El jovent és sense dubte el sector de la societat amb un vincle més fort amb la vida. Defensar la vida significa unir-se a la resistència, fer política, debatre i organitzar-se. En el moment en què es fa política, es fa una tria, i triar vol dir ser lliure.

Manifest de la juventut, Moviment Revolucionari Juvenil Kurd

El discurs hegemònic capitalista acostuma a descriure la joventut com aquella etapa de transició entre la infantesa i l’adultesa. Un període de formació del nostre caràcter i personalitat, suposadament immadur i rebel, en què encara no estem completament preparades per fer-nos càrrec de la nostra vida ni per prendre grans decisions. Lluny d’aquesta visió imperant que ens retrata com un subjecte dependent que té per objectiu vital sostenir i reproduir el sistema capitalista del futur, val la pena obrir la mirada i veure quin ha estat el paper de la joventut en el desenvolupament de la lluita de classes. Si fem un repàs de les grans revolucions i moviments de resistència al llarg dels anys podrem veure com el jovent hem jugat en molts moments un rol imprescindible de lideratge i decisió política que inclús el comandant cubà Che Guevara descriuria d'”avantguarda de tots els moviments socials”. Però no només a Cuba: a Rússia, Algèria, Vietnam, Burkina Faso, al Kurdistan i a tants altres indrets, les joves d’arreu del món hem protagonitzat alguns dels moments més determinants de la història.

Per què aquest paper de lideratge en les lluites s’ha anat repetint en diferents moments històrics i indrets del món? Per què al capitalisme li interessa llegir-nos en clau infantilitzadora? Què fa de nosaltres un subjecte potencial dins la lluita de classes? Per entendre-ho, primer ens cal veure què vol dir ser jove.

Ser jove és una etapa transitòria, però no només per una qüestió d’edat. Es tracta d’una fase en què ja no depenem totalment de la família, però, alhora, no som del tot independents. Aquesta falta d’emancipació completa es deu en gran part a la nostra relació amb el mercat laboral: ens trobem en un moment on, o bé ens estem formant per integrar-nos definitivament en el mercat, o bé ja hi estem participant però no de manera  consolidada. Aquesta situació tan particular, que en termes econòmics ens fa ser un dels sectors més vulnerables en moments de crisi, provoca que, per contra, no hagi arrelat en nosaltres completament el discurs hegemònic ni ens hàgim amollat permanentment al model de vida que ens imposa el capital. 

Ser jove, doncs, és trobar-nos en un moment en què podem acabar de ser conduïts cap a la subsumpció absoluta per part del sistema i, alhora, en un moment en què també la podem trencar. Es  tracta d’una etapa en què es configura la nostra identitat i per quins valors serà regida, on tenim la capacitat d’allunyar-nos de la tutela dels adults i començar a prendre decisions per nosaltres mateixes. Tots aquests factors fan que, dins de l’heterogeneïtat de la classe treballadora, puguem destacar el jovent com un subjecte amb unes condicions, tant objectives com subjectives, específiques. Si les articulem políticament, aquestes contenen potencial a l’hora de qüestionar el sistema establert, adquirir consciència de classe i sumar-se a la causa revolucionària. 

De la teoria a la pràctica: més de 30 anys d’organització juvenil als Països Catalans

Malgrat tot, la necessitat d’integrar el jovent en la causa revolucionària no és una constatació òbvia o fàcil d’aconseguir. Dit d’una altra manera, tot i el que apuntàvem anteriorment, el jovent no és més procliu que d’altres sectors de la classe treballadora a organitzar-se, sinó que cal consciència i treball polític. Ara bé, els resultats d’aquesta feina són beneficiosos pel conjunt de les classes populars. De fet, la nostra història demostra repetidament que la joventut ha servit per revitalitzar la lluita de classes als Països Catalans, dotant-la de la continuïtat necessària per integrar en els moviments polítics noves perspectives i militants, actualitzant l’experiència acumulada per anys de lluites precedents. Per tal d’oferir un exemple, en el nostre cas la repressió política del franquisme no conclou amb la mort del dictador, ni molt menys amb el relleu monàrquic que la segueix. De fet, és en els darrers anys de la dictadura i l’inici de la dècada dels 80 que esclaten múltiples conflictes laborals i enfrontaments socials. En aquest context, l’independentisme popular i organitzat s’erigeix en un dels vectors principals per canalitzar el conflicte de classes subjacent i que la Transició havia pretès soterrar. Consegüentment, no és cap casualitat que a principis dels noranta la lluita per l’alliberament nacional fos durament perseguida arreu de l’Estat.

Aleshores, així com en altres moments en què la repressió de la dissidència incrementa fruit de l’agudització de les contradiccions socials, diverses organitzacions polítiques com ara el MDT (Moviment de Defensa de la Terra) o Terra Lliure foren durament reprimides. Paradoxalment, fou durant aquestes dècades quan revifa la lluita juvenil, principalment en forma de dues organitzacions. L’any 1988 naix l’organització juvenil Maulets, amb presència arreu del territori i amb el compromís de sostenir la lluita en defensa de la terra, tot aportant a un moviment ferit l’entusiasme juvenil per a refer-se de la persecució. Maulets, predecessors de les JSAN (Joventuts Socialistes d’Alliberament Nacional), seria la primera organització juvenil amb autonomia política dins una Esquerra Independentista encara en construcció. Segurament aquest tret diferencial va contribuir al fet que les militants juvenils no es conformessin a assumir un rol sectorial ni en la pràctica política ni en els debats que tenia el moviment. En les seves pròpies paraules, es definien com una “organització d’agitació i combat i no com a planter de l’organització adulta”¹.

Catorze anys més tard del naixement de Maulets aparegué la CAJEI (Coordinadora d’Assemblees de Joves de l’Esquerra Independentista) amb l’objectiu de recollir anys d’aprenentatges en la Plataforma per la Unitat d’Acció (PUA), acostant l’Esquerra Independentista a la multiplicitat de fronts de lluita que emergien, fruit de l’expansió de l’explotació capitalista, tot buscant un retorn a la combativitat. Ambdues organitzacions van aportar capacitat de refundació política i de dinamització dels nous cicles de la lluita de classes, en un moment on la militància adulta venia d’un context repressiu esgotador.

Després d’alguns anys compartint lluita i carrer, CAJEI i Maulets van decidir unificar-se en una sola organització que aglutinés el jovent socialista, feminista i independentista dels Països Catalans. Així ARRAN naixeria l’any 2012, en un moment on el volum de mobilització social s’estenia en tots els àmbits: l’ocupació de places el 15-M feia evident les limitacions de les institucions; les vagues generals del 2011 i 2012 demostraven que el sindicalisme groc no representava el malestar existent als llocs de treball; la històrica vaga de mestres a les Illes en defensa del català o la ràbia acumulada per anys de corrupció, eclosionaven en la Primavera Valenciana. Es desfeien anys de letargia social i el jovent no dubtàvem a prendre partit, participant en l’impuls d’aquest nou cicle de mobilització i renovació política. De fet, al llarg dels anys ARRAN hem compaginat la recepció i l’actualització del llegat de les organitzacions juvenils que ens han precedit, participant amb veu, acció i opinió pròpia dels debats del moment: des del paper tensor que l’organització va tenir —inclús dins la mateixa Esquerra Independentista— durant el procés independentista al Principat; fins  a la necessitat de continuar avançant en la incorporació del feminisme com a eix indestriable del nostre moviment, passant per accions agosarades que qüestionessin el sentit comú majoritari, campanyes contra el turisme o de denúncia de les problemàtiques relacionades amb la salut mental. D’aquesta manera, en diverses ocasions hem imposat al centre del debat polític aquelles problemàtiques que afecten el conjunt de la classe treballadora i, per extensió tot i que prenent formes específiques, a les joves.

La necessitat d’organitzar el jovent: una proposta amb vigència?

Si bé és cert que el jovent sempre hem estat un dels col·lectius més vulnerables econòmicament, especialment en períodes de crisi on som el primer para-xocs de les polítiques d’austeritat², la nostra generació ha viscut uns anys especialment turbulents: vam créixer amb la crisi del totxo i el desmantellament de serveis públics com l’educació o la sanitat; i lluny de la gran recuperació econòmica amb què polítics s’omplien la boca, hem viscut un procés d’empobriment i precarització. La joventut no és una categoria estanca que es pot encabir dins un rang d’edats concret o definir com un compendi d’experiències vitals, sinó que el seu significat canvia en funció del context econòmic i social, així com les necessitats i potencialitats organitzatives. Així doncs, cal analitzar quins trets objectius i subjectius caracteritzen aquest subjecte en l’actualitat, per dibuixar els reptes polítics per a les organitzacions revolucionàries.

Actualment, i després de la crisi de la Covid-19, ens trobem en una situació material altament inestable: tan sols el 17% de les joves menors de 30 anys estem emancipades; les nostres feines són especialment precàries i, malgrat que el capitalisme ens pugui fer creure que tenim accés a productes i serveis que generacions anteriors considerarien “de luxe”, la nostra capacitat d’estalvi a final de mes és quasi nul·la. Aquesta permanent sensació d’incertesa fa que l’etapa juvenil s’allargui, entenent aquesta com el període previ a l’edat adulta on estem completament emancipats i els nostres projectes vitals estan definits i estabilitzats, tant econòmicament com social. En aquest escenari, on no s’intueixen millores en els pròxims anys i les promeses de polítics i partits generen més desconfiança que certeses, creix la desafecció política entre el jovent. Els resultats de les últimes eleccions municipals arreu de l’estat espanyol són un indicador més d’aquest desencís que vivim gran part de les joves cap a la política institucional. Si bé és cert que nosaltres som les primeres a fer una crítica d’arrel a la democràcia representativa dels estats capitalistes, aquest abstencionisme no s’està traduint en un augment de consciència i militància dins els espais de l’esquerra anticapitalista; més aviat l’extrema dreta és qui està sabent captar aquest malestar. 

Com apuntàvem anteriorment, tot i que les condicions objectives del jovent facin d’aquest un subjecte potencialment polititzable i organitzable al voltant d’un projecte revolucionari, no sempre són suficients, ja que són aquestes condicions les mateixes que ens subjecten i esclavitzen. Tot i que l’explotació de la classe treballadora i del jovent se’ns faci evident, pot ser fàcilment naturalitzada o disfressada d’un malestar anònim: cal donar una explicació al patiment i experiències del jovent. En aquest sentit, l’organització és una eina imprescindible per a fer-ho. De fet, això és precisament el que l’extrema dreta està sabent fer gràcies a la imposició del seu relat, no només a través dels mitjans de comunicació clàssics, sinó també utilitzant els nous canals de politització i socialització. Estem parlant de tots aquells influencers, canals de difusió i construcció d’imaginaris que fan de portadors culturals de la ideologia de l’extrema dreta. Així, en aquesta batalla per l’hegemonia cultural, l’extrema dreta està aconseguint que el seu discurs es llegeixi com el radical, l’alternativa que ofereix una sortida davant les vies mortes de la vella política. 

En aquest context, les organitzacions juvenils no podem restar passives. Hem de saber confrontar aquests discursos populistes i demagògics que s’estan instal·lant en la societat. Hem de treballar per rearmar un front cultural d’esquerres, no com a prioritat que passi per damunt de la necessitat d’articular la resta de fronts de lluita, però sí com a eina que pot impulsar la creació de nous imaginaris comuns que promoguin una major politització i mobilització de les joves en un moment on l’organització de la classe treballadora és dèbil. Al llarg d’aquest article hem volgut explicar com, en les dècades anteriors, les joves vam contribuir activament en el sosteniment i necessitat de fundació del nostre moviment, captant el dinamisme del moment polític que empenyia a prendre noves eines, malgrat el context polític remés en la direcció oposada. Tot aquest passat de lluita i d’incorporació de noves maneres de fer, fa que ens atrevim a afirmar que el paper del jovent davant els reptes que ens planteja el context actual i en els cicles que estan per venir, continuarà sent determinant. 

Allà on aconseguim transmetre aquesta herència de lluita juvenil, juntament amb la necessitat d’organitzar-nos i convertir-nos en subjectes actius en la presa de decisions del nostre futur com a classe i com a poble, podrem continuar creient que la victòria és possible. Tot i això, la lluita juvenil no és només una aportació que fem la joventut al moviment revolucionari i la presa de consciència del conjunt de les treballadores; ans al contrari, l’organització política és una mediació que reverteix positivament en les joves i contribueix a desfer-nos de les formes d’opressió precedents, tot desfermant les potencialitats humanes contingudes que sota el jou capitalista se’ns neguen contínuament. Per exemple, la inclusió orgànica dels valors revolucionaris que defensem —com ara el feminisme o la camaraderia— o la generació d’espais de socialització lliures de violència, incrusten en les militants noves i el jovent, maneres de fer i de relacionar-nos que atempten directament contra la dinàmica individualista del capitalisme. Nogensmenys, aquest és un requisit imprescindible per revertir l’alienació i canalitzar-la políticament per aprofundir en l’acumulació de forces. Dit d’una altra manera,  l’organització juvenil s’erigeix en l’actualitat com una eina necessària per a fondre i unificar les experiències diverses de la joventut, així com combatre l’apatia política i l’explotació capitalista, fins a conduir-les a una explicació comuna i dotar-les d’una direcció compartida.

_________

1. Extret del llibre: D’aquells sacs de dormir: 30 anys Maulets.

2. Veure l’article publicat a La Directa: Vi vell en copes trencades: precarietat i lluita juvenil.