La catarsi populista a l’Est (II): Les protestes a Belgrad com a símptoma

Com va produir-se l'ascens del nacional-populisme a Sèrbia? Segona entrega de Jordi Cumplido per comprendre la Sèrbia posterior a la desintegració de Iugoslavia.

La catarsi populista a l’Est (II): Les protestes a Belgrad com a símptoma

La catarsi populista a l’Est (II): Les protestes a Belgrad com a símptoma

.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Com va produir-se l'ascens del nacional-populisme a Sèrbia? Segona entrega de Jordi Cumplido per comprendre la Sèrbia posterior a la desintegració de Iugoslavia.
.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La naturalesa de la transició a Sèrbia

Washington somniava amb un final humiliant i contundent de Milošević, però els atacs de l’OTAN havien resultat un autèntic fracàs: durant 78 dies un petit país com Sèrbia havia mantingut el pols a la maquinària de guerra més poderosa del món. Finalment, el president serbi accedí a retirar-se de Kosovo i a iniciar les negociacions de pau, però el fet és que Milošević no havia estat derrotat militarment, i això li donava legitimitat per seguir al poder. A més, la gesta de resistir als bombardejos de l’OTAN li havien atorgat un material de primera per reforçar la propaganda nacionalista amb una evident càrrega de victimisme. Així que l’administració americana va posar en marxa un Pla B.

Sèrbia es va convertir així en la posada en marxa d’una nova estratègia diplomàtica dels Estats Units en la pugna per l’espai euroasiàtic: les revolucions de colors. Es tractava d’un enfortiment del múscul cívic a través de la mobilització permanent al carrer que vagi erosionant el govern i l’entrenament d’organitzacions civils i entitats per donar al moviment opositor eslògans i accions imaginatives. És a dir, màrqueting polític.

Les anomenades “revolucions de colors” no eren més que canvis de poder tous en la lluita per l’espai ex soviètic contra la Rússia emergent de Putin. tweet

Durant els primers mesos de 2000, Washington va instal·lar a Budapest la seu de l’Office of Yugoslav Affaires des de la que es van començar a enviar suculentes quantitats per finançar el gran coagulador de l’oposició cívica a Sèrbia: l’organització estudiantil Otpor (“Resistència”). El moviment estudiantil, sense líders i molt difícil de combatre per part de les autoritats, va aconseguir dotar les protestes d’identitat amb un lema clar que es va començar a repetir pels carrers cada vegada amb més insistència: Gotov je! (Està acabat!).

Flickr – Central Intelligence Agency

El color de l’organització Otpor era el negre, i l’estratègia es va reproduir després en altres països com Geòrgia (vermell), Ucraïna (taronja) i Kirguistan (rosa) en les anomenades “revolucions de colors”, que no eren més que canvis de poder tous en la lluita per l’espai ex soviètic contra la Rússia emergent de Putin.

En paral·lel, el departament d’Estat havia començat a pressionar els líders de l’oposició per formar una plataforma unitària que aconseguís derrotar Milošević a les urnes, una tasca gens senzilla tenint en compte que des d’un bon principi l’oposició democràtica era una amalgama de petits partits liderats per personatges amb gran afany de protagonisme. Conscients del moment, els líders opositors van aparcar el seu vedetisme i, quan el juny de 2000 Milošević va convocar eleccions a les presidencials, van presentar com a candidat a Vojislav Koštunica, un professor de Dret sense carisma però amb dos avantatges: el seu nacionalisme moderat d’orientació democràtica i un passat lliure de corrupció.

La opció es va revelar molt aviat com un encert, i les enquestes preveien una àmplia victòria del front democràtic, articulat en el partit Demokratska Opozicija Srbije (DOS). Milošević es va començar a posar nerviós.

Les eleccions estaven previstes pel 24 de setembre de 2000 i després d’una campanya electoral bruta i molt dura els resultats avalaven el triomf de l’oposició. Però mentre que el Centre per a les Eleccions Lliures i la Democràcia (CESIS) els donava un 52,5% i per tant la majoria absoluta en primera volta, el 3 d’octubre la Comissió Electoral, controlada per un home de Milošević, Borivoje Bukicević, presentava uns resultats diferents que donaven la victòria a l’oposició però amb el 48%, i per tant obligava a una segona volta. Amb casos evidents de manipulació com l’afegiment de 100.000 votants més a la circumscripció de Kosovo, l’oposició es va negar a acceptar resultats i va organitzar una vaga general que va acabar amb columnes ciutadanes des de cinc punts del país cap a la capital, l’ocupació de la radio-televisió pública i l’assalt al parlament.  

Hores després d’una jornada històrica, Milošević va presentar la seva renúncia i va desaparèixer del mapa, mentre l’oposició prenia possessió i inaugurava una prometedora etapa de llibertats i democràcia per deixar enrere una dècada de ruïna econòmica, guerres civils i aïllament internacional.

Flickr – Central Intelligence Agency

Molt aviat va quedar palès, però, que la plataforma unitària era incapaç de consolidar la nova etapa democràtica, perquè en realitat representava dues ànimes massa diferents: el nacionalisme conservador, partidari de la construcció d’un estat democràtic per seguir defensant les posicions gran-sèrbies i el tradicionalisme social, i el liberalisme democràtic, orientat a la integració europea i reformes econòmiques profundes.

Amb la voluntat d’aprofitar la mobilització al carrer però evitant un vessament de sang, el líder del liberalisme democràtic a Sèrbia va negociar la inhibició de policies i militars tweet

La primera gran decisió del nou poder, què fer amb Milošević, va acabar amb una divisió profunda entre el president Koštunica, nacionalista i partidari de jutjat Milošević a Sèrbia, i el primer ministre Zoran Đinđić, proper als governs occidentals i partidari d’entregar l’expresident a L’Haia.

Però el que realment havia marcat la naturalesa del nou règim era, precisament, la gestió que havia fet Zoran Đinđić de els hores decisives de la revolució del 5 d’octubre. Amb la voluntat d’aprofitar la mobilització al carrer però evitant un vessament de sang, el líder del liberalisme democràtic a Sèrbia va negociar la inhibició de policies i militars amb el cap de la Unitat d’Operacions Especials, un grup paramilitar integrat als serveis de la seguretat estatal, i la policia de Milošević. Aquests van prometre no disparar als manifestants si el nou poder mantenia intactes les seves estructures.

I així fou. El 12 de març de 2003 i després d’una campanya governamental i policial per acabar amb la màfia, Đinđić va ser assassinat quan sortia de l’edifici del govern a mans d’un franctirador, el líder de l’organització paramilitar amb el que havia negociat el 5 d’octubre de 2000, Milorad Ulemek “Legija”.

Els perdedors de la transició a Sèrbia i l’ascens de l’extrema dreta

L’assassinat del primer ministre, un trauma nacional per l’aura de respectabilitat que s’havia conreat Zoran Đinđić com a intel·lectual obert i dialogant, no era sinó la tràgica confirmació d’una realitat: els fets del 5 d’octubre a Sèrbia no havien estat una revolució sinó una transició pactada que havia deixat intactes les estructures policials, militars i paramilitars.

Això feia molt difícil transformar les institucions i implementar canvis socials profunds, un fet agreujat per les divergències entre la presidència conservadora i el govern liberal. Però hi havia un altre problema: a poc a poc, les reformes econòmiques impulsades pel govern de Zoran Đinđić anaven mostrant les mateixes limitacions que una dècada abans a Polònia i desencadenaven les mateixes conseqüències.

Els costos econòmics i socials de les reformes, amb un enriquiment accelerat d’una minoria educada i urbana i l’empobriment de la majoria rural, sumat a la cada vegada més crítica situació de Kosovo i la polèmica per la revisió dels crims de guerra al Tribunal Penal Internacional de l’Haia, aplanaven el camí per una recuperació lenta però sistemàtica dels partits de l’extrema dreta.

Flickr – Marco Fieber

El breu període d’eufòria democràtica havia reduït el Partit Radical Serbi a un paper marginal, encara més quan el seu líder històric Vojislav Šešelj es va entregar a les autoritats de La Haia per iniciar una campanya ideològica contra la justícia internacional. Però el fracàs de les reformes i la situació a Kosovo, on els albanesos aprofitaven per venjar-se de la minoria sèrbia mentre les autoritats internacionals miraven a una altra banda, començaven a indicar un retorn de les preferències electorals pel radicalisme.

La gota que va fer vessar el got va ser la proclamació unilateral d’independència de Kosovo el 17 de febrer de 2008, que va obrir el període de crisi de més delicat de la jove democràcia sèrbia. En aquells moments, a més, el Partit Democràtic havia estat incapaç d’oferir uns resultats econòmics convincents i, mancat de líders carismàtics des de l’assassinat de Đinđić, s’havia vist immers en vergonyosos casos de corrupció.

Es va crear des de les entranyes de la Universitat de Belgrad el Moviment Patriòtic Serbi Obraz, liderat pel teòleg Nebojša Krstić i amb un programa polític reaccionari que enumerava els enemics de Sèrbia: els sionistes anticristians, els nacionalistes croats, els terroristes albanesos i els pervertits tweet

Durant els primers anys de la transició, i malgrat no comptar amb recolzament electoral concret, l’extrema dreta s’havia estat reorganitzant i ocupant l’espai públic amb un discurs basat en dos pilars: els valors socials conservadors i l’orgull patriòtic.

En els primers compassos de la Sèrbia post-Milošević es va crear des de les entranyes de la Universitat de Belgrad el Moviment Patriòtic Serbi Obraz, liderat pel teòleg Nebojša Krstić i amb un programa polític reaccionari que enumerava els enemics de Sèrbia: els sionistes anticristians, els nacionalistes croats, els terroristes albanesos i els pervertits (etiqueta que englobava els homosexuals, els feministes i els defensors dels drets humans en general). La llista també incloïa drogadictes, islamistes, criminals i sectes.

En torn a aquest ideari fonamentat en el territori, la identitat i la religió van créixer i es van expandir una sèrie d’organitzacions a mig camí entre els fòrums erudits i els grups radical de hooligans i paramilitars que a partir de 2006 van convergir amb el grup neonazi Krv i Čast (Sang i Honor) que organitzava marxes intimidatòries i l’ocupació sistemàtica de l’espai públic. Entre aquests grups es trobava també Dveri, un petit cercle intel·lectual que amb els anys evolucionà a un partit polític cada vegada més present.

Seu de l’Assemblea Nacional de Sèrbia. Flickr – Dennis Jarvis

La majoria d’aquestes organitzacions s’emmarcaven en l’espai de la refundació de l’extrema dreta sota el paraigües de la Nova Srpska Denica (Nova Dreta Sèrbia) creada per Dragoš Kalajić. Aquesta recollia les corrents de l’extrema dreta europea del moment articulada en la Nouvelle Droite d’Alain de Benoist i el Neo-Eurasianisme rus d’Aleksander Dugin qui, per cert, s’havia entrevistat en alguna ocasió amb els líders del Partit Radical Serbi. Per tant, l’avenç de les reformes dels successius governs liberals havia anat en paral·lel a una creixent radicalització de part de la societat sèrbia que percebia els canvis de la transició ―integració europea, col·laboració amb el Tribunal Penal Internacional, pèrdua dels territoris històrics, laïcització de l’estat, extensió dels drets humans i civils― com una agressió a les essències nacionals.

Així les coses, a principis del 2008 el Partit Radical havia estat a punt de guanyar les eleccions presidencials, i quan el govern liberal va dissoldre el parlament i va proclamar noves eleccions davant la crisi oberta a Kosovo, l’extrema dreta va veure-ho com l’oportunitat ideal per conquerir el poder.

Aleksandar Vučić i el fenomen progressista: la catarsi del poble serbi

La sola idea de que l’extrema dreta recuperés el poder a Sèrbia feia tremolar les cancelleries europees de forma tal que Brussel·les i Washington van posar en marxa una operació de fragmentació i escissió del Partit Radical Serbi va culminar amb la sortida del número u, Tomislav Nikolić, i el número dos del partit, Aleksandar Vučić, i la creació del nou Partit Progressista de Sèrbia. La nova formació mantenia els valors conservadors però oferia, al mateix temps, reformes econòmiques viables i integració europea.

El nou partit proposava avançar cap a la integració europea al mateix temps que mantenia la fidelitat a Rússia i fixava en Xina un dels seus grans puntals tweet

Amb independència de qui va finançar la creació del nou partit i els interessos polítics que hi jugaren les grans potències occidentals, és molt interessant analitzar el fenomen de l’SNS (Srpska Napredna Stranka) com una materialització de l’esquizofrènia i el procés de catarsi col·lectiva que experimentava el poble serbi.

El nou partit proposava avançar cap a la integració europea al mateix temps que mantenia la fidelitat a Rússia i fixava en Xina un dels seus grans puntals, mentre denunciava la hipocresia de la cort penal internacional i prometia resoldre la qüestió Kosovars per mitjans pacífics. El seu gran fort era, no obstant, el pragmatisme econòmic, prometent el combat frontal contra els excessos del model neoliberal al mateix temps que garantia l’augment de la inversió estrangera i la protecció dels interessos nacional.


Aleksandar Vučić – Font: Twitter

Després d’una dècada d’esgotament en què el gran canvi democràtic havia fracassat, la societat sèrbia, amb vint anys de crisi econòmica a les espatlles, va abraçar el projecte populista de l’SNS donant-li la victòria a les presidencials del 2012 i a les parlamentàries de 2014. Així, Tomislav Nikolić i Aleksandar Vučić, fins feia poc representants de l’extrema dreta, es convertien en president i primer ministre democràtics prometent reformes econòmiques eficients i l’acceleració de l’entrada de Sèrbia a la Unió Europea.

L’auge definitiu de l’SNS es va produir amb l’ascens en l’estructura del partit i les institucions de l’estat d’Aleksandar Vučić, sense el qual és impossible entendre l’èxit del nacional-populisme a la Sèrbia post-Milošević.

Aleksandar Vučić va ser reclutat en els primers mesos de la fundació del Partit Radical Serbi pel seu líder Vojislav Šešelj, i es va convertir en el parlamentari més jove de la democràcia sèrbia. Radicalitzat en els ambients del hooliganisme de l’Estrella Roja de Belgrad, Vučić era un jove amb conviccions patriòtics que va demostrar aviat gran carisma i capacitat intel·lectual. Convertit ja en número tres del partit, el 1998, en el moment més dur del règim de Milošević, va rebre la cartera del ministeri d’Informació des de la qual va desenvolupar una dura campanya de censura i multes als mitjans de comunicació, i sota el mandat del qual es va produir l’assassinat del periodista Slavko Ćuruvija, crític amb el règim i la guerra de Kosovo.  

Aleksandar Vučić s’ha convertit, en poc temps, amb el polític amb més recolzament social i amb una major concentració de poder des de l’era Milošević. tweet

Després de la caiguda de Milošević i amb la marxa del líder del partit a La Haia, Vučić es va convertir en el número dos i va mantenir un perfil actiu, per exemple, en les campanyes de la formació radical en defensa dels criminals de guerra. Encara el persegueixen, per exemple, les imatges en què despenjava la placa de l’Avinguda Zoran Đinđić per posar-hi un plafó amb el nom: Avinguda de Ratko Mladić.

La victòria del Partit Progressista de Sèrbia havia estat liderada per Tomislav Nikolić, més moderat i amb més experiència, però amb una falta evident de carisma. Després del seu mandat a la presidència va desaparèixer del mapa polític deixant tot el protagonisme a un personatge que s’ha convertit, en poc temps, amb el polític amb més recolzament social i amb una major concentració de poder des de l’era Milošević.

El règim d’Aleksandar Vučić i les protestes d’oposició

En menys de cinc anys, Vučić ha aconseguit una sòlida hegemonia gràcies a un carisma sorprenent que neix d’un discurs optimista i una combinació de duresa i condescendència, però també gràcies al ferri control dels mitjans de comunicació, el desenvolupament d’una política populista de desenvolupament econòmic basat en grans obres d’infraestructura, i la creació d’una enorme xarxa clientelar maquillada amb un discurs democràtic.

Vučić torna a utilitzar sense miraments les pulsions nacionals, és a dir l’element emocional, per mantenir en peu un estat democràtic amb unes mancances evidents. tweet

D’una banda, Aleksandar Vučić ha sabut construir una sofisticada estratègia diplomàtica d’enteniment amb Brussel·les, apropant-se clarament al poder alemany, apropament als Estats Units i manteniment de l’aliança històrica amb Rússia, al mateix temps que ha obert contractes comercials importants amb gegants com Turquia i Xina. D’altra banda, ha convertit Belgrad en l’escenari d’una gran obra de reconstrucció embellint el centre històric i posant en marxa com a gran actiu un ambiciós projecte (no exempt de polèmica) consistent en un complex residencial i empresarial emmirallat en les grans ciutats emergents del Golf Pèrsic com Qatar.

L’acceleració de les negociacions per a la resolució sobre l’estatus de Kosovo impulsades des de Brussel·les ha donat un últim i definitiu impuls de Vučić, que torna a utilitzar sense miraments les pulsions nacionals, és a dir l’element emocional, per mantenir en peu un estat democràtic amb unes mancances evidents. En un primer moment, Vučić es va presentar amb la gran esperança d’una resolució acordada del conflicte sense que això suposés la pèrdua sense condicions del territori per a Sèrbia, però el fracàs de la seva proposta de la partició de Kosovo i l’enrocament de les autoritats albaneses han portat al president serbi assumir una nova posició d’intransigència. Vučić ha acabat per acceptar el bany de realisme de la impossibilitat de resoldre el conflicte sense perdedors, i ha utilitzat la situació per escenificar alguns episodis dramàtics com la detenció d’un alt funcionari serbi a mans de les unitats antiterroristes albaneses i apel·lar a les pulsions nacionalistes sèrbies per presentar-se com el nou salvador de la nació.

Font: Twitter

Lluny de Kosovo, el que ha fet saltar totes les alarmes sobre les deficiències democràtiques del règim de Vučić ha estat l’aglutinament dels mitjans de comunicació entorn a lobbys econòmics afins al president que impedeixen la visualització de l’oposició, i la subtil però eficaç reproducció d’un sistema clientelar que connecta la militància a l’SNS amb les possibilitats de tenir una feina o entrar en un temptador circuit d’intercanvi de favors.

Però el president serbi sap que compta amb la protecció de les elits europees, sabedores que amb totes les seves mancances democràtiques, Vučić i el seu règim representen el camí més ràpid per a l’estabilització de la regió i l’ampliació de la unió que ja fa anys que planteja com un fantasma per les principals cancelleries europees. Algunes concessions del president serbi com l’esforç per garantir els drets dels homosexuals a manifestar-se amb normalitat o la pretesa generositat cap a les exigències de Brussel·les davant la crisi dels refugiats han consolidat la seva imatge com el gran aliat europeu als Balcans.

Però Vučić ha comès un error important: menysprear el poder de les mobilitzacions a Belgrad, la capital. Aquestes s’emmarquen en un moviment global que sacseja la regió balcànica, cada vegada més sotmesa a les convulsions polítiques. L’onada de descontentament i protestes virulentes a la Republika Srpska de la Federació de Bòsnia i Hercegovina, que sota el lema Pravda za Davida (Justícia per David) parteixen de la denúncia de la corrupció del sistema davant la mort d’un jove sota estranyes circumstàncies, s’estenen a Belgrad davant la denúncia del control dels mitjans de comunicació i l’acumulació de presumptes casos de corrupció.

Amb la situació cada vegada més tensa a Kosovo i la creixent pressió dels carrers, el règim de Vučić que fins ara se sentia intocable, comença a trontollar. tweet

Després d’una de les protestes a Belgrad, el president serbi, en una provocadora demostració de pedanteria, va assegurar que no escoltaria les demandes dels manifestants ni que hi haguessin 5 milions de persones al carrer. D’aquí va néixer el moviment 1 od 5 miliona (1 de 5 milions), que ha anat aglutinant desenes de milers de manifestants en protestes sistemàtiques que recorren el centre de Belgrad cada dissabte.

Amb la situació cada vegada més tensa a Kosovo i la creixent pressió dels carrers, el règim de Vučić que fins ara se sentia intocable, comença a trontollar. És freqüent escoltar als manifestants cridant Gotov je!, el gran lema de les protestes anti-Milošević el 2000, però les similituds, després de l’ocupació de la ràdio-televisió pública, han aparegut a l’opinió pública com una realitat incontestable.

Els paral·lelismes inclouen, també, alguns elements que deslegitimen les manifestacions, com la presència significativa del partit d’extrema dreta Dveri, un dels més actius en els últims quinze anys en la defensa dels valors tradicionals, patriarcals i patriòtics que veuen a Vučić com el titella de les elits polítiques i econòmiques europees i el gran traïdor dels interessos nacionals a Kosovo.

Que el descontent dels “perdedors de la transició” i el somni d’una Sèrbia lliure i democràtica que es retrobi per fi amb el progrés social i econòmic no sigui absorbit i instrumentalitzat de nou per la Sèrbia nacionalista, extremista i reaccionària es presenta com el nou repte d’unes protestes. tweet

És evident que la qüestió de fons de les protestes de Belgrad és la contestació definitiva del fracàs de les reformes i la frustració de tota una generació que veu com els anhels de llibertat, modernitat i democràcia han quedat superats per una crisi econòmica endèmica d’un estat en el que els joves amb formació han de marxar del país per trobar feina, i els que es queden estan sotmesos a l’explotació laboral i salaris de misèria. La Sèrbia rural i l’elit econòmica connectada al règim clientelar segueixen mantenint la fidelitat a Vučić, però els joves i un radicalisme que torna a veure en Kosovo la resurrecció de les eternes obsessions nacionalistes convergeixen en un ampli moviment de protesta sota la reivindicació general de més democràcia, més transparència i menys corrupció.

Però aquesta amalgama de joves i intel·lectuals progressistes que somien amb recuperar la Sèrbia moderna, avançada, democràtica, liberal i cosmopolita de la mà de l’extrema dreta representada per Dveri que s’aglutina sota el principi “ni comunisme, ni capitalisme”, ofereix un panorama inquietant i incert que sembla reproduir aquella funesta encaixada de mans el 5 d’octubre del 2000 entre un Zoran Đinđić enlluernat per l’oportunitat històrica i els líders de la màfia Sèrbia disposats a segellar el pacte del canviar-ho res perquè res no canvi. Que el descontent dels “perdedors de la transició” i el somni d’una Sèrbia lliure i democràtica que es retrobi per fi amb el progrés social i econòmic no sigui absorbit i instrumentalitzat de nou per la Sèrbia nacionalista, extremista i reaccionària es presenta com el nou repte d’unes protestes que són el clar exemple de que el somni de la transició sèrbia ha entrat definitivament en col·lapse.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a redaccio@catarsimagazin.cat. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Manresa, 1986. Llicenciat en Periodisme i Història a la Universitat Autònoma de Barcelona, doctorant a la mateixa universitat sobre Història dels Balcans.

Comentaris

La catarsi populista a l’Est (II): Les protestes a Belgrad com a símptoma

Registra't per comentar
  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris

El primer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa