La independència d’Escòcia dominarà la política britànica durant anys

El passat dijous els partits favorables a la independència guanyaren una majoria al parlament escocès. Boris Johnson, però, ha dit repetidament que es negarà a un segon referèndum d’autodeterminació. Ens agradi o no, els socialistes no podem permetre’ns defugir la qüestió nacional.

La independència d’Escòcia dominarà la política britànica durant anys

La independència d’Escòcia dominarà la política britànica durant anys

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El passat dijous els partits favorables a la independència guanyaren una majoria al parlament escocès. Boris Johnson, però, ha dit repetidament que es negarà a un segon referèndum d’autodeterminació. Ens agradi o no, els socialistes no podem permetre’ns defugir la qüestió nacional.

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Les eleccions de dijous a Escòcia van donar un mandat clar per a un referèndum d’independència. Tot i que serà negat o obstaculitzat pels sectors dirigents de l’estat britànic, els 64 escons del Partit Nacional Escocès (SNP), més els vuit dels Verds escocesos, signifiquen una majoria independentista al parlament de Holyrood, que es compon de 129 membres. Encara que és cert que el SNP va incloure el dret al referèndum sota certes circumstàncies al seu manifest del 2016, i que el seu mandat ha estat rebutjat dos cops per dos primers ministres britànics, el nou mandat és inequívoc. I aquesta és una qüestió clara de principis democràtics —el dret de les nacions a la seva autodeterminació— que haurien de defensar tots els progressistes.

Ara bé, hi ha un problema. Quan Nicola Sturgeon declarà la seva victòria per l’escó de Glasgow Southside, no va mencionar la independència d’Escòcia. Els polítics que juguen en aquesta lliga no passen per alt aquesta mena de coses. Cada síl·laba es planifica i es prepara. Així no és com es construeix un mandat, especialment si se suposa que ha de galvanitzar el moviment de masses que amb tota seguretat es necessita per fer efectiva aquesta reivindicació.

El SNP continuarà, de ben segur, la seva peculiar marxa triomfal: quan acabi aquesta legislatura haurà estat al poder de manera ininterrompuda durant 19 anys. El partit va abandonar els marges de la política escocesa cavalcant una onada de sentiment anti-establishment sorgida al voltant del referèndum d’independència del 2014, creant uns dirigents polítics que han estat capaços de fusionar el sentiment popular amb una agenda tecnòcrata i pro-empresa. Una agenda que, no obstant, no encaixa bé amb un embat decidit per la independència, amb totes les disrupcions que comportaria. Això, en combinació amb la intransigència de l’estat britànic i les múltiples expressions de la qüestió nacional en la consciència popular, expliquen per què la manera d’abordar la independència del SNP segueix sent ambigua.

El domini del SNP

Aquest fugida endavant i èxit, tot alhora, no converteixen, per descomptat, Escòcia en un «estat de partit únic», com lamenta la paranoide oposició conservadora i unionista escocesa. Converteix el partit de Sturgeon en un partit hegemònic en el vertader sentit del terme: qualsevol força política ha de definir-se en referència al SNP. Els conservadors, els laboristes escocesos i els liberal-demòcrates escocesos rarament parlen d’alguna cosa més enllà del seu rebuig al dubtós compromís del SNP amb la independència, que la troika unionista no admetria mai. D’aquesta manera mantenen aquesta amenaça sobre els caps de la meitat pro-unionista del país.

No es pot dir molt més del que ja s’ha dit dels Verds escocesos, que en aquestes eleccions han sumat dos escons als que tenien de les darreres del 2016. En essència actuen com la facció identitària de la classe mitjana del nacionalisme escocès. Es vanten del seu èxit com una mena de lobby capaç de detenir aquí i allà una retallada particularment escandalosa dels serveis públics o un pla de desenvolupament excepcionalment destructiu amb el medi ambient, però han signat totes i cadascuna de les retallades pressupostàries del govern escocès en els darrers cinc anys, les conseqüències de les quals pateixen majoritàriament les comunitats de classe treballadora, on, en qualsevol cas, viuen molts pocs dels seus votants.

Alba, l’escissió del SNP formada per l’antic primer ministre Alex Salmond, pràcticament va presumir de la seva condició d’apèndix del partit matriu en la seva estratègia per atreure vots del SNP en la ‘llista’ de vot secundària. Els votants no li van prestar gaire atenció i Alba no va aconseguir cap escó, posant fi a la dramàtica caiguda política de qui fou l’arquitecte del nacionalisme escocès modern.

La credibilitat de Salmond havia estat esmicolada per les acusacions d’abús sexual i temptativa de violació. Encara que va ser absolt de tots els càrrecs, Salmond va admetre comportaments inacceptables cap a les seves col·legues. Les investigacions que seguiren van enfosquir la conducta de diversos dels implicats, incloent-hi a Sturgeon, que acceptà la responsabilitat del govern a l’hora de fer que una investigació inicial de les queixes acabés en no res. Però si Salmond creia que havia estat rehabilitat a ulls de l’opinió pública, s’equivocà per complet. L’hegemonia que tant havia contribuït a crear ha crescut, l’ha superat i l’ha descartat finalment.

La pròpia Sturgeon és la quinta essència de l’antipolítica. La seva versió del centre-esquerra consisteix gairebé íntegrament en sentimentalisme i meritocràcia basada en credencials acadèmiques, una fórmula que emmascara la conformitat amb les elits nacionals i internacionals i una absència total d’accions significants en una economia de serveis dominada pels baixos salaris, una greu crisi d’habitatge i una feble base industrial dominada pel capital estranger. Sturgeon representa l’orgull nacional d’un ampli sector de votants fastiguejats per l’elitisme vulgar i el poder remot de Westminster, a la pràctica impossible de fer rendir comptes, i aquest sentiment li serveix per presentar-se a diversos sectors de l’electorat com a autèntica, cosmopolita i atenta. Aquest perfil no té en consideració la desastrosa gestió de la pandèmia que ha acabat amb la vida de més de tres mil persones en les residències de gent gran a Escòcia, controlades pel sector privat, deixant una xifra de morts comparable a la d’uns quants països de mida equivalent. És més, la percepció general és que Sturgeon ha aconseguit gestionar correctament la pandèmia, amb el descontentament públic centrat en els fracassos, molt semblants, del govern britànic.

Escòcia està transformant-se ràpidament sota l’hegemonia nacionalista. Aquest fet ha quedat palès en el Pla de Recuperació Econòmica del govern escocès, que contempla la liquidació dels actius ecològics d’Escòcia al mercat internacional, esquinçant en un tres i no res les normes de planificació i les proteccions mediambientals i malbaratant el potencial d’Escòcia per a l’energia renovable. La «transició justa» a l’energia renovable ha nascut morta: els treballadors i la capacitat industrial a Fife i molts altres llocs s’ha abandonat a mesura que les finances internacionals s’han obert pas a cop de talonari.

Escòcia
Foto: Flickr – Jordi Gavarró Llop

Es fa difícil jutjar quines fites d’aquest esquàlid historial mutaran amb els vents canviants de l’ordre polític i econòmic global. El govern escocès està limitat a l’hora de desenvolupar una política industrial per la retenció de competències clau a Westminster, i s’ha demostrat compromès ideològicament amb el «neoliberalisme social» de la varietat Blair-Clinton. Però és força possible que, en el paquet de mesures dissenyat per donar l’aparença d’estar abordant la qüestió nacional, es faran escarafalls sobre una nova generositat econòmica després del gran dia de la independència.

No hauríem d’esperar cap canvi en la visió de futur bàsica de la cúpula del SNP: una independència nacional aconseguida a costa de la sobirania i la democràcia. En els plans dels dirigents del SNP, la política exterior i de defensa es traslladaria a Washington i al quarter general de la OTAN, la política monetària, al Banc d’Anglaterra, amb una esterlinització, la regulació financera, a Londres, i la resta, a Berlín i Brussel·les com a part recosida de la UE, un assumpte en el qual els escocesos no tindrien cap paraula.

Amb la seva sobirania transvasada, doncs, el nou estat nacional no seria rebut amb moltes objeccions per l’ordre internacional. Aquesta és, com a mínim, la teoria. Però també significaria una forma d’independència que atraparia a la classe treballadora escocesa en un estat tecnocràtic  que no seria més que pell i ossos, amb una capacitat molt afeblida per a la intervenció pública. Els canvis al capitalisme global, amb estats com els Estats Units o Regne Unit injectant diners a l’economia i buscant corregir almenys alguns dels desequilibris generats durant dècades d’ortodòxia econòmica liberal, converteixen aquests plans en un absurd.

Nacionalisme catchall

El resultat d’Escòcia no pot veure’s aïllat de les eleccions que van tenir lloc a tot Regne Unit el dijous 6 de maig. Així com el SNP va confirmar al seva hegemonia a Escòcia després de 14 anys de govern, el Partit Conservador va estendre la seva a tota Anglaterra després d’onze anys al poder. En tots dos casos, la qüestió nacional (que a Anglaterra és el Brexit) va ser un factor clau en la mobilització.

Això deuria dir-nos almenys dues coses. La primera, que la qüestió nacional és vital per als socialistes sota el capitalisme contemporani. És una qüestió democràtica clau. A mesura que la democràcia liberal continua el seu llarg declivi, i les institucions ciutadanes se sotmeten a un procés de buidatge cada cop més gran, aquestes qüestions han esdevingut els principals vehicles per a la queixa democràtica de les masses i el rebuig a les elits polítiques. La globalització ha ampliat, més que no pas disminuït, la qüestió nacional, tal i com va projectar una generació prèvia d’intel·lectuals liberals i d’esquerres.

En segon lloc, i per endinsar-nos en un cert grau d’especulació, la democràcia liberal s’està afeblint tant que sembla que està abandonant la seva forma tradicional dominant (normalment de centre-dreta) enfrontada a una oposició (normalment de centre-esquerra). En comptes del ritme pendular del sistema de partits, que va promoure l’estabilitat al capitalisme occidental durant generacions, veiem un nou format emergent tant a Escòcia com a Anglaterra (i possiblement a tot arreu). Això significa l’aparició de partits populars «de centre i patriòtics», que abasten electorats extraordinàriament amplis i diversos, incloent parts substancials de la classe treballadora i els estrats de la classe mitjana (amb milions de votants de classe treballadora abstenint-se a les urnes).

En tots dos casos, aquests partits han crescut a partir del declivi de la socialdemocràcia. El laborisme ja ha quedat relegat al tercer lloc a Escòcia, amb 22 escons dels 24 que va aconseguir el 2016. A Anglaterra sembla que l’olla ha explotat i el Partit Laborista està experimentant els mateixos símptomes de calamitosa decadència que afligeixen els partits socialdemòcrates a tota la Unió Europea. La socialdemocràcia tradicional, amb al seva orientació a l’estat com a eina per a l’enginyeria social jeràrquica, s’ha demostrat extremadament vulnerable a les demandes democràtiques i nacionals.

És impossible dir quant de temps aguantarà aquesta nova formació de centre patriòtic. Mentrestant, el fenomen també inaugura un món de polítiques post-oposició, on els partits competidors actuen com a faccions externes d’una força hegemònica. A Escòcia, Els Verds ja estan fent aquest paper. Per patètic i desastrós que sigui, el Partit Laborista de Keir Starmer sembla acontentar-se amb un paper semblant respecte als conservadors a Anglaterra.

Òbviament, l’ascens de l’hegemon conservador a Anglaterra suposa nous problemes per al moviment independentista escocès. Si la pròpia ambigüitat del SNP no era suficient, ara s’enfronta a un mandat popular i inequívoc d’oposició conservadora. Quan el primer ministre David Cameron es va reunir amb Salmond per signar l’Acord d’Edimburg el 2012, que va fer possible el referèndum del 2014, ho va fer perquè pensava que la victòria era segura. Després de dos desastrosos (des del punt de vista de la classe dirigent) referèndums a Escòcia i després a tot el Regne Unit el 2016, l’elit de l’estat britànic no està disposada a jugar-se-la. Les estratègies de resistència dels tories poden anar des del rebuig frontal fins a l’oferta d’un referèndum enverinat (amb un vot que inclogui una tercera pregunta, un vot de «confirmació» o qualsevol altre mecanisme per frustrar la independència) o fins i tot unes eleccions generals anticipades per protegir-se de l’amenaça.

Les primeres respostes del govern britànic indiquen que l’opció preferida és una llarga negociació per a un referèndum amb condicions inacceptables. Sturgeon ja ha debilitat la força negociadora del moviment independentista en qualsevol negociació donant suport a l’antidemocràtica campanya People’s Vote per invalidar el Brexit. A l’hora de la veritat, tant Johnson com Sturgeon (i qualsevol dels seus successors) es beneficiarien d’un duel entre els seus dos partits nacionals hegemònics, i tots dos estan planificant aprofitar aquesta oportunitat plenament.

Escòcia
Foto: Flickr – First Minister of Scotland

La incògnita en tota aquesta història és el moviment per la independència en si mateix, la força més gran i més activa en la història recent d’Escòcia. Podria el moviment de masses que va donar vida als dirigents del SNP eventualment rebel·lar-se contra aquest règim de gestió pro-empresa i permanent estat d’ambigüitat sobre la independència? La novetat del paradigma polític emergent significa que realment no sabem quan apareixerà aquest descontentament, o com serà. Els activistes pro-independència com els que van formar la iniciativa Alba s’han vist aïllats en aquest cruïlla, però podrien estar anticipant sentiments que es filtrarien de manera més àmplia si la via a la independència roman obstruïda tant pel rebuig de Westminster com per una defensa tèbia del SNP del seu mandat.

Per ara, l’hegemonia de Sturgeon sembla feta en pedra. Una de les conseqüències de les lluites internes al bloc nacionalista ha estat la purga dels elements del partit més incòmodes, uns cap a Alba, i d’altres, cap a terra de ningú. El seu prestigi dintre del SNP i la seva direcció sobre la formació són incontestables.

Però com James Foley i Pete Ramand han argumentat, els socialistes no poden permetre’s defugir la qüestió nacional. Segueix sent el focus de la consciència política de les masses, i expressa objeccions molt esteses a l’eclipse d’una vida democràtica amb significat i sobirania popular. Negociar amb els hegemons nacionals no serà fàcil. Molt del que ocorri dependrà de l’habilitat dels socialistes per desenvolupar iniciatives que concentrin i clarifiquin aquests impulsos democràtics centrals. El resultat d’aquesta batalla es deixarà sentir molt més enllà d’aquesta petita nació al nord d’Europa.

Article publicat originalment a Jacobin
Traducció d’Àngel Ferrero
Foto de portada: Flickr – Lawrence OP
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

David Jamieson és un periodista i activista socialista resident a Escòcia.

Comentaris

La independència d’Escòcia dominarà la política britànica durant anys

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.