El moviment per l’habitatge català no surt del no-res. Tenim precedents: les lluites veïnals dels anys de la Transició o l’okupació dels 90, si pensem els més immediats. I totes les lluites de la classe treballadora i els desposseïts on s’ha disputat el control sobre l’espai, el territori, les cases al llarg de la història: de la vaga de lloguers del 1931 a l’actualitat. El nostre moviment té precedents, però això no fa que els seus inicis fossin espontanis, encara més si ho pensem en termes de coneixements i de formació.
Les veus crítiques que ens precedien van assenyalar durant anys la injustícia i el sense sentit del model immobiliari espanyol i els desastres immediats del boom. Però ningú havia vist del tot venir la que ens queia a sobre: després de la crisi del 2008 van multiplicar-se massivament les execucions hipotecàries. En aquell moment, ningú dels que ara formem part del moviment sabia ni tan sols interpretar el contracte d’una hipoteca, un contracte de lloguer o llegir una demanda del banc.
No va ser poca la gent treballadora que va patir molt i ho va fer sola durant aquells primers anys. Gent que marxava de casa sense lluitar per por o per ignorància de saber que es podia defensar, arrossegant deutes infinits gairebé de per vida. Ens van exprimir tant com van poder mentre no responíem. Però va arribar un moment en que vam respondre. Ningú sabia què passaria als primers desnonaments que es van intentar aturar, es van seguir instints, intuïcions… Però es van aturar, es va trobar un camí.
A partir d’aquí, va ser com una allau, de lluita i d’aprenentatges, de formació. Una part important de la classe treballadora catalana va aprendre a base de molt de patiment, però també seguint la intuïció de respondre davant la injusticia, com afrontar aquella guerra de rapinya a la que els havien sotmès bancs, immobiliàries i polítics. La resta de la història ja la coneixem: un dels moviments populars més actius i forts d’Europa, encara avui, el moviment per l’habitatge català.
La Comissió de Formadores vam néixer anys després d’aquestes primeres passes del moviment per l’habitatge, en un dels moments més àlgids d’aquest. Vam néixer a partir del 1r Congrés d’Habitatge de Catalunya, el 2019. Ens guiava una intuïció: calia sistematitzar, calia donar l’atenció necessària a la formació popular que de manera implícita havíem entés que tenia lloc quotidianament en la lluita per l’habitatge. Sabíem que fer-ho ens responsabilitzava enormement: es tractava de contribuir a formar la cohesió que ha de permetre tant la futura organització conjunta del moviment, com a posar la nostra llavor en la formació de la classe treballadora com a subjecte col·lectiu revolucionari.
L’empenta i el convenciment amb el que sortíem del 1r Congrés va topar-se, pocs mesos després, amb una conjuntura totalment inesperada, la pandèmia i el confinament. La Comissió de Formadores ha desenvolupat la seva tasca en aquests anys estranys, entre restriccions a l’activitat política i l’augment de la repressió al moviment per l’habitatge, entre el creixement sostingut del moviment i la consolidació de la seva presència als barris empobrits de la majoria de ciutats de l’àrea metropolitana i capitals de comarca, però també amb la difusió del relat sobre «el reflux» del moviment. No ha estat fàcil.
Malgrat tot, durant tres anys la Comissió de Formadores ha procurat engegar una dinàmica de formació que donès un caràcter sistemàtic, que multipliquès allò que de per si ja passava als col·lectius locals d’habitatge. I ho hem intentat, no sense dificultats i errors. Durant aquests tres anys hem dubtat sobre quines eren les necessitats i formacions més urgents, hem provat mil formules i també n’hem descartat d’altres. Hem canviat més vegades de les que ens hauria agradat de format, composició i ritme. També hem tingut la preciosa oportunitat de conèixer a militants i membres del moviment per l’habitatge a barris i pobles de tot Catalunya, i fins i tot del País Valencià. Hem arribat a molts menys llocs dels que ens hauria agradat arribar i, segurament, a moltíssims menys dels necessaris.
Finalment, vam consolidar una dinàmica: formacions de capacitació en les habilitats i coneixements bàsics per dinamitzar els nostres col·lectius d’habitatge i per augmentar el seu abast i la seva força. Són les formacions a les que probablement haureu assistit moltes de les militants d’habitatge que llegiu aquestes línies: Les formacions d’oratòria, discurs i com parlar en públic, les formacions de tècniques de negociació, les formacions de comunicació, els tallers d’acció sindical i gestió de casos i la formació d’ABC, és a dir, dels mínims coneixements i passos per engegar un col·lectiu d’habitatge.
El proper 14 de gener presentarem el 3r Quadern de Formació Popular, «Eines per l’organització de PAH’s, Xarxes i Sindicats». És el recull sistematitzat de les formacions que hem estat fet aquests últims anys. La nostra intenció ha estat redactar aquest quadern en un format de manual, una mena de llibret de consulta que pugui facilitar la reproducció i multiplicació d’aquestes formacions allà on siguin necessàries. Nosaltres mateixes hem après tant amb l’exercici d’elaborar aquest quadern com amb cada una de les formacions que hem fet als pobles i ciutats, i esperem que el quadern serveixi igualment a qui el llegeixi i utilitzi.
Quan diem que hem après redactant aquest quadern ens referim a dos aprenentatges, que poden semblar contradictoris:
- Per una banda, hem afirmat i assentat les intuïcions de les que partíem a l’hora de crear la Comissió de Formadores. El moviment per l’habitatge és una escola de formació de la classe treballadora, un espai de creació de consciència política.
- Per l’altra, se’ns han obert més preguntes i interrogants, moltes més. Per resumir-les, hem de seguir fent el que hem fet fins ara pel moviment? És aquest el paper que ha de tenir la formació en un moviment de masses com el de la lluita per l’habitatge? O hem d’anar més enllà?
En certa manera, la publicació d’aquest 3r Quadern també marca un punt i a part. A partir dels interrogants i dubtes que hem travessat amb la seva redacció hem aribat a la conclusió de què la Comissió de Formadores canvïi el caràcter de la seva activitat de cara al moviment.
Amb aquest article, us mirarem de fer una breu síntesi de quina és la concepció de la formació amb la que treballem, com a hipòtesi i de l’evolució d’aquesta. Ho mirarem de fer a través d’unes senzilles preguntes, que han estat les mateixes que ens han perseguit al llarg d’aquest temps d’activitat:
Per què ens costa més asseure’ns a formar-nos que no pas seure a la terrassa del bar després d’aturar un desnonament?
Amb aquesta pregunta podria semblar que comparem negativament l’oci i la cohesió, o fins i tot l’acció, amb la formació, el debat i la reflexió. No. No ho volem fer.
Si alguna cosa hem après al moviment per l’habitatge és que el conflicte és la nostra millor escola i que la comunitat en lluita s’ha de cuidar i celebrar dia a dia. Com dèiem més amunt, els inicis del nostre moviment ens donen una lliçó molt clara: La millor escola és el conflicte. L’organització és la universitat de la nostra classe. Les estratègies d’autodefensa davant dels bancs i fons voltors van néixer directament del patiment de la gent treballadora i l’astúcia col·lectiva per donar-li una resposta. I el que hem desenvolupat fins a dia d’avui, al llarg dels anys, ho confirma: l’activitat dels nostres Sindicats, Pah’s o Xarxes és, en si, una font importantíssima, sinó la principal, de formació.
Durant aquests anys de moviment hem afirmat en la pràctica el principi de l’organtizació popular de que tothom aprèn i ensenya a la vegada: com afrontar un desnonament, com donar suport a una companya enfonsada, com negociar amb el representant d’un banc o amb una comitiva judicial, a dissenyar un pla per atacar a l’enemic i a executar-lo. A entendre i llegir lleis o portar les xarxes socials. Hem après i ensenyat de tot.
Els col·lectius d’habitatge són universitats on la classe treballadora aprenem constantment, on ens formem com a individus però també com a subjecte col·lectiu.
Però l’experiència ens diu també que no és cap mentida que ens costa trobar l’espai per aquella formació que té a veure amb el debat, amb la reflexió. Les dates de tallers i formacions sempre es posposen davant de qualsevol altra necessitat, l’assistència sempre flaqueja, l’estona que li dediquem sempre és menor. Sempre hi ha quelcom més urgent, més atractiu. O bé, directament, hi ha companys i companyes que no senten per res del món que certa formació sigui per elles, sinó per una mena de fantasma anomenat «la gent que pensa». Així, ens quedem atrapades entre dos opcions: per una banda, l’espontaneïtat i la inèrcia, la manca de síntesi i reflexió i la pràctica per la pràctica; i per l’altra banda, l’avorriment i el dogmatisme, el plantejament de formacions que no connecten amb la nostra gent, que només aguanten el paper.
Aquesta dificultat ni és casualitat, ni l’hem de relativitzar: té a veure amb obstacles que la dominació i l’estructura de classes que ens imposa la nostra societat. La teoria, el treball formatiu reposat, la reflexió, és allò que ens permet sistematitzar tot el que aprenem en la pràctica. Gràcies a aquesta sistematització, treiem conclusions i construïm un mètode. Sense mètode, no hi ha organització, sense organització no hi ha idees ni poder propi. I sense tot això mai podrem construir un moviment de masses amb capacitat de transformar la realitat i aportar en el procés de la revolució.
Les formacions de capacitació i el seu recull en el manual del 3er Quadern de Formació Popular ha estat la nostra petita aportació a aquest procés de sistematització, de realitzar, com afirma el professor Frei Betto, aquell cicle de la formació revolucionària que partint de la pràctica, passa per la teoria i acaba tornant a la pràctica per portar-la més enllà.
La formació és per tothom, és per algunes o no és per ningú?
Ens hem trencat mil cops el cap per pensar com modulàvem les formacions segons el públic i els perfils, no sempre previsibles, que s’hi acostarien. Però la qüestió sobre a qui va destinada la formació no és només una qüestió tècnica o de modulació del to o els continguts, apuntant a qüestions profundes sobre la subjectivitat de la classe treballadora.
Per nosaltres la formació no es pot deslligar de la lluita de classes, del procés històric de transformació de totes les coses. La formació és una eina per revelar i interpretar la realitat, és entendre transformant. I per això, pràctica i teoria han d’estar connectades. El nostre mètode formatiu busca alimentar constantment el creixement qualitatiu del moviment. La seva funció és fer que les eines, les capacitats i la consciència de classe de la nostra gent es multipliquin. Però partim d’un terreny hostil. En aquest cas, una evidència: el nostre moviment, repetim, és divers i els nivells i necessitats formatives ho són en conseqüència
Aquestes diferències no són estàtiques, si no que amb els anys i la lluita muden i que el pensament i les consciències canvien i es despleguen. Els i les filles de la gent que ha arribat al sindicat amb un desnonament avui, seran els líders populars i sindicalistes del demà. És el procés històric. Però no hi ha procés històric sense la nostra intervenció activa i conscient. I això també val per la formació: perquè aquesta sigui estratègica, hem de saber atendre a aquesta diversitat, hem de saber ordenar-la i hem de treballar per acurtar les distàncies, per construir aquest subjecte col·lectiu que és més que la suma de les diferències.
Quants anys hem de passar-nos picant de mans i cridant “força sindicat” o «si se puede»?
A tothom amb un cert recorregut al moviment per l’habitatge li ha passat aquest interrogant pel cap alguna vegada. Amb aquest exemple, cruu, però real, no volem menysprear les tasques concretes, pràctiques, diàries, que reprodueixen el nostre moviment, i que són necessàries. Volem remetre a la sensació que se’ns va generar després d’estar treballant per potenciar les capacitats pràctiques del moviment: no ens podíem quedar en això. La formació, la teorització, no pot ser només sobre aspectes pràctics, sobre habilitats concretes. Podem multiplicar les capacitats pràctiques de la gent que conforma el moviment per l’habitatge, però no serà suficient. La formació en un moviment de masses com el nostre ha d’anar més enllà.
Però cal fer autocrítica, una autocrítica que pronunciem des de la nostra Comissió. Existeix una certa inèrcia que s’ha apoderat del nostre moviment: les formacions de capacitació fins ara han desplaçat o eclipsat les formacions de caràcter ideològic i polític, pràcticament inexistents en el moviment al llarg d’aquests anys. Però aquesta inèrcia ens ha fet trobar-nos també amb l’avorriment, amb el tedi, preguntant-nos enmig d’un desnonament quants cops haurem de cridar els mateixos lemes i picar de mans.
A vegades, fins i tot, hem tingut la temptació de menysprear les explicacions polítiques, prioritzant les conquestes materials. Ens ha semblat més important el pa de cada dia, que les roses del futur. Greu error, que no és casualitat: no hi ha millor manera per a la classe dominant d’integrar o anul·lar la força dels oprimits, que aconseguir que aquests se centrin únicament en les seves necessitats immediates i descuidin la crítica a la totalitat de la societat que els oprimeix. És ben clar que en el dia a dia de les dificultats que pot patir una persona sotmesa, per exemple, a un procés de desnonament, hi poden estar contingudes ensenyances claus sobre el funcionament del capitalisme i la societat de classes. Però cal afinar, sistematitzar, posar en contacte amb una explicació general i un marc consistent tals experiències. Cal passar també per la teoria. I en un terreny com el de la formació ideològica, ens hi juguem directament la independència del nostre pensament com a classe enfront del marc dominant, el marc ideològic burgès.
Una altra tendència, viciada, que ha tingut el nostre moviment és el de la parcialització: la tendència a explicar els fenòmens políticament, però de manera aïllada entre ells i sovint deslligant-se del coneixement general de la societat capitalista. Així, es pot arribar a explicar la creixent despossessió en matèria d’habitatge per la usura dels bancs, però es descentra de l’anàlisi el fenòmen que el fet mateix de tenir un sostre depengui del mercat, que l’habitatge sigui una mercaderia i la funció concreta que aquesta mercaderia compleix en els actuals cicles d’acumulació capitalista.
La consciència i la independència política de la nostra classe enfront la maquinària i la seducció de l’Estat i el mercat capitalistes s’han de fonamentar ideològicament, no es consolidaran mai de manera espontània o únicament a través de la pràctica. Aquesta és una de les més important tasques formatives.
És en base a aquesta reflexió que la Comissió de Formadores ens proposem una nova dinàmica de formació: formació político-ideològica pel moviment per l’habitatge.
Formació político-ideològica per a un moviment de masses
- Donar una base política comuna per la militància del moviment per l’habitatge. Impartir un cos d’idees que prengui com a referència la diversitat ideològica existent al moviment, però que sigui capaç de donar un marc propi aquest, lligat a la aportació del nostre moviment al procés de superació del capitalisme. En termes generals, volem impartir una sèrie de continguts que ajudin a comprendre o justificar aquesta afirmació: «No podrem solucionar la problemàtica de l’habitatge sense superar el capitalisme. No podrem superar el capitalisme a l’estat espanyol sense portar fins al final la problemàtica de l’habitatge.»
- Anivellar la teoria per dalt i per baix: pretenem que tot militant del moviment, independentment del seu recorregut i grau de formació, assumeixi aquest cos d’idees com a propi. És un repte, però pretenem formar un discurs ideològic propi del moviment a l’abast de tots els militants i independentment del seu grau de consciència política. Això significa que haurem de saber alimentar i estimular els coneixement d’aquelles persones amb un grau de politització i coneixement teòric menors, però a la vegada, també interpel·lar als qui tinguin opinions i formació superiors conceptualment als continguts que proposem. No es tractarà de que demostrin que saben més, sinó que contribueixin a la comprensió general de les idees i que assumeixin com a propi el marc que proposem, que l’enriqueixin.
- El cos d’idees que plantegem comptarà amb els següents blocs temàtics: anàlisi i funcionament del capitalisme, tendències actuals del capitalisme, història del moviment obrer i de la lluita de classes, història del moviment per l’habitatge, mètode de treball de base i organització popular, quina societat volem el moviment per l’habitatge?
- En termes generals, caldrà un esforç important de simplificar sense vulgartizar. Explicar de manera senzilla allò que és complex, sense alterar o adulterar les bases de l’explicació. Perquè vulgaritzar és justament canviar o deformar una explicació en nom de fer-la més entenedora, amb el resultat final d’haver fet menys comprensiu i menys encertat allò que es vol dir. I en el pla de les idees, la vulgarització acostuma a ser un favor a l’hegemonia i el poder de la classe dominant.
El nostre prospecte es desenvolupar des de l’assaig-error aquesta via de formació durant aquest curs. Assaig-error i una atenció forta a la metodologia, a trobar un sistema o estratègies que ens permetin superar els reptes que hem enumerat.
Conclusions
L’oportunitat que tenim davant no és poc important: el moviment per l’habitatge té i ha tingut la capacitat d’organitzar i mobilitzar a importants sectors de la classe treballadora, s’ha demostrat com una de les expressions més riques i dinàmiques de la lluita de classes al nostre país. Ha determinat l’agenda política i la vida als barris. Que puguem combinar la seva rellevància social i el seu arrelament en les masses treballadores amb un procés de formació político-ideològica consistent, és una coincidència molt poc usual en els darrers temps. Els moviments socials i les fenòmens massius de les darreres dècades s’han caracteritzat per tenir una relació amb la teoria i la ideologia, l’explicació crítica i profunda del sistema capitalista, molt dèbil. I només petits grupuscles o cercles acadèmics sense incidència entre les masses eren capaços de produir perspectives crítiques consistents i radicals. En el moviment per l’habitatge hi ha la possibilitat de trencar amb aquesta mena de sostre de vidre d’època, de posar-nos a to davant el retrocés generalitzat de les condicions de vida, l’ofensiva política de la classe capitalista contra els drets i les llibertats dels desposseïts i la radicalització de les contradiccions generals de la societat.
Per fer-ho, necessitarem provar en el dia a dia aquesta concepció de la formació, fe-rne un procés ric, integral i múltiple, despertar processos de formació i curiositat política entre la militància i la base social del moviment, i fer-ho de manera constant i rigorosa.