La idea que el compromís de lluita pels drets socials i pels drets nacionals són indestriables és una idea que avui podem dir que és àmpliament acceptada i compartida per la majoria de l’independentisme. Una idea, l’origen de la qual, podríem resseguir fins a Layret i Seguí. Però una cosa són els discursos, allò que s’accepta com a correcte en termes abstractes, i una altra l’acció política concreta, quan cal baixar dels cels a la terra, i ens trobem amb els interessos contraposats de les diferents classes socials. Les vicissituds de la negociació de la llei per regular els preus dels lloguers han posat de manifest els diferents posicionaments de classe. La llei impulsada pel Sindicat de Llogateres comptava inicialment amb el suport de la CUP, Catalunya En Comú Podem, ERC i Junts per Catalunya, però les esmenes presentades per JxCat per rebaixar el contingut de la llei amenaçaven amb que tot acabés en no res. Finalment, un acord in extremis amb el Sindicat de Llogateres va possibilitar la retirada de les esmenes de JxCat i l’aprovació de la llei amb el suport de les 4 forces polítiques. En contra hi van votar PDCat, Demòcrates, PP, Cs i PSC. Així, tenim que, tot i que va caldre fer concessions, el Sindicat de Llogateres va aconseguir arrossegar JxCat cap a l’aprovació de la llei, mentre que el PSC, socis de govern de Colau a Barcelona, hi votava en contra. Força revelador tot plegat del paper que juga el PSC actual, alineat amb els partits de dretes en contra de regular els lloguers.

Aquest estiu de campanya mediàtica criminalitzant les ocupacions, el PSC s’ha sumat als partits de dretes reclamant canvis legislatius per facilitar els desnonaments exprés,  amb el tinent d’alcalde a l’ajuntament de Barcelona Albert Batlle al capdavant. I com no podia ser menys, també l’alcaldessa de Sabadell, Marta Farrés, va participar de la campanya desplegada pel PSC.  Aquest és un posicionament difícil d’entendre i de pair per qui coneix, per una banda, la situació real de les ocupacions (la majoria són per necessitat i es fan a pisos de grans tenidors, principalment bancs) i, per una altra, la falta de recursos suficients per part de l’administració per fer front a la situació d’emergència habitacional. El PSC, que governa a la ciutat i sap d’aquesta realitat, prefereix participar de la campanya mediàtica alarmista i criminalitzadora de les ocupacions d’habitatge per estricta necessitat social, que marcar distàncies amb un posicionament molt més coherent i proper a la realitat social que ha de gestionar en el dia a dia.

Aquest PSC-PSOE del 155 es revela com un pilar fonamental del règim del 1978, impulsor de l’operació d’estat repressiva contra l’independentisme català. Repressió que és la resposta del règim, l’única resposta,  a un desafiament polític i social democràtic i massiu que amenaçava amb desbordar-lo. I si aquest és el paper del PSOE avui, com encaixa amb aquest fet la via de l’acostament al PSOE propugnada per la direcció d’ERC?  Si de la il·lusòria taula de diàleg no n’esperem res rellevant (ni dret d’autodeterminació ni fi de la repressió ni una política econòmica que se surti de l’ortodòxia neoliberal), per què continuar llençant sorra als ulls de la classe treballadora?

Però tornem a la idea del principi i fem-ho de la mà de James Connolly, secretari general del Sindicat de Treballadors General i del Transport d’Irlanda (ITGWU), contemporani del Layret i del Seguí que esmentàvem abans, abatuts tots dos pel pistolerisme de la patronal. Connolly, a més d’unir la llibertat nacional d’Irlanda amb la lluita de la classe treballadora i la lluita pel socialisme, va impulsar la creació d’una milícia obrera, l’Exèrcit Ciutadà Irlandès, constituïda per estibadors, obrers de la construcció, del transport, impressors i altres sectors de la classe obrera per defensar-se dels pistolers enviats pels patrons. En un article publicat el 1899 que duia per títol «Alliberem Irlanda!» feia servir les esmolades paraules següents, plenes de sarcasme, contra «el patriota que no vol ni sentir a parlar del socialisme»:

«Alliberem Irlanda! El propietari d’habitatges que extorsiona lloguers; que potser no és també un irlandès, i per tant, l’hauríem d’odiar? I tant que no, no parlem malament del nostre germà —oh i tant, fins i tot quan ens augmenta el lloguer.

Alliberem Irlanda! El capitalista que esprem beneficis, que ens roba tres quartes parts dels fruits del nostre treball, que ens xucla fins al moll dels ossos quan som joves, i després ens tira al carrer, com una eina gastada quan ens hem fet prematurament vells al seu servei, que no és també un irlandès ell, i fins i tot potser un patriota, i per tant, per què hauríem de jutjar-lo durament?

(…) Quan Irlanda sigui lliure, diu el patriota que no vol ni sentir a parlar del socialisme, protegirem totes les classes, i si no pagues lloguer seràs desnonat igual que ara. Però els desnonadors, comandats per l’agutzil, portaran uniformes verds i l’arpa sense la corona, i l’ordre que t’enviarà de pet al carrer portarà l’escut de la República d’Irlanda. Oi que val la pena lluitar per això?»

Per a aquest organitzador del moviment obrer irlandès, que es va alçar el 1916 en la rebel·lió de Pasqua contra l’Imperi britànic, «la causa obrera és la causa d’Irlanda, i la causa d’Irlanda és la causa obrera. No es poden separar». Si teniu oportunitat, llegiu els seus escrits, o llegiu sobre ell i la seva lluita. Igual que cal llegir sobre els anys de lluita social a Catalunya en el primer terç del segle XX. Llegiu Apòstols i mercaders, de Pere Foix, editat per Tigre de Paper. Perquè avui com ahir, la lluita social i la lluita pels drets nacionals estan unides. I la força social decisiva per dur a terme les transformacions necessàries és la classe treballadora.

Foto de portada: pxhere.com