La força dels símbols: «Bonnets Rouges» i «Gilets Jaunes»

Des de les revoltes predemocràtiques a les ‘armilles grogues’ passant per Occupy, la manera de vestir dels manifestants ha format part des de sempre de la identitat dels moviments anti-establishment.

La força dels símbols: «Bonnets Rouges» i «Gilets Jaunes»

La força dels símbols: «Bonnets Rouges» i «Gilets Jaunes»

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Des de les revoltes predemocràtiques a les ‘armilles grogues’ passant per Occupy, la manera de vestir dels manifestants ha format part des de sempre de la identitat dels moviments anti-establishment.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Fa més de dos-cents anys, la premsa i els polítics britànics estaven terroritzats al veure el seu país influenciat per importacions polítiques franceses. L’exemple ofert per la Revolució francesa va veure com s’estenia ràpidament a Gran Bretanya als grups radicals i societats en suport a la democràcia popular, els membres de les quals, segons els alarmistes informes de l’època, a més de demanar reformes polítiques s’adreçaven els uns altres com a ‘ciutadans’ i portaven ‘barrets frigis’. Els defensors de l’status quo, com el periòdic New Times el 1819, advertien, amb to greu, que els radicals britànics que onejaven la tricolor «no es detindran en la seva imitació de l’exemple francès».

A mesura que el descontentament popular anà en augment al segle XIX al Regne Unit, l’exemple francès va continuar sent una referència per a molts reformadors i un senyal d’alarma per a un establishment inclinat al pànic, que va respondre als moviments que demanaven canvis amb la repressió militar i processos judicials per sedició. Així doncs, no hauria de sorprendre’ns veure com el desafiament a l’status quo que suposen els gilets jaunes ha estat rebut amb un temor sensacionalista semblant.

Quan s’examina aquesta mena de protestes sense líder i amb reivindicacions vagues s’acostuma a passar per alt que, encara que puguin semblar poc ortodoxes, són ben lluny de ser una novetat. tweet

Encara que les ‘armilles grogues’ s’han fet sobretot visibles al Regne Unit per la seva apropiació a mans d’oportunistes d’extrema dreta, a França són més aviat un moviment eclèctic el poder del qual descansa en la seva manca de definició. El descontentament cap a diverses qüestions fa que les demandes dels manifestants siguin àmplies i en ocasions contradictòries. Però la forma caòtica i en ocasions incomplerta en que aquest aixecament s’ha portat a terme, i la seva percepció nebulosa però consistent d’un estat de les coses intolerable, té ecos dels moviments d’Occupy i anti-austeritat que van sorgir als primers estadis de la crisi financera del 2008. I si mirem una mica més enllà, al tombant del mil·lenni, l’eslògan del moviment antiglobalització, ‘un no, molts sís’, sembla ajustar-se a aquest fenomen.

Quan s’examina aquesta mena de protestes sense líder i amb reivindicacions vagues s’acostuma a passar per alt que, encara que puguin semblar poc ortodoxes, són ben lluny de ser una novetat. Els partits de masses amb representació parlamentària i les manifestacions organitzades ‘del punt A al punt B’ que ens resulten familiars del segle XX són una manera relativament recent de fer sentir la pròpia veu. Tant al Regne Unit com a França, la protesta pre-industrial era més carnavalesca que constitucional, un desafiament semi-espontani i desordenat a qüestions com la privatització de la terra, els elevats preus dels aliments i la manca d’atenció a les queixes populars per part d’aquells al poder. Encara que aquestes protestes eren apropiades a les circumstàncies on el poder i els recursos eren una qüestió de les comunitats i les autoritats locals, l’expansió tant del capitalisme industrial com de la democràcia liberal van veure com la protesta s’organitzava a escala nacional i es canalitzava per vies constitucionals.

Gilets Jaunes. Font: Flick – Patrice Calatayu

El Regne Unit té la seva pròpia història del vestit a les protestes. Potser l’exemple més espectacular sigui la revolta de Rebecca, en la qual els camperols i jornalers de Gales a la dècada del 1840 van atreure l’atenció pública oposant-se als peatges, els tancats i la reforma del benestar vestint-se amb barrets i armilles, identificant-se a través d’aquesta manera de vestir amb una figura simbòlica que liderava la revolta i que van anomenar ‘Rebecca’. A Peterloo, els partidaris de la reforma portaven un altre cop els barrets frigis dels revolucionaris francesos, mentre els cartistes i les sufragistes mostraven les seves lleialtats amb llaços de colors. Els participants d’aquests moviments eren creatius i s’adaptaven a les condicions, fent servir objectes d’ús comú per produir ‘marques’ que els identificaven i que aviat es feien reconeixibles de manera instantània. De manera similar, les ‘armilles grogues’ han convertit un ítem que alguns ciutadans francesos estan obligats a tenir en un uniforme universal d’oposició.

Què pot dir-nos el ressorgiment de formes predemocràtiques de protesta sobre la cultura política dels nostres dies? En part, que els mecanismes i les institucions que es desenvoluparen sota el capitalisme liberal semblen irremeiablement danyats (…) tweet

L’ús de les màscares de Guy Fawkes a partir d’un disseny de David Lloyd utilitzades per molts manifestants del moviment Occupy va ser una altra demostració del poder dels símbols en un moviment antagonista generalitzat. El 2011, el govern de Bahrain va prohibir la importació d’aquestes màscares en un intent de dissuadir les protestes pro-democràtiques que recorrien l’Orient Mitjà. El New Times, el 1819, apressava al govern britànic a prohibir l’exhibició pública dels ‘símbols francesos de massacre i rebel·lió: el barret frigi i la bandera tricolor’, com si aquests símbols fossin, per si mateixos, els portadors del contagi revolucionari més que la seva expressió.

Què pot dir-nos el ressorgiment de formes predemocràtiques de protesta sobre la cultura política dels nostres dies? En part, que els mecanismes i les institucions que es desenvoluparen sota el capitalisme liberal semblen irremeiablement danyats, oferint-nos tan poques esperances en la representació i la responsabilitat polítiques com els nostres avant-passats tenien amb l’arribada de la democràcia. Però també és la necessitat, palpable, que aquesta rebel·lió que està començant a prendre forma ha d’anar acompanyada d’un programa socialista més clar. Sense ell, tant la màscara com l’armilla són contenidors buits que qualsevol pot omplir

Traducció d’Àngel Ferrero

Foto de portada: Wikimedia Commons
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Rhian E. Jones és col·laboradora de Tribune. Viu a Londres, des d’on escriu sobre les relacions entre història, política i la cultura popular.

Comentaris

La força dels símbols: «Bonnets Rouges» i «Gilets Jaunes»

  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.