La fi d’un cicle…I ara: Què fer?

En aquesta segona part es plantegen els eixos clau que les organitzacions i quadres de l'esquerra haurien d'entomar per aquest nou cicle que s'obre.

La fi d’un cicle…I ara: Què fer?

La fi d’un cicle…I ara: Què fer?

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

En aquesta segona part es plantegen els eixos clau que les organitzacions i quadres de l'esquerra haurien d'entomar per aquest nou cicle que s'obre.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Sense reflexió estratègica ni adaptació tàctica, oblidant que les revolucions no es fan sinó que s’organitzen, tant les retòriques més incendiàries com les més conformistes van enfangant-se en un aiguamoll en el qual s’actua per revenja, per caritat, per interessos corporatius o per avorriment, però en cap cas per l’aspiració de transformar la realitat.

“Què fer?”, com a qüestió que exigeix tant la consideració de les circumstàncies realment existents com dels objectius que ens plantegem en diverses instàncies, és una pregunta que no hauríem de deixar de fer-nos mai per evitar caure en les diverses formes de movimentisme, reformisme o espontaneisme.

Així doncs, havent aportat algunes hipòtesis de què ha passat i per què fins ara en el primer article, és hora de compartir algunes apostes polítiques sobre què fer a partir d’ara.

Entenent que cada vegada reapareixerà la fissura capital-vida amb més força, és important mantenir -amb respiració assistida, si cal- els espais, tradicionals o de nou encuny, de resistència i suport mutu al voltant de les condicions de vida. tweet

1.Són moltes les economistes que adverteixen ja fa un temps de la desacceleració de l’economia a escala mundial, fins i tot en aquelles economies anomenades emergents, malgrat la temporal recomposició capitalista. Així doncs, és esperable un nou sotrac socioeconòmic més aviat que tard. L’alleujament de les contradiccions del capitalisme financiaritzat gràcies al bombeig a la banca privada de fons públics -que han reduït el seu marge d’intervenció de cara a un nou esclat- sembla començar a exhaurir-se. És imprescindible comptar amb aquesta circumstància per anticipar un nou cicle polític en un sentit rupturista.

2. És clau entendre les característiques del cicle de reflux actual però no és suficient esperar de manera oportunista un nou daltabaix per posar-nos en marxa. Cal organitzar-nos per a intervenir en la mesura que vagin aguditzant-se les contradiccions del sistema en un sentit transformador i evitar la reabsorció del malestar o les més que possibles alternatives reaccionàries. Entenent que cada vegada reapareixerà la fissura capital-vida amb més força, és important mantenir -amb respiració assistida, si cal- els espais, tradicionals o de nou encuny, de resistència i suport mutu al voltant de les condicions de vida. Si bé, com hem explicat en la primera part, moviments com la PAH entren en crisi en la mesura que el capitalisme es recompon de l’esclat primer, espais com aquest o com el Sindicat de Llogateres -que encara no ha esdevingut una lluita massiva com la anti-desnonaments però que va consolidant una estructura sòlida- molt probablement tornaran a la primera línia de la lluita de classes en la mesura que s’accentuïn les contradiccions capitalistes, i molt més en una fórmula econòmica en la qual l’especulació immobiliària té tanta centralitat com és el capitalisme espanyol.

3. Malgrat la marginació de les lluites obreres, ja no tan sols en l’aparell mediàtic de l’status quo sinó també entre l’activisme i els espais progressistes, arreu del món -i sobretot en els països perifèrics als quals s’ha externalitzat bona part de la indústria productiva i que fins ara encara han experimentat cert creixement econòmic- el sindicalisme sobreviu i avança penosament, guanyant batalles a les que sovint no parem l’atenció que mereixen. Engruixir les files del sindicalisme combatiu és una de les tasques principals d’aquest interregne, tenint com a repte:

– Contribuir a la unitat d’acció sindical, superant les tendències corporatives dins dels sindicats i reforçant mútuament les lluites de les diverses organitzacions obreres.

– Coordinar-se amb les lluites sindicals de nou tipus, aportant-hi eines i experiència tot respectant-ne l’autonomia, i pensar i estendre noves formes de lluita als sectors on el treball sindical tradicional és més dificultós.

– Promoure la coordinació internacional de les lluites obreres, tendint cap a la unitat sectorial de gremis i treballadores d’empreses transnacionals així com de tota la classe treballadora vers polítiques econòmiques integrades.

– Socialitzar i territorialitzar els conflictes laborals, potenciant la solidaritat més enllà del sindicat i el lloc de treball. Aquesta aposta, alhora, contribuiria a la recuperació de la centralitat de la classe i del conflicte capital-treball entre el moviment popular.

La deriva autoritària de les democràcies liberals, i especialment a l’Estat post-franquista espanyol, fa d’aquest tipus de conflictes una oportunitat preciosa per seguir deslegitimant el règim alhora que es prefiguren alternatives transitables al sense-sentit de l’status quo. tweet

4. Fins i tot en una fase de reflux, hi ha grans moviments transversals que encara desborden els carrers i condicionen l’oficialitat política; el feminisme ja es consolida amb cites anuals reiteradament concorregudes i sembla que l’ecologisme o el moviment contra el canvi climàtic està en vies de fer-ho. Per sí mateixes són mobilitzacions cabdals per sostenir una disputa moral contra les forces reaccionàries, així com una possible primera via de politització per a molta gent i una de les poques ocasions en què la mobilització i l’agitació segueixen essent engrescadores i no un acte d’estoïcisme vers la indiferència i la derrota. No obstant això, també són moviments vaporosos i eclèctics moltes vegades més contestataris que propositius. La nostra tasca és seguir acompanyant aquests moviments i, des del seu si, situar les contradiccions capital-vida tot tractant de fer-ne emergir apostes programàtiques concretes al voltant de les quals consolidar formes de lluita menys volubles, arrelades a la quotidianitat de la gent i amb objectius específics i tangibles.

5. Un dels principals nusos de contradicció és entre capitalisme i democràcia. Aquesta reivindicació, cooptada pels partits del canvi, segueix viva en totes les iniciatives pro-democràtiques que van desenvolupant-se arreu, com per exemple els Referèndums sobre la Monarquia espanyola o el referèndum organitzat a Berlín sobre l’expropiació de sòl a agents especuladors. La deriva autoritària de les democràcies liberals, i especialment a l’Estat post-franquista espanyol, fa d’aquest tipus de conflictes una oportunitat preciosa per seguir deslegitimant el règim alhora que es prefiguren alternatives transitables als sense-sentit de l’status quo.

6. Sovint, els moviments polítics a Catalunya han concebut l’internacionalisme més com una mena d’ “inter-nacionalismes” en els que no han faltat l’elogi de governs anti-imperialistes i progressistes o dels folklores d’altres nacions sense Estat. No obstant això, és preocupant aquesta concepció identitària de l’internacionalisme -que va ser la primera i darrera obsessió de les organitzacions més fortes del moviment obrer- en un capitalisme mundialitzat en el qual hi ha tants organismes de dominació i explotació internacionals. Ens ha quedat per explorar la confraternització de classe amb les lluites homòlogues, per començar, al sud d’Europa. Si hem d’encetar un nou cicle polític, tal vegada podríem començar internacionalitzant respostes a conflictes ja internacionalitzats; per exemple, la vinculació de les noves explotades pel capitalisme de plataformes transnacional o la solidaritat entre els sectors tradicionals que el projecte d’integració europea va considerant obsolets i a eliminar, així com les lluites transversals prèviament assenyalades i que sembla que ja segueixen aquesta via. És cabdal que es donin dinàmiques de lluita i debat conjuntes per a una recuperació pràctica de l’internacionalisme per a que la centenària consigna “Treballadores de tots els països: uniu-vos!” torni a tenir la centralitat que exigeix en el nou cicle polític.

El dret a l’autodeterminació ha de ser un principi irrenunciable per a qualsevol projecte que es consideri transformador però el posicionament nacional més enllà d’això hauria de deixar de ser l’eix central d’aquest. tweet

7. La qüestió nacional, que ha dinamitzat en gran mesura la vida política del nostre país, seguirà essent protagonista de la mateixa i és un error tractar de negar-ho. No obstant això, com hem explicat, sembla que l’acumulació de forces entorn el dret a l’autodeterminació i la democràcia que van envoltar l’octubre de 2017 ha anat desaccelerant-se. Tant pels propis límits de l’independentisme en una realitat complexa com és la catalana com a agregador -que no, per més que se n’intenti importar la retòrica no segueix la lògica de les lluites decolonials dels anys 60 del segle XX- com pels errors de lectura i aposta del post-octubre, la situació de bloqueig s’imposa en el moment actual i -intuïció poc raonada d’un servidor- ni tan sols sentències condemnatòries a les preses polítiques la subvertiran gaire més enllà de la reactivació precària de sectors prèviament mobilitzats i la limitada gesticulació dels partits independentistes. És responsabilitat de la gent que aspira a aixecar un nou bloc rupturista al país pensar un nou camí de construcció nacional-popular apte per a les majories catalanes.

Fer autocrítica sobre la versemblança que hem atorgat al relat front-patriòtic que era possible la ruptura amb l’Estat espanyol i l’obertura d’un procés constituent emancipador és molt important. De la mateixa manera, cal començar a pensar en la voluntat col·lectiva de les classes populars catalanes i edificar un espai amb potencialitats hegemòniques. En aquest sentit trobo que repassar les posicions del PSUC del “Visca Catalunya para todos”, un espai que va ser veritablement orgànic i representatiu de la classe treballadora del país, no estaria gens malament. El dret a l’autodeterminació ha de ser un principi irrenunciable per a qualsevol projecte que es consideri transformador però el posicionament nacional més enllà d’això hauria de deixar de ser l’eix central d’aquest. A parer meu això és recuperar la tradició democràtica i internacionalista pel que fa a la qüestió nacional. Per tal que sigui possible fer emergir aquesta voluntat col·lectiva nacional-popular de la que parlava Gramsci aquí i ara, cal començar a acceptar la complexitat de la identitat catalana i permetre que les classes populars la configurin en un procés viu, creatiu i incorregiblement contradictori i deixar de defensar una idea hipostasiada de catalanitat o de cultura popular.

8. En la mateixa línia, cal que la militància revolucionària deixi de crear espais paral·lels a la realitat que pretén construir. No pensava que mai arribés aquest moment, però em sembla útil recuperar una cita de Mao que diu que “el veritable revolucionari s’ha de moure entre les masses com un peix a l’aigua”. Tenim la tasca de participar de la vida intestina de la nostra classe, de formar part de la seva quotidianitat i no fugir-ne; no podem acontentar-nos a crear espais d’escapada per a aquelles persones més conscienciades -i sovint per això desencaixades- com han fet els moviments socials en les darreres dècades de resistència abans de l’esclat de la crisi sinó que hem de participar de la vida de les masses, partint en bona mesura del seu sentit comú, i intervenir en un sentit progressista quan aquesta entri en contradicció amb els malestars i limitacions que causen les estructures de dominació i explotació, ja sigui posant al seu servei les nostres experiències d’auto-organització o exposant les raons subjacents que causen aquestes manifestacions. La cultura popular, la cultura que veritablement viuen les classes populars, configura discursos, pràctiques i espais de socialització i vinculació comunitària -i posa les possibilitats per crear-ne de nous- dels quals no podem permetre’ns ser alienes. Tenim l’oportunitat i el deure de facilitar i alhora fer auto-conscient el dia a dia i el gaudi de les classes populars. I aquí i allà sembla que hi ha gent que comença a entendre-ho tot desenvolupant projectes de futbol popular, trobades de ball, estructures i festivals per a la música rap o gimnasos populars.

Rebutjant l’hegemonisme i el corporativisme però respectant les trinxeres on s’hagi clavat cadascú per resistir el reflux present, les militants que reivindiquem certes tradicions polítiques revolucionàries hem de tendir a trobar-nos, a debatre, a compartir i a anar creant noves eines de combat. tweet

9. Per enfrontar un nou cicle polític, cal esclarir el qui. En diverses tesis hem parlat de les derives que van seguir un moment històric de considerable agitació política. Deia a la primera part d’aquesta aportació que aquell cicle va derivar en moltes ocasions en hegemonisme, sectarisme i movimentisme. La majoria dels col·lectius que van experimentar certa expansió van tornar, amb sort, al punt de partida identitari previ al sacseig polític; d’altres que es van consolidar entorn les institucions, com hem vist, han quedat atrapats entre una mena de resistencialisme institucionalitzat, el governisme desnortat i l’apoltronament pur i dur. No obstant això, amb l’impuls dels espais formatius i deliberatius que van dedicar-se a tractar d’explicar rigorosament les raons de les crisis econòmiques i polítiques, una part d’aquesta fornada militant ha anat recuperant la tradició revolucionària amb estratègia de poder i amb posicionaments anticapitalistes una mica més elaborats que la nebulosa moral que és l’anticapitalisme per a la majoria dels moviments socials. Algunes d’aquestes militants han estat o segueixen enquadrades en espais de classe orgànics i es diferencien del movimentisme identitari i de l’institucionalisme de nou encuny alhora.

Penso que l’enxarxament d’aquestes individualitats o grupuscles és cabdal a l’hora d’entomar un nou cicle polític amb espais de pensament i organització que no tornin a supeditar-se a les altres lògiques referides. Penso que iniciatives com la d’aquest monogràfic prefiguren aquests centres polítics revolucionaris dels quals ens hem de dotar. Rebutjant l’hegemonisme i el corporativisme però respectant les trinxeres on s’hagi clavat cadascú per resistir el reflux present, les militants que reivindiquem certes tradicions polítiques revolucionàries hem de tendir a trobar-nos, a debatre, a compartir i a anar creant noves eines de combat.

10. Malgrat l’exigència d’una certa tradició de pensament compartida, no estem parlant aquí dels quadres en el sentit que l’ortodòxia els ha caracteritzat. L’essència dels quadres és praxeològica; això vol dir que depèn de la seva funció orgànica en la lluita de classes tant com dels seus coneixements escolàstics. El membre d’EspaiMarx Joaquin Miras ho defineix molt bé d’aquesta manera: “Els quadres no són les persones sorgides de l’aparell de formació d’un partit polític […]. Per contra, són el conjunt d’individualitats, sorgides de la mateixa lluita, formades en l’activitat quotidiana, que s’han sostingut en continuïtat dins de l’activitat organitzada, que han generat pacientment noves capacitats […]. L’activitat que elles protagonitzen dona un sentit diferent a la vida. […] Assumeixen perseverar i transmetre o democratitzar el nou saber que va generant-se en comú; assumeixen no oblidar […] Són els que estan a primera línia, temptejant el terreny, equivocant-se […]. Individualitats que es senten més interpel·lades per les relacions socials […] però no són diferents de la immensa majoria, tota ella formada per biografies singulars amb capacitat inherent de reflexionar sobre la seva pròpia experiència de vida”.

Així doncs, el que proposem és un espai de quadres -que per ara per força ha de ser prou líquid i flexible- no en el sentit d’acumulació de coneixement sinó de tenir un entorn en el qual debatre compartint la mateixa tradició política independentment d’afiliacions, de coordinar la incidència en els conflictes originats per les contradiccions prèviament assenyalades i d’acompanyar i acollir totes aquelles persones que se senten més interpel·lades per desvetllar i transformar el funcionament social més enllà de les lluites econòmiques i sectorials que vagin subjectivant-se en el si de les lluites de classes.

Democratitzar l’accés al funcionament de les institucions; assenyalant els seus límits, explicant les seves contradiccions i renunciant als discursos possibilistes tweet

11. Aquestes són, al meu parer, les tasques principals de la militància revolucionària; la qual cosa no vol dir que s’hagin de tallar les relacions amb els moviments socials de les darreres dècades o amb tot projecte de caràcter institucional, sinó mantenir autonomia a l’hora de situar debats i pràctiques. El desgavell de la temptativa electoral del canvi no augura una prompta recomposició d’una considerable oposició institucional contestatària. Ni tan sols en el cas que fos possible substituir-la, ni se’n desprendria per alguna mena d’automatisme, la tasca que hem plantejat de cara a organitzar-nos per a un nou cicle per a la nostra classe. No obstant això, la pertinença de les opcions institucionals dependrà dels contextos concrets. Com a poc, algunes de les línies a seguir en aquest camp de cara a noves apostes podrien ser:

– Democratitzar l’accés al funcionament de les institucions; assenyalant els seus límits, explicant les seves contradiccions i renunciant als discursos possibilistes. Això exigirà esforçar-se una mica més en traspassar el seu protagonisme dels moviments socials al conjunt de les classes populars, revisant canals, punts de trobada i participació, i el propi llenguatge si és precís. Per a la qual cosa la cessió de l’espai per part de l’activisme als quadres emergents dels quals hem parlat en el punt anterior és clau.

– Posar-les al servei de les lluites, que són el veritable dinamitzador de la transformació social, i evitar a tota costa arrossegar-les al terreny institucional, com ha passat amb alguns dels millors quadres de les lluites obreres i populars. L’elecció entre actuacions partidistes de dic i mal menor o performance de denúncia maximalista no és una fórmula màgica aplicable a cada circumstància sinó que ha de donar-se de manera concreta i responent a aquesta lògica democratitzadora i de participació popular.

– Els acords programàtics han de desplaçar la lògica dels fitxatges estel·lars i el governisme. A Catalunya i a la majoria de ciutats del territori hi ha motius per pensar que és possible un front institucional autodeterminista, anti-neoliberal i progressista amb moltes possibilitats hegemòniques que s’ha anat deixant perdre per corporativisme alhora que es degenerava l’espai del canvi. Malgrat la degeneració de l’oportunitat institucional del darrer cicle -que s’ha saldat amb certa recomposició del panorama partidista català- i que aquest no abasti per transformar res, ni tan sols per resistir, no estaria malament seguir apostant per aquest front comú de mínims mentre anem organitzant un espai revolucionari i autònom de classe.

Foto de portada: Flickr.
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Educador Social. Ha militat a la PAHC Sabadell i al centre social L'Obrera. Actualment, resident a Vallekas i participant del teixit de barri i antifeixista.

Comentaris

La fi d’un cicle…I ara: Què fer?

  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

All articles loaded
No more articles to load

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.