Angela Davis i Naomi Klein van participar en la xerrada organitzada per The Rising Majority, una coalició antiracista i anticapitalista d’organitzacions i moviments per avaluar col·lectivament aquest moment i buscar solucions concretes per aquesta crisi sense precedents.
«Fa quinze anys que les persones manteres seguim unides mantenint la lluita pels drets humans. Tot i que la policia ens persegueix, els polítics ens utilitzen i els mitjans ens criminalitzen, tot i sobreviure amb 200 euros al mes, si tenim sort. Durant aquest temps passat en la vulnerabilitat hem viscut alguns aprenentatges que voldríem compartir per si avui us pot ser d’ajuda. Aprenentatge 1.: la creativitat és revolucionària. Us animen a utilitzar la vostra creativitat per pensar com podem canviar el nostre model de vida i posar al centre a les persones quan passi el virus. Aprenentatge 2.: Compartir el dolor. (…) Al final, vulnerables en major o menor mesura ho som quasi totes. Que parlin les dones, les persones que estimen diferent, la gent gran, les treballadores domèstiques, les caixeres del supermercat que no guanyen ni per pagar el lloguer (…) No ens uneix el dolor, sinó la resposta al dolor».

El 3 d’abril Top Manta, la marca de roba impulsada per algunes persones del Sindicat de Venedors Ambulats de Barcelona, va començar a compartir al seu compte d’Instagram alguns aprenentatges per enfrontar-nos al moment d’emergència que estem vivint i la crisi que la seguirà. Mentre Top Manta regalava saviesa a qui la decidís recollir, a l’altra banda del món, una xerrada online, Angela Davis i Naomi Klein també compartien les seves idees sobre com enfortir els moviments socials en temps de coronavirus. Moltes persones coneixen aquestes dues líders, la primera sent una activista, filòsofa, escriptora i educadora feminista afrodescendent i estatunidenca de reputació internacional, i la segona una escriptora, activista i cineasta canadenca coneguda per les seves crítiques al capitalisme i a la globalització corporativa.

Com si hi hagués un fil roig a enllaçar aquests discursos, Angela Davis, al final de la xerrada compartia la idea de crear converses globals que involucrin a persones d’Àfrica, Amèrica Llatina, de la Índia, convençuda que, per a un canvi profund, hem d’aprendre de la gent que viu altres vivències, d’altres parts del món i que busquen abordar aquesta crisi de manera creativa.

Thenjiwe McHarris, moderadora de la xerrada organitzada per The Rising Majority i activista d’Amnistia Internacional, afirma que és necessari amplificar el poder col·lectiu per posar en marxa una democràcia transformadora a través d’una visió feminista i antiracista que ajudi a un canvi estructural real i profund de les polítiques d’esquerres.

Està clar que aquest moment d’emergència és complicat i perillós, però també posa en evidència el per què necessitem una visió diferent. Avui més que mai, estem vivint una situació que du en si mateixa la possibilitat d’aixecar demandes poderoses i audaces per construir el moviment de la gent i el planta que es mereixen.

«Aquesta conversa —segueix McHarris— ens permet entrar realment en una avaluació col·lectiva del que és aquest moment (…) Començant per Naomi Klein, m’agradaria preguntar quina és la seva avaluació d’aquesta crisi sense precedents i què ens diu sobre els fracassos i les amenaces de les solucions capitalistes d’aquest desastre».

«La resposta ràpida a aquesta pregunta —comença Klein— és que el capitalisme és el desastre perquè aquesta crisis està generada per ell. (…) Si ens allunyem per veure la imatge completa, el que veurem és que el nostre sistema econòmic, que (…) es basa en la voluntat de sacrificar la vida davant l’interès del benefici (…), ha generat les precondicions perquè aquesta crisi sigui encara més profunda, debilitant el nostre sistema immunitari col·lectiu i generat les condicions perquè el virus corri desenfrenadament».

Està clar que per Naomi Klein el sistema sanitari privat dels Estats Units, la demolició de la sanitat pública d’Anglaterra i Itàlia a causa de les retallades econòmiques dels anys anteriors, així com la denigració constant del treball de cures o els serveis bàsics (preparar menjar, posar-la en caixes, distribuir-la), no només està facilitant la difusió del virus sinó que torna a posar en evidència l’oportunisme de les corporacions que, en lloc de contestar la pregunta, com podem salvar vides? Busquen estratègies per augmentar la seva pròpia riquesa i els seus propis interessos.

Segueix Klein: «Ja sabem el que estan fent: estan empenyent la seva llista de desitjos en nom de la crisi. I no hem d’oblidar els atacs explícits a la nostra democràcia (…). Viktor Orban, a Hongría; Jair Bolsonaro, Benjamin Netanyahu, Trump, tots ells estan agafant poder extra per vigilar-nos i; en el cas d’Orban i Netanyahu, ho estan fent amb drets legislatius sense terminis de venciment».

I si això és el que està passant a Itàlia, Estats Units i Anglaterra —afegeix Davis—, què estarà passant a Palestina, a Kurdistan —especialment en el Kurdistan siri— o en altres poblacions que sempre han estat sota diferents formes de repressió? Què està passant en les presons de tot el món?

«Si hi ha tanta preocupació per la gent que estava confinada en creuers —afirma Angela Davis—, on una ràpida transmissió i contagi és inevitable, doncs, evidentment, també hauríem de preocupar-nos encara més per les persones que estan en les presons o en els centres de detenció d’immigrants. En primer lloc, les persones que estan en les presons, generalment, es queden durant un període bastant curt: un mes, sis mesos. Tot i això, en les condicions actuals, una sentència de tres mesos pot equivaldre a una pena de mort (…). Moltes organitzacions com Critical Ristance, No New Jails, All Of Us or None, Transgender Gender-Variant and Intersex Justice Project han exigit que molts presoners siguin alliberats (….). Estem exigint especialment l’alliberament immediat de gent gran, però clar, quan considerem el fet que l’empresonament accelera l’envelliment, si parlem de gent gran, hem de pensar en persones majors de 50 anys. I sé que la majoria de les persones de 50 anys no necessàriament es consideren velles en l’anomenat «món lliure», però aquest no és el cas darrere les reixes. També s’està demanant l’alliberament de tots els nens que estan en centres de menors i de totes les persones que estan a l’espera d’un judici. L’alliberament ha de passar no només pel bé dels que estan darrere les reixes, sinó per la salut de totes les persones. I després, tot i que no aconseguim treure de la presó al gran nombre de persones, hem de pensar que només tindran el carrer per refugiar-se. Es dona per fet que les persones tenen cases, tenen diners per menjar i també mitjans per estar en contacte amb altres persones. Moltes no tenen accés a aquests luxes. Així que aquesta situació hauria de fer-nos pensar també en com obtenir un habitatge i menjar accessible i gratuït».

Tenint més clara la situació dibuixada per Klein i Davis, segons McHarris, faria faltar saber què és el que es requereix concretament dels moviments en aquest moment.

Per a Klein, hi ha molt per fer, especialment perquè estem només en les primeres etapes d’aquesta terrible crisi. Si hagués sigut per Trump o Boris Johnson, primer ministre del Regne Unit, haurien deixat a les persones ancianes morir silenciosament per així solucionar el problema. Però gràcies als viatges geogràfics del virus, que ha arribat colpejar parts del món que tenen un teixit social fort —com per exemple Itàlia i Espanya— aquests líders han sigut forçats a prendre decisions diferents. La seva estratègia és ràpida perquè temen —afirma Klein— que les persones exigeixin precisament el que Angela Davis comentava: buidar les presons, exigir que totes tinguin una casa i accés a menjar, aconseguir un «pacte verd» pel bé del planeta. I puntualitza: «en aquesta crisi ens trobem en una posició millor que l’última vegada en 2008, quan l’economia global va col·lapsar i teníem molt clar que ens estaven obligant a pagar per salvar als banquers. Vam ocupar places i vam dir que no, i sé que hi ha persones que ens estan escoltant des del sud d’Europa i que van ser part d’aquest moviment (…) però aleshores no vam empènyer les nostres propostes amb el coratge i força suficient. Això és el que tenim ara (…) és una carrera contra el temps».

D’altra banda, Davis sosté que molta gent s’està adonant que el capitalisme no està equipat per servir veritablement a les necessitats de les persones: «La raó per la qual existeix aquesta crisi sanitària és precisament pel procés de privatització que va començar als anys 80, que és la mateixa època que va veure el naixement del complex industrial carcel·lari. Els hospitals operen en gran part sota el mandat del benefici del capital… I els llits buits no són rentables. Crec que la gent té capacitat d’adonar-se que l’assistència sanitària no ha de ser comprada i venuda com si fos una mercaderia o que la gent no ha d’estar a la presó pel sol fet que no hi ha lloc per a ella en l’economia actual».

Angela Davis no oblida mencionar que la crisi està revelant la naturalesa del capitalisme racista, que impulsa, a través de les institucions, un racisme estructural contra el qual és necessari organitzar-se des d’una perspectiva feminista. I explica: «El racisme és una qüestió feminista. La falta d’habitatge és una qüestió feminista. L’abolició de les presons és una qüestió feminista (…) Les persones que estan en el centre d’aquesta crisi i en primera línia són dones. Dones de tots els orígens racials i ètnics, dones pobres, dones trans, especialment en els països de l’hemisferi sud». No oblida mencionar a les persones que estan patint violència masclista i maltractament infantil, i que estan obligades a passar 24 hores amb els seus abusadors sense poder entrar en contacte amb aquells que són els seus «salvavides» i acaba afirmant que la pandèmia és una oportunitat per construir una organització que millora la idea de solidaritat internacional.

I si d’algú podem aprendre, afegeix Klein, és del poder transformador de la crisi d’Argentina l’any 2001, quan ella mateixa va assistir a la reconversió de les fàbriques abandonades en cooperatives de treballadores. «Si no volem acabar en un món on Jeff Bezos [propietari d’Amazon] sigui l’últim home viu a la Terra, les treballadores que estan treballant en negocis que s’estan tancant han de saber que es poden fer càrrec, per dret, a aquests llocs i transformar-los en cooperatives», afirma.

Klein no oblida posar sobre la taula una altra qüestió important: el dret a l’accés global a internet, que ara mateix està en mans d’unes poques corporacions. «Quan parlem de repressió i parlem de respostes autoritàries a aquesta crisi, això inclou la capacitat, desafortunadament, de tancar unilateralment les nostres plataformes (…) Hem de ser capaces de trobar-nos sense el permís de Mark Zuckerberg [propietari de Facebook i Instagram]. Necessitem totes les eines de les quals hem parlat: (…) les vagues de lloguer, vagues del deute, inclús vaga general».

Segons Davis estem obligades a viure dins dels límits dels Estats-nació, però els Estats-nació ja no funcionen per millorar les nostres vides. De fet, cada vegada estan més obsolets i, per aquest motiu, està convençuda que aquest tipus de converses internacionals i globals haurien de donar-se cada vegada més i conclou: «hem de crear estructures duradores que ens ajudin a allunyar-nos d’aquest monstre capitalista cap a un futur millor».

Article publicat originalment a Pikara

Traducció de Laia Jubany

Foto de portada: pxhere.com