La bogeria: una construcció social feminitzada?

L'ús de la bogeria com a forma de categoritzar els comportaments subversius que surten de la norma té un fort impacte en les dones

La bogeria: una construcció social feminitzada?

L'ús de la bogeria com a forma de categoritzar els comportaments subversius que surten de la norma té un fort impacte en les dones
per Rosella Alonso Frau

El 18 d’agost de 1936, a la localitat de Víznar (Andalusia), va ser afusellat Federico García Lorca. El mateix any i al mateix lloc, va ser assassinada a mans dels feixistes una altra granadina d’idees lliures: Agustina González López. Amiga de l’il·lustre poeta, pionera en molts àmbits del pensament social i activista incansable; a diferència de Lorca, el seu llegat ha quedat a l’ombra de la història, com ha passat amb tantes i tantes dones.  

Ella va ser una escriptora, política i sabatera de principi del segle XX, i fou qui encunyà el terme «bogeria social». Era una dona d’idees avançades a qui la societat castigà per atrevir-se a pensar diferent. Agustina feia preguntes, incitava a l’acció, tocava temes incòmodes, no callava, molestava.

Va nàixer a Granada el 4 d’abril de 1891. Des de menuda va mostrar gran interés pels llibres, i la seua família, inicialment, va tractar de desmotivar aquesta inclinació. En veure que ella no desistia, si bé no li va prohibir la lectura, sí que la va sotmetre a estricta vigilància i control, permetent-li llegir quasi exclusivament contes. Aquesta actitud va causar en Agustina períodes d’ansietat i nerviosisme, dels que intentava escapar disfressant-se amb les robes del seu germà, per tal de poder eixir al carrer sense companyia i caminar lliurement de nit pels carrers.

En ser descoberta, en 1905, va ser diagnosticada d’histèria. Va patir durant vint-i-tres anys el que ella qualificà de «tragèdia» i «pallissa social». És a dir, menyspreu i burla per part de la societat, i control i prohibicions per part de la seua família.

El 1927 va escriure —i autopublicar— l’assaig Justificación, on exposa el concepte de «bogeria social». Afirmava que és un tipus de «bogeria» que afectava, en realitat, a la resta, i no a la persona diagnosticada. Ve motivada perquè la societat no comprèn i no accepta a aquesta persona i utilitza el diagnòstic de bogeria per estigmatitzar-la i controlar-la. La persona, per tant, està sana, i és la societat, en canvi, la que pateix els trastorns i el malestar.

Les aspiracions d’igualtat, cultura i progrés d’Agustina González López suposaven un desafiament per a aquells que volien mantenir els seus privilegis i eren contraris a l’emancipació de les dones. El diagnòstic de bogeria els permeté limitar-li encara més els seus moviments i les seues accions. És l’autora andalusa un cas aïllat? O històricament s’ha emprat l’acusació de bogeria com una forma de control social?

El filòsof i historiador de la ciència Ian Hacking, parla de la bogeria com a construcció social o com a elaboració cultural. Així, observa diferents malalties mentals que qualifica de «transitòries», en el sentit que apareixen en un temps i un lloc determinat, per raons que tenen a veure amb l’ambient cultural de l’època i del país o context sociogeogràfic. Un exemple significatiu que encaixa molt bé en aquesta definició és la histèria, que va ser àmpliament diagnosticada a les dones fins a mitat del segle XX però que, actualment, ha desaparegut del catàleg de malalties. Altre exemple es l’homosexualitat, que va ser considerada una malaltia mental per l’OMS fins 1990.

bogeria
Fotograma de la pel·lícula Algú va volar sobre el niu del cucut (1976)

La societat busca un espai comú on unificar aparences i significacions, construït des d’un determinat bagatge cultural. Fora d’eixa unitat es queden les desviacions no congruents amb la lògica cultural i estètica dominant. La boja és, doncs, l’alteritat, i se situa en el límit d’allò socialment acceptable.

La bogeria es defineix en contraposició a una societat determinada, no és un concepte absolut. Segons Foucault, la malaltia només existeix dins d’una cultura que la reconeix com a tal, i cada cultura té la seua pròpia imatge de la malaltia. Això explica que algunes conductes considerades anormals en unes cultures siguen, en canvi, acceptades en altres contexts socials. Diríem, per tant, seguint al sociòleg Émile Durkheim, que la bogeria no es pot reduir simplement a l’individu, sinó que el major detonant és el context social. Per eixe motiu necessita d’una anàlisi històrica, social i cultural.

A l’edat mitjana ja es va començar a utilitzar la paraula boig —així com la paraula bruixa—, per part dels estaments de poder, per englobar a persones amb una actitud propera a la subversió, en tant que anaven contra l’establert. Es relacionava la bogeria amb el vici, la falta de virtut i allò demoníac.

A partir del segle XVII la percepció canvia, i s’imposa el binomi racional/irracional. Amb l’arribada de la crisi econòmica que colpeja Europa en aquest moment històric, l’ètica del treball es fa dominant i la bogeria és assimilada amb l’ociositat. El boig és catalogat «d’inútil social» i agrupat junt amb el pobre, «l’invàlid», el rodamón, el lladre.

És al segle XVIII i principis del XIX, coincidint amb l’emergència de la psiquiatria i la institucionalització dels hospitals, quan s’introdueix el concepte de boig com un ésser amb alteracions morals que ha de ser tutelat i aïllat. Amb aquesta finalitat sorgeixen els manicomis, pensats com a espais en els quals apartar a aquelles persones que es comportaven, sentien o pensaven diferent. El seu propòsit era, doncs, garantir el control social per part de l’Estat, dins del marc d’una nova societat mercantil que obeïa a la lògica del benefici-utilitat i obsessionada amb la vigilància, la disciplina, la correcció i el càstig.

En aquest paradigma assistencial i punitiu se sent molt còmode el model psiquiàtric basat en la reclusió. Tracta de justificar els seus diagnòstics i tractaments emparant-se en una suposada objectivitat, i negant la influència dels valors socials predominants en els seus judicis. La conseqüència directa és la creació d’un estigma que marca la identitat de l’individu i provoca la seua exclusió de la societat.

Els paràmetres de «normalitat» per als homes, a la nostra societat, són independència, autonomia i objectivitat. En contraposició, per a les dones són dependència, submissió i sentimentalisme

Ja en el segle XX, si bé la reclusió continua formant part de la teràpia, la percepció majoritària és la de la bogeria com a malaltia involuntària. Per tant, el tancament deixa de ser percebut com un càstig i es justifica com una forma de sanar al malalt i encaminada a garantir la seguretat de la resta de la ciutadania.

No és fins als anys seixanta del segle XX quan comença a catalogar-se el manicomi com un espai de cronificació, més que de curació, la qual cosa exigeix un canvi a les polítiques de salut mental, així com la fi de l’estigmatització de les persones boges. En aquest context s’engloben els moviments d’antipsiquiatria, que es manifesten contra els models assistencials i contra la violència institucional en la qual les prohibicions i les restriccions de llibertat són la base dels tractaments. També denuncien la medicalització dels problemes de caràcter social i el tractament involuntari o forçós.

A finals del segle XX i principi del XXI, amb la instauració de la societat de control, s’amplia el concepte del què es considera trastorn. Es converteix, així, allò conductual en patològic, considerant l’angoixa vital, l’ansietat o la tristesa anormalitats que s’enquadren dins de les malalties mentals i han de ser tractades amb drogues psiquiàtriques.  

La lògica del control i l’afany normalitzador d’aquesta època, són la causa de què es classifiquen com a trastorns conductes que no responen a alteracions psicopatològiques, sinó a problemes socials de tota índole. La conseqüència és un frívol sobrediagnòstic del que obté profit la creixent indústria farmacèutica.

Per tant, el psicòleg Xavier Serrano Hortelano proclama que, des d’un punt de vista sociològic, la bogeria seria un constructe imaginari emprat pel poder per a reprimir actituds quotidianes que qüestionen l’ordre hegemònic. Normalment, aquest diagnòstic és utilitzat contra persones que se n’ixen de la norma, que desafien els rols i l’statu quo, i que, per això mateix, resulten molestes per al poder establert. A les dones, en molts moments de la història, i encara hui en dia, se’ns ha castigat per aquest motiu; per això s’ha tractat de mantenir-nos submises apel·lant a la nostra falta de salut mental, dictamen que ha servit per a desautoritzar-nos i relegar-nos a una posició subordinada de la societat.

Tal com explica la investigadora Renata Bega, les dones tenim més possibilitats de ser catalogades com a boges. En primer lloc, perquè existeix una correlació entre bogeria i feminitat. Encara hui en dia hi ha un biaix terapèutic —en tant la disciplina psiquiàtrica no escapa del sistema patriarcal— que produeix una «feminització de la bogeria», que implica dotar de característiques femenines a la malaltia mental. Açò té a veure amb l’existència, i imposició, d’un estàndard únic i masculí del què es considera salut mental, que porta a percebre a les dones com l’alteritat i catalogar-nos de psicològicament malaltes.

En segon lloc, si les dones no complim amb el nostre deure de feminitat som assenyalades com diferents, ingovernables i per tant, novament, malaltes. Els paràmetres de «normalitat» per als homes, a la nostra societat, són independència, autonomia i objectivitat. En contraposició, per a les dones són dependència, submissió i sentimentalisme —conductes considerades, per regla general, socialment menys valuoses. Segons la psiquiatra Phyllis Chesler, el que s’etiqueta com a bogeria és, en realitat, l’alienació del rol de gènere, i el diagnòstic de malaltia mental s’utilitza per a legitimar la desigualtat i la discriminació de les dones.

Foto: pxhere.com

Un exemple clar d’aquest rebuig cap a les dones que no exemplifiquen la feminitat, és el cas de les escriptores psiquiatritzades. La llista és extensíssima: Zelda Fitzgerald, Janet Frame, Sylvia Plath, Alejandra Pizarnik, Christine Lavant, etc. per nomenar només algunes. A elles, tradicionalment, se les ha castigat per la seua creativitat. Una qualitat que en els homes, és valorada positivament fins al punt que, en nom de la creació literària, es justifiquen excentricitats, alcoholisme o, fins i tot, crueltat o violència. Les dones amb eixos trets, en canvi, són temudes i reben l’estigma de la bogeria.

En tercer lloc, les possibilitats de comportaments acceptables son majors per als homes i atès que el diagnòstic psiquiàtric té molt a veure amb allò que la societat considera un comportament inacceptable, les dones presentarem més comportaments considerats malalts i es tendirà a patologitzar-nos en major mesura.

Per últim, el quart motiu que explica la prevalença del diagnòstic de bogeria en les dones és l’opressió a la qual estem sotmeses, que produeix malalties reials. Segons un estudi de l’any 2000 fet per les psicòlogues Elizabeth A. Klonoff, Hope Landrine i Robin Campbell, les dones tenim més símptomes depressius, d’ansietat i somàtics que els homes perquè el tracte sexista que rebem és un factor d’estrés. L’OMS relaciona diversos símptomes que presentem les dones amb factors de risc específics com ara els rols de gènere, les experiències vitals negatives, la violència de gènere, els desavantatges socioeconòmics o la responsabilitat de la cura dels altres.

Aquesta tendència a etiquetar a les dones com a boges, té com a conseqüència una major presència femenina en les institucions psiquiàtriques

Aquesta tendència a etiquetar a les dones com a boges, té com a conseqüència una major presència femenina en les institucions psiquiàtriques. Fins a finals del segle XX, moltes de les dones que patiren hospitalitzacions psiquiàtriques o aïllaments domiciliaris no tenien malalties mentals; eren tancades per ser lesbianes, o sexualment actives fora del matrimoni, o transgredir el rol de gènere, etc. Només unes poques tenien patologies, i per a elles l’excés de medicació errònia, la reclusió forçosa o el tracte poc afectuós podien ser contraproduents.

Aquest va ser el cas d’Agustina González López. Ella es va atrevir a jugar amb els rols de gènere i a desafiar-los, per a comprovar fins a quin punt ens condicionen i ens determinen. Tenia una forta consciència de les injustícies que la rodejaven i, davant això, decidí no callar. Les seues preocupacions anaven des del cost del habitatge, fins a la defensa de la infantesa, passant pels problemes de la classe obrera o les desigualtats laborals i de drets entre dones i homes.

Eixes inquietuds no van ser eliminades malgrat la reclusió a què va ser sotmesa en base al fals diagnòstic; de fet es veuen plasmades en la seua obra literària i són les que la porten a fundar, per a les eleccions de 1933, el «Partido Entero Humanista». Entre les propostes del seu programa destaca: eliminar les fronteres i encunyar una moneda universal, legalitzar els matrimonis entre persones del mateix sexe o crear habitatges de protecció oficial i horts comunitaris.

Evidentment, era una avançada al seu temps, va ser pionera en moltes idees que hui ens sonen quotidianes, però que en l’Espanya del primer terç del segle XX eren totalment revolucionàries. El preu que va haver de pagar fou la bogeria social, acompanyada de l’ostracisme, l’assetjament i la privació de moviments durant anys. Fins i tot en aquestes condicions, el context no va consumir les seues forces i ella continuà insistint en «(…) justificarme y justificaros a vosotros, libertándonos a todos de ese fantasma de la locura social que no nos acarrea más que sufrimiento».

Foto de portada: Casandra d’Evelyn de Morgan

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

El col·lectiu Arada. Eina de feminismes i memòria és un projecte de reconstrucció i difusió de memòries amb perspectiva feminista. Treballem en tres àmbits:

-Creació d'un Arxiu on recollir la diversitat de veus dels col·lectius feministes del País Valencià, deixant constància del seu pas per la història.

-Divulgació de les memòries col·lectives de les dones i les seues aportacions a la història, a través de conferències, xarrades, rutes i jocs.

-Investigació per aprofundir en diferents àmbits dels feminismes.

Comentaris

La bogeria: una construcció social feminitzada?

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.