempesta d’impulsos comercials i de noves maneres de pensar va desembarcar a Itàlia, però, no només va produir un vincle superficial o estètic entre consum i benestar, sinó que va causar l’aparició de nous comportaments i nous sistemes de valors, que els comunistes sovint bregaven per interpretar.

Música gastronòmica

En aquest sentit, els escrits de Theodor Adorno sobre el que ell anomenava «música de consum» van ser un punt de referència per a molts intel·lectuals. Adorno parlava d’una música repetitiva, mastegada, empaquetada i dissenyada per hipnotitzar qui l’escolta, una eina molt útil per als grans dispositius de persuasió de masses. Aquesta anàlisi era coherent amb la seva crítica, lúcida, aguda i certament ferotge, de la cultura de masses, però alhora tenia el seu típic «defecte de fàbrica»: bàsicament, la impossibilitat de detestar la cultura esmentada sense mostrar menyspreu per als qui la gaudeixen, les masses.

No costa gaire imaginar les conseqüències que una actitud així podia tenir per a la intel·ligència d’un partit com el PCI, que es postulava alhora com l’avantguarda i el portaveu de les masses.

Discoteca soviètica dels vuitanta. Foto: Georgy Grozov (1980) via Sovietvisuals

Més excepcionals eren aquelles veus que no consideraven la societat de consum i la cultura de masses com a adversaris als quals calia resistir o obstacles que calia superar, sinó com unes noves condicions generals, com una nova situació antropològica en què calia actuar, les tendències de la qual mereixien una deguda interpretació. Aquestes veus sortien bé de la política cultural del PCI mateix o bé de fora del Partit, com era el cas del poeta i director de cinema Pier Paolo Pasolini, el sociòleg Franco Ferrarotti o l’escriptor i filòsof Umberto Eco.

Creien que era necessari distingir entre la cultura de masses com a situació antropològica en què l’evasió havia esdevingut la norma, i els moments reals d’«evasió». Des de diversos punts de vista miraven de fer-se pas entre l’arrogància d’intel·lectuals que, altius, rebutjaven interessar-se al més mínim per la cultura produïda en la societat de consum.

Un contraexemple dins les files del PCI va ser Gianni Borgna, en els comentaris que feia sobre el Festival de Sanremo, el principal concurs musical d’Itàlia. Probablement el més atent i capaç espectador (i oient) del que la cultura de masses oferia a l’audiència italiana, Borgna veia en el festival no només un instrument de consentiment al servei de l’aparell ideològic democratacristià dominant, sinó sobretot un reflex fidel dels costums nacionals. Per a ell el concurs, fundat el 1951 i dedicat a la presentació de cançons inèdites en italià, era l’arena on es batien per l’hegemonia la tradició i la modernitat, el conservadorisme i el progressisme. Insistia en la necessitat de concentrar-se en els missatges que la ràdio i la televisió feien arribar de Sanremo a totes les cases del país.

A més, el PCI tenia la seva pròpia relació, de feia dècades, amb la música popular. Ja des del final de la Segona Guerra Mundial el Partit havia anat celebrant les Feste dell’Unità, festes locals i nacionals en què es parlava de política en comú, s’organitzava la lluita en comú, es menjava en comú, es bevia en comú, es ballava en comú i, en definitiva, es feia festa en comú. Al costat de les delegacions de les repúbliques soviètiques germanes, que escenificaven balls populars amb vestits tradicionals, hi havia cantants de música tradicional italiana, joves promeses de música pop i cantautors d’esquerres com ara Claudio Villa, Gianni Morandi o Fabrizio De André.

La barreja de gèneres que caracteritzava aquestes celebracions responia a la necessitat del Partit de presentar un bon ventall d’opcions d’oci que pogués atraure els diversos i variats assistents de les Feste dell’Unità, entre els quals hi havia també un bon nombre de comunistes: homes i dones, treballadors i estudiants, joves i vells.

No és d’estranyar que els cantautors que feien música compromesa i que mostraven una altra cara dels Estats Units o denunciaven l’estat actual d’Itàlia gaudissin d’una especial popularitat entre la joventut comunista

Les cases del poble repartides per tot Itàlia eren encara més pragmàtiques en les seves tries culturals i musicals. A falta d’una línia estratègica-estètica imposada des de dalt (això és, amb música estrictament política), l’organització de l’activitat recreativa comunista depenia dels esforços i la bona voluntat dels militants de base. Durant tot l’any, muntaven concerts amb cors i cantautors polítics, concursos de cantants locals emergents i les ineludibles nits de ball.

Bach, Guccini o Travolta?

El febrer del 1979, La Città Futura publicava una enquesta basada en vora un miler de qüestionaris: quin era el gust musical més estès entre els seus lectors i, per tant, entre els comunistes? L’estudi duia per títol «Bach, Guccini o John Travolta?». (Francesco Guccini és un cantautor d’esquerres la significació del qual respecte al moviment estudiantil de finals dels seixanta a Itàlia és comparable amb el paper del primer Bob Dylan en el Moviment pels Drets Civils dels Estats Units.) Aquest títol tan provocatiu distingia i feia referència a la música clàssica (considerada fonamentalment «alta cultura» i una pedra de toc), la música de cantautor (políticament alineada a l’esquerra i enfocada a una generació concreta) i la música de consum de masses (Travolta ja s’havia consagrat arran de l’èxit que havien tingut a Itàlia Febre del dissabte nit i Grease l’any anterior).

Tal com deia Massimo Buda en un article d’anàlisi:

N’hi ha que han reaccionat preguntant-se: «Com pot ser que s’estiguin abandonant iniciatives polítiques serioses mentre que coses tan trivials com aquestes estiguin guanyant tanta fama?». El fet és que fenòmens com són la música, el ball i les diverses formes d’oci i de cultura de masses, molts camarades, moguts per un prejudici típic dels qui participen en moviments polítics (que és, en efecte, un tema «seriós»), continuen veient-los com a simples trivialitats, sigui perquè els consideren estranys, sigui perquè pensen que són absurds […]. I, malgrat tot, són precisament aquestes actituds, aquesta mostra de desinterès per aquesta mena de qüestions i aquesta idea que amb el que fem ja en fem prou, el que produeix alienació de la política i desvinculació entre l’esfera personal i la política, sobretot entre el jovent, objecte de tants debats en els últims mesos i una de les causes de les dificultats a les quals s’enfronta la Federació Juvenil Comunista Italiana avui en dia a l’hora de fer polítiques de masses entre els joves, fer-se presents entre ells i esdevenir la seva avantguarda reconeguda.

L’enquesta de La Città Futura va coronar com a italians més populars Francesco Guccini i Giovanna Marini, un tàndem no pas gaire diferent de Bob Dylan i Joan Baez, els solistes internacionals més populars entre els enquestats. Els àlbums estrangers que més agradaven als comunistes que van escriure al diari van ser Street-Legal de Bob Dylan i Comes a Time de Neil Young, però en tercer i quart llocs hi havia les bandes sonores de Febre del dissabte nit i Grease, una preferència per la «música de consum» que superava la predilecció per artistes com ara Patti Smith, David Bowie o Genesis, que també ocupaven bones posicions.

No és d’estranyar que els cantautors que feien música compromesa i que mostraven una altra cara dels Estats Units o denunciaven l’estat actual d’Itàlia gaudissin d’una especial popularitat entre la joventut comunista; és una preferència que s’explica per si mateixa. El més interessant aquí és l’anomalia que (afortunadament) representava el «travoltisme» en aquesta homogeneïtat i que ens impedeix pensar en els enquestats i en el jovent comunista de manera més general com un exèrcit d’autòmats que s’emmotllaven a l’ortodòxia política d’un gust musical concret.

El cantant i simpatitzant del PSI Domenico Mordugno al Festival de Sanremo. Foto: Wikipedia

Aquesta excepció representava també un trencament amb determinades idees que fins llavors es donaven per descomptades. En aquest sentit, el grup musical d’esquerres Nuovo Canzoniere Italiano, associat a figures pròximes als Partits Comunista i Socialista i a l’extrema esquerra, havia buscat des de la seva fundació, el 1964, reivindicar una tradició de cançó protesta (entre d’altres, per mitjà d’una publicació homònima); el 1978, però, va marcar el final del seu camí.

Per al jovent comunista italià, la música disco i les cançons de Grease eren l’extrem oposat a la cançó protesta; tanmateix, els podien agradar totes dues coses alhora. Això demostrava que el tan temut fantasma de l’«evasió» (considerat per molts del PCI com una encarnació de la manipulació capitalista) no tenia cap sentit ni consistència política, sinó que servia tan sols com un home del sac evocat pels militants més seriosos (més estrictes, més aviat) contra els seus companys més joves.

La lluita que es fa només al costat dels qui comparteixen els mateixos gustos musicals és una lluita perduda d’entrada. Identificar-se amb un estil de música determinat pot ser un factor d’unió tàcticament convenient per als qui ja formen part del grup, però recalcar aquesta mena de preferències a llarg termini crea una visió incapaç d’abordar la cultura de masses que pren forma al nostre voltant. Una concepció idealista de la cultura fa anar l’activitat política per mal camí, perquè la desvincula dels gustos de les masses i, per tant, de la realitat.

Cal començar pel més concret. Més o menys com va dir Gramsci en els seus Quaderni dal carcere (amb un parell de paràfrasis): «La premissa d’una [cultura] nova no pot ser sinó històrica, política, popular. Ha de tendir a desenvolupar el que ja existeix, tant se val si és de manera polèmica o altrament; el que és important és que arreli a l’humus de la cultura [de masses] tal com és, amb els seus gustos, tendències, etcètera, amb el seu món moral i intel·lectual, per més que sigui endarrerit o convencional».

Obtenir resultats polítics reals en aquest camp és, és clar, una empresa difícil. L’anàlisi bàsica que plantejava Gramsci, però, ens pot ser molt il·lustradora. No hem de jutjar els productes culturals segons un ideal d’alta cultura, sinó en el seu propi context, considerant el significat que tenen per al seu públic objectiu. Si no comprenem clarament aquest context no podem entendre res de la batalla pel terreny cultural. Si John Travolta canta enmig del bosc, fa soroll? Només si hi ha algú que l’escolti.

Article publicat originalment a Jacobin
Traducció de L’Entrellat.coop
Foto de portada: Flickr
Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Ivan Pagliaro és graduat en història

Comentaris

La música Disco i el comunisme

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.