Les idees i creences es poden classificar en tres visions del món: les primeres, busquen naturalitzar i mantenir l’statu quo (típica postura del poder); les segones, intenten superar els límits de la realitat i avançar cap a escenaris millors; i les terceres, reaccionen contra aquelles que volen canviar la societat. Com a tradició històrica, podem situar a l’esquerra en el segon segment: intentar transformar la societat fent seves les demandes justes i democràtiques d’aquesta.

En el conjunt de les forces transformadores, sent els objectius semblants, les diferències solen estar en les ulleres amb que es veu el món. Quin és el món que cal canviar? Quines opressions crea aquest? Quins subjectes oprimeix? Bascos, catalans, dones, persones racialitzades, treballadors, dissidents de gènere…? Existeix una jerarquia entre ells? Quins són els fonaments d’aquestes opressions (econòmiques, culturals, les dues)? Quina força les produeix i reprodueix? aquest poder és econòmic o cultural, extern o intern? O els dos? A quina escala política opera? Local, nacional, global? En les reposades a aquestes preguntes s’hi troba una visió del món polític i cultural total, pivotant sobre tres eixos: un nosaltres (qui som?), i, per tant, una alteritat (contra qui estem?); uns objectius (cap a on anem?); i un camí per a arribar a l’objectiu (Com farem el camí? a.k.a., estratègia). La lectura de l’estructura social, les formes d’opressió, les seves jerarquies, els objectius polítics, el subjecte polític, l’estratègia cap a l’objectiu… Quan hi ha visions molt diferents, es creen visions del món contraposades. L’esquerra ha d’assumir això amb naturalitat, sense caure en cap tragèdia.

Hi ha una visió del món que pren com a eix Euskal Herria, que es defineix, en poques paraules, com un moviment d’alliberament nacional. Allà als anys 50-60, el poble basc es va aixecar contra les injustícies i va començar després a teoritzar sobre aquestes, topant-se amb una esquerra ancorada en debats i combats teològics, els partits comunistes contra la nova esquerra, els partits contra els moviments socials… Hi havia bastants dogmes: que la lluita nacional i el feminisme dividien a la classe obrera (l’espanyola i la francesa, clar), que la lluita nacional i la lluita de classes eren com l’aigua i l’oli, que la revolució havia de ser global i no «limitada» nacionalment… Enfront d’això, el moviment d’alliberament nacional basc es va fundar sobre tres pilars: un, qualsevol procés de transformació parteix de l‘alliberament social i nacional dels pobles (alguns preferien més al marxisme que al poble…); dos, estava obert a les crítiques i novetats que portaven les noves onades transformadores (no sense resistències), intentant unir les lluites universals d’alliberament amb la lluita nacional, i mostrant voluntat per a incorporar i repensar els efectes organitzatius, estratègics i ideològics que suposaven aquests moviments transformadors; i tres, intentant proposar estratègies factibles, basades en lectures serioses de la correlació de forces i la conjuntura política, sempre al costat del poble, fent el sord davant els cants de sirena fantasiosos de la revolució proletària (que sempre estava al caure).

Com diu Hegel, els fenòmens històrics rellevants solen ocórrer dues vegades. «Primer com a tragèdia, després com a farsa», afegia Marx. En els debats de les noves generacions hi ha una ressonància clara dels debats dels anys 60-70. Les noves generacions no han nascut en les onades revolucionàries dels anys 60-70 (Cuba, Revolució dels clavells o maig del 68), en la fe cega que un altre món era possible. A l’inrevés, han crescut en un món que ha triturat les seguretats i esperances del segle passat: les derrotes de l’esquerra, la superioritat econòmica i cultural del neoliberalisme, la proliferació de les distòpies cancel·ladores del futur («és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme»), la crisi financera, la precarització brutal actual, la crisi climàtica exponencial, la crisi de la xarxa de cures global… i un llarg etcètera. En el cas d’Euskal Herria, en la fi d’un cicle llarg i el naixement d’un de nou. En el món global, amb una esperança i aires nous: l’última onada del feminisme, les teories decolonials i lluites anti-racistes, els moviments LGTB+, les noves onades democratitzadores d’Amèrica Llatina, la nova onada dels moviments ecologistes, etc.

Totes aquestes últimes onades han obligat a l’esquerra global i també a l’esquerra independentista a revisar i deixar a un costat les visions excloents i reaccionàries que encara tenia en diversos àmbits. Ha obligat a revisar, en primer lloc, la complexitat de la lluita de classes (les dones, els bascos o catalans, les persones racialtizades… Són classes socials i les seves lluites diferents cares de la lluita de classes). En segon lloc, obliga a tenir en compte que el poder té diverses facetes i escales, que aquestes escales de poder han canviat però que els estats continuen sent les unitats polítiques superiors. I en últim lloc, obliga a repensar i refer els processos de transformació amb el poble, no contra ell, i menys per sobre seu: això últim, si l’objectiu és ser transformador, i no reaccionari. És això últim el que ha passat aquests últims anys, de dreta a esquerra: alguns sectors han portat dogmes vells, velles certeses amb noves vestidures, mercaderia espatllada. La nostàlgia d’una falsa unitat de gènere i de classe… I això en nom del comunisme!

Aquesta música no és nova. Ha calat per tota Europa, no sols a Euskal Herria i els Països Catalans. Als anys 60 va ser així, i continuarà sent així fins a aconseguir la llibertat dels pobles sense estat. Perquè en part, aquests debats són propis de nacions sense estat. La qüestió és que mentrestant cal jugar amb responsabilitat, amb mesura i visió estratègica de llarg abast, amb humilitat i de forma autocritica, mirant cadascun per allò que li correspon, sense perdre el temps en debats teològics absurds. Com va dir l’abertzale Telesforo Monzón, «nosaltres no anem a la recerca d’un poble per a una teoria, anem a la recerca d’un camí per a un poble.» El poble al cor, al cap els corrents universals transformadors: feminisme, socialisme i comunisme, teories decolonials, antiracisme i ecologisme, interactuant entre elles dialècticament: des dels pobles al món, i a l’inrevés, intentant crear una societat més justa. I pensarem que ara, de la mateixa forma que abans es van separar alguns camins, uns altres es tornaran a retrobar més endavant. Tenim a Euskal Herria i als Països Catalans per guanyar.

Com dèiem, aprendre dels errors de l’esquerra en el passat sol ser una bona idea, sobretot per a no repetir els seus errors. Encara que és una època confusa, els debats i enfrontaments entre el front únic i el tercer període de la Tercera Internacional (1919-1943) són lliçons valuoses per al present. Entre 1917-1921 la correlació entre la crisi econòmica i les condicions revolucionàries s’havia fet evident a la Rússia de l’època. El problema era que no era vàlida per a tots els territoris. El 1921, en una intervenció de Lenin dins de la tercera internacional, aquest subratllava la necessitat d’una estratègia diferencial per a Europa occidental, en contrast amb Rússia. Essencialment perquè la victòria de 1917 tenia unes condicions concretes: la majoria dels treballadors i pagesos estava al seu favor i la meitat de l’exèrcit (de més de 10 milions de soldats) es va posar al seu costat després de la presa del poder. Lenin va titllar de ridícul intentar copiar aquest procés als països de l’occident europeu. Les condicions no ho permetien. Primer calia guanyar a la gent, a la societat, per a poder tenir un mínim d’èxit en la consecució dels objectius.

Precisament contra aquesta última estratègia es va alçar en 1929 el que es coneix com el tercer període del Komintern, amb una premissa o lectura del moment clares: la imminent crisi catastròfica mundial del capitalisme, i de forma consegüent, la conjuntura revolucionària que s’obria al costat d’aquest. El crac de 1929 contribuí a inflar aquesta lectura mecanicista. A més, aquesta hipòtesi venia acompanyada d’altres premisses: d’una banda, la unió indissoluble del feixisme i la socialdemocràcia; i d’una altra, l’equivalència de les dictadures policials i les democràcies burgeses. Això és, tot el que estava a la «dreta» dels partits comunistes es va convertir en el principal enemic a batre i es va igualar amb el feixisme: calia anar contra tot aquell que obstaculitzés la «conjuntura revolucionària». D’aquesta forma, la Internacional Comunista va entrar en una fase de borratxera revolucionària. El PCI italià va titllar als seus amics socialistes a l’exili d’enemics i agents del feixisme. Les conseqüències d’aquesta aposta tàctica van ser una ruïna per a la classe treballadora, perquè van portar la divisió d’aquesta i van aplanar l’ascens del feixisme.

A l’ombra d’aquesta experiència, el sard Antonio Gramsci va posar èmfasi en la idea del front únic als seus Quaderns de la Presó (1926-1935): l’esquema polític que valia per a orient no valia per a occident. No es podia pensar que la societat anés a abandonar les idees burgeses d’un dia per a un altre, o que estigués preparada per a la lluita contra el feixisme; era un error pensar, també, que la unitat de classe podria ser aconseguida sense un pacte ampli entre les forces d’esquerra. La relació entre l’estat i la societat civil va canviar a l’occident europeu, la societat civil era més forta i estava més ben organitzada. Per tot l’anterior, això exigia crear un front únic i ampli, lluitar en el front ideològic i polític de fons al costat de la societat, i sempre lluny de sectarismes i esquerranismes necis.

El neoliberalisme va entendre això perfectament. Margaret Thatcher va subratllar en una entrevista al Sunday Times el 1981, que l’objectiu era influir en el cor i l’ànima de la societat, per a naturalitzar un sistema econòmic i polític. Thatcher va unir el conservadorisme moral anglès i la ideologia del lliure mercat; de la mateixa forma, el PNB barreja i iguala els valors i la marca basca, el partit i les institucions basques. És així com actua el neoliberalisme, imprimint els seus fonaments en el sentit comú de la societat, convertint aquests en les principals trinxeres a combatre. Com a sistema de subordinació, no es pot entendre com un simple engany, sinó com un sistema de creences compartides que combina valors i tradicions, la qual cal fer front trinxera a trinxera.

Avui vivim l’accelerament d’aquest sistema: privatització, precarització, reculada dels drets civils, polítics i socials, la perduda de la biodiversitat ecològica, cultural i lingüística, crisi migratòria i de cures, tendències geopolítiques destructives i desestabilitzadores, pujada incipient de l’autoritarisme… Tanmateix això és cert, no ho converteix en una conjuntura revolucionària. Hi ha qui pensa que la conjuntura és el declivi del capitalisme, i que és el moment de preparar i dur a terme la revolució proletària. Partint d’aquesta base, aquell que no comparteix aquesta lectura i aquesta hipòtesi és responsable d’arruïnar aquest moment, i per tant, és part del bloc burgès (igualat al bloc feixista, una altra vegada): l’estratègia, per tant, és trencar i fer front a l’esquerra que «sosté» aquest bloc, lluitar contra aquell que no comparteix el «poder proletari» i construir l’«autonomia proletària».

Anem a pams. D’una banda, aquesta fase ofereix una oportunitat immillorable no per a la insurrecció, però si per a teixir aliances ciutadanes àmplies i transformadores. L’objectiu avui és crear aliances i articular moviments i unir gent (no dividir al poble, confonent l’adversari polític amb l’enemic), entorn d’uns mínims, i proposant camins basats en una lectura realista de la conjuntura i la correlació de forces actual: seguint els consells de Lenin i Gramsci. D’altra banda, el neoliberalisme segueix el rumb de destrossa de l’estat de benestar (el que queda, que no és poc) i privatització de tot allò públic i comú, mentre l’autoritarisme avança i la potència reaccionària continua augmentant. Alguns proposen rebutjar i menysprear els drets, recursos i institucions reeixides en anys de lluita per les classes més precàries, la lluita feminista, els moviments d’alliberament nacional o altres moviments transformadors; per a crear-ne de nous i «autònoms» sota control proletari. En el context actual, l’anterior estratègia implica posar la catifa vermella al neoliberalisme i al feixisme, desmobilitzar la lluita per allò públic I comú; en altres paraules, fugir del primer front de lluita actual. Encara més, es posen pals a les rodes a l’articulació dels moviments emancipatoris i populars que estan preparats a donar aquesta batalla i l’estan donant, a la vegada que es trunca l’opció de crear un bloc històric nou alimentant estratègies fragmentadores.

Per tant, és més important caracteritzar encertadament la conjuntura actual que no pas tenir la consigna presumptament més radical. Partint de l’anterior, canviar el món avui exigeix canviar les idees i afectes de la societat, intentar atreure el major nombre de gent possible a la lluita per la sobirania social, política i nacional. Les millors vacunes contra el neoliberalisme i el feixisme són més poble, més sobirania, més intervenció pública, més comunitat crítica, mes imaginació transformadora (i menys nostàlgia i retrotopía), i més cultura popular.

Articles publicats originalment a Naiz

Foto de portada: