Joves en lluita és el que ens cal: Apunts sobre organització i estratègia per als temps que vindran

Les primeres conseqüències de la crisi ja s’entreveuen i afecten les condicions de vida del jovent treballador. Recuperar certa «normalitat econòmica» implicarà situar-nos com a para-xocs dels efectes més crus de la recessió. No ens hi resignarem: estem obligades a traduir el viscut els darrers anys en organització i lluita. Aquesta és la nostra proposta política.

Joves en lluita és el que ens cal: Apunts sobre organització i estratègia per als temps que vindran

Les primeres conseqüències de la crisi ja s’entreveuen i afecten les condicions de vida del jovent treballador. Recuperar certa «normalitat econòmica» implicarà situar-nos com a para-xocs dels efectes més crus de la recessió. No ens hi resignarem: estem obligades a traduir el viscut els darrers anys en organització i lluita. Aquesta és la nostra proposta política.

Als Països Catalans encara ressonen les paraules d’aquell orador que, durant la commemoració de la diada de l’11 de setembre a Sant Boi de Llobregat l’any 1976, cloïa la llarga nit franquista amb un avís que ha mantingut a l’aguait les organitzacions polítiques revolucionàries: “que la prudència no ens faci traïdors”. Es tractava d’un moment de reptes immensos per a les organitzacions d’esquerres. El context arreu de la Península era incert, tant s’obrien finestres d’oportunitat per a canvis radicals com per un blindatge de les institucions hereves de la dictadura.

Gairebé cinc dècades després ens trobem en instants de desconcert i desorientació igualment crítics, que revaliden la vigència de l’avís. De fet, la continuïtat del projecte de construcció nacional espanyol depèn dels pilars econòmics, polítics i socials que aleshores abanderaren la promesa de la Transició: i) la dinamització econòmica de la mà de sectors funcionals per a la divisió internacional del treball, com a avantsala d’una creixent terciarització i financerització de l’economia; ii) el bastiment d’un sistema polític bipartidista suposadament democràtic i insensible a la diversitat nacional, que eventualment es diversifica amb l’aparició d’altres partits; i iii) la promesa d’una millora en les condicions materials de les classes populars que, acompanyada d’una incorporació d’aquestes en el joc polític, provarien d’esborrar l’empremta sociològica de quaranta anys de dictadura.

La fragilitat dels fonaments fundacionals de l’Estat espanyol rellueix en cadascun dels esclats cíclics del mode de producció capitalista, que s’encavalquen amb problemàtiques estructurals que conjunturalment intensifiquen l’abast de les crisis. De fet, la recessió actual s’aguditza als Països Catalans en coincidir amb les acaballes d’un cicle polític en el qual els moviments del 15M, el feminista i l’independentista van jugar un paper clau. Aquest cicle s’ha caracteritzat per una crisi econòmica que va servir de caldo de cultiu per al naixement d’un moviment contestatari, així com per l’agudització del conflicte nacional als Països Catalans. Tanmateix, tot i que les elits dominants mobilitzessin totes les forces a la seva disposició per retornar al funcionament rutinari de l’Estat espanyol, no han reeixit en la recuperació de la normalitat social: a la situació descrita s’hi ha afegit la impossibilitat de gestionar una crisi sanitària sota paràmetres capitalistes.

Consegüentment, les organitzacions revolucionàries i el conjunt del moviment popular tenim l’obligació de posar fil a l’agulla i afrontar aquest context. Així doncs, a continuació pretenem aportar dues consideracions per a fer-ho: d’una banda, la necessitat política i organitzativa d’entendre el món que ens envolta, ja que en molts moments la realitat econòmica i social se’ns pot presentar de manera confusa i complexa. De l’altra, i fruit d’aquesta anàlisi, el deure de contribuir a orientar la pràctica política del jovent treballador per tal d’augmentar-ne la capacitat d’organització amb el conjunt de les classes populars. Per a fer-ho, caldrà oferir i construir una proposta capaç d’identificar i actuar en aquells fronts de lluita crítics per a l’avenç i consolidació de l’explotació capitalista, l’opressió patriarcal i qualsevol forma de dominació al nostre territori.

Les joves com a para-xocs: aprenentatges a primera línia

Actualment, l’Estat espanyol es troba necessàriament, però també voluntària, implicat en pugnes internacionals per l’hegemonia i que l’ajuden a sostenir els seus propis fonaments en hores crítiques. Això s’ha evidenciat a través de conflictes com el de Rússia i Ucraïna. La progressia espanyola liderada pels partits governants (PSOE i Podemos) no ha dubtat en sumar-se a les polítiques militaristes i adular als països del centre europeu, fins al punt d’adequar la distribució i producció de gas en vistes d’un possible desabastiment per part de Rússia1. Per tal de justificar la incapacitat de fer front al desabastiment i la mala gestió de la crisi, s’ha manipulat l’opinió pública per blanquejar interessos netament imperialistes i, sota un suposat relat en defensa de drets i contra el patiment humà, s’ha desplegat tota l’artilleria de les potències capitalistes. En definitiva, s’ha utilitzat l’arena global per desviar l’atenció de les afectacions polítiques i econòmiques en comptes d’assumir la incompetència en la gestió.

A més, des del punt de vista econòmic les classes populars catalanes afrontem un curs polític en què les perspectives econòmiques són nefastes: la inflació i la consegüent pujada de l’índex de preus al consum (IPC) no han estat acompanyades per una millora en les nostres condicions laborals, marcades per la dependència de sectors quasi parasitaris, com el turisme. De fet, la inflació ha crescut sis vegades més que no pas els salaris en el darrer trimestre, disminuint el poder adquisitiu de la classe treballadora. A tot això, se li afegeix una estabilització endèmica de l’atur al voltant dels 10 punts percentuals als Països Catalans; una dada que resulta encara més preocupant entre joves, ja que s’acosta al 30% entre menors de 25 en els tres territoris sota administració espanyola. Una vegada més a la vigília d’una crisi, els indicadors econòmics anuncien una situació especialment dura per al jovent, que actuarem com a para-xocs d’algunes de les mesures per a la recuperació de la “normalitat econòmica”, patint les conseqüències directes de les reduccions de personal i la pujada dels preus del lloguer, dinamitant de retruc les nostres perspectives vitals.

Convertits en un dels col·lectius més vulnerables als ajustos governamentals per les mateixes condicions materials que ens caracteritzen, no podem menystenir el fet que les darreres recessions han estat acompanyades inicialment per oscil·lacions dràstiques en les taxes d’ocupació i emancipació juvenils. A tot això, se li afegeix la precarietat inherent als sectors productius de major ocupació juvenil: ens dediquem majoritàriament al comerç, l’hostaleria i activitats manufactureres — llocs de feina especialment precaris i eminentment temporals, adreçats al turisme i sector serveis2. Es tracta de sectors que donen continuïtat als fonaments que guiaren el procés de modernització econòmica i integració internacional del règim franquista, esmentats anteriorment. Aquestes condicions repercuteixen directament en les possibilitats d’emancipació per part de les joves: d’acord amb les dades de l’Observatori per a l’Emancipació, al voltant del 80% de les joves d’entre 16-29 anys resideixen al domicili parental. De fet, les comunitats autònomes de Catalunya i les Illes Balears encapçalen els rànquings amb menor taxa d’emancipació de l’Estat (al voltant de 17 de cada 100 joves poden permetre’s un habitatge propi).

Tot plegat ha tingut greus conseqüències pel que fa a la salut mental de la població, fent cada cop més evident el malestar juvenil. Les condicions socioeconòmiques i la dissolució dels vincles comunitaris que podien servir per a evitar la sensació d’isolament, tant durant l’època de confinament com amb posterioritat, són dos factors que han jugat un paper clau en l’empitjorament de les condicions de vida. Segons l’Organització Mundial de la Salut, molts dels problemes de salut mental es diagnostiquen abans dels 18 anys (fins al 75%) i el suïcidi s’ha consolidat com una de les principals causes de mort als Països Catalans i al món. A més, som el col·lectiu més vulnerable a patir depressió i ansietat: fins a un 75% de les joves en patim, seguint dades de l’Institut Nacional de Salut. Nogensmenys, l’opressió patriarcal intensifica la seva extensió segons la Macroenquesta de Violència contra la Dona (2019), les dones que han patit violència masclista tenen cinc vegades més risc de tenir pensaments suïcides.

Ara bé, a tota aquesta situació, quina ha estat la resposta institucional? Insuficient en el millor dels casos. Tot i que aquesta realitat ens acompanya diàriament, els governs autonòmics i central no han perdut l’oportunitat de poder fer política sobre paper mullat: propostes anunciades en tots els mitjans de comunicació, però que no solucionen l’arrel sistèmica de la desigualtat. Per tal de presentar-ne tan sols algunes, recentment s’han aprovat ajudes per pagar el lloguer, millorar la inversió en atenció a la salut mental o bonificacions en l’ús del transport públic. Ara bé, les primeres es troben limitades a un petit sector dins les joves, que compti amb un contracte fix i vivint fora del domicili familiar; segonament, tot i la necessitat de millorar l’atenció a la salut mental, la reforma esmentada es troba incapacitada per la manca de finançament en sanitat pública i el constant empitjorament de les condicions laborals de les treballadores; i finalment, deixant-ne de banda la utilitat propagandística, la gratuïtat i rebaixa d’alguns títols de mobilitat no substitueix un servei deficient que serà novament inaccessible d’aquí a pocs mesos, quan caduqui la mesura a les portes de les eleccions municipals.

En aquest escenari, els fonaments de la democràcia representativa han romàs inalterats. Actualment, es produeix una pugna entre diferents partits polítics que procuren cooptar discursivament sectors poblacionals indecisos, batallant per situar-se en una millor posició de força. A Catalunya, el bloc dominant ja ha reprès explícitament una línia negociadora, mentre que al País Valencià i les Illes Balears, les direccions polítiques dels partits governants ja havien optat per fer seguidisme al govern central prèviament, posicionant-se com els cabdills regionals de la reconfiguració del règim a escala autonòmica. A banda dels actors mencionats fins ara, no es pot obviar que, a cavall entre un cicle i altre, creix amb força i de forma progressiva un feixisme d’ascendència espanyolista arreu. Des de l’agressió i amenaça local que existeix en diversos indrets, fins a l’expressió nacional i internacional, caldrà tenir-hi tota l’atenció posada i preparar-nos per disputar-los-hi la direcció política dels sectors més desencantats.

Transformar l’aprenentatge en proposta

Arribades a aquest punt, la pregunta és obligada i la resposta imprescindible: quina és la nostra proposta política? Refermar i demostrar la configuració nacional del capitalisme al nostre territori, sense deixar de banda l’evident globalització i transnacionalització del capital, ens ofereix un tauler de joc i unes expressions concretes del moviment popular. Aquestes naixen i lluiten en aquelles trinxeres on s’ha intensificat el combat per a la preservació i la conquesta de drets polítics i econòmics, qüestionant d’arrel els consensos socials fonamentals de la Transició.

A tall d’exemple, en els darrers anys la voràgine d’acumulació capitalista ha recorregut a l’especulació immobiliària per conservar els beneficis econòmics d’inversors i banquers. Això ha comportat l’aflorament de sindicats i grups d’habitatge, plataformes arreu del territori que s’han organitzat per a respondre aquesta ofensiva. Similarment i culminant cursos de mobilització i organització sostinguda, el moviment feminista ha anat adquirint cada cop més fermesa i consolidació incentivant la creació d’un espai de coordinació nacional al voltant de Feministes Anticapitalistes dels Països Catalans.

D’aquesta manera, una proposta revolucionària útil ha de saber ocupar una posició de lideratge que tingui vocació unificadora −que no uniformitzadora− per articular aquests diversos espais i dirigir la seva força. En altres paraules, té el repte d’articular un programa polític que en reculli les demandes i en radicalitzi el component universalitzable, fent-los coincidir en un projecte de transformació socialista, d’arrel nacional i feminista.

Ara bé, quines són les potencialitats organitzatives amb què comptem? En la conjuntura actual d’enduriment de les condicions de vida sota el sistema de relacions capitalista, ens veiem obligades a patir una violència constant que pren formes diferents, però que s’expliquen entre elles. Malgrat que podria semblar evident el procés d’intensificació de l’explotació i extensió de la depauperació econòmica descrita, això no s’està traduint en major organització i politització de les classes populars: es tracta d’un moment de descens de conflictivitat de la lluita de classes i de reflux de la majoria d’expressions del moviment popular.

De fet, actualment el jovent de classe treballadora comptem amb uns nivells de consciència molt baixos, no ens entenem en aquests termes. Per tant, tenim també l’obligació d’elevar la nostra condició de classe: per fer-ho caldrà que en aquest procés de construcció i constitució de la classe per a si, contemplem tots els subjectes que la integrem, tot l’entusiasme i enuig que ens mou.

Així mateix, resulta imperant preguntar-nos quines són les tasques concretes que imposa una situació d’aquestes característiques. Tenint en compte que els alt i baixos en la lluita de classes afecten diferentment els actors en pugna, la incertesa que caracteritza els compassos previs a l’esclat d’una crisi estén la confusió, aplana l’ascens de l’oportunisme i facilita la radicalització retòrica d’algunes organitzacions que s’erigeixen en representació de la classe treballadora, sense contribuir a dirigir-la en la lluita. L’aflorament d’aquests discursos corren el perill que sota consignes grandiloqüents, desmobilitzin el jovent i les classes populars.

Davant d’aquestes derives, és el moment de sostenir organitzativament i política els fronts de lluita arreu del territori, ja que tot i la desafecció política descrita, la crisi que està a punt d’esclatar presenta elements que coven l’inici d’un cicle de mobilitzacions i repunt de la conflictivitat. Abans que aquest moment no s’esdevingui, hem d’haver aprofundit en els nostres plantejaments i enfortit les plataformes organitzatives que eviten la disgregació del potencial polític popular: si alguna cosa hem après és que no hi ha organització sense lluita, però tampoc lluita sense organització. Per aquest motiu, hem d’aprofitar els mesos que vindran per perfeccionar les eines organitzatives que conduiran la lluita política i econòmica, amb la intenció de transcendir esclats de descontentament i encetar una dinàmica de confrontació sostinguda i políticament dirigida, durant el decurs de la qual les classes populars s’incorporin de manera creixent a les files de les organitzacions revolucionàries i el moviment popular.

Oblidant aquestes premisses correm el perill de perdre’ns en reflexions i autocrítiques internes -si bé imprescindibles-, a l’espera d’un context polític més favorable; o bé d’embarcar-nos en un procés de revisió política, que defugi la valentia necessària per fer-nos responsables de les nostres ambicions. Lluny d’una crida a la irreflexió, el cicle polític que s’obre exigeix que no cobrim de prudència les nostres tesis, ans al contrari demanda la seva aplicació per a poder-les afinar.


1 Els Països Catalans es troben amenaçats per diversos projectes que n’amenacen els límits biofísics. Les darreres setmanes, l’executiu de Pere Aragonès ha recuperat la proposta d’acabar un gasoducte que connecti el mercat espanyol amb el sistema de distribució europeu. Tot i les reticències d’altres mandataris europeus, donada la limitació i cost ecològic i econòmic de les obres, la Generalitat compta amb el suport de Pedro Sánchez i la simpatia de potències europees centrals.

2 En la seva majoria i a excepció d’aquells òrgans referenciats en el cos de l’article, les dades aportades en aquest apartat han estat extretes de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) i els seus homòlegs autonòmics, per a ser interpretades políticament.

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Marina Gispert és portaveu nacional d'Arran.

Comentaris

Joves en lluita és el que ens cal: Apunts sobre organització i estratègia per als temps que vindran

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.