Què ha passat fins ara?

Les eleccions del 26-M apunten al tancament d’un cicle. És responsabilitat de l’esquerra radical catalana tenir-ne una lectura pròpia per entendre què ha passat i, sobretot, què cal fer a partir d’ara. En aquest article em disposo a entomar el primer d’aquests reptes i deixo el segon per un article posterior.

Tot sovint ‘els cicles’ són una forma d’explicació en excés simplificadora, homogeneïtzadora i massa vegades determinista. Però, alertant-ne els riscos, em semblen avui una fórmula útil per mirar la situació actual.
Amb l’esclat de la crisi capitalista el 2007/8, la particular economia espanyola va ensorrar-se i li va seguir la caiguda en descrèdit del seu règim polític tradicional.
L’agitació dels sectors més combatius de l’esquerra radical o l’eclosió d’una lluita d’ampli reconeixement social com la que es va lliurar contra els desnonaments hipotecaris van precedir l’esclat del moviment 15-M. Va ser un moviment contestatari, dirigit majoritàriament pel jovent culte de les classes mitjanes proletaritzades i que va tenir com un dels principals leitmotivs el qüestionament de les formes de la democràcia representativa i de la política com un monopoli de les elits i els seus representants institucionals (en aquest punt s’encunya amb força el terme de casta política). Amb l’efervescència d’aquells moments, la gent va reclamar la política que se’ls havia arrabassat o que havia anat abandonant durant l’anterior període excepcional de bonança. Van ser temps de creació de moltes experiències polítiques (de les quals poques perduren però en queda molt aprenentatge acumulat) i de l’entrada de molta gent als moviments socials que n’era aliena fins aleshores.

Aquest cicle, sobretot per la poca concreció de la seva proposta i per un procés de reestructuració capitalista amb el que es van anar pal·liant alguns dels nusos de conflicte més candents, es va anar desaccelerant. Quan ja estava de capa caiguda però encara arrossegava molt capital humà i polític, un grup reduït de joves pensadors polítics de l’Estat van creure que el moment demanava una maduració i cristal·lització d’aquell moment reactiu i va plantejar la hipòtesi de l’assalt institucional de què van anomenar la nova política, que es va estendre més o menys arreu. Amb diferents sorts i formes, moltes candidatures sorgides d’espais extraparlamentaris van irrompre en consistoris i parlaments, fins i tot aconseguint les alcaldies de diverses capitals. Era l’època del canvi.
Pocs anys després, aquest cicle ha arribat a la seva fi i la majoria d’alcaldies del canvi s’han perdut i algunes de les llistes no han ni aconseguit representació.

No cal ni explicar que l’estat de la mobilització extraparlamentària encara és molt més fràgil que la correlació als hemicicles; no queda res d’aquella onada constituent massiva de l’inici del cicle descrit.

L’equació a Catalunya s’eixampla i es complica. Aquí ha conviscut l’assalt institucional del canvi amb la independència de Catalunya com a escletxa d’oportunitat per trencar amb el règim en crisi. David Fernàndez, en la seva ja llunyana primera legislatura com a diputat de la CUP, s’hi referia com a triple crisi; social, nacional i democràtica.

Paradoxalment, mentre aquesta tendència va néixer molt auxiliada per importants sectors de la burgesia regional, que cercaven tant una millor correlació de forces vers les elits espanyoles com una distracció de la seva responsabilitat de classe en els estralls de la crisi global, és alhora la que més està costant d’integrar a l’Estat. El que s’ha anomenat Procés Sobiranista, que en realitat segueix una línia de continuïtat des dels orígens del catalanisme polític però que en la seva darrera etapa es cou en les consultes populars iniciades a Arenys de Munt el 2009 i les manifestacions de 2010 en resposta a la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia aprovat en referèndum el 2006, ha posat tan en contradicció l’espai tradicional de la dreta regionalista que ha acabat amb la formació Convergència i Unió i encara podria haver ensorrat més aquest espai si no fos per la legitimitat de la figura del President exiliat Carles Puigdemont que va declara la independència de Catalunya l’octubre de 2017.

La no invalidació de la hipòtesi de la independència com a oportunitat de canvi per manca d’assaig i la ingerència i repressió generalitzada de l’Estat contra el poble català en general i contra els seus representants institucionals en concret han apuntalat aquest espai polític com a oposició al règim malgrat segurament aquesta sigui l’única aresta del seu plantejament que el qüestioni, si més no, de manera més conflictiva que el canvi no independentista.

El darrer 26 de maig, JxCat ha fet uns resultats que, malgrat no ser en si mateixos gaire espectaculars, encara són prou bons en relació a la tendència seguida fins al cop d’efecte de 2017. Els resultats de la CUP han patit davallades de més o menys grau segons la localització i, el clar beneficiari, ha estat ERC amb resultats en molts llocs inaudits.
Per contra, a tot l’Estat el règim s’ha recompost al voltant del PSOE -que moltes agosarades vam diagnosticar en un terminal estat de PASOKització no fa tant- i les possibles combinacions de la dreta -que ja no monopolitza el PP, partit històric de la dreta espanyola, a qui li han sortit alternatives tant per la vessant liberal com per la vessant fatxa-.

No cal ni explicar que l’estat de la mobilització extraparlamentària encara és molt més fràgil que la correlació als hemicicles; no queda res d’aquella onada constituent massiva de l’inici del cicle descrit.

És obvi que tothom tracta d’entendre què ha passat i, per a les que tenim la voluntat de transformar radicalment la societat, no abasten les explicacions de la comunicació política i l’aritmètica electoral. Així doncs, tractaré d’exposar les meves consideracions sobre l’esgotament del cicle en forma de tesis.

1. En primer lloc cal recordar el caràcter de la crisi capitalista com a recomposició del sistema tal com la descrivia l’economista Ivan Gordillo el 2013. L’impacte inicial de la crisi provocà un lapse en què els seus símptomes eren impossibles de gestionar; sobretot pel que fa a atur i expulsió de l’habitatge. No obstant això, les polítiques neoliberals dels diversos governs -retallades i privatitzacions dels serveis públics i precarització de les condicions laborals i de vida- han possibilitat la reactivació del mercat laboral i l’accés a l’habitatge. Les condicions actuals són molt més miserables però, d’una banda, han estat acceptades per l‘estat de shock de l’esclat de la crisi i, d’altra banda, disciplinen i seden a parts iguals les classes populars en absència d’organitzacions de lluita d’èxit.
Això és molt important per comprendre l’estat anímic actual de les classes populars i transcendeix qualsevol altre.

La hipòtesi populista del governar para todos al marge d’un context de conflicte social és ràpidament assimilable per l’status quo.

2. Del cicle del 15-M, exceptuant la PAH, no va haver-hi salts de masses en la creació i participació de lluites econòmiques o sindicals vinculats amb les condicions materials de vida immediates. Això va confinar el cicle a un àmbit voluntarista i “ideologista” certament errant que no pot sostenir l’organització estesa en el temps d’una part sensible de les classes populars. La qual cosa no vol dir que aquestes formes de lluita, per si soles, siguin una garantia de res més enllà de lluites sectorials.

3. Els espais de l’esquerra radical que van créixer en l’onada de politització, sobretot entre el jovent però no només, per motiu de la tesi anterior i per la freqüent falta de debat estratègic, per un gerundi desnortat, ha experimentat després del boom un procés de lluites caïnites i intestines que el comunista Joan Tafalla ja advertia “Mentre un exèrcit avança, mentre suma victòries, les seves rengleres creixen i s’enforteixen, la moral de lluita creix. La majoria sol sumar-se al vencedor. Quan retrocedeix, quan perd una batalla rere l’altra, l’exèrcit es desfà; es produeixen desbandades i desercions; sovinteja el refugi en el solipsisme organitzatiu; creixen els egos i la indisciplina; es produeixen ingressos de destacaments amb armes i bagatges en l’exèrcit vencedor; com a conseqüència d’aquest estat de coses i no com a causa, l’estat major s’esmicola”. En l’estat actual, aquest tipus d’organitzacions han quedat molt malmesos i han malmès molt el desenvolupament d’altres. En la majoria dels casos tracten de sortir sense gaire èxit o s’atrinxeren en l’auto-referencialitat de l’època prèvia al 15-M.

4. La representació cooptada del 15-M va centrar bona part del seu discurs contra la vella política i la casta política. Uns anys després, la nova política, els representants de la qual provenien sobretot de capes instruïdes d’una classe mitjana precaritzada i allunyats d’un moviment popular que ja no existeix, ja no és tan nova. La hipòtesi populista del governar para todos al marge d’un context de conflicte social és ràpidament assimilable per l’status quo. La reversió dels models organitzatius democràtics, la professionalització del que havien de ser representants contingents del canvi així com el seu desclassament fan difícil dir-se que no són casta més jove i a la moda. Emmanuel Rodríguez explicava molt bé això al voltant de l’episodi del nou xalet de Pablo Iglesias i Irene Montero. I sí; rere dècades de derrota ideològica de l’esquerra, les classes populars, per alguna mena de dispositiu freudià, unit a l’incommensurable poder de l’exèrcit mediàtic de l’statuts quo, són molt més susceptibles a les decepcions de les esquerres que als greuges de les dretes i és quelcom que hem de començar a entendre per definir els límits de la nostra coherència si pretenem representar qualsevol canvi.

5. La hipòtesi del partit-moviment, compartida tant per organitzacions de l’esquerra radical tradicional com per altres pròpies de la nova socialdemocràcia populista, s’ha demostrat fallida. En la meva opinió han extret el pitjor de cada part; el partit ha cedit en les seves funcions d’autonomia estratègica i rigor formatiu en nom del moviment i el moviment s’ha revestit de miraments ideològics per no assumir l’esforç i les contradiccions que exigeix la creació els veritables moviments de masses. La crisi dels espais polítics revolucionaris s’explica en bona mesura en què ni són accessibles a la majoria de persones ni van enlloc més que al movimentisme, la reproducció de l’espai com a fi en si mateix.

6. En continuïtat amb el punt anterior, les candidatures en diferents instàncies que han repetit fins la sacietat l’eslògan d'”un peu a la institució i un altre al carrer”, en absència d’una estratègia i organització de classe autònomes, s’han deixat arrossegar per la inèrcia infravalorada dels conflictes i temps marcats per l’activitat institucional. S’ha caigut en la il·lusió que de la representació política a les institucions se’n desprendria automàticament una mobilització popular i ha estat més aviat el contrari.

7. La hipèrbole possibilista de la comunicació política del canvi, de la CUP -que no comparteix el possibilisme institucional- als Comuns i passant per la majoria de formacions municipalistes sui generes, ha marcat la seva aposta comunicativa. Per canviar-ho tot! Capgirem! Podem!… S’han fet proclames que sovint no es corresponien amb les competències de les instàncies administratives a les quals es concorria o que no podien tenir èxit sense un teixit popular inexistent. El contrast entre les promeses maximalistes i les humils engrunes extretes del feixuc treball institucional bé pot haver tingut ressaca en l’entusiasme electoral i mobilitzador. D’altra banda, el mantra maniqueu de la feina de formigueta, per les que no s’han de reivindicar les coses que s’han de fer bé per imperatiu moral, de l’esquerra rupturista ha fet que no es dimensionés prou la batalla comunicativa pel que fa a la feina que sí que ha estat possible fer, la qual cosa és anar amb el lliri a la mà vers els mitjans de comunicació de l’status quo.

Efectivament, la por i el conservadorisme han jugat un paper central en el tancament d’aquest cicle. Però no entendre el conservadorisme antropològic a l’hora de fer política -fins i tot política revolucionària (sobretot política revolucionària)- és un error fatal.

8. Sobretot pel que fa al fet nacional, les apories discursives dels uns ha marcat el discurs dels altres. Així, per la centralitat d’allò electoral ja exposada, han estat els buits que deixaven els altres als nínxols de mercat electoral el que ha determinat les posicions polítiques d’espais molt electoralitzats. La paradoxa d’un país com Catalunya, en la que avui dia un dels pocs consensos amplis que hi ha és al voltant del dret a l’autodeterminació, ha estat que cap força política -més enllà d’algunes fraccions- han centrat la seva posició en el dret a l’autodeterminació en si. El sobiranisme no ha existit perquè les tendències en tensió l’han torpedinat. Les posicions dels partits no es corresponen amb les de la seva massa social. És el cas dels Comuns, que cercant lloc entre diverses opcions progressistes sobiranistes ha tractat, de manera molt miop, d’assegurar un vot progressista espanyolista -dins i fora de Catalunya- que és poc més que una caricatura i s’ha posat de perfil amb els moments crítics del Procés. D’aquesta manera, l’espanyolisme prou espanyolista per a condicionar el seu progressisme i el seu esperit democràtic a la negativa a participar de l’exercici de l’autodeterminació ha anat caient en opcions nítidament unionistes mentre el progressisme sobiranista o independentista -que mai ha estat residual entre les seves files- ha anat trobant en una ERC rejovenida la seva opció democràtica i progressista.

9. La CUP, d’altra banda, ha assumit un paper de tensor independentista i -fins a subtils replantejaments públics recents- ha anat abandonant les posicions democràtiques i internacionalistes sobretot respecte al post 3-O de 2017.
Sota el pretext numeralista que 50+1 és democràcia i tota la resta és imposició, l’Esquerra Independentista ha amagat el cap sota l’ala a l’hora de plantejar-se qüestions tan fonamentals com:
– Que el nombre de vots no es tradueixen en organització de lluita per fer efectiva la independència ni tan sols en estar d’acord en aquesta.
– Que una part significativa de la ciutadania catalana no va votar en no reconèixer un Referèndum no legitimat per l’Estat.
– Quin és el pes del vot únicament contestatari contra la repressió en l’1-O. O bé, com es pot emprendre des d’una perspectiva revolucionària la via de la confrontació no sols contra un Estat, sinó contra com a mínim la meitat de les classes populars que no volen la independència i una gens menyspreable part que, fins i tot essent independentista, de cap manera combregaria amb les alteracions necessàries per forçar la ruptura amb un Estat antidemocràtic com l’espanyol.

Efectivament, una bona porció del poble català, després de la repressió, té por d’aquesta via però això no és un estat irracional que no varia el mandat previ sinó que forma part de la racionalitat de la reconsideració.

10. Efectivament, la por i el conservadorisme han jugat un paper central en el tancament d’aquest cicle. Però no entendre el conservadorisme antropològic a l’hora de fer política -fins i tot política revolucionària (sobretot política revolucionària)- és un error fatal. D’aquest conservadurisme antropològic i de com sovint ens hi relacionem les persones militants en parla molt encertadament el filòsof Santiago Alba Rico:
“Lo que es un proyecto suicida, desde un punto de vista civilizacional y desde un punto de vista electoral, es el de no respetar las partes ‘necrosadas’ del ser humano, el de proponer un ‘salto heróico a la historia’, el de despreciar la moral común desde una moral paralela, concebida en el gimnasio de la militancia por y para curtidores de almas y levantadores de estrellas.
No se trata, pues, de destruir el ‘espíritu burgués’ sino de reducir al mínimo los mecanismos materiales de opresión, sin olvidar nunca que la pretensión de ‘hombre nuevo’ conduce menos a la solidaridad guevarista que a las matanzas de los Jemeres Rojos. Hay que pensar más bien en un hombre reparado, reformado, parcheado, repintado, alicatado.
La incapacidad para vincular la ‘medida’ a la ‘autenticidad’ nos condena a la autodepuración y la irrelevancia, y a una especie de orgasmo mohoso, de deleite conspiratorio en la melancolía y la derrota.”

Així, tornant a fer coincidir la crisi nacional i la crisi social, després de l’esclafament repressiu i en plena reactivació econòmica, en una societat amb una correlació de forces tant desigual, gran part de la població ha escollit el conservadorisme. I els màxims beneficiaris d’aquest han estat el PSOE i ERC.

D’una banda, ERC ha assumit el discurs que cal asserenar la situació i que”cal eixamplar la base” -al marge que veritablement la seva estratègia vagi enlloc en termes finalistes- sense girar l’esquena als atropellaments democràtics com han fet tantes vegades els Comuns -que fins i tot han torpedinat un imaginari antirrepressiu transversal com l’intentat amb els llaços grocs i altres-. És l’opció de consens per a la gent sobiranista, demòcrata i d’esquerres del país que vol frenar la fugida endavant i el conflicte més cru. Si més no això és el que representa, al marge de què es correspongui amb la seva acció política. Si, en canvi, com ha defensat l’Esquerra Independentista, de l’1-O se’n desprèn un mandat unívoc del poble català i els altres partits independentistes l’estan simplement traint, la CUP hauria pujat molt i aquestes forces se n’haurien ressentit.

D’altra banda, l’amenaça de l’extrema dreta -degudament ajudada per les elits que no posen mai tots els ous en un mateix cistell-, la desgastant conflictivitat derivada del procés i l’efecte dissuasiu del moment econòmic explicat en el primer punt han posat en el centre de la política el manteniment de les quotes de benestar actuals. Paradoxalment, ha estat l’espai del canvi el que ha blanquejat incansablement el caràcter neoliberal i repressor del PSOE en previsió d’un hipotètic pacte en el qual guanyar influència, del qual els socialistes semblen ara no voler saber res. D’aquesta manera, en un gir inesperat no fa gaire dels esdeveniments, el PSOE ha recuperat la centralitat política a l’Estat. Si això no és l’esquela del cicle, no sé què ho serà.

La raó i la memòria, en política, són quelcom indesxifrable i sovint fan un joc de prestidigitació entre l’estómac i el cap. La gent més polititzada caiem en creure que tothom segueix els nostres raonaments però sovint la majoria de gent té una percepció política molt més fragmentada, compartimentada, intuïtiva, pulsional o superficial. Així, ens hem trobat sorprenent-nos pels resultats del PSC en localitats on no fa ni 10 anys van arramblar amb tot en orgies de corrupció. De la mateixa manera, no s’expliquen els resultats de candidatures que han fet una feinada inapel•lable en la darrera legislatura. Penso que, des de l’ull de l’huracà, perdem de vista la volatilitat dels posicionaments polítics de la gent menys involucrada en tot plegat i que bona part d’aquests darrers resultats s’explica per la superficialitat i llunyania amb la qual es percep la política i que s’encomana a les línies generals notables del moment polític i ni tan sols pensa en la diversitat d’instàncies; és a dir, que les tendències i lògiques de les Generals del passat abril s’han arrossegat en no poques ocasions a les conteses locals.

Foto de portada: Flickr-Luis Olmeda