Aquest és el primer d’una sèrie de dos articles on es realitza un anàlisi en perspectiva de trenta anys de fracàs de reformes liberals en què els processos d’emancipació a les exrepúbliques soviètiques i la traumàtica transició iugoslava del comunisme al capitalisme han portat a l’auge de l’extrema dreta i el triomf del nacional-populisme.  

El passat 16 de març, l’entrada a l’edifici de la televisió pública sèrbia dels manifestant que cada dissabte es concentren contra el govern totalitari d’Aleksandar Vučić precipitava la irresistible temptació dels paral·lelismes entre la caiguda de Slobodan Milošević, el 5 d’octubre del 2000, i les turbulències polítiques del moment actual. El moment àlgid d’aquelles jornades va ser l’entrada dels ciutadans a l’edifici de la televisió pública, estendard del totalitarisme al servei del govern nacionalista de Milošević, després de que cinc columnes ciutadanes haguessin recorregut desenes de quilòmetres per arribar a la capital, Belgrad, des de cinc ciutats diferents del país. Durant la jornada del passat 16 de març el líder de les protestes a Kragujevac, una de les grans ciutats de Sèrbia, havia amenaçat al president d’iniciar una marxa cap a Belgrad si no presentava la seva renúncia.

És indubtable que l’oposició està intentant reproduir els referents comuns de la caiguda de Milošević, que segueix sent de lluny el fet d’històric més important de la història recent del país. Hi ha, indubtablement, elements de continuïtat. Però els analistes que pretenen convertir els paral·lelismes en l’element narratiu primordial han de reconèixer quelcom inapel·lable que rau en la base de tot plegat, i que canvia totalment la perspectiva amb la que hem de llegir el moment actual: la caiguda de Milošević representava el final d’una dècada de xovinisme, guerres, crisi econòmica i autarquia i obria un període esperançador de reformes i democràcia, mentre que la mobilització actual que amenaça amb tombar el govern populista de Vučić es revela, precisament, com el fracàs definitiu de les reformes i el final d’una etapa d’il·lusions frustrades.

La mobilització actual que amenaça amb tombar el govern populista de Vučić es revela, precisament, com el fracàs definitiu de les reformes i el final d’una etapa d’il·lusions frustrades

Els perdedors de la transició: l’ascens de l’extrema dreta a Europa de l’est

La lluita dels pobles de les ex repúbliques soviètiques per la seva independència  a finals dels anys vuitanta vingueren impulsades, lògicament, per la reivindicació nacionalista. L’extensió del nacionalisme radical entre les masses camperoles i proletàries desencantades amb la desacceleració econòmica i la degeneració del règim comunista havia jugat un paper fonamental en el triomf de l’oposició liberal i democràtica a Polònia, Txecoslovàquia i Hongria. I quan les reformes econòmiques començaren a mostrar els seus límits, l’extrema dreta trobà un camí fèrtil per a la recol·lecció de la frustració dels anomenats “perdedors de la transició”.

Era, en realitat, el fracàs estrepitós d’un pla meticulosament pensat des dels principals think tank anglosaxons per convertir el forat geoestratègic de l’Europa de l’est en l’avantguarda neoliberal del món occidental. La base experimental de la “teràpia de xoc” ideada pel professor de Hardvard  Jeffrey Sachs havia de ser Polònia, país on el 1991 es va aplicar el primer gran paquet de reformes neoliberals conegut com el Pla Balcerowicz. La liberalització dels preus i la dràstica reducció dels salaris per fomentar la inversió estrangera i la competitivitat revelava amb sorprenent rapidesa els meravellosos resultats macroeconòmics al mateix temps que deixava al descobert les inevitables conseqüències per al nivell de vida de la classe mitja.

La idea de la teràpia de xoc de Jeffrey Sachs era presentar aquests resultats per fer de la injecció de neoliberalisme en vena un model exportables a altres ex repúbliques soviètiques, sobretot Hongria, la República Txeca i Eslovàquia.

El somni de conquerir el cinturó europeu oriental per part del bloc capitalista no tardaria en esfondrar-se, degut sobretot a un factor important: la qüestió rural. Polònia havia estat la república més combativa en la lluita contra el comunisme, i tenia sentit utilitzar aquest bastió catòlic i conservador com a base experimental del projecte neoliberal. Però a diferència d’Hongria i Txecoslovàquia, que havien desenvolupat centres industrials potents, Polònia conservava una gran massa rural que davant l’agressiva liberalització de l’economia es veieren desplaçats i en clara inferioritat de condicions.

A Polònia es va començar a parlar d’un fenomen que després s’estengué a altres països de la regió: els perdedors de la transició

La falta de competitivitat dels camperols polonesos en front del mercat agrari europeu es va accentuar en els primers compassos del procés d’integració a la Unió Europea. Deu anys després de l’eufòrica posada en marxa del Pla Balcerowicz, l’únic fet constatable era l’abisme entre les expectatives i la realitat. L’economia polonesa havia crescut a l’espai exsoviètic, passant del -9,8% al +6,6% entre 1991 i 1996, i reduint dràsticament el deute i la inflació, però havia deixat per al camí enormes costos socials com l’augment de l’atur i l’empobriment de la classe mitja.

Així, a Polònia es va començar a parlar d’un fenomen que després s’estengué a altres països de la regió: els perdedors de la transició. La dècada dels noranta, les transicions a l’Europa de l’est es veuen marcades per la gradual diferenciació de dos grans blocs: una classe social urbana, de professions liberals i emprenedoria empresarial que es veuen beneficiats per la nova tendència, i una gran massa de població rural que de sobte es troba desprotegida i incapaç de competir en el nou sistema econòmic.

La realitat era que mentre els intel·lectuals orgànics seguien enarborant les virtuts del Pla Balcerowicz com a model de progrés econòmic i implementació de la democràcia a l’espai exsoviètic, la democràcia polonesa s’esquerdava a marxes forçades obrint un suculent espai per al creixement de l’extrema dreta. A Polònia, durant el règim comunista havia sobreviscut una particular idiosincràsia assentada en la identitat, el catolicisme i el conservadorisme, i quan el socialisme s’enfonsà i la nova democràcia obrí un període d’incertesa, l’explotació de la por llançà als marginats del nou sistema capitalista en braços del neofeixisme.

I de fet, l’extrema dreta polonesa ho tingué relativament fàcil perquè, històricament, la població rural havia estat el seu ecosistema natural. En el període d’entreguerres, l’auge del nacionalisme i la crisis econòmica havien provocat la proliferació de grupuscles d’ultradreta que convergiren en la radicalització de Democràcia Nacional i el naixement del Camp de la Gran Polònia i el Camp Nacional Radical. Aquestes formacions s’emmirallaven en el feixisme italià i oferien un projecte de revolució nacional basat en els valors de la tradició incrustats en la Polònia rural i catòlica i un fort component antisemita. Per cert, que dins d’aquests organitzacions es reproduí l’organització més extremista del feixisme polonès, anomenada Falange en mimetisme amb l’espanyola.

Així que quan el 2001 el centre-dreta i la socialdemocràcia s’enfonsaren amb les seves reformes, emergiren nous espais polítics que recollien la frustració dels sectors rurals, dipositaris d’altra banda dels valors nacionals i catòlics proclius a l’extensió del discurs nacional-populista basat en l’oposició a la integració europea i la globalització, i el desenvolupament de polítiques socials i proteccionistes. Aquest fou el germen de la creació de Llei i Justícia, el partit d’extrema dreta que a partir del 2015 arran de la crisi dels refugiats es convertiria en hegemònic a Polònia, i inspirador de processos similars a Eslovàquia, amb el Partit Nacional, o Hongria, amb el Jobbik.

El camí específic de la transició iugoslava

Per què no es va intentar traslladar mai la teràpia de xoc a Iugoslàvia? Aquesta és una qüestió transcendental per entendre la naturalesa de la crisis iugoslava i les guerres dels anys noranta, però a dia d’avui no hi ha una resposta clara. El que sí sembla evident és que amb la desaparició de la Unió Soviètica, Iugoslàvia havia perdut la seva funció com a estat tampó al bloc de l’est, i que l’esclat de la crisi al Golf Pèrsic i la intervenció nord-americana a Iraq havia fet desdir a l’administració Bush d’obrir un nou front d’intervenció a Iugoslàvia.

Això fa que la dinàmica iugoslava respongui a un procés radicalment diferent a la resta dels països de l’est, i en aquest cas, el procés de disgregació per mitjà de guerres civils són una evidència de la particularitat del mateix.

La desintegració de Iugoslàvia és el resultat del col·lapse de l’administració comunista, incapaç de fer front als reptes econòmics i el buit de poder després de la mort de Tito, i de l’auge imparable dels nacionalismes essencialistes que des de finals dels anys seixanta havia passat de les reivindicacions lingüístiques i nacionals al plantejament de projectes d’estats independents ètnicament purs.

El cas més evident fou el de Croàcia, territori que mai es va sentir partícip del projecte iugoslau, i que després d’una primera fase de reivindicació de la llengua croata, començà a recuperar els postulats nacionalistes essencialistes basats en l’il·lirisme (el dret històric del poble croat i la seva preeminència sobre els altres). Això conduí al naixement de l’HDZ, un partit conservador i ultranacionalista amb clara estètica feixista i que preconitzava la reconstrucció de l’estat croata independent que apuntalat el 1941 per l’Alemanya nazi com la seva base d’operacions als Balcans. També tingué un caràcter molt significatiu el nacionalisme radical albanès que des dels anys seixanta es queixava de l’abús de les autoritats sèrbies i pugnava per l’augment de l’autonomia davant l’increment exponencial de la població albanesa a Kosovo.  

Sèrbia comptava amb una particularitat excepcional: a més de ser la república  hegemònica a Iugoslàvia, era la única que tenia minories significatives a totes les altres repúbliques

Sèrbia comptava amb una particularitat excepcional: a més de ser la república  hegemònica a Iugoslàvia, era la única que tenia minories significatives a totes les altres repúbliques

Precisament per contenir la radicalització del nacionalisme albanès i les seves aspiracions sobre Kosovo, a Sèrbia s’havia consolidat la figura d’Slobodan Milošević, un buròcrata comunista que havia arribat de forma accidental a la presidència del partit a Sèrbia però que havia sabut llegir la situació política per reconvertir les estructures del partit en una nova formació socialista i nacionalista que ostentà el poder des de 1990 fins el 2000.

Sèrbia comptava amb una particularitat excepcional: a més de ser la república  hegemònica a Iugoslàvia, era la única que tenia minories significatives a totes les altres repúbliques, en especial a Croàcia i a Bòsnia. L’amenaça de Croàcia de crear un estat independent ètnicament pur i expulsar la minoria sèrbia que vivia a la regió oriental del país, la Krajina, i el procés de radicalització de l’islamisme a Bòsnia i la seva voluntat d’iniciar un procés d’independència que deixaria els serbis de Bòsnia a mercè del nou estat, havia legitimat a l’oportunista Milošević per consolidar-se al poder amb un discurs nacionalista que recuperava la idea de la construcció de la Gran Sèrbia, un gran estat que des de Knin a Belgrad i des de Banja Luka a Priština inclogués tots els serbis.

Quan el 1990 els partit ultranacionalista i l’opció islamista triomfaren a les primeres eleccions lliures a Iugoslàvia, els esdeveniments es van precipitar. Arran de l’amenaça permanent d’una invasió soviètica a la díscola Iugoslàvia, Tito havia desenvolupat a cada una de les sis repúbliques de la federació les anomenades Teritorijalne Odbrane o Defenses Territorials, que el 1990 van ser utilitzades successivament pels territoris com a embrió dels nous exèrcits nacionals. A través d’aquestes unitats militars iniciaren guerres d’independència que foren contestades amb contundència per l’exèrcit iugoslau convertit ja aleshores en un instrument dels interessos serbis.

El resultat, una guerra de quatre anys a Croàcia, la guerra civil a Bòsnia, dos conflictes armats a Kosovo i una guerra d’independència a Macedònia.

Durant aquest període convuls, i en contra del que algunes vegades s’ha donat a entendre, Milošević no va comptar mai amb una majoria sòlida per sostenir el seu projecte nacionalista bèl·lic. Per apuntalar els seus govern es va servir de la crossa del Partit Radical Serbi, una formació ultranacionalista amb unitats paramilitars combatent a Croàcia i Bòsnia, i de la construcció d’una estructura estatal que funcionava com una autèntica organització criminal. A la Sèrbia dels anys noranta, Milošević va consolidar el seu poder a través de la manipulació sistemàtica de les eleccions i el control dels mitjans de comunicació, però també gràcies a tota una estructura d’organitzacions paramilitars i mafioses que, dirigides i controlades pel ministeri d’Interior, controlaven el mercat negre en un país aïllat i arruïnat per les sancions internacionals.

L’autoritarisme i la propaganda victimista havia aconseguit mantenir Milošević al poder, però en realitat tot penjava d’un sol fil: la victòria al front. Però les derrotes a les guerres de Croàcia i Bòsnia deixaren el projecte tocat de mort i el sotmeteren a una enorme pressió amb les protestes ciutadanes de 1996 i 1997. Contra les cordes, Milošević va rebre una bombona d’oxigen quan el 1997 els albanesos de Kosovo crearen una guerrilla d’alliberament nacional, l’UÇK, i iniciaren una campanya de neteja ètnica que tenia com a objectiu assolir la independència d’un nou estat kosovar.

A la Sèrbia dels anys noranta, Milošević va consolidar el seu poder a través de la manipulació sistemàtica de les eleccions i el control dels mitjans de comunicació, però també gràcies a tota una estructura d’organitzacions paramilitars i mafioses

Era l’oportunitat perfecte per llançar-se en una última i arriscada operació militar que li proporcionés la victòria, i quina millor que la de Kosovo, bressol de la nació sèrbia ara amenaçada pel terrorisme albanès.

Passats els anys, és evident que Milošević no va calcular bé aquella estratègia. La diplomàcia internacional que fins aleshores havia fet la vista grossa als Balcans, havia entrat en una nova fase en què l’administració Clinton volia fer valer el seu paper redemptor consolidat amb els Acords de Dayton, que havia portat la pau a Bòsnia. En realitat, aquelles negociacions havien estat possibles gràcies a la mediació de Milošević entre les posicions enrocades de croats i bosnis, i això explicava la condescendència que des d’aleshores s’havia demostrar envers la seva posició dominant a Sèrbia. Però la virulència amb la que Milošević havia reaccionat davant les ràtzies albaneses contradeia tot principi de proporcionalitat i Washington ho aprofità per llançar-se a una definitiva operació per acabar d’una vegada per totes amb el president serbi.

Foto portada: Flickr – Mateusz Łapsa-Malawski