José Luis Ponce: «Als petits editors no només ens preocupa la rendibilitat, sinó publicar llibres que desvetllin realitats amagades»

Entrevistem José Luis Ponce, editor d'Edicions Bellaterra; un segell compromès en l'obertura de nous horitzons crítics per les ciències socials i que ara fa el relleu a la cooperativa Cultura21

José Luis Ponce: «Als petits editors no només ens preocupa la rendibilitat, sinó publicar llibres que desvetllin realitats amagades»

José Luis Ponce: «Als petits editors no només ens preocupa la rendibilitat, sinó publicar llibres que desvetllin realitats amagades»

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Entrevistem José Luis Ponce, editor d'Edicions Bellaterra; un segell compromès en l'obertura de nous horitzons crítics per les ciències socials i que ara fa el relleu a la cooperativa Cultura21
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

José Luis Ponce ha estat l’editor d’Edicions Bellaterra durant 28 anys; un segell editorial que s’ha significat per jugar un paper molt important en l’expansió de les ciències socials i l’obertura de nous horitzons. Entrevistem aquest veterà editor en el moment que inicia el camí cap a la jubilació i que ha decidit traspassar les seves col·leccions principals (al capdavant està la Sèrie General Universitària) a la cooperativa Cultura21 (impulsora de l’editorial Tigre de Paper). Xerrem amb ell sobre la històrica Bellaterra, però també sobre l’ofici d’editor, sobre la importància del llibre en la societat actual i sobre el necessari compromís del món editorial amb els processos transformadors.

Com va començar el camí d’Edicions Bellaterra?

Cap a l’any 1973. Feliu Riera era un exiliat republicà que va fugir a França durant la Guerra Civil, i va tornar sobre l’any 1971-72 a Barcelona i va fundar aquesta editorial. El nom el va triar pensant amb el seu poble natal que era Martorell, on el seu pare va ser alcalde republicà. I a partir d’aquí, com tenia una formació de geòleg, perquè va crear una editorial pensada cap a les ciències pures o exactes i publicava sobretot llibres tècnics.

Com et vas vincular amb l’editorial?

A causa de la meva formació d’electrònic, vaig començar a treballar amb Bellaterra com a corrector d’alguns llibres tècnics. I vam fer una forta amistat amb Feliu Riera i el vincle va anar enfortint-se. L’any 1992 ell va començar a pensar a jubilar-se i no tenia ningú que continués l’editorial perquè el seu fill no estava interessat. Ell va pensar que la millor persona per a continuar l’editorial era jo, perquè en aquells dies jo ja havia treballat en diverses editorials i en el diari El Noticiero Universal com a redactor i maquetista, i ens animem jo i Gloria, la meva companya de viatge, de treball i afectiva.

Foto: Catarsi Magazín

Al principi estava especialitzada en ciències pures, però actualment és una editorial que se significa sobretot pel camp de les ciències socials. Com va ser aquest canvi?

Va ser una cosa natural. Veníem d’una joventut lectora molt polititzada. La part tecnològica la vaig anar deixant de costat per l’interès més aviat social. Va ser important l’empenta no sols de l’editor sinó també de molts amics. Darrere de cada projecte sempre hi ha hagut un amic amb el qual hem planificat l’estratègia per a publicar un tipus de llibres o fer una col·lecció. No és una acció individual, és una acció col·lectiva, de gent inquieta per una mena de temes. El primer llibre amb el qual decidim obrir la Sèrie General Universitària és La caída del imperio del mal, un llibre d’Aleksandr Zinóviev, que aquí no coneixia ningú i que jo vaig conèixer accidentalment.

L’editor i els autors som simplement intermediaris de la paraula. I la paraula què és? La paraula és el sentiment que flueix i circula per la societat

Com va succeir que ho publiquéssiu?

Les coses sempre ens han passat accidentalment. L’anècdota que dona peu a la publicació del llibre va ser la lectura d’una carta del lector a El País. Era d’Aleksandr Zinóviev i parlava de com les aspiracions de la gent que va sortir de l’URSS s’havien esvaït, de com la panacea de l’Europa democràtica havia estat tot un mite. I en la carta explicava que se’n tornava a Rússia. Quan la vaig llegir, vaig decidir buscar l’autor i només vaig trobar una obra publicada a França. I així vaig publicar aquell llibre, que és una obra que no s’ha venut. Però és el millor llibre que hem publicat; per ser el primer de la Sèrie General Universitària i perquè ideològicament és el que dona les bases a tota aquesta col·lecció.

La figura de l’editor, doncs, és clau per a l’obertura de nous horitzons.

L’editor i els autors som simplement intermediaris de la paraula. I la paraula què és? La paraula és el sentiment que flueix i circula per la societat, són totes aquelles inquietuds que a nivell social fan que la gent es mogui, s’aixequi, reaccioni i es revolti. Això ho capten els autors i ho transformen, li donen un fil conductor i el plasmen en un llibre. I l’editor el que fa és transformar-lo comercialment perquè arribi a un sector del públic. En aquesta tasca d’intermediaris, l’única cosa que hem anat fent aquests anys Edicions Bellaterra és estar atents, escoltant què demanava i què necessitava la societat, de què necessitàvem parlar, a què necessitàvem donar-li forma i debatre sobre això. No hem fet res mes que això.

Foto: Catarsi Magazín

Però l’editor és un intermediari molt poderós.

L’editor té molt poder, igual que el té la premsa o la televisió. Però el que fa un editor petit té una repercussió mínima. L’altre dia en una xerrada algú deia que la societat no havia anat tan ràpida com el que plantegen alguns llibres per exemple en el tema de la sexualitat. El que podem fer els col·lectius, els grups, els educadors o els editors petits és una cosa molt petitona. A vegades sembla que avancem, però després dona la sensació que tornem cap endarrere en moltes coses. En els anys 70 era central el debat contra la propietat privada i altres conceptes que ara estan desapareguts, sembla que hem tornat cap enrere. Potser la força de molts editors pot fer canviar això al costat d’altres grups i col·lectius. Però l’editor només té poca capacitat.

Som uns activistes de la cultura. Estem sempre pendents no tant de la part de negoci sinó de la part del llibre com a element cultural

Fa uns anys, quan es llegia més, el llibre era un element important dins d’aquests moviments. Jo baixava a les Rambles i em comprava alguns llibres de butxaca d’Alianza; Bakunin, Engels… podies llegir qualsevol cosa amb una cervesa al Baviera, o l’Hamburg, i ho canviaves amb el del costat. Consumíem molts llibres perquè era un dels pocs elements que hi havia. Avui dia tenim tants elements que el llibre pràcticament ja no està en el centre. Ha passat a formar part de totes aquestes xarxes socials que estan per davant. Abans tothom anava amb un llibre sota el braç, la gent s’havia adonat que la cultura era necessària per a transformar les societats.

Al llarg dels anys, amb aquests canvis en la relació del llibre amb la societat, com ha anat canviant el paper de l’editor?

Si parlem dels editors petits, que són els meus amics i col·legues, la qual cosa ha anat canviant és que hem anat prenent molta mes consciència de la nostra activitat. L’editor s’ha separat del que és produir llibres com un element econòmic i hem anat prenent consciència que som molt importants encara en aquest sector i en aquesta societat. Som uns activistes de la cultura. Estem sempre pendents no tant de la part de negoci sinó de la part del llibre com a element cultural i transformador d’aquesta societat. No ens preocupa molt si un llibre serà rendible. Davant d’un llibre, decidim publicar-lo perquè considerem que parla d’una realitat social que no pot quedar amagada.

Però igualment han de sortir els números per a garantir la supervivència de les editorials.

Sí, però els números surten sempre. Perquè els números depenen de quin nivell d’eficiència vols catalogar l’editorial. Això és un treball qualsevol on el teu pots tenir un sou normal com pot tenir qualsevol treballador; i no aspiris a res més. Com jo no he aspirat a res més, per a mi és rentable en termes econòmics. El problema és quan un es planteja uns grans números. Potser això seria una ruïna.

Foto: Catarsi Magazín

El món editorial ha sofert un procés de concentració brutal. Però en els últims anys han aparegut noves petites editorials. Com valores aquests canvis?

És una realitat que el món editorial ha canviat. En els anys 60 hi havia molts editors; et trobaves un sector editorial molt ric, també hi havia petites editorials. Llavors va haver-hi un auge molt ràpid del consum de llibres i les editorials es van fer grans ràpidament. I després va arribar una concentració molt gran perquè les grans van començar a comprar els altres segells editorials. Aquestes grans sí que van posar en el primer escalafó la rendibilitat i va haver-hi tot un tipus d’obres van quedar en l’oblit. Aquesta gran concentració el que va provocar és que s’alliberessin una sèrie d’autors que a ells no els interessava. I això va fer brollar un munt d’editorials petites, que han cobert els buits promoguts per aquesta concentració dels segells editorials. Això ha passat en tots els països.

En aquest procés, quina importància té la creació de xarxes entre aquests petits editors?

És molt important la col·laboració i treballar en comú. Precisament l’única cosa que jo li diria a tots els editors: mai treballin sols, treballin sempre de manera col·lectiva, agrupats, busquin sempre nexes en comú. Normalment els editors són un sector molt individualista, que no es fien de ningú. Però jo crec que cal treballar en comú, cal compartir tot el que es pugui, també compartir als autors sense considerar que són propietat d’un editor, perquè compartint sortirem beneficiats tots. I hem de tenir projectes en comú: un magatzem únic, compres de paper conjuntes, promocions d’autors…

Un altre dels actors claus en el sector editorial són els llibreters, que haurien de ser els grans aliats. Però la relació no ha estat sempre fàcil.

No ha estat sempre fàcil pel que deia: el món editorial ha estat sempre molt individualista. Hem estat treballant de forma aïllada i sempre menyspreant al que teníem darrere de la cadena. L’editor anava a la llibreria com si el llibreter fos un empleat seu. Però si cal donar les gràcies per alguna cosa a la crisi és perquè ens ha obligat a repensar el sector del llibre. I ara els nous editors ja pensen des d’una altra perspectiva: en la cadena del llibre és tan important l’escriptor com el traductor, el corrector, el tipògraf, el distribuïdor, el llibreter o el comercial. Tots són importants per igual. Ara són empreses diferents, persones diferents, però el projecte és el mateix: un projecte transformador. I el llibreter també.

Els petits editors no tenim espai en aquesta mena d’organitzacions, i hauríem d’estar aquí reclamant el nostre espai i que això es transformi

Es van tancar moltes llibreries, però també han obert noves, amb aquest esperit dels editors independents.

Moltíssimes. Clar. En la mesura que l’editor ha canviat, el llibreter també ha nascut en una nova realitat. Jo em quedo sorprès de l’esperit de risc, això sí que són veritables emprenedors. Els veus il·lusionats en un projecte que ja no és únicament el que fan en la caixa, està el projecte cultural que hi ha darrere. Això connecta directament amb aquest món editorial que també ha nascut. És un procés que estem en transformació. Ara l’única cosa que ens falta és assaltar el cel.

I en què hauria de consistir assaltar els cel en el món editorial?

Hauria de ser que aquest projecte tingués un reconeixement públic. Però estem representats per uns gremis que no serveixen per a res, que són els que reben les subvencions i els que tenen el favor de tots els estaments. Els petits editors no tenim espai en aquesta mena d’organitzacions, i hauríem d’estar aquí reclamant el nostre espai i que això es transformi. Assaltar els cel és assaltar les institucions i fer que canviïn.

Foto: Catarsi Magazín

Una altra de les preocupacions del sector els últims anys han estat la plataformes digitals de venda de llibres. El teu estàs frontalment en contra d’aquestes plataformes i advoques per la desaparició d’empreses com Amazon.

Sí. I també per la desaparició de Alibabá, que és la plataforma de venda de llibres dels xinesos i que ja ha arribat aquí.

Què fem front a aquests monstres?

Jo distingiria diferents coses. Les tecnologies, les xarxes, el coneixement… tot això és necessari. I això és fantàstic. Per exemple, els canvis tecnològics han permès abaratir els costos d’impressió dels llibres o facilitar les maneres de comunicar la publicació d’un llibre. Però això no té res a veure amb què els grans actors que ara s’han consolidat en la venda i en la distribució en el món del llibre. No és bo ni necessari que els llibres es venguin des d’aquests canals perquè quan tot això succeeix, alguna cosa s’està morint. Tota aquesta venda compulsiva que promouen, s’integrarà en la cultura i al final es vendrà allò que algú ha decidit que s’ha de llegir. Jo crec que això va en contra de tot el projecte mes llibertari i llibertí de les nostres editorials. Nosaltres hem d’apostar per la venda en el llibreter. El millor per als meus llibres és trobar un llibreter que hagi llegit el meu llibre i que sàpiga transmetre’l a l’interessat. Si això ho perdem, jo crec que hem perdut tots la guerra. Al final, quan aquestes plataformes controlin tot el mercat, aconseguiran que l’única cosa que ens protegeix a nosaltres, que és el preu fix del llibre, sigui lliure. I així les grans superfícies vendran llibres, que podran oferir amb més descomptes. I el llibreter petit, desapareixerà. Jo no vull aquesta societat.

I com li plantem cara a Amazon i a aquestes plataformes?

La manera de plantar-los cara és treballar molt més directament amb les llibreries i aliant-nos. Cal buscar estratègies per a combatre contra ells. Per exemple, el món editorial no hem estat capaços de negociar a nivell col·lectiu amb Correus unes bones tarifes ni un bon servei. Ningú s’ha assegut d’una forma seriosa a negociar a nivell col·lectiu tot aquest tipus de coses.

Foto: Catarsi Magazín

Per què no s’han impulsat aquestes estratègies conjuntes?

El problema és que aquestes eines per a asseure’s a parlar d’estratègies estan en mans els grans grups del món editorial, del gremi d’editors i del gremi de llibreters. Per això és tan important assaltar aquests espais, com deia abans. No hem reclamat mai els drets com a sector, no he vist mai una vaga del sector editorial ni cap manifestació. Mai hem anat tots junts a la Generalitat o al Govern espanyol a negociar i a exigir els nostres drets. Fins que no fem això, no canviarà res.

Tornem a Bellaterra? De quines coses estàs més satisfet del que heu fet al llarg de tots aquests anys?

Del que estic mes orgullós és d’haver conegut tanta gent. El món editorial és una bona plataforma per a conèixer gent, a més d’aprendre. He conegut molta gent, tinc molt bons amics i això el que m´rs m’emporto com alguna cosa que m’ha omplert sempre de satisfacció. A part, he publicat grans autors per a mi, gent que jo he considerat molt interessant; no han arribat a ser best-sellers, però és igual. Amb tots els llibres que hem fet sempre he quedat satisfet; no puc dir que hi hagi algun llibre que m’ha incomodat després. Estaré o no estaré d’acord amb alguna de les coses que proposa el llibre, però sempre he quedat molt satisfet. El món està ple de bona gent, i la gent és agraïda. El problema que tenim és que sempre tenim molts prejudicis. I el que un editor guanya és el coneixement de tanta gent normal, senzilla i admirable que hi ha en aquest món. I publicant llibres he après molt, perquè cada vegada que publicava un llibre em considerava una persona més ignorant encara. Els llibres t’ensenyen, però a més a més, et posen en el teu lloc, et demostren com n’ets d’ignorant.

Els editors simplement som mediadors d’alguna cosa que passa i ho transformem perquè ho llegeixi la gent; no fem res més.

Des de l’editorial heu tingut la capacitat d’obrir nous horitzons des dels marges, d’haver-vos avançat als temps per exemple començant a publicar sobre transsexualitat quan ningú publicava sobre això.

Nosaltres no tenim gens d’importància, nosaltres no ens hem avançat al temps. El temps ja era aquí, la gent ja estava aquí parlant d’això. Els editors simplement som mediadors d’alguna cosa que passa i ho transformem perquè ho llegeixi la gent; no fem res més. Quan jo vaig publicar el primer llibre, que era una tesi doctoral sobre identitats lèsbiques, era un text que em van manar, la vaig llegir i em va interessar. A mi m’obria mons. I ho vaig publicar. A partir d’aquí, després venen uns altres i em proposen una altra cosa i m’interessa i ho publico. No he fet res més que això.

Però si que has fet una cosa rellevant: ser un editor amb la ment oberta.

Això sí, estar pendent. Quan un editor surt al carrer el que ha de fer és estar pendent del que està passant. I fer-ho sense prejutjar. Les coses cal posar-les en debat i analitzar. Em dèieu que hem navegats pels marges, sí; és una opció que en un moment determinat jo vaig fer, que va ser optar per treballar aquest tipus de llibres, per caminar des dels marges, caminar des d’una realitat que potser és mes pròxima a mi. I una cosa que em preocupava és la necessitat de canviar la societat; caldrà lluitar molt perquè aquesta societat sigui més justa. I és per això que vaig obrir la col·lecció de nens. Tinc molt clar que si no canviem des de baix, difícilment ho canviem des de dalt.

Foto: Catarsi Magazín

Per que has decidit acceptar que sigui Tigre de Paper qui prengui el relleu de les col·leccions de Bellaterra?

És un relleu natural. Jo no he decidit res, han estat els llibres els que han decidit que on poden estar millor situats és amb aquesta gent de Tigre de Paper. Jo estic d’intermediari. Els meus llibres estan prenent partit i dient que no poden anar a Planeta perquè a Planeta estarien morts. El que jo no vull és matar-los, i ells volen viure perquè saben que són encara necessaris per a un munt de gent. I la millor manera de viure és una editorial com Tigre de Paper. El meu objectiu és que el catàleg continuï funcionant i que estigui viu, i per a això cal buscar un grup de persones que tinguin aquesta mateixa idea, que allò important sigui el projecte cultural. N’he conegut varis, però Tigre de Paper són els que més confiança m’han donat com a persones i com a grup. Però no sols perquè es quedin aquesta col·lecció, això és només l’inici, el meu objectiu és acabar traspassant-los tota l’editorial.

Quin missatge els enviaries a aquesta gent que et pren el relleu?

Cap. La gent que em pren el relleu està més preparada que jo. L’única cosa que els desitjo és que segueixin amb el projecte perquè crec que val la pena. I recordar-los el que he dit moltes vegades: ser editor és una vocació que impregna i modifica tota la teva vida. No aïlles mai la vida privada de la vida col·lectiva o la vida en comú. És alguna cosa que és vocacional. I no es pot ser d’una altra forma, no es pot ser un editor a mitges.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Comentaris

José Luis Ponce: «Als petits editors no només ens preocupa la rendibilitat, sinó publicar llibres que desvetllin realitats amagades»

  Notificacions  
Notificació per rebre
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.