Aquest passat divendres el president espanyol Pedro Sánchez anunciava amb bombo i platerets un acord que permetia tirar endavant la Llei d’Habitatge estatal. En aquest acord, subscrit pel PSOE, els seus socis d’Unides Podem, ERC i Bildu, hi havia dipositades no poques esperances per a, com a mínim, mitigar la sagnia que pateixen àmplies capes de la població treballadora. Malauradament, l’acord no tan sols permet tancar en fals un dels esculls estructurals del model de creixement del Règim del 78, sinó que evidencia els límits de l’estratègia d’Esquerra Republicana d’eixamplament de la base des de dalt.

La llei de lloguers i el seu sentit programàtic

Comencem recapitulant. Per a què serveix una regulació de preus de lloguer? En el cas espanyol, la proposta d’una regulació dels preus de lloguer s’inscriu en un context econòmic i institucional particular. Com és sabut, aquest es caracteritza per l’extrema liberalització de l’habitatge, que ha deixat el mercat com l’únic mecanisme per a l’accés a una necessitat bàsica. Aquest fet, producte d’una política conscient per part de tots els executius espanyols des de finals del franquisme i del procés de financerització econòmica a escala global d’ençà finals del setanta, ha generat en el discurs públic la idea que regular l’habitatge és quelcom impensable. Una idea que s’afanyen a defensar els espadatxins a sou del lobby immobiliari sempre que en tenen l’ocasió, tot fent passar com a científiques les seves opinions interessades.

Així doncs, la proposta d’una regulació de lloguers té una primera funció com a ariet contra les doctrines dels lobbistes, atacant la idea que les lleis del mercat regulen l’escassetat i que no cal emprendre mesures institucionals per a garantir un dret bàsic reconegut. Segonament, permet incidir en un sector profundament desregulat, que ha donat peu a múltiples desajustos i ha dut al col·lapse a les economies domèstiques en un moment d’extrema necessitat com és l’actual, a les portes d’una possible crisi financera i amb la inflació pels núvols.

El Sindicat de Llogateres ha aconseguit en gran part aquests dos objectius. El primer l’hem vist recentment amb l’ampli suport que ha rebut la proposta d’una regulació de lloguers a tot l’estat, defensada per 3 de cada 4 consultats. El segon, es recolza amb les dades de què disposem sobre l’impacte de la llei catalana durant el seu període de vigència.

Així doncs, tot i que en si mateixa aquesta proposta no soluciona la qüestió de l’habitatge (que es resoldria, no cal insistir, per treure l’habitatge del mercat), pot tenir un encaix programàtic ben interessant pels moviments per l’habitatge. Una de les virtuts menys comentades, també, és que, com en el cas català, la llei no desmobilitzi, sinó que incentivi l’afiliació per a fer-se complir davant els intents dels propietaris per eludir-la (per exemple, evitant la signatura de nous contractes). Organitzar-se per l’ofensiva és sempre un al·licient que sovint li manca al sindicalisme i una llei pot actuar com a palanca per a canviar les tornes.

Una mesura insuficient per punxar la bombolla

No ens allargarem gaire en aquest epígraf, perquè ja s’ha insistit àmpliament en que la llei actual no garanteix en cap cas que no es donin pujades. Ras i curt, em remeto al comunicat que va publicar el Sindicat de Llogateres el mateix dia de l’anunci on s’hi afirma categòricament que «L’esborrany pactat permetria apujar el lloguer de manera substancial, fins i tot en els habitatges situats en àrees “tensionades”». Alhora, en un altre article de valoració, Jaime Palomera insistia en la necessitat de legislar bé per a què la llei no esdevingui un bumerang. Sense una bona legislació, diu, «podria tenir efectes perversos i generar molta frustració, a més de donar munició als seus adversaris».

Així doncs, podem concloure que la llei anunciada no neix amb la pretensió de garantir el dret a l’habitatge a partir d’actuar eficaçment sobre l’augment dels preus. La proximitat d’eleccions municipals i generals aquest 2023 sembla que apunta a motius més espuris que el bé públic, quelcom que ens hauria de fer reflexionar sobre la qualitat dels nostres dirigents.

Però a més a més, com ja anunciava a la introducció d’aquest escrit, la llei pot suposar el tancament en fals d’una de les principals esquerdes per a l’estabilitat econòmica del Règim. La qüestió de l’habitatge té molt de signe d’època (atesa l’enorme dimensió que té la financerització de les rendes mitjanes), però el cas espanyol és especialment preocupant i està situant al límit la seguretat d’amplis sectors de la població treballadora.

Per últim, no està de més insistir en què les crítiques dels sindicats i col·lectius d’habitatge deixa patent que és una llei que s’ha fet d’esquenes als moviments socials. Especialment greu és que Podemos segueixi apuntalant el governisme d’un PSOE tancat a cap mena de reforma estructural del règim.

Una anàlisi independentista: renunciar al conflicte és renunciar al rearmament del moviment.

Una de les tesis que es van imposar després de la derrota de 2017 assenyalava a la manca de legitimitat del projecte independentista dins d’àmplies capes de la població treballadora al país, generalment aliena a la qüestió. La proposta que l’acompanyava plantejava que per a interpel·lar aquest important segment de la població, calia que l’independentisme es fes càrrec de les greus problemàtiques socials que afecten la societat catalana, en una espècie d’adaptació del «nacionalisme del benestar» assajat per l’SNP escocès. Avui dia, aquesta tesi compta amb el beneplàcit d’Esquerra Republicana i, segons els seus dirigents, l’acció governamental del partit aniria encaminada cap aquest objectiu.

No obstant, aquesta estratègia té unes limitacions clares que ja hem assenyalat alguna vegada en aquesta mateixa revista i en altres llocs[i] i que rauen, simplificant molt, en la manca de sobirania del Parlament català per a endegar els canvis estructurals necessaris que la societat catalana necessita. L’assumpció acrítica d’aquest marc porta a revalidar el paper del catalanisme històric a Madrid, ben propi de temps pujolians, i que ens deixa amb un panorama dantesc: l’independentisme aprova una llei pionera que es demostra totalment eficaç en frenar la bombolla de lloguer, deixa que li tombin i, a més a més, participa d’una rebaixa del contingut que havia aprovat el Parlament català. ERC segueix dilapidant el capital polític del país i a la possibilitat d’incorporar les forces vives per forçar els límits de l’Estat. Això evidencia que la seva estratègia no es basa en un compromís sincer en fer créixer l’independentisme entre els sectors treballadors, sinó en una retòrica per evitar el conflicte.

El marc conflictual continua essent el més vàlid i l’únic que pot incorporar capes substancioses de la població a la causa independentista, alhora que generi capacitat de mobilització i raons per al trencament amb Espanya. Malauradament, el tancament de la qüestió de l’habitatge barra una via molt interessant per a eixamplar la base «des de baix».

Organitzar la mobilització civil per defensar la Llei de contenció de rendes aprovada pel Parlament hagués sigut un acte de sobirania i reafirmació que hagués comptat amb l’aliança del moviment per l’habitatge i altres sectors populars. Hagués implicat una prova inequívoca del compromís en la defensa dels drets socials dels i les catalanes i en la nostra sobirania com a poble. L’acceptació del marc legislatiu espanyol no ja sense crítica, sinó amb la participació entusiasta és un error que pot generar desconfiança entre els sectors en lluita i reforçar el marc que ens ha mantingut presoners tants anys, a partir del qual els catalans som incapaços de prendre les regnes del nostre país sense l’aquiescència i beneplàcit del PSOE, d’Espanya. A qui podem seduir així?

[i] En especial, aquí faig referència a la meva contribució a l’obratge col·lectiu Després del procés, què? (Pagès Editors 2018)

Foto de portada: Unsplash