John Wick 3 imparteix la justícia que tots anhelem

La vida a Amèrica fa fàstic. La gent normal és perjudicada constantment i té poc accés a la justícia. Aquesta és la raó per la qual és tan satisfactori de veure Keanu Reeves repartint llenya a tort i a dret a les pel·lícules de John Wick.

John Wick 3 imparteix la justícia que tots anhelem

John Wick 3 imparteix la justícia que tots anhelem

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La vida a Amèrica fa fàstic. La gent normal és perjudicada constantment i té poc accés a la justícia. Aquesta és la raó per la qual és tan satisfactori de veure Keanu Reeves repartint llenya a tort i a dret a les pel·lícules de John Wick.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La vida a Amèrica fa fàstic. La gent normal és perjudicada constantment i té poc accés a la justícia. Aquesta és la raó per la qual és tan satisfactori de veure Keanu Reeves repartint llenya a tort i a dret a les pel·lícules de John Wick.

Els films de John Wick es troben entre aquelles “pel·lícules del poble” estimades per les multituds. Les setmanes precedents a l’estrena de John Wick: Capítol 3 – Parabellum podies trobar solidaritat instantània amb treballadors cansats a l’ascensor i caixers de supermercat esgotats i el tio melancòlic que ve a arreglar l’assecadora només mencionant que esperaves anar a veure John Wick 3. Era meravellós de veure com se’ls il·luminaven les cares com a resposta entusiasta: “Sí, John Wick! Hi aniré el primer dia –ja he comprat les entrades.”

La primera pel·lícula fou dirigida per uns relativament desconeguts Chad Stahelski i (sense acreditar) David Leitch, els quals començaren com a coordinadors d’especialistes i directors de segona unitat en diverses, en general modestes, pel·lícules d’acció. “Seríem a la quarta seqüela, o potser la sisena”, contaven als adorats presentadors a Honest Movie Trailers. Fins i tot amb l’estrella Keanu Reeves a bord, al qual coneixien de treballar-hi a les pel·lícules de The Matrix (Stahelski era el doble d’acció de Reeves), John Wick va haver de fer-se amb un pressupost ajustat. Els especialistes que feien el paper de sicaris disparats per John Wick a la primera pel·lícula havien d’aixecar-se d’un bot només sortir del pla de càmera per a córrer i atacar-lo novament, per tal de fer que un petit repartiment d’assassins semblés gran. 

Proporcionen tota l’evasió fantàstica que puguis anhelar després de treballar en la teva grisa feina, o feines, tota la setmana, o de patir per necessitar una feina i no tenir-ne, i troben una manera de connectar els elements fantàstics de la “construcció del món” de la pel·lícula a un nucli comú de realitat compartida tweet

Per a aquells que no poden entendre per què a tanta gent li agraden les pel·lícules d’acció que només tracten de matar –i John Wick va tota de matar- prendre en consideració aquests films pot ser revelador. Proporcionen tota l’evasió fantàstica que puguis anhelar després de treballar en la teva grisa feina, o feines, tota la setmana, o de patir per necessitar una feina i no tenir-ne, i troben una manera de connectar els elements fantàstics de la “construcció del món” de la pel·lícula a un nucli comú de realitat compartida. Aquesta realitat compartida entre tu i John Wick, l’envien a la merda una gent podrida de poder en un sistema brut que ve a tu agressivament quan tu només proves de tirar endavant la teva vida, que ja és força miserable. El poc que tens, t’ho prenen.

El famós punt de partida de John Wick 1 és aquest: ell és un assassí retirat que havia deixat la vida d’assassinats per la seva estimada esposa Helen (Bridget Moynahan). Ella acabava de morir de càncer i va fer que li donessin un regal pòstum després del funeral –un adorable cadell de Beagle anomenat Daisy.

Font: Flickr – BagoGames

Bé, doncs, el fill d’un gàngster (Alfie Allen) i els seus amics pinxos assalten la casa de l’afligit John Wick i li maten el cadell. També li roben el cotxe, un Mustang vintage, però això és una qüestió marginal. Matar un cadell és un tabú tan extrem que Stahelski i Leitch afirmen que van haver de justificar-ho als caps de la productora, els quals es demanaven si l’audiència ho suportaria. 

És clar, per terrible que sigui de veure –i de fet no veiem l’innombrable acte, només la conseqüència, que ja és prou dolent- és un punt de partida extremament efectiu en una pel·lícula d’acció. A continuació, qualsevol cosa que faci John Wick a aquesta gent serà justificat. No pot matar-los amb prou brutalitat per a satisfer l’audiència. Via lliure per al caos.

Ha esdevingut un moment instantàniament emblemàtic del gènere aquell en el qual John Wick baixa al soterrani, agafa un mall i rebenta el formigó amb què havia cobert el seu dipòsit d’armes quan va deixar el seu antic mode de vida com un dels millors assassins –el millor. Aquesta és la perspectiva fantàstica de “t’has ficat amb el paio equivocat”, admirada per tots els fans de films d’acció (vegeu Die Hard, Under Siege, Taken, Kung Fu Hustle i molts altres clàssics tant de la tradició americana com la xinesa/de Hong Kong). Com amb tants d’aspectes de les pel·lícules del gènere, se’n pot reconèixer l’atractiu per la manera com proporciona una experiència indirecta del que no es pot obtenir a la vida real. La gran majoria de nosaltres, a Amèrica, ens trobem profundament sols i obligats a confiar en els nostres propis recursos quan ens veiem perjudicats, sense esperar realment poder obtenir justícia a través d’un sistema que s’arrenglera en contra nostre. I tot i que no puguem enganyar-nos i pensar que som alguna cosa semblant al paio amb qui no t’hauries de ficar, encara podem veure les pel·lícules i animar John Wick.

Sembla que treballin directament per a nosaltres –nosaltres, el poble- provant d’elaborar més i més efectes que satisfacin la multitud, i apreciem els seus esforços en nom nostre. tweet

Els realitzadors de John Wick no són tímids a l’hora de proporcionar-nos molts més elements fílmics fastuosos que satisfan la nostra fantasia mentre avancem en la sèrie. Sembla que treballin directament per a nosaltres –nosaltres, el poble- provant d’elaborar més i més efectes que satisfacin la multitud, i apreciem els seus esforços en nom nostre. Això sembla menys fals que de costum quan els executius de la productora reten tribut a aquest factor en l’èxit de les pel·lícules de John Wick:

John Drake, copresident de la divisió de films de Lionsgate, [sobre] per què creu que la franquícia ha estat un èxit tan gran: “Crec de debò que es tracta del pur amor del públic tant de Keanu com de Chad”, va dir Drake. “Fan pel·lícules per al públic i estan determinats a encantar i sorprendre i intentar coses que no has vist mai abans i quan t’agrada tant el públic i li dones tant, es fa notar.”

No cal dir que això vol dir proeses cada cop millors en escenes de lluita enginyoses, tasca gens menyspreable en aquests punt de la història del cinema, després que generacions de les ments més bones i clares en coreografia de lluita ho hagin donat tot. Però John Wick 3 compleix allò promès, especialment en un seguit d’escenes que simplement anomenaré “la lluita a la biblioteca”, “la lluita a l’armeria”, “la lluita gos fu”, i la brillant i sense precedents “lluita de l’estable amb cavall fu”.

Però “complir” vol dir més que només les escenes de lluites exigibles. La narració de John Wick 1 a la 3 s’amplia cap a mons més amplis ocupats per assassins internacionals, que s’amaguen a simple vista al voltant nostre. Per exemple, l’Hotel Continental de Nova York és on tots els assassins van a descansar i a fer plans i parlar amb els seus companys assassins. No els és permès de dur-hi a terme cap negoci, és a dir, no matar dins del recinte, una norma que posa John Wick en molts de problemes al final de John Wick 2.

Font: Flickr – Anna Hanks

L’hotel és un hotel perfecte, fosc i luxós, dirigit esplèndidament. Està presidit per un propietari silenciosament aterrador amb l’àlies Winston Churchill (Ian McShane) i el seu impecable conserge Caront (Lance Reddick). Els dos són impassibles, cortesos, carregats de coneixement mundà i incapaços de sorprendre’s. Ho entenen tot a simple vista. A l’hotel, i entre assassins d’arreu del món, fas servir la divisa especial dels assassins, unes monedes d’or grosses i elaborades. En silenci, en mostres una per a obtenir qualsevol cosa en el món dels assassins –una habitació, un àpat, un parell d’armes. No hi ha cap sistema exacte de fixació de preus. “No et tornen canvi”, diu el director Stahelski sorneguerament.

Així, pots resseguir la llista de coses que són fins a un cert punt desitjades profundament però mai assolides per a la majoria de gent corrent:

  • Venjança sobre aquells que t’han perjudicat.
  • Una exquisida cortesia en la manera com la gent et tracta, cosa que et permet de respondre igualment.
  • Una vida elevada en la qual tot és ordenat i precís i funciona meravellosament. Fins i tot el vocabulari és elevat –per exemple, als assassins que ja no gaudeixen d’una bona reputació, se’ls decreta “excommunicado.”
  • Un sentit de pertinença i una profunda comprensió en el si d’un grup, de manera que n’hi ha prou una mirada o un gest amb el cap per a comunicar significats complexos.
  • Un sistema d’intercanvi de moneda que no és humiliant, en el qual no “t’escuren fins a l’última pesseta” d’una manera que et classifica com a inferior a la resta, perquè funciona més aviat com una targeta de membre –l’ensenyes i obtens els béns i serveis que et calen.

A la vida real, a Amèrica, per tal que et tractin amb molta cortesia cal que tinguis molts de diners. Una vegada em va passar aquesta anècdota. Per un cop de sort amb la bogeria immobiliària, la casa dels pares del meu marit, una casa normal i corrent que s’havia comprat amb un salari de guixaire als anys seixanta per 17.000 dòlars, es va vendre per gairebé un milió. Aquesta herència totalment inesperada va ser dividida entre uns quants supervivents. Aleshores vam posar la nostra valuosa part al banc. Mai més en la nostra vida experimentarem una cortesia tan calmant, tanta ansietat pel nostre confort, tanta disposició a servir-nos.

John Wick 3 comença immediatament allà on John Wick 2 ho havia deixat, amb John Wick “excommunicado” per haver mort algú a l’edifici de l’Hotel Continental només perquè s’havia de matar aquell tio i aquest es negava a deixar l’hotel. El despietat gàngster Santino d’Antonio (Riccardo Scamarcio) havia obligat Wick a respectar un pacte de sang i assassinar la germana de d’Antonio per tal de prendre el seu lloc a l’“Alta Taula”, una mena de cos executiu omnipotent de senyors del crim. Aleshores traí Wick i provà d’assassinar-lo. Això va empènyer Wick en un món encara amb més problemes i continuà empenyent-lo fins a l’infinit el dia en què Wick podia retirar-se amb el seu nou gos, un pitbull que havia rescatat d’un refugi d’animals i anomenat Gos.

Pararem tots molta atenció a aquesta pel·lícula, també, perquè qui entre nosaltres no ha hagut de fer un seguit de promeses sota pressió? Se’ns entrena en promeses forçades a la infantesa amb “el Jurament a la bandera”, i a aquest el segueixen, a l’edat adulta, nous ultratges com ara “la segona entrevista de feina” i “el contracte laboral”. tweet

Un cop és “excommunicado”, Wick és a la mercè de qualsevol aspirant a assassí d’alt nivell del món, i comença la seva cursa boja buscant un refugi a qualsevol lloc. Això significa recordar juraments que li han fet. Uns juraments marcats amb les empremtes i la sang de qui els ha fets, i que s’han de respectar en el món d’assassins de John Wick, i John Wick 3 els presenta, així com altres penyores que signifiquen promeses eternes. Un és un crucifix gegantí lliurat a la ferotge mestressa d’una companyia de ballet gitano rus i senyora del crim coneguda com el Director (Anjelica Huston), que li ha d’oferir ajuda a canvi. D’alguna manera ella havia estat implicada en la criança i entrenament de John Wick, i la seva divisa indica que no va ser cap passeig de roses: “Com sabem, l’art és dolor i la vida, sofriment.”

John Wick 3 presenta un nombre significatiu de vegades com la gent, en el món dels assassins, ha de fer una promesa formal de lleialtat a les figures de cap, dient: “Serviré, seré útil.” És una frase una mica burda, però ja ens en fem la idea. Aquesta promesa es fa amb una pressió cada cop més gran, quan l’atroç mal govern de l’Alta Taula esdevé prou abusiu per a fomentar una rebel·lió en contra seu, fet que serà clarament el tema principal de John Wick 4.

Pararem tots molta atenció a aquesta pel·lícula, també, perquè qui entre nosaltres no ha hagut de fer un seguit de promeses sota pressió? Se’ns entrena en promeses forçades a la infantesa amb “el Jurament a la bandera”, i a aquest el segueixen, a l’edat adulta, nous ultratges com ara “la segona entrevista de feina” i “el contracte laboral”.

John Wick 3 també presenta més gossos, els quals eren una gran part de la seva publicitat. Després de la mort de Daisy, volem que ens assegurin que els gossos viuran i creixeran participant a l’acció de totes les seqüeles de John Wick 1. Així, a Gos, el pitbull de la Part 2, se li afegeixen dos pastors belgues malinois a la Part 3. Tots vam seguir ansiosament el relat de com Halle Berry ajudava a entrenar els gossos que el seu rude personatge posseeix a la pel·lícula. Són crucials en una escena de lluita important en la qual un dels gossos imita el vell truc de la pel·lícula muda de Rin Tin Tin d’enfilar-se per una paret de 12 peus d’alçada (3,66 metres), una emoció tan infal·lible com no ha produït mai el cinema.

Ara podem resumir alguns elements de fantasia més que funcionen com a compensació pel que se’ns nega:

  • Reconeixement del nostre sofriment. Bé, Bernie Sanders el reconeix, però d’altra banda la classe treballadora no obté cap respecte públic. De fet, vivim en una tempesta d’insults d’aquells que estan al poder.
  • Significat a les nostres vides: a les pel·lícules d’acció, això tendeix a prendre la forma de celebrar la cultura de l’honor, per la qual la gent reconeix la importància de viure amb un codi de principis molt arrelats que inclouen juraments i les conseqüències de fallar-hi o de trair-los. (“Conseqüències” és una paraula solemne que es repeteix a John Wick 3). Esclar que podríem anomenar-ho “problemàtic”, això d’anhelar una cultura de l’honor, però és una característica enorme en la majoria de films d’acció i s’ha de tenir en compte seriosament. La cultura de l’honor tendeix a ser bastant brutal i retrògrada. Però com a mínim és una brutalitat d’un altre tipus que la mesquinesa malèfica que governa les nostres vides en la cultura occidental contemporània. La cultura de l’honor proporciona un sentit elevat juntament amb la severitat, i el sentit és el factor que anhelem. Si hem de patir i morir, no podem evitar de voler-ho fer en un sistema de significat reconegut per tots. 
  • Els gossos com a companys: aquest és un punt enganyós, perquè esclar que molts de nosaltres tenim gossos, que són l’exemple de lleialtat total i valentia que admirem i no reeixim a atènyer. Però no tenim gossos que siguin distingits com a companys en el gran món. John Wick pot enviar Gos a l’Hotel Continental sol en un taxi, per exemple, amb perfecta confiança que el Conserge l’inscriurà i el deixarà instal·lat en una bona habitació.

Finalment, ens cal una estrella que ens representi d’alguna manera creïble. Aquí hem de retre homenatge a la figura central de l’univers de John Wick, Keanu Reeves. És una “estrella del poble” estimada per un motiu, perquè tots nosaltres el coneixem només pel seu nom, Keanu. Resulta que és el tipus d’estrella que faria la pel·lícula de baix pressupost del seu antic doble especialista, igualment, són multitud les informacions de la seva decència estranya i infreqüent. Ens meravella la seva expressió sempre lleugerament perplexa, la veu atordida, que va com un guant amb els nostres temps estranys.

Font: Flickr – Charlie Rocket

Va ser una part útil de la seva fama primerenca que se’l veiés tant per a fer qualsevol cosa –va fer Hamlet a l’escenari-, i sovint un actor no gaire bo. Mentre els millors directors continuaven contractant-lo per a fer papers exigents, el vèiem entrebancar-s’hi lluint guapo i beneit i adorable, i li donàvem l’aprovat. Ben aviat trobaria un rol adequat per a ell que alliberaria les seves qualitats d’estrella. The Matrix possiblement va oferir-li el paper perfecte com el tio despistat de classe treballadora que resulta ser “l’Escollit” i diu amb un astorament satisfet: “Sé kung fu!”

Vaig veure’l una vegada a Los Angeles, en un lloc anomenat Victor’s (ara és tancat), un bar-restaurant decadent que una vegada fou popular entre estrelles ressacoses intentant fer baixar l’esmorzar. Aquell matí el lloc era gairebé desert, encara que la veu va córrer per tota la placeta on Victor’s es trobava i aviat tothom trobà una excusa per a travessar l’aparcament i fer una mirada furtiva a Keanu. Ell va manejar la situació amb gràcia simulant de forma convincent que no se n’adonava, i aleshores començà un concurs d’educació en què tothom seguia l’exemple i fingia ignorar la seva fama. Keanu s’enorgulleix de poder anar a comprar a la botiga de queviures i altres llocs públics, a diferència d’algunes estrelles que no poden controlar les mirades fixes de la fama.

A John Wick 3 hi ha un metagag quan John Wick comença a trobar-se companys assassins que volen matar-lo i que són “grans fans” seus. Keanu interpreta aquestes escenes per diversió deixant-nos veure una impaciència a penes reprimida respecte d’aquest fet que, sembla, ell no mostra a la vida real.

Va presentar-se a Victor’s portant una versió de la roba que portaria a John Wick –un vestit negre i una camisa blanca, en comptes de negra-, fet que insinuava que la icònica vestimenta de John Wick es basa en la seva roba normal i corrent. Era alt, cosa estranya en un actor de pel·lícules, i per altra banda s’assemblava totalment a ell mateix, és a dir, massa guapo per a la vida normal. Era allà per a trobar-se amb una dona que treballa en nom d’una causa per als nens que buscava el seu suport. Abans de parlar-hi seriosament durant una hora d’una manera que indicava que donaria aquest suport, va demanar a la cambrera molt educadament si el bar ja estava obert.

No n’estava, perquè eren dos quarts de nou del matí.

Respecte.

Article originalment publicat a Jacobin. Traducció d’Oriol Valls
Foto de portada: Flickr – Antman3001
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Eileen Jones és crítica de cinema a Jacobin i autora de Filmsuck, SA. 

Comentaris

John Wick 3 imparteix la justícia que tots anhelem

Registra't per comentar
  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris

El primer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Scroll to Top

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.