La fàbrica política de la violència policial

La fàbrica política de la violència policial

La fàbrica política de la violència policial

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

A propòsit dels atacs contra Camélia Jordana

El panorama polític i mediàtic francès ve de viure una febrada ideològica per imposar el punt de vista dominant i un frenesí col·lectiu per silenciar les opinions crítiques. Aquesta vegada el detonant han estat les declaracions de la cantant Camélia Jordana sobre la violència policial en el programa «On n’est pas couché» de Fance2 el 23 de maig de 2020: «hi ha homes i dones que són massacrades diàriament a França, sense altres motius que el color de la seva pell […] Hi ha milers de persones que no se senten segures davant de la policia, i jo sóc una d’elles. Avui tinc els cabells allisats. Quan duia els cabells arrissats no em sentia segura a França d’avant d’un policia»[i]. Des que s’han multiplicat les crítiques en contra de la cantant han quedat complaguts «columnistes» i pseudoespecialistes, l’extrema dreta ha estat convidada en tots els platons de televisió per poder treure suc a la seva indignació, un sindicat de policia ha presentat una denúncia, etc. i per descomptat teníem el dret a escoltar una condemna oficial del govern en boca del seu ministre d’interior. El mateix govern que no ha trobat necessari fer les més mínimes declaracions davant de l’incendi d’un campament gitano el 19 de maig o davant els missatges islamòfobs a les parets de la mesquita de Cholet dos dies més tard. Quina realitat pretén invisibilitzar aquesta onada mediàtica i política?

La realitat denunciada per la cantant ni és nova ni és exagerada. Està documentada per nombrosos estudis i informes d’associacions en defensa els drets humans. Ha estat l’origen de múltiples revoltes col·lectives als barris populars des de finals dels anys setanta, amb el seu punt àlgid en les revoltes de novembre de 2005, quan es van veure 400 barris obrers convertits en l’escenari d’enfrontaments entre joves i la policia durant 21 dies. Aquestes revoltes van ser inèdites tant a França com a Europa, per la seva intensitat i la seva durada. Les sociòlogues Marwan Mohammed et Laurent Mucchielli escrivien sobre aquells fets: «Quotidianes, les interaccions conflictuals entre policies i joves des dels barris últimament representen la concentració i el resum de la violència social i política que perceben»[ii]. Analitzant les revoltes de la ciutat de Saint Denis, en un estudi publicat l’any 2006 es constanten «doloroses experiències» amb la policia: «les relacions conflictives amb la policia són molt present en el càlcul de què poden fer en el seu dia a dia. Aquesta vegada els reiterats controls i humiliacions patides són omnipresents en cada conversa. La tensió entre joves i la policia ràpidament esdevé central en la relació dels joves en la societat[iii]». Un informe d’Aministia Internacional publicat l’any 2005 que examina trenta exemples de violència policial, tenia un eloqüent títol: «França: per a una veritable justícia. La impunitat de facto dels agents d’ordre públic en cas de trets, morts en custòdia policial, tortures i altres maltractaments[iv]».

Camélia Jordana no ha fet més que posar paraules a una realitat: la violència policial és lògica i previsible; és el resultat d’un sistema construït històricament i políticament.

Finalment les iniciatives militants ha intentat quantificar el nombre de víctimes d’aquesta violència policial tan duradora. La revista «Bastamag» comptabilitza 676 morts en 43 anys «després de la intervenció policial o per l’actuació d’intervencions policials o per un agent de les forces de l’odre[v]». Finalment, aquesta violència policial no afecta indiferentment a tots els ciutadans. El color de la pell, el lloc de residència i l’edat caracteritzen les víctimes. Un informe d’ACAT (Acció Cristiana per l’Abolició de la Tortura) analitza el període 2005/2015 i resumeix el perfil de les víctimes de la següent manera: «Segons les dades recollides per ACAT, els membres de minories visibles representen avui dia una part important de les víctimes. Aquest és particularment el cas de les morts. De les 26 morts que es van produir durant les operacions de la policia o els gendarmes examinades per ACAT, com a mínim 22 es relacionarien amb persones de minories visibles[vi]». El mateix informe indica que el 38% de les víctimes tenen menys de 25 anys i el 75% menys de 35. Si la violència que pateixen els Gilettes Jaunes ha permès visibilitzar l’escandalosa existència d’aquestes pràctiques, aquestes només són l’extensió trivial que pateixen els joves dels barris populars, generalment els negres i particularment els àrabs. Tant en el pla quantitatiu com en les característiques de les víctimes, Camélia Jornada només va recordar una contrastada realitat.

Foto: Wallpaper Fare

A aquestes violències policials directes convindria afegir-li altres pràctiques destructives «indirectes», és a dir, que no tenen com a resultat l’ús de la força física. Des del tutejament als repetits controls per perfil racial passant per multes abusives, de l’assetjament a la humiliació, incloent-hi insults racistes i/o masclistes, aquesta violència ambiental és una de les dimensions de la socialització dels joves dels barris populars. Característica del seu dia a dia. Això té un impacte durador en la seva relació amb el món i la societat. S’integra dins de la seva subjectivitat. Determina les seves reaccions. Produeix una sensació d’inseguretat durant les interaccions [i fins i tot durant una simple trobada] amb els representats «de les forces de l’ordre». Aquestes pràctiques estan també documentades com a violència directa de la policia. Tal com assenyala el sociòleg Dideri Lapeyronnie, aquestes experiències concretes amb la policia es descriuen massivament en nombrosos estudis.

«La policia i, en general, les institucions repressives, exerceixen una pressió important sobre la seva existència quotidiana, no per protegir-los, sinó per suprimir la seva forma de vida o per mantenir-los dins del gueto. Com en tots els suburbis francesos, els controls d’identitat repetitius i arbitraris creen una forta tensió. El tutejament sistemàtic, els insults i amenaces reiterades, l’actitud general de la policia, els controls per perfil racial, el gran nombre d’incursions brutals i l’ús de la força generen una tensió quasi permanent. Tots els joves del barri, involucrats o no en un delicte, tenen una imatge extremadament negativa, sinó violentament hostil, de la policia. La policia encarna un poder arbitrari, brutal i cínic. En tots els testimonis la policia és acusada de fer comentaris racistes[vii]

No ens trobem davant la presència d’un projecte deliberadament maquiavèl·lic dels governs de les últimes dècades, sinó d’una fàbrica històrica i pragmàtica

Aquest «ambient» que forma part del dia a dia dels barris obrers és reiteradament subestimat per aquells que no hi habiten (o que no hi han viscut mai) i, per tant, no ho han patit en la seva carn i ànima. Es tracta, efectivament de «carn» (és a dir, de mal al cos) i «ànima» (és a dir, danys en la imatge sobre un mateix). El tutejament (evidentment sense consentiment), per exemple, no es pot reduir a una dimensió lingüística, es percep pel que realment és: un procés d’interiorització i un recordatori del lloc atorgat. El sociòleg Alex Albert, que va treballar les funcions del tutejament en les relacions laborals des del concepte de «dominació propera[viii]» recorda en aquest aspecte la situació de les investigacions: «Les recerques etnogràfiques remarquen que la policia i els gendarmes tutegen per remarcar balancejar el poder perquè els hi sigui favorable, i l’utilitzen particularment en l’interrogatori com a eina de pressió i símbol de «dominació» (Jobard, 20020; Gauthier, 2010)[ix]. Els anomenats registres personals per «seguretat» és un atac al cos i a la dignitat de les persones. Es constata el menysteniment i generalització d’aquestes pràctiques, el síndic de greuges destaca que «el Síndic de greuges recorda que registres de persones per motius de seguretat practicats sistemàticament durant un control d’identitat […] constitueix un atemptat contra la dignitat humana desproporcionat en relació amb l’objectiu a assolir[x].

Ens trobem davant d’una pressió que significa la voluntat d’imposar-se física i psíquicament per la força. Podríem afegir-hi altres dimensions de què significa aquesta «violència ambiental[xi]»: equipaments de guerra de certes patrulles en els barris obrers, operacions llampec imitant el model d’atac i ocupació militar d’un territori, etc. aquesta pressió és recurrent i no en podem escapar. Amb un sol exemple quantitatiu n’hi ha prou per il·lustrar l’abast d’aquesta violència ambiental: els homes joves «percebuts com a negres o àrabs tenen una probabilitat 20 vegades més alta de ser identificades[xii]» demostra un estudi de la sindicatura de greuges publicat el 2016. No entendre les actituds i els comportaments dels joves descendents d’immigrants dels barris populars (fugides sense motius davant l’aproximació de la policia, actituds desafiants que rebutgen la posició assignada, tutejament a la policia per restablir simbòlicament una reacció igualitària, etc.) només és possible si s’obvia aquest «ambient». Aquestes actituds i comportaments són alhora una fugida del risc i del perill real (com ho demostren el nombre de crims policials de les darreres dècades) i la resistència a la humiliació o una reafirmació de la dignitat. L’associació Humans Rights Watch, titula, amb raó, un dels seus informes sobre els controls per aspecte ètnic a França «la base de la humiliació[xiii]». La impactant imatge d’estudiants de secundària obligats per la policia a agenollar-se amb les mans al cap el desembre de 2018 ha despertat, amb motiu, una important indignació pública. Aquesta situació només va ser possible perquè la humiliació ja era habitual i polifacètica en els barris populars.

Camélia Jornada només ha recordat una realitat innegable, comentada i denunciada durant molt de temps. L’abast de la negació d’aquesta realitat constitueix una violència addicional. I participa en la fabrica política de la violència policial.

La fàbrica política de la violència policial

La constatació ha estat exposada, els símptomes es revelen, queda fer un diagnòstic. Sense ser exhaustius, mereixen ser destacades múltiples dimensions per la seva convergència cap a la producció i reproducció d’un sistema. No ens trobem davant la presència d’un projecte deliberadament maquiavèl·lic dels governs de les últimes dècades, sinó d’una fàbrica històrica i pragmàtica (hi ha una cultura institucional heretada vinculada a la llarga història de la institució policial, estratègies d’actors concrets com l’extrema dreta i estratègies d’infiltració de la policia, opcions electorals per complaure una «demanda de seguretat» derivada de la massificació, la depauperació i la precarització, etc.) d’un sistema de violència policial tan arrelat i banalitzat que actualment té una certa autonomia, incloent-hi el respecte del poder polític sigui més general com el del govern del mateix camp polític (com el testimoni, per exemple, del poder de  pressió dels sindicats dels cossos policials).

Foto: Flickr – Alatele fr

Un llegat de fa molt temps


Amb motiu de les commemoracions de la victòria contra el nazisme, el ministre d’Interior Christophe Castaner va retre homenatge a la policia de la següent manera: «A tota la França, la policia va integrar-se en els maquis. A França, els agents de la policia van estar buscant l’enemic, perseguint l’odi i lluitant contra l’opressió. A França, els policies van elegir la resistència». Aquesta presentació de la realitat històrica és parcial i incompleta. Oculta la col·laboració massiva de la institució policial, la repressió pétanista i nazi, així com la col·laboració amb les deportacions. «Si la policia es va unir a la Resistència, va ser desobeint a la jerarquia i a la política governamental. […] El que podem dir és que una minoria d’agents de policia va sumar-se a la Resistència, com el conjunt de la població. Però aquesta minoria d’agents de policia també va enfrontar-se a una cultura professional que és l’obediència[xiv]», explica l’historiador Christian Chevandier.

La lògica discursiva i la pràctica dominant es tradueixen sota la forma de cinc tendències que aquest autor anomena: dramatització, criminalització, deshumanització, disciplinament i desocialització

El recentment difunt Raymond Gurême, un dels actors de la resistència gitana, recorda des de les primeres línies del pròleg del seu llibre de memòries que van ser «els funcionaris francesos els que van supervisar els camps d’internament per a «nòmades», «no es veia cap alemany» i així explica la seva voluntat de testificar: «setanta anys després dels fets parlo aquí per reconèixer la memòria d’aquells que França ha esclafat i oblidat[xv]». Maurice Rajsfus, també testimoni en aquell moment, ha confirmat les mateixes pràctiques per la deportació de jueus, com ho demostren els títols sense ambigüitats dels seus dos llibres[xvi]. Aquesta participació massiva només va donar lloc a mesures minoritàries de sancions quan es va completar l’Alliberament. L’historiador Jean-Marc Berlièr dona necessàries orientacions quantitatives de la prefectura de París (on els agents han executat sinistres batudes): el 20% dels agents sancionats van ser 3.939, dels quals només 770 van estar revocats[xvii]. La institució policial és idèntica en cada període. Hàbits, representacions, rutines, pràctiques, etc., es poden reproduir fàcilment sobre aquesta base material i humana adaptant-se als nous equilibris ideològics del poder.

Aquesta herència ha sigut constitutiva d’una predisposició a obeir durant la guerra d’Algèria, és a dir, durant una seqüència institucional que menysté la vigilància i el control per motius racial d’un costat, i la tortura i la repressió a gran escala per l’altre. El politòleg Emmanuel Blanchard[xviii] ha ressituat, en la seva excel·lent obra, la particular relació entre la policia i els «Musulmans Francesos d’Algèria» (FMA): la creació d’estructures de policia específiques l’agost de 1953 [que havien estat dissoltes després de l’alliberació], és a dir, un cos policial excepcional anomenat «Brigades d’Agressions i Violències» [BAV], practicaven regularment batudes i el confinaments dels territoris on residien els FMA, arxius específics, detencions preventives, controls racials, tocs de queda rnomés per als FMA al 1958 i posteriorment al 1961, etc. Descrivint aquestes pràctiques policials, l’historiador Jean-Marc Berlière recorda: «Mentre les companyies d’intervenció, anomenades de “districte” van dur a terme les missions policials amb “brutalitat erràtica” i una violència que es presenta com una constant dels policies de la Prefectura de Policia […] la policia municipal, segons la tradició de l’Ocupació, deixa en obert tot un seguit de  feines de “prevenció”»[xix]. No es pot, per descomptat, confondre la situació de l’època amb la d’avui dia, però queda clar que hi ha importants similituds.

Foto: Wikimedia Commons – Marianna

Aquests elements de continuïtat de les pràctiques policials de l’època colonial, avui dia s’expliquen per la continuïtat de les estructures institucionals que no van qüestionar-se durant la independència. També s’explica per la continuïtat del personal. Efectivament, la fi de la guerra d’Algèria també va significar el retorn a França de la policia algeriana i dels CRS d’Algèria. Encara més, milers d’agents van ser assignats a les colònies per un temps indefinit durant la guerra. També cal destacar que a partir de la dècada dels anys 50 la institució policial va ser un lloc on van incrementar-se les contractacions relacionades amb les jubilacions. Molts dels que van demanar retornar d’Algèria van convertir-se en policies. Finalment, els agents que mai van arribar a posar un peu a Algèria van enfrontar-se a la guerra que, sovint oblidem, també va donar-se a França «En aquell moment», —explica la sociòloga Françoise de Barros— «una part important dels nous guardians de la pau de París, en un clar augment, van ser susceptibles de tenir una experiència no tant d’Algèria com de la guerra d’independència i de la seva violència extrema[xx]». La llarga durada professional de Papon indica una continuïtat idèntica en la jerarquia. La continuïtat de les pràctiques té una base material, estructural i cultural que alimenta al conjunt de les institucions, en certa manera diferenciada segons les regions, però d’una determina manera en les grans aglomeracions. La «cultura» professional, la relació amb determinada població, els hàbits, la concepció d’un ofici i dels objectius de la professió, els continguts de la formació, etc. no poden no haver estat influenciats per aquesta «memòria acumulada», explica la sociòloga i antropòloga Didier Fassin, per la inscripció «de la història […] als intersticis de la vida quotidiana, en els discursos i en les accions, en les representacions i en les pràctiques[xxi].

Controlar a les «classes perilloses»

Una herència no pot durar gaire temps només sota l’efecte de la reproducció institucional sistèmica. També cal el vincle amb el context polític global el que explica que una herència perduri o disminueixi, es reprodueixi o muti, s’inscrigui en el temps o disminueixi amb el pas d’aquest. L’herència racista fundada durant la colonització, exacerbada durant la guerra d’Algèria i concretada per una socialització guerrera dels agents, s’insereix en les polítiques de seguretat contemporànies que dirigeixen els barris populars. Aquells que van ser històricament identificables amb el sorgiment del temes de la «inseguretat» dins del debat polític electoral a partir de mitjans de la dècada dels anys 70, és a dir, en el moment on la demanda d’igualtat dels hereus francesos de la immigració postcolonial emergeix. Fins aleshores invisibles i invisibilitzats com els seus pares, aquella nova generació va revoltar-se contra les discriminacions racistes que descobreixen en acabar la seva infantesa, sota els diferents mercats de béns rars (habitatge, treball, formació, etc.) A través de l’art, contestacions pacífiques (que culminaran en la marxa per la igualtat de 1983), però també en la revolta social (individual, mitjançant actituds i comportaments reivindicatius per reclamar a les institucions, grups en forma de «rodeos» de la dècada dels anys 80, o col·lectius sota la forma de revoltes en els barris amb el punt àlgid en la revolta del novembre de 2005) aquests francesos exigien un tracte igualitari.

Impulsada per les opcions de seguretat de diferents governs durant dècades, l’extrema dreta ha desenvolupat una estratègia autònoma d’arrelament dins de la policia

Les eleccions econòmiques neoliberals iniciades a partir de 1983 tanquen la porta a tota resposta política estructural davant d’aquestes desigualtats i discriminacions massives. El cicle de polítiques de seguretat en direcció als barris populars es desenvolupen per la dreta, però igualment, una part no menyspreable de «l’esquerra» considera que ja no fa falta parlar més de «causes socials» i que hem de parar «de dona als delinqüents excuses absolutòries per causa de la pobresa o a la immigració» en paraules de Chevènement[xxii]. Per tant, queda només una sola orientació possible resumida en el títol del llibre coordinat per Laurent Mucchielli al 2008: «El frenesí de la seguretat: el retorn de l’ordre i el nou control social[xxiii]». La lògica discursiva i la pràctica dominant es tradueixen sota la forma de cinc tendències que aquest autor anomena: dramatització, criminalització, deshumanització, disciplinament i desocialització. Pel que fa a les missions policials en els barris populars, el model assumit és cada cop més el de la «guerra interna». La sociòloga Mathieu Rigouste resumeix com ràpidament aquesta lògica de guerra iniciada als anys 90:

«La repressió de les revoltes de l’agost de 2005 va determinar de la mateixa manera la intensificació i la diversificació dels mecanismes iniciats i experimentats des de feia una dècada. Els barris populars segregats van ser utilitzats com a territori d’experimentació per a la importació de la guerra urbana i dels controls de les masses per mantenir l’ordre, ja des dels disturbis de Villeurbanne a inicis dels anys 90. El seu tractament mediàtic-polític hauria fet possible legitimar i emular un procés de fusió de tècniques policials i militars dins de les quadrícules dels territoris d’excepció. Aquesta dinàmica ja formava part de la redefinició i la redistribució del gendarmes —estructura amb estatus militar— i una superposició de xarxes de seguretat i defensa de les zones grises.[xxiv]»

Foto: Flickr – Luke McKernan

L’antic model de sobrevigilància de determinada població ja duia a un control per perfil racial repetitiu i a la violència policial que combina un model de «conquesta territorial» comporta lògicament a un augment d’aquestes mateixes violències. Perquè aquest desig de controlar a una població i als territoris on habita suposava nous objectius per als agents de l’ordre. La resta se’n deriva: la creació de noves unitats especialitzades (Brigades Regionals d’Investigació i Coordinació —BREC, Brigades criminals— BAC), multiplicació de les identificacions, sobrearmament, militarització de l’armament policial, operacions llampec i banalització dels registres generals i personals, etc. Es pot entendre millor com l’herència policial de l’època colonial ha pogut perdurar després de tant temps.

La infiltració de l’extrema dreta

La centralitat de la inseguretat no pot resumir-se en l’actuació de l’extrema-dreta, però aquesta va ocupar una part no menyspreable en la seva instauració. Impulsada per les opcions de seguretat de diferents governs durant dècades, l’extrema dreta ha desenvolupat una estratègia autònoma d’arrelament dins de la policia, que, segons el nostre parer, ha esdevingut un tercer factor del caràcter sistemàtic de la violència policial que s’afegeix als dos anteriorment anomenats. El creixent impacte ideològic i organitzatius d’aquesta institució policial es pot identificar en l’evolució dels vots de les eleccions polítiques, en els escrutinis sindicals i altres expressions públiques inquietants. Una investigació de Cevipof de 2016 precisa que el 51,5% de la policia i els militars declaren haver votat al Front Nacional a les eleccions regionals del 2015 (contra un 30% de les eleccions presidencials de 2012)[xxv]

Situar la lluita contra la violència policial com a prioritat en l’agenda militant i política és un segon pas tanmateix urgent

Pel que fa al pes sindical només la Fédération Professionelle Indépendante de la Police (FPIP) tradicionalment es classifica  com a extrema dreta, tenint en compte els seus resultats electorals (1,2% a les eleccions laborals de 2018), semblaria que té una feble influència sindical. Aquesta conclusió subestimaria la real influència de l’extrema dreta: «l’índex de sindicalització és molt elevat en el si de la policia i sabem que els sindicats juguen un important rol en les promocions […] nombrosos policies obertament d’extrema dreta es sindiquen en el si d’un sindicat majoritari més que en sindicats minoritaris d’extrema dreta» explica un article de Quartier Libres dedicada à la «radicalització policial[xxvi]». Els sindicats Alliance i Synergie-Officiers, habitualment classificats com a dreta, recullen les veus dels agents d’extrema dreta, com ho demostren les seves declaracions públiques i les posicions que adopten[xxvii].

Però són altres factors, menys quantificables els que permeten mesurar la infiltració de l’extrema dreta dins de la policia. Primer, és la pràctica de reunions públiques com la de maig de 2016 on Marion Maréchal Le Pen i Gilbert Collard van prendre la paraula, després de les manifestacions «salvatges» al carrer, com les de l’octubre de 2016 on els policies van desfilar encaputxats i armats. Finalment, les manifestacions dels Gilets Jaunes i aquelles contra la reforma de les pensions s’han vist multiplicats els símbols de l’extrema dreta sobre els uniformes (escuts, insignes, adhesius, etc.) «Els nazis dins la policia» que va titular el periodista Aziz Zemouri recordant que «en diverses ocasions, els funcionaris policials han assenyalat als seus superiors que companys duien insignes d’afecció al nazisme. En va[xxviii]». Aquestes noves pràctiques són minoritàries però remarquen l’existència d’una extrema dreta policial que es percep prou sòlida com per atrevir-se a ser políticament visibles.

Foto: Flickr – Jean-François Gournet

L’herència colonial, opcions polítiques de seguretat com a úniques respostes a l’exigència d’igualtat dels hàbitats dels barris obrers, estratègies de controls de les «classes perilloses» i dels territoris on habiten sobre un model de «guerra interior», impunitat policial, discurs polític i mediàtic d’estigmatització dels barris populars, infiltracions de l’extrema dreta, etc. tots aquests ingredients amb el pas del temps s’han acabat acumulant i interactuant per reforçar-se els uns amb els altres, és a dir, per fer el sistema. Camélia Jordana no ha fet més que posar paraules a una realitat: la violència policial és lògica i previsible; és el resultat d’un sistema construït històricament i políticament. Fer visible aquesta realitat és el primer pas per poder acabar amb ella. Situar la lluita contra la violència policial com a prioritat en l’agenda militant i política és un segon pas tanmateix urgent. No es tracta d’una qüestió secundària sinó d’una condició essencial per què la «convergència» que molts desitgen que deixi de ser un discurs abstracte i no creïble.

Article originalment publicat al blog de Said Bouamama

Traducció de Laia Jubany


Notes

[i] Louis-Valentin Lopez, Violences policières: voici ce qu’a dit exactement Camélia Jordana, https://www.franceinter.fr/societe/violences-policieres-voici-ce-qu-a-dit-exactement-camelia-jordana, consulté le 26 mai 2020 à 9 h 00.
[ii] Marwan Mohammed et Laurent Mucchielli, La police dans les quartiers populaires : un vrai problème!, Mouvements, N° 44, mars – avril 2006, p. 58.
[iii] Michel Kokoreff, Pierre Barron, Odile Steinauer, Enquête sur les violences urbaines. Comprendre les émeutes de novembre 2005. L’exemple de Saint-Denis, Rapport Final, novembre 2006, p. 12.
[iv] Amnesty International, France : Pour une véritable justice. Mettre fin à l’impunité de fait des agents de la force publique dans des cas de coups de feu, de morts en garde à vue, de torture et autres mauvais traitements, Londres, 6 avril 2005.
[v] Ivan du Roy et Ludo Simbille, 676 morts en 43 ans, https://bastamag.net/webdocs/police/, consulté le 26 mai 2020 à 11 h00.
[vi] Action des chrétiens pour l’abolition de la torture, L’ordre et la force. Enquête sur l’usage de la force par les représentants de la loi en France, Rapport d’enquête, 2015, p.
[vii] Didier Lapeyronnie, Ghetto urbain. Ségrégation, violence, pauvreté en France aujourd’hui, Paris, Robert Laffont, Paris, 2008, p. 262.
[viii] Elaborat inicialment per la sociologa Dominique Memmi per reflexar les relacions de dominació al si de l’espai domèstic (ajudes a domicili, domestiques, relacions en el si d’una parella, etc.), el concepte de «dominació de proximitat» és ràpidament ampliat per eludir a altres relacions socials característiques de les relacions jeràrquiques.  Cf: Dominique Memmi, Mai 68 ou la crise de la domination rapprochée, in Dominique Damamme, Boris Gobille, Frédérique Matonti, Bernard Pudal (dir.), Mai-juin 68, Éditions de l’Atelier, Paris, 2008.
[ix] Amnesty International, France: Pour une véritable justice. Mettre fin à l’impunité de fait des agents de la force publique dans des cas de coups de feu, de morts en garde à vue, de torture et autres mauvais traitements, Londres, 6 avril 2005.
[x] Ivan du Roy et Ludo Simbille, 676 morts en 43 ans, https://bastamag.net/webdocs/police/, consultat el 26 maig de 2020 a les 11 h00.
[xi] Action des chrétiens pour l’abolition de la torture, L’ordre et la force. Enquête sur l’usage de la force par les représentants de la loi en France, Rapport d’enquête, 2015, p. 16.
[xii] Didier Lapeyronnie, Ghetto urbain. Ségrégation, violence, pauvreté en France aujourd’hui, Paris, Robert Laffont, Paris, 2008, p. 262.
[xiii] Human Rights Watch, La base de l’humiliation. Les contrôles d’identité abusifs en France, janvier 2012.
[xiv] Alex Albert, Tutoyer son chef. Entre rapports sociaux et logiques managériales, Sociologie du travail, volume 61, n° 1, janvier-mars 2019, p. 3.
[xv] Decisió MDS-2010-34 del 4 de gener de 2012 relatiu a les circumstàncies d’una verbalització per part dels funcionaris de les xarxes ferroviàries, consultabl a la web del síndig de greuges.
[xvi] Cf el meu article: Quartiers Populaires et institution policière : une humiliation raciste et sexiste_atmosphérique,
[xvii] Défenseur des droits, Relations police/population : le cas des contrôle d’identité, Paris, 2016, p. 17.
[xviii]       Human Rights Watch, La base de l’humiliation. Les contrôles d’identité abusifs en France, janvier 2012.
[xix] Jean-Marc Berlière, Policiers et pouvoir politique en période de crise : L’exemple de la Guerre d’Algérie (1958-1962), in Jean-Marc Berlière (dir.), Métiers de police: être policier en Europe, XVIII-XXe siècle, Presses Universitaires de Rennes, 2008, p. 534.
[xx] Françoise de Barros, La police et les Algériens : continuités coloniales et poids de la guerre d’indépendance, https://www.metropolitiques.eu/La-police-et-les-Algeriens.html, consulté le 28 mai 2020 à 8 h 20.
[xxi]Didier Fassin, Quand les corps se souviennent: expériences et politiques du sida en Afrique du Sud, La Découverte, Paris, 2006, p. 332.
[xxii] Jean-Pierre Chevènement, Discours de Vincennes du 9 septembre 2001, brochure du Comité de soutien « Chevènement 2002 ».
[xxiii]       Laurent Mucchielli (dir.), La frénésie sécuritaire: Retour à l’ordre et nouveau contrôle social, La Découverte, Paris, 2008.
[xxiv]       Mathieu Rigouste, L’ennemi intérieur, de la guerre coloniale au contrôle sécuritaire, Cultures et Conflits, n° 67, automne 2007, p. 169.
[xxv] Luc Rouban,  Les fonctionnaires et le Front national, L’enquête électorale française : comprendre 2017, note n° 3, CEVIPOF, Paris,  Décembre 2015, p. 3.
[xxvi]       Radicalisation policière : le poids de l’extrême-droite dans les forces de l’ordre, Quartiers Libres, 26 juin 2017.
[xxvii]      Voir sur cet aspect les exemples donnés par le magazine Bastamag, Les syndicats de police, combien de division,  https://www.bastamag.net/policiers-marce-de-la-colere-suicides-heures-supplementaires-maintien-de-l-ordre-CRS-BAC-violences-repression-blesses-LBD, consulté le 28 mai 2020 à 15 h.
[xxviii]    Aziz Zemouri, Des nazis dans la police, Le Point DU 28 novembre 2014.
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Sociòleg francès d'origen algerià. Membre del Partit dels Indígenes de la República

Comentaris

La fàbrica política de la violència policial

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.