El Combahee River Collective (Col·lectiu del Riu Combahee) va ser un grup de feministes negres de Boston fundat el 1973 amb l’objectiu de lluitar contra el racisme dins el moviment feminista i contra el sexisme dins el moviment pels drets civils. La forma com analitzen l’opressió racial, sexual, heterosexual i de classe que pateixen i la manera com articulen el seu pensament i la seva lluita han fet que es consideri un text fonamental pel desenvolupament de la interseccionalitat.

En la seva declaració de 1977 expliquen que parteixen de la seva pròpia experiència material com a dones negres i lesbianes per a construir un coneixement polític encarat a l’acció que pugui comprendre els diferents eixos de desigualtats com a interrelacionats. Denuncien que cap moviment ha considerat mai la seva opressió com a una prioritat i veuen la necessitat d’organitzar-se elles mateixes per a canviar la seva pròpia situació. Per això, s’emmarquen clarament en el moviment de les feministes negres. Es consideren també socialistes i fan una anàlisi marxista de les classes socials, defensant alhora que la revolució socialista haurà de ser feminista i antiracista per garantir el seu alliberament i considerant que només amb la destrucció del capitalisme, l’imperialisme i el patriarcat podran ser lliures.

La seva anàlisi i proposta política es consideren unes de les bases per les teories de la interseccionalitat, ja que posen damunt la taula, de forma pionera, una visió de les desigualtats socials que supera les jerarquies entre diferents eixos i se centra en les seves interrelacions. Actualment, en un moment en què la interseccionalitat s’ha convertit en un concepte àmpliament utilitzat tant en moviments socials com a l’acadèmia i a les institucions, rellegir la declaració del Combahee River Collective és imprescindible per a recordar les arrels del concepte i la seva profunda radicalitat política.

En uns dies de mobilitzacions històriques contra el racisme estructural i sistèmic dels Estats Units, aquest text també és rellevant per a mostrar els precedents polítics d’aquesta lluita. I és també rellevant per adornar-se de la necessitat de situar els contextos on es donen les desigualtats, discriminacions i violències. El racisme no és només estructural als Estats Units sinó que ho és també a Europa amb les seves fronteres, lleis i institucions que consideren unes vides més importants que unes altres. Aquesta declaració, doncs, pot servir també per a posar el focus sobre la forma com es configura el racisme en el nostre context i com es relaciona amb el patriarcat i el capitalisme.

per Maria Rodó

Declaració del Col·lectiu del riu Combahee

Som un col·lectiu de feministes Negres que vam començar a reunir-nos el 1974[1]. Des de llavors hem estat ocupades en el procés de definir i aclarir la nostra política, i al mateix temps hem fet un treball polític intern al nostre grup i en coalició amb altres organitzacions i moviments progressistes. En aquest moment, la declaració més genèrica que podem fer sobre la nostra política és que ens comprometem activament amb la lluita contra tota opressió racista, sexual, heterosexual i de classe, i considerem que la nostra tasca fonamental és el desenvolupament d’una anàlisi i una pràctica integrades, basades en el fet que els principals sistemes d’opressió estan interrelacionats. La síntesi d’aquestes opressions crea les condicions de les nostres vides. Com a dones Negres, considerem el feminisme Negre com el moviment polític més lògic per lluitar contra les nombroses opressions simultànies a les què ens enfrontem totes les dones de color.

Tractarem quatre temes principals: (1) l’origen del feminisme Negre contemporani; (2) els nostres principis, o sigui l’àmbit específic de la nostra política; (3) els problemes en l’organització de les feministes Negres, amb una breu història del nostre col·lectiu; i (5) les qüestions i els projectes del feminisme Negre.

L’origen del feminisme Negre contemporani

Abans de parlar del desenvolupament recent del feminisme Negre, volem remarcar que tenim els nostres orígens en la realitat històrica de la lluita contínua per la supervivència i l’alliberament de les dones Afro-Americanes. La relació extremadament negativa de les dones Negres amb el sistema polític nord-americà (un sistema de poder blanc masculí) sempre ha estat determinat per la nostra pertinença a dues castes oprimides, la racial i la sexual. Com ressalta Angela Davis a Reflections on the Black Woman’s Role in the Community of Slaves (en català «Reflexions sobre el rol de la dona negra en la comunitat d’esclaus», NdT), les dones negres sempre han encarnat, ni que fos simplement per la seva aparença física, una posició adversària al domini blanc masculí, i s’han resistit activament als atacs contra elles i les seves comunitats, de maneres tant explícites com subtils. Sempre han existit dones Negres activistes —algunes conegudes, com ara Sojourner Truth, Harriet Tubman, Frances E. W. Harper, Ida B. Wells Barnett, o Mary Church Terrell, i d’altres, milers i milers, desconegudes— que tenien una consciència compartida del fet que la seva identitat sexual sumada a la seva identitat racial feien úniques tant la seva vida en general com l’enfocament de les seves lluites polítiques. El feminisme Negre contemporani és el resultat d’innumerables generacions de sacrifici personal, militància i treball per part de les nostres mares i germanes.

La presència de les feministes Negres ha evolucionat de forma més evident amb la segona ona del moviment de les dones nord-americanes, que va començar cap a finals dels anys seixanta. Les dones Negres, del Tercer Món, i les dones treballadores hem estat involucrades en el moviment feminista des del principi, però tant les forces reaccionàries externes com el racisme i l’elitisme dins del mateix moviment han ocultat la nostra participació. El 1973 les feministes Negres, concentrades principalment a Nova York, van sentir la necessitat de formar un grup independent de feministes Negres. Aquest grup es va convertir en la National Black Feminist Organization (NBFO, en català Organització Nacional de Feministes Negres).

La política del feminisme Negre també té una relació evident amb els moviments per l’alliberament Negre, sobretot els dels anys seixanta i setanta. Moltes de nosaltres vam participar en aquells moviments (drets civils, nacionalisme Negre, Black Panthers), i la vida de totes nosaltres va ser molt afectada i canviada per les ideologies, els objectius i els mètodes que aquests moviments van fer servir per atènyer els seus objectius. Van ser la nostra experiència i desil·lusió dins d’aquests moviments d’alliberament, a més de l’experiència a la perifèria de l’esquerra blanca masculina, que van portar a la necessitat de desenvolupar una política que fos antiracista, a diferència de la de les dones blanques, i antisexista, diversament de les dels homes Negres i blancs.

El Feminisme Negre també té un innegable origen personal: el despertar polític que ve d’experiències de vida individuals, aparentment personals. Les feministes Negres i moltes altres dones Negres que no es defineixen feministes, hem viscut totes l’opressió sexista com a un factor constant de la nostra vida quotidiana. Des de la infància ens vam adonar que érem diferents dels nois i que també ens tractaven de forma distinta. Per exemple, ens deien de no fer soroll per fer de nosaltres unes «senyoretes» i al mateix temps per fer-nos semblar menys molestes per a la gent blanca. Creixent, vam prendre consciència de l’amenaça de l’abús físic i sexual per part dels homes. Tot i això, no teníem eines per conceptualitzar allò que a nosaltres ens semblava tan evident, allò que sabíem que passava en la realitat.

Les feministes Negres parlem sovint de la nostra sensació de bogeria abans de prendre consciència dels conceptes de política sexual, domini patriarcal, i sobretot, feminisme; o sigui de l’anàlisi i la pràctica política que les dones fem servir per lluitar contra la nostra opressió. El fet que les polítiques racials i el racisme mateix impregnin les nostres vides no ens deixava, i encara no deixa a la majoria de dones Negres, mirar amb més profunditat dins de les nostres pròpies experiències; i a partir d’aquesta consciència compartida i creixent, construir una política que canviï les nostres vides i acabi inevitablement amb la nostra opressió. El nostre desenvolupament també ha d’anar lligat amb la posició econòmica i política de les persones Negres. La generació de joves Negres que va néixer després de la segona guerra mundial va ser la primera que va poder aprofitar mínimament d’algunes opcions educatives i laborals de les quals abans estàvem totalment excloses. Tot i que econòmicament encara representem l’últim esglaó de l’economia capitalista nord-americana, algunes de nosaltres han pogut obtenir certes eines com a conseqüència d’una inclusió purament simbòlica en l’educació i en el món laboral; eines que potencialment ens permeten lluitar de forma més efectiva contra la nostra opressió.

Inicialment, ens va ajuntar una doble posició antiracista i antisexista, i a mesura que ens anàvem desenvolupant políticament, ens hem dirigit cap a l’heterosexisme i l’opressió econòmica sota el capitalisme.

Els nostres principis

En primer lloc, la nostra política va néixer de la convicció compartida que les dones Negres som inherentment valuoses, i que el nostre alliberament és imprescindible no com a part de l’alliberament d’algú altre, sinó per la nostra necessitat com a persones autònomes. Encara que això pugui semblar obvi i simplista, és evident que cap altre moviment aparentment progressista no ha considerat mai la nostra opressió com a una prioritat, o treballat seriosament per acabar amb ella. Sense arribar a catalogar el tractament cruel i sovint homicida que rebem, la llista d’estereotips pejoratius atribuïts a les dones Negres, com ara la mammy (dona negra que cuida als nens d’una família blanca), la matriarca, la Sapphire (dona negra agressiva), la puta, o la bulldagger (dona negra lesbiana considerada molt masculina) és suficient per indicar el poc valor que sempre s’ha atribuït a les nostres vides en quatre segles d’esclavatge a l’hemisferi occidental. Ens adonem que les úniques persones que tenen un interès suficient com per treballar constantment pel nostre alliberament som nosaltres mateixes. La nostra política evoluciona a partir d’un amor saludable per nosaltres mateixes, les nostres germanes i la comunitat que ens permet continuar la nostra lluita i la nostra feina.

Aquest enfoc en la nostra opressió es materialitza en el concepte de política d’identitat. Considerem que la política més profunda i potencialment més radical ve directament de la nostra pròpia identitat, i no de treballar per posar fi a l’opressió d’algú altre. En el cas de les dones Negres aquest concepte és especialment repugnant, perillós, amenaçador, i per tant revolucionari, perquè observant tots els moviment polítics que ens han precedit és evident que qualsevol persona és més digna d’alliberament que nosaltres. Rebutgem els pedestals, l’estatus de reina, i caminar deu passos darrere dels altres. Que ens reconeguin com a humanes, simplement humanes, és suficient.

Pensem que la política sexual sota el patriarcat és tan generalitzada en les vides de les dones Negres com les polítiques de classe i raça. A més a més, a vegades ens és difícil separar raça, classe i opressió sexual, perquè les solem viure simultàniament. Sabem que existeix una opressió racial-sexual que no és ni exclusivament racial ni exclusivament sexual, com és el cas de la violació de dones Negres per part d’homes blancs com a arma de repressió política.

Tot i ser feministes i Lesbianes, som solidàries amb els homes Negres progressistes i no defensem la fragmentació que demanen les dones blanques separatistes. La nostra condició de persones Negres requereix que ens solidaritzem al voltant de la raça, cosa que evidentment les dones blanques no necessiten fer amb els homes blancs, a no ser que es tracti d’una solidaritat negativa com a opressors racials. Lluitem juntes amb els homes Negres contra el racisme, i al mateix temps també lluitem contra el seu sexisme.

Sabem que l’alliberament de tots els pobles oprimits requereix la destrucció dels sistemes politico-econòmics del capitalisme i l’imperialisme, a més del patriarcat. Som socialistes perquè creiem que el treball hauria de ser organitzat pel benefici col·lectiu de les persones que treballen i creen els productes, i no pel benefici dels empresaris. Els recursos materials han de ser distribuïts equitablement entre les persones que creen aquests recursos. Tot i això, una revolució socialista que no sigui també feminista i antiracista no podrà garantir el nostre alliberament. Hem arribat a la necessitat de desenvolupar una comprensió de les relacions de classe tenint en compte la posició específica de les dones Negres, que a la feina som generalment marginals, encara que en aquest moment algunes de nosaltres estiguem considerades temporalment com a una presència simbòlica positiva tant entre els treballadors qualificats com entre els obrers. Hem d’articular la condició de classe real de persones que no són simplement treballadores sense raça o sense sexe, sinó individus pels quals l’opressió racial i sexual son determinants significatius de la seva vida econòmica i laboral. Tot i que estem essencialment d’acord amb la teoria de Marx i la seva aplicació a les relacions econòmiques específiques que va analitzar, sabem que la seva anàlisi ha d’anar més enllà perquè puguem comprendre la nostra situació econòmica específica de dones Negres.

Considerem que ja hem fet una aportació política amb l’expansió del principi feminista segons el qual allò que és personal és polític. Per exemple, en les sessions que fem per prendre consciència de la nostra situació, hem anat molt més enllà de les revelacions de les dones blanques perquè ens enfrontem a les implicacions de raça i classe a més del sexe. Fins i tot el nostre estil característic de dones Negres quan parlem del que vivim en el nostre llenguatge Negre té un significat tant cultural com polític. Per necessitat, hem invertit moltes energies per enfonsar-nos en l’aspecte cultural i experiencial de la nostra opressió, perquè no s’havia analitzat mai cap d’aquestes qüestions. Ningú ha examinat mai les diferents capes de la vida de les dones Negres. Un exemple d’aquest tipus de revelació/conceptualització va sorgir en una reunió mentre parlàvem de les maneres en què les nostres primeres inquietuds intel·lectuals van ser atacades per les persones del nostre entorn, sobretot pels homes Negres. Vam descobrir que totes nosaltres havíem estat considerades «lletges» per ser «llestes», o sigui, «llestes-lletges». Aquesta definició demostra la manera en què la majoria de nosaltres hem hagut de desenvolupar-nos intel·lectualment, a cost de la nostra vida «social». Tant en la comunitat Negra com en la blanca, les sancions contra les pensadores Negres son, en comparació, molt pitjors que les que existeixen contra les dones blanques, especialment les que són de classe mitjana-alta i amb un bon nivell educatiu.

Com ja hem dit, rebutgem la posició del separatisme Lesbià perquè per nosaltres no és una forma viable d’anàlisis o estratègia política. Exclou massa problemes i massa gent, sobretot els homes, les dones i els infants Negres. Critiquem i detestem amb força la forma en què els homes sempre han estat socialitzats en aquesta societat: allò que suporten, la seva forma d’actuar, i la seva forma d’oprimir. Però no compartim la fal·làcia segons la qual és la seva condició de ser homes —o sigui, la seva condició biològica de mascles— que els fa com són. Com a dones Negres, considerem qualsevol tipus de determinisme biològic com a una base especialment perillosa i reaccionària per construir qualsevol política. A més, qüestionem el fet que el separatisme Lesbià sigui una anàlisi i una política adequada i progressista, fins i tot per les que el practiquen, ja que nega completament qualsevol força d’opressió de les dones que no sigui sexual, negant les implicacions de classe i raça.

Problemes en l’organització de les Feministes Negres

En els anys que hem passat juntes com a col·lectiu feminista Negre hem viscut èxits i fracassos, felicitat i dolor, victòries i derrotes. Ens hem trobat que és molt complicat organitzar-nos arran de les qüestions del feminisme Negre; en alguns contextos, és difícil fins i tot presentar-nos com a feministes Negres. Hem intentat pensar en els motius d’aquestes dificultats, sobretot perquè mentrestant el moviment de les dones blanques continua sent fort i creixent en moltes direccions diferents. En aquesta secció parlarem d’algunes de les raons generals dels nostres problemes d’organització, i també de les fases específiques de l’organització del nostre col·lectiu.

La dificultat més important de la nostra tasca política és que no estem intentant lluitar contra l’opressió només en un front o dos, sinó ens enfrontem a tot un ventall d’opressions. No tenim privilegis racials, sexuals, heterosexuals, o de classe sobre els què recolzar-nos, i tampoc tenim el mínim accés a cap dels recursos o poders que tenen els grups que gaudeixen d’algú d’aquests privilegis.

No podem oblidar mai l’impacte psicològic que comporta ser una dona Negra, ni les dificultats que això crea en el camí cap a la consciència i l’acció política. En aquesta societat hi ha molt poc valor associat a la salut mental de les dones Negres, la qual cosa és racista i sexista. Com va dir una de les nostres primeres companyes del grup, «Totes som persones danyades pel simple fet de ser dones Negres». Tot i que estem desposseïdes psicològicament i en tots els altres nivells, tenim la necessitat de lluitar per canviar la condició de totes les dones Negres. En A Black Feminist’s Search for Sisterhood (en català, «Una feminista negra en busca de sororitat), Michele Wallace arriba a aquesta conclusió:

Existim com a dones Negres i feministes, de moment totes a la deriva, i treballem de forma independent perquè encara no existeix un ambient en aquesta societat que sigui apte per la nostra lluita, ni molt menys —perquè, com que som l’últim esglaó de la societat, hauríem de fer allò que ningú altre ha fet: hauríem de lluitar contra el món[2].

Wallace és pessimista, però també realista en la seva avaluació de la posició de les feministes Negres, sobretot quan menciona el característic aïllament al què ens enfrontem la majoria. No obstant, podríem fer servir la nostra posició a l’últim esglaó de la societat per fer un salt net cap a l’acció revolucionària. Si les dones Negres fóssim lliures, això implicaria que tothom hauria de ser lliure, perquè la nostra llibertat requeriria la destrucció de tots el sistemes d’opressió.

Tot i això, el feminisme és molt amenaçador per la majoria de les persones Negres perquè qüestiona algunes de les suposicions més bàsiques sobre la nostra existència, o sigui que el sexe sigui un determinant en les relacions de poder. En un fulletó dels primers anys setanta, el nacionalisme Negre definia els rols masculins i femenins d’aquesta manera:

Entenem que és i sempre ha estat tradició que l’home sigui el cap de la família. Ell és el líder de la família/nació perquè el seu coneixement del món és més ampli, la seva consciència és més desenvolupada, el seva comprensió és més plena i la seva aplicació d’aquesta informació és més sàvia… En el fons, és lògic que l’home sigui el cap de la família perquè és capaç de defendre i protegir el desenvolupament de la seva família… Les dones no poden fer les mateixes coses que els homes — per natura estan fetes per funcionar d’una altra forma. La igualtat entre homes i dones no pot realitzar-se ni tan sols en un món abstracte. Els homes no són iguals als altres homes ni en les seves habilitats, ni en la seva experiència o comprensió. El valor dels homes i les dones es pot comparar al valor de l’or i l’argent— no són iguals, però els dos tenen un gran valor. Hem d’entendre que els homes i les dones són complementaris perquè no hi ha cap família sense un home i la seva dona. Els dos són essencials al desenvolupament de qualsevol vida[3].

Les condicions materials de la majoria de les dones Negres els impedeixen alterar els seus acords econòmics i sexuals, ja que semblen representar certa estabilitat a la seva vida. Moltes dones Negres entenen perfectament tant el sexisme com el racisme, però no poden arriscar-se a lluitar contra ells a causa de les restriccions quotidianes de les seves vides.

La reacció dels homes Negres al feminisme ha estat notòriament negativa. Evidentment, ells se senten encara més amenaçats que les dones Negres per la possibilitat de que les feministes Negres ens organitzem al voltant de les nostres pròpies necessitats. Ells entenen que podrien no només perdre aliades valuoses i implicades en les seves lluites, sinó que a més a més es podrien veure obligats a canviar la seva manera habitual i sexista d’oprimir i d’interactuar amb les dones Negres. L’acusació que el feminisme Negre fragmenta la lluita Negra és un impediment molt potent en el creixement d’un moviment autònom de dones Negres.

Malgrat això, en els nostres tres anys d’existència, centenars de dones han participat en el nostre grup en diferents moments. I cada dona Negra que es va unir a nosaltres ho va fer per una forta necessitat d’assolir possibilitats que abans no tenia en la seva vida.

Quan vam començar a reunir-nos a l’inici del 1974 després de la primera conferència regional de la NBFO, no teníem una estratègia per organitzar-nos, ni tan sols un enfoc concret. Només volíem veure el que teníem. Després d’uns mesos sense reunir-nos, vam començar les reunions de nou cap a finals de l’any i vam engegar diferents maneres molt intenses d’afinar la nostra presa de consciència. La sensació més forta que vam tenir va ser que per fi, després de molts anys, ens havíem trobat. Tot i que no estàvem fent treball polític com a grup, cadascuna continuava la seva feina en la política Lesbiana, la feina contra els abusos amb l’esterilització o pel dret a l’avortament, les activitats de les dones del Tercer Món pel Dia Internacional de la Dona, i activitats de suport pels judicis del Dr. Kenneth Edelin, Joan Little i Inéz García. Durant el primer estiu, quan moltes integrants havien deixat el grup, les que ens vam quedar vam parlar seriosament de la possibilitat d’obrir un refugi per a dones maltractades en una comunitat Negra. (En aquella època no hi havia cap refugi a Boston.) Més o menys en aquell moment també vam decidir convertir-nos en un col·lectiu independent, perquè estàvem en total desacord amb la posició burgesa-feminista de la NBFO i la seva falta d’un enfocament polític clar.

En aquella època també ens van contactar les feministes socialistes, amb qui havíem treballat en activitats pel dret a l’avortament, que volien animar-nos a participar a la Conferència Nacional de Feministes Socialistes a Yellow Springs. Efectivament una de nosaltres va anar-hi, i no obstant les limitacions de la ideologia que es va promoure en aquella conferència en concret, vam adonar-nos de la necessitat d’entendre la nostra situació econòmica i fer la nostra pròpia anàlisi econòmica.

Durant la tardor, quan algunes de les antigues integrants van tornar al grup, vam passar per uns quants mesos de relativa inactivitat i desacords interns que inicialment es van conceptualitzar com a una divisió entre Lesbianes i heterosexuals, però que en realitat també eren el resultat de diferències polítiques i de classe. A l’estiu, les que havíem continuat a reunir-nos havíem definit la necessitat de fer un treball polític i d’anar més enllà de la presa de consciència i del suport emocional. A l’inici de 1976, quan algunes de les dones que no volien fer política i que havien expressat el seu desacord van deixar de participar per voluntat pròpia, vam buscar de nou un enfocament. En aquell moment vam decidir, conjuntament amb les noves integrants, de convertir-nos en un grup d’estudi. Sempre havíem compartit les nostres lectures, i uns mesos abans de prendre aquesta decisió algunes de nosaltres havíem escrit articles sobre el feminisme Negre pels nostres debats grupals. Vam començar a treballar com a grup d’estudi, i també a parlar de la possibilitat de fundar una publicació sobre feminisme Negre. A finals de la primavera vam tenir un retir que ens va donar temps tant pels nostres debats polítics com per treballar els problemes interpersonals. Actualment estem planificant reunir una col·lecció d’escrits de feministes Negres. Considerem que és absolutament essencial demostrar la realitat de la nostra política a altre dones Negres, i pensem que podem fer-ho escrivint i distribuint els resultats del nostre treball. El fet que hi ha feministes Negres que viuen aïllades en tot el país, que el nostre propi grup és petit, i que tenim alguns coneixements de redacció, impressió i publicació ens anima a desenvolupar aquest tipus de projectes com a una manera d’organitzar-nos com a feministes Negres mentre continuem el treball polític en coalició amb altres grups.

Qüestions i Projectes del Feminisme Negre

En el temps que portem juntes hem identificat i treballat en moltes qüestions d’especial rellevància per a les dones Negres. El caràcter inclusiu de la nostra política ens porta a ocupar-nos de qualsevol situació que tingui un impacte sobre les vides de les dones, de persones del Tercer Món o dels treballadors. Evidentment, estem especialment compromeses amb les lluites en què la raça, el sexe i la classe actuen simultàniament com a factors d’opressió. Alguns exemples podrien ser el suport a l’organització de les treballadores d’una fàbrica on treballen dones del Tercer Món, un piquet davant d’un hospital que fa retallades a un sistema sanitari que ja és insuficient per una comunitat del Tercer Món, o la creació d’un centre de crisi per a víctimes de violació en un barri Negre. També podríem enfocar-nos en temes de seguretat social i cures d’infants. La feina que queda per fer i les innumerables qüestions representades per aquesta feina són una clara demostració de l’extensió de la nostra opressió.

Algunes de les qüestions i alguns dels projectes en què ja han treballat les integrants del nostre col·lectiu són els abusos amb l’esterilització, el dret a l’avortament, les dones maltractades, la violació o l’atenció sanitària. També hem realitzat molts tallers i sessions educatives sobre el feminisme Negre en els campus universitaris, en conferències feministes, i últimament per noies d’educació secundària.

Una qüestió fonamental per nosaltres i a la qual hem començat a enfrontar-nos públicament és el racisme en el moviment de les feministes blanques. Com a feministes Negres, ens adonem constantment i dolorosament de la falta d’esforç per part de les dones blanques d’entendre i lluitar contra el seu propi racisme, cosa que requereix, entre altres coses, que vagin més enllà del seu coneixement superficial sobre la raça, el color o la història i la cultura Negra. L’eliminació del racisme en el moviment de les feministes blanques és per definició una tasca que han de fer les dones blanques, però continuarem a parlar-ne i a exigir responsabilitat sobre aquest tema.

En la pràctica de la nostra política, considerem que el fi no justifica sempre els mitjans. Una infinitat d’accions reaccionàries i destructives s’han fet en el nom d’objectius polítics suposadament «correctes». Com a feministes, no volem perjudicar les persones en el nom de la política. Creiem en el procés col·lectiu i en la distribució no-jeràrquica del poder dins del nostre grup i en la nostra visió d’una societat revolucionària. Ens comprometem amb una avaluació contínua de la nostra política, i amb el seu desenvolupament mitjançant la crítica i la autocrítica, que considerem una part essencial de la nostra pràctica. En la seva introducció de Sisterhood is Powerful (en català La potència de la sororitat), Robin Morgan escriu:

No tinc ni idea de quin paper remotament revolucionari podrien tenir els homes blancs heterosexuals, ja que són la mateixa encarnació del poder reaccionari i del conflicte d’interessos.

Com a feministes Negres i Lesbianes, sabem que tenim una tasca revolucionària per realitzar molt ben definida, i estem llestes per la vida de feina i de lluita que ens espera.

Traducció d’Anna Vigetti

[1] Aquesta declaració és de l’abril de 1977.

[2] Wallace, Michele. A Black Feminist’s Search for Sisterhood, The Village Voice, 28 de juliol 1975, pag. 6-7.

[3] Mumininas of Committee for Unified Newark, Mwanamke Mwananchi (The Nationalist Woman), Newark, N.J., ©1971, pp. 4-5.