La democràcia inconclusa: crisi dels governs progressistes

La reflexió i l'experiència recent entorn la relació entre les esferes política i econòmica en el capitalisme, ens porta a concebre com la democràcia en sí mateixa requereix una intervenció política decidida per les forces revolucionàries.

La democràcia inconclusa: crisi dels governs progressistes

La democràcia inconclusa: crisi dels governs progressistes

.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La reflexió i l'experiència recent entorn la relació entre les esferes política i econòmica en el capitalisme, ens porta a concebre com la democràcia en sí mateixa requereix una intervenció política decidida per les forces revolucionàries.
.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Des d’ací vull assenyalar alguns elements per a la discussió necessària al si de l’esquerra mundial, utilitzant les experiències històriques recents de construcció d’alternatives al capitalisme com a base per a plantejar problemes, límits i revisions crítiques des de l’aposta a l’avenç en la construcció d’aquestes pràctiques.

A l’article anterior suggeria un parell d’hipòtesis sobre la lluita de classes i la construcció revolucionària en el context de les democràcies representatives. En acord amb això voldria aprofundir en la qüestió de la transformació de la democràcia en els contextos de les revolucions que prenen el poder per la via electoral, de manera que també serveixi com una aportació en el balanç dels governs progressistes d’Amèrica Llatina, qüestió que no es restringeix a un problema regional sinó que té a veure amb la lluita anticapitalista a escala global.

Crítiques a la democràcia liberal representativa

Després del desmantellament del bloc soviètic, no només el capitalisme alçava triomfant els punys al quadrilàter, també la democràcia representativa celebrava la seva instal·lació “universal” com el millor sistema polític possible. Aquesta relació no és casual i, com assenyalaré més endavant, la intricació de la política i l’economia no ha de subestimar-se mai.

(…) De Sousa parteix de l’autonomia relativa entre el camp de la política i de l’economia, suggerint que el que ha succeït és que els poders econòmics s’han apropiat de les democràcies representatives i que el capitalisme ha derrotat la democràcia representativa. tweet

En els dos casos, neoliberalisme i democràcia representativa, aquesta instal·lació triomfal a l’etapa final de la fi de la història vingué acompanyada per diversos conflictes que, amb èmfasi especial al sud global, mobilitzaren lluites contra les seves accions. Amb tot, a primera vista sembla que, producte de la pròpia emergència de la circumstància material, l’enfrontament al carrer contra l’aplicació agressiva del neoliberalisme no suposà necessàriament una crítica radical a la forma del camp polític que sostenia i sosté l’organització del poder per al seu desenvolupament. Tanmateix, la pràctica i la discussió teòrica no van deixar completament de banda aquest problema. Anteriorment, al si de l’esquerra marxista la presa del poder suposava la supressió total de la democràcia burgesa en la mesura que aquesta només era un reflex superestructural de la producció capitalista, i era substituïda inicialment per l’organització directa de les i dels treballadors, encara que, més tard, per l’enfortiment d’una estructura estatal vertical. A grans trets, la identificació entre democràcia i capitalisme es resolia apel·lant a la dictadura del proletariat, encara que el contingut d’aquesta no estigués resolt.

Atesos els fins d’aquest article, només poden apuntar-se els temes més en to de provocació que des d’una fonamentació extensa, de manera que cal saltar fins a la crítica desenvolupada intensament a partir de la dècada dels 90. Per a això empraré Boaventura de Sousa Santos com a l’interlocutor principal, no només perquè és vasta la importància de la democràcia en el seu treball, sinó perquè funciona perfectament per a il·lustrar les possibilitats de la discussió a partir de les limitacions internes en el seu plantejament.

D’entrada, a l’entrevista «Polititzar la política i democratitzar la democràcia», publicada a La difícil democracia, De Sousa parteix de l’autonomia relativa entre el camp de la política i de l’economia, suggerint que el que ha succeït és que els poders econòmics s’han apropiat de les democràcies representatives i que el capitalisme ha derrotat la democràcia representativa. De manera que no existeix una relació intrínseca entre la forma d’allò polític i la producció econòmica. Això serà clau més endavant per a la crítica de la crítica que es fa al sistema representatiu. El que hi ha hagut és una tensió històrica entre el principi de la igualtat (expressat en la democràcia) i el de la llibertat (expressat en el capitalisme). La democràcia seria el sistema polític en el qual el poder dels ciutadans es concentra en la seva capacitat per a elegir representants. Amb el temps, es produeix una escissió cada cop més gran en la relació entre representats i representants a través de l’establiment de mediacions com ara els partits polítics i les instàncies que fan possible l’exercici de la representació. En això coincideix el sociòleg portuguès amb el filòsof Enrique Dussel, el qual planteja el fetitxisme del poder com a un dels problemes de la representació.

Flickr – Rick

En general, Boaventura de Sousa Santos gira contínuament sobre la idea (secundada també per Dussel) que la democràcia representativa és insuficient, amb la qual cosa és necessària però perfectible. Per tal que això succeeixi s’ha d’ampliar la democràcia complementant-se amb mecanismes com ara la reforma del sistema electoral per a obligar els representants a retre comptes, el final del finançament privat de partits i campanyes electorals, regular els mitjans de comunicació, la democratització dels partits i la revocació del mandat. Aleshores, a això s’hi afegiria la incorporació d’altres formes de democràcia, les quals entrarien a formar part del sistema polític sense substituir la democràcia representativa. Es tractaria de la implementació de mecanisme de participació com ara les assemblees comunitàries, els pressupostos participatius, els referèndums, les consultes i el control ciutadà de l’execució de polítiques públiques.

Tant en la crítica i en la proposta teòrica recent, com en la pràctica dels governs progressistes, s’ha optat per la via de la construcció d’una alternativa política que pugui expressar-se electoralment fins a aconseguir el poder polític de l’Estat, per a avançar, des d’allà, en la seva transformació. Una de les esferes principals d’aquesta transformació és el sistema formal, la democràcia mateixa. En el balanç històric dels processos llatinoamericans se sol ubicar més a l’esquerra aquells que han dut a terme una transformació més profunda en l’esfera estatal; és aquí on Bolívia (que reconeix no només la democràcia representativa, sinó que inclou la participativa i la comunitària) i Veneçuela (que es planteja des de 1999 la democràcia participativa i protagònica) apareixen com a projectes d’avantguarda. En ambdós casos, com en tants d’altres, s’ha partit del supòsit, desenvolupat abans, que la democràcia representativa no és un problema en si mateixa, sinó que té limitacions i per tant s’ha de complementar amb altres elements.

Revolucionar la democràcia per a revolucionar-ho tot

Ni el camp de la política, ni la seva dimensió aparentment formal (la democràcia), estan aïllats del camp econòmic i la producció. Amb això no vull dir que Boaventura de Sousa o Enrique Dussel ho vegin així, sinó que és fonamental de reprendre la relació de doble determinació entre l’organització del poder i l’organització de la producció. Una lectura cardinal de Karl Marx a través de la connexió entre els Grundrisse i El Capital planteja la importància de veure en la distribució un moment previ a la producció que llavors es veu determinat per aquesta i que crea certa circularitat complementària amb altres moments, com ara l’intercanvi i el consum. Ara, en què pensem quan diem distribució? Es tracta de l’organització del poder per a una determinada forma de producció. Però no parlem d’un moviment lineal o mecànic. A través de la política s’organitzen totes les mediacions institucionals i relacions que fan possible la producció, mentre que aquells que actuen en el camp de la política es mobilitzen des de determinats interessos de classe desenvolupats en la producció mateixa. El que és important en aquest moment és d’entendre que la democràcia representativa no és un camp aïllat en tensió amb el desenvolupament econòmic capitalista, sinó la forma d’organització del poder que permet la producció i reproducció del capital en el capitalisme. És clar que la burgesia està disposada a sacrificar aquesta organització si en algun moment representa un obstacle, d’aquí les derives feixistes del segle XX i les noves amenaces en el XXI.

Flickr – Tea Meister

Quan Itsván Mészáros es planteja el metabolisme social del capital entén que l’Estat (allò polític) com a espai d’organització del poder està determinat i determina la producció mateixa del capital, i que una transformació real del capitalisme suposa avançar en la construcció de noves relacions de poder no només en l’àmbit econòmic, sinó en la totalitat del social. Aquí és on s’entén que aquesta altra forma d’organització del poder, contingut real de la democràcia, no pot ser un complement de la forma d’organitzar el poder que ha permès la producció i reproducció del capitalisme fins ara; la democràcia participativa, protagònica o comunitària no pot ser un pedaç per a resoldre les limitacions de la democràcia representativa, sinó que ha de ser una nova pràctica que transformi la totalitat d’allò polític i que, en conseqüència, permeti de transformar la totalitat de la producció.

Crisi dels projectes revolucionaris

Avui dia, els projectes revolucionaris que han optat per la via democràtica es troben en un moment de crisi profunda. En tots, hagin avançat més o menys, la institucionalitat de la democràcia representativa ha romàs l’eix central que estructura l’Estat i alhora el mecanisme que permet la continuïtat al poder. Els problemes de la democràcia liberal assenyalats als 90 no han estat resolts i s’ha preferit de culpar la gent, dient que l’èxit material de les revolucions l’ha convertida en classe mitjana i que una consciència de classe pervertida els fa votar la dreta. Si un projecte històric que s’ha proposat de realitzar una revolució a llarg termini i avançar cap a una societat postcapitalista depèn completament d’un vot més o un vot menys, no ha succeït cap transformació profunda a l’esfera d’allò polític. La representativitat i el vot han continuat essent el nucli del sistema polític i el contingut de la democràcia.

La democràcia representativa conté una lògica i una dinàmica entrellaçades de tal manera amb el sistema econòmic capitalista i el capital que tard o d’hora s’imposa sobre les noves pràctiques que busquen complementar-la o substituir-la. tweet

Les noves formes de democràcia no han pogut substituir la representació i el cos d’institucions que la componen, més aviat s’han plantejat com a processos que complementaven o que, en qualsevol cas, substituirien la democràcia liberal, però a llarg termini. Aquest llarg termini es fa curt quan la lògica del capital continguda en el sistema polític devora acceleradament tots els processos, sigui per la vida de la recomposició interna (corrupció i reorientació del projecte), la violència (el cop parlamentari / militar), la substitució (derrota en unes eleccions) o el col·lapse (crisi institucional entre poders).

La democràcia representativa conté una lògica i una dinàmica entrellaçades de tal manera amb el sistema econòmic capitalista i el capital que tard o d’hora s’imposa sobre les noves pràctiques que busquen complementar-la o substituir-la. Els elements del sistema dominant, per la seva pròpia intricació amb l’estat de coses existent, són molt més forts que les pràctiques i relacions contrahegemòniques que neixen. Permetre la convivència entre ambdues dimensions condueix a la imposició d’allò vell sobre d’allò nou, i la seva posterior aniquilació.

Wikipedia

El punt de no-retorn

A la llum dels esdeveniments recents i la necessitat de recuperar el potencial revolucionari dels projectes, fer-ne possible la continuïtat i generar inputs per a les noves lluites, és urgent de pensar col·lectivament la qüestió del punt de no-retorn. D’aquí que sorgeixin dues preguntes: És possible atènyer un tal nivell de transformació que no sigui reversible? I què fa falta per a aconseguir-ho? Conscient d’obrir una perspectiva més que no exhaurir-la, crec fonamental de replantejar la qüestió de l’organització del poder i la creació d’instàncies que permetin d’atènyer nivells duradors en la transformació revolucionària. La continuïtat de les institucions pròpies de la democràcia liberal representativa i la seva extensió dins de l’Estat constitueixen el germen per a la reversió total d’allò aconseguit. D’aquí que la construcció col·lectiva d’una democràcia diferent, que no complementi sinó que substitueixi l’existent, és una tasca apressant i no secundària. La creació de noves relacions socials de producció necessita una organització radicalment diferent de les relacions de poder des de les quals s’organitza la producció. La presa del poder de l’Estat per la via electoral suposa una paradoxa: si amb el temps no es transforma la totalitat d’allò polític, tard o d’hora es perd el projecte.

Imatge de portada: Flickr – Ville Miettinen

Traducció: Oriol Valls

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Manuel Azuaje Reverón (1989). Professor universitari. Editor, columnista i crític de cine. Membre de la Red en Defensa de la Humanidad.

Comentaris

La democràcia inconclusa: crisi dels governs progressistes

Registra't per comentar
  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris

El primer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa