Itàlia. Sis consideracions sobre el nou govern i el paper de l’esquerra

Una breu però concisa reflexió sobre el canvi de govern a Itàlia i el paper de l'esquerra transformadora en aquest nou escenari.

Itàlia. Sis consideracions sobre el nou govern i el paper de l’esquerra

Itàlia. Sis consideracions sobre el nou govern i el paper de l’esquerra

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Una breu però concisa reflexió sobre el canvi de govern a Itàlia i el paper de l'esquerra transformadora en aquest nou escenari.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

1. Amb aquest nou govern s’obre una nova fase. Pels nostres objectius (que no són arreplegar algunes molles o la confusió sinó la transformació social), serà més difícil. Salvini de fet, amb les seues exageracions, estava radicalitzant la confrontació. Després d’un moment de confusió seguit de les eleccions de 2018, en el que molts pensaven «deixem-los treballar, no ho poden fer pitjor que el PD», la situació estava canviant. El M5S estava perdent la credibilitat per la seva submissió a Salvini i per la seva incapacitat de produir intervencions en l’àmbit social significatives, i això obria un nou moment de protesta que la seva aparició com a partit l’havia tancat des de 2011/2012. La prepotència de la Lega necessitava una resposta, segurament molt diferent: des de les places se’ls estava responent amb un humanitarisme genèric però que era un corrent on es podien trobar pràctiques i reflexions més radicals. Si hagués continuat el govern conjunt l’aplicació de la flat tax (impost fixe per a totes les rendes i que perjudica a les classes més baixes) hagués comportat ajustaments a altres bandes, per tant la tardor hagués estat més moguda. Cosa que hagués generat, si no la caiguda del govern per la pressió del carrer, una major seguretat d’un nosaltres com a poble, una autonomia discursiva respecte als partits existents.

El que ha succeït aquestes darreres setmanes és que s’ha restablert tot. tweet

2. El que ha succeït aquestes darreres setmanes és que s’ha restablert tot. El M5S malgrat el seu redimensionament i la seva associació amb el que es percep com l’stablishment s’han proposat com una alternativa a la dreta i com a interlocutors dels moviments socials. El PD de Zingaretti dins del govern juntament amb LeU (Liberi e Uguale) han esgrimit el residual terme «poble d’esquerres» que des de tots els mitjans ha estat aplaudit, inclòs Il Manifesto, i espera un retorn als anys 90, una centreesquerra que bombardejava Sèrbia però els hi donava de menjar. Mentrestant els comitès ecologistes i en defensa del territori que havien flirtejat amb el M5S i els centres socials i les xarxes associatives que són dins del projecte de Zingaretti adopten una posició d’espera (de vegades oportunista): donem-los suport, vegem què en surt. Com si el programa que han dissenyat no fos prou explícit, com si el suport de Trump, de la UE, com si els mercats no haguessin aclarit que aquest govern ha de protegir els seus interessos, com si Conte no hagués reivindicat tot allò que va fer juntament amb la Lega, del Decret de Seguretat al TAV,…

Guissepe Conte al G20. Font: Wikimedia Commons – G20 Argentina

Si escollim ser mers espectadors, és clar que escollirem el «mal menor», una lògica que sempre ens ha portat al «mal pitjor». tweet

3. D’altra banda, és comprensible: ja que no hi ha alternatives polítiques. Potere al Popolo és el subjecte més gran que s’ha posicionat contra el repartiment del pastís, però encara no té prou pes electoral per ser atractiu i perquè fa anys que no hi ha un nivell significatiu de mobilitzacions socials. Si escollim ser mers espectadors, és clar que escollirem el «mal menor», una lògica que sempre ens ha portat al «mal pitjor». També s’ha construït una mena de «por a Salvini», que bloqueja qualsevol reflexió o qualsevol cerca d’alternatives. Qui té por només voldrà que desaparegui la font de la seva por. Com ja vam veure amb Berlusconi als 90, només fa falta citar el risc d’un nou govern seu per agrupar subjectes molt diferents. «Hem de fer qualsevol cosa perquè no entri al govern», personalitzant l’enfrontament polític no s’arriba a veure les lògiques concretes de classe. 

En un altre ordre de coses, sabem que els marges objectius per fer un govern que estigui «en contra» o «per aprofitar» sinó que proposi fer una vida digna a les majories són estrets. tweet

4. En un altre ordre de coses, sabem que els marges objectius per fer un govern que estigui «en contra» o «per aprofitar» sinó que proposi fer una vida digna a les majories són estrets. No només perquè els italians estan acostumats a tanta merda que n’hi ha prou amb no esmentar el Cor Inmaculat de Maria i ser mínimament civilitzat per semblar «modern i europeu». També es tracta de marges econòmics. La Unió Europea té el pal –i ens ho va mostrar amb Grècia–, però també té la pastanaga. Els governs «amics» li han permès seguir endavant. L’acord amb el M5S per l’elecció d’Ursula von der Leyden com a Ministre d’economia i a Gualtiere, com a home seu a Brusel·les, encara que no un simple subordinat, ja fa entendre en quina direcció s’anirà. La UE i els mercats donaran a aquest govern el marge per fer qualsevol mesura social petita, potser de nou els «80 euros» a partir de la retallada de la falca fiscal. Una miqueta de deute, una miqueta de recuperar algunes molles de l’evasió fiscal, una miqueta d’evitar el flat tax,…el govern tindrà l’espai de maniobra per fer algunes mesures que caiguin simpàtiques a la població.

L’elecció dels ministres ha estat intel·ligent per aquest fi: cap personatge descaradament negatiu ni massa polític (a part de Di Maio o Franceschini), els altres aparentment democràtics i competents, però fiable als ulls de certs centres de poder (penseu en el ministre d’Interior) i amb la certesa que no es tornaran bojos. 

En definitiva, no es diu en absolut que es vagi cap a les “llàgrimes i la sang” financeres, que Itàlia apareix subordinada i humiliada mecànicament per la UE, que el Govern està format per tècnics sense dignitat i que Salvini s’infligirà a l’oposició. De fet, el nerviosisme de la Lliga en aquest passatge és evident.

Al cap i a la fi, el perfil que volen donar és d’un govern de «liberalisme social», però a Itàlia la «revolució liberal» no ha tingut mai èxit tweet

5. Tot i això, queden alguns factors de risc.

Primer: que la classe política italiana té un perfil molt baix, d’altra banda, depèn d’una societat en què el debat cultural i els nivells de consciència son baixos – i així ho ha demostrat en les darreres setmanes. Cadascú respon al seu espai, al seu consorci, en un escenari caòtic que pocs tenen la capacitat de mantenir junts (les setmanes anteriors ens han donat una demostració en aquest sentit). No es pot excloure, per exemple, que Renzi, que controla els grups parlamentaris del PD, pugui decidir en pocs mesos que esclati tot. Al cap i a la fi, el perfil que volen donar és d’un govern de «liberalisme social», però a Itàlia la «revolució liberal» no ha tingut mai èxit, atès el salt de les corporacions, els interessos familiars, les micro-potències locals, que reverberen als nivells més alt.

Zingaretti. Font: Wikimedia Commons – Visions of Gideon

Segon: estem parlant de tot això sense tractar la recessió global que s’acosta. De moment no se sap si serà una turbulència temporal o una crisi com la del 2008. Davant un fenomen així, que també generaria noves guerres, tots els plans saltarien, i encara hauríem d’entrar en la carn viva, fer reformes estructurals en el sentit liberal. Allà, si no ens preparem a temps, Salvini podria alegrar-se.

Hem d’aprofitar l’única cosa bona de la nova situació –la de tenir més temps, de no haver de tornar a les eleccions– per estabilitzar-nos tweet

6. Arribem a nosaltres: si passem d’una fase de conflicte potencial a una «demòcrata cristiana» ambigua, hem de ser astuts. Hem d’aprofitar l’única cosa bona de la nova situació –la de tenir més temps, de no haver de tornar a les eleccions– per estabilitzar-nos, millorar les relacions amb el territori, obrir Case del Popolo (ateneus, NdT) , obrir espais de debat a les xarxes socials i amb les organitzacions, millorar el nostre programa, construir una nova imatge i una nova cultura, tot allò que l’emergència de la plaça o les urnes no ens van permetre.

Des del punt de vista de la política general, hem de desenvolupar una campanya política al voltant dels temes sobre els quals el govern tingui ambigüitat o «oblit»: redistribució de la riquesa, recuperació seriosa de l’evasió, reducció de la jornada laboral, intervenció pública, pla d’habitatge. I implementació de serveis, autonomia diferenciada, la qüestió de gènere i la gestió de la immigració (acords amb Líbia, tractat de Dublín, etc.) … Aquestes propostes han de ser detallades, no només agitades, ens hem de donar a conèixer pel per què. Hem d’aportar, no situar-nos igual que els «en contra» perjudicialment.

No ens interessa fer sermons ideològics per convèncer a la gent que aquest és un altre govern liberal: ens interessa ajudar-los a obtenir la justícia que demanen des de fa anys tweet

Al costat del pla polític, però, s’ha de posar en marxa un pla de lluita. Aquest govern té diverses pràctiques ja obertes i d’altres estan en marxa, perquè no té una vareta màgica. Hem de convertir-nos en portaveus dels interessos populars i dels temes que tenen comptes oberts amb l’anterior i amb aquest govern (penso en crisis industrials com Whirlpool, qüestions mediambientals com ILVA, TAV, etc.): hem d’anar a les seves iniciatives, des dels mitjans i l’espai físic.

Resumint: l’enfortiment de l’organització col·lectiva (que no significa només el poder a les persones, sinó el «moviment real») i la interpretació de les necessitats de les masses.

No ens interessa fer sermons ideològics per convèncer a la gent que aquest és un altre govern liberal: ens interessa ajudar-los a obtenir la justícia que demanen des de fa anys i, en aquesta lluita, mostrar amb fets que les alternatives son possibles. Si realitzem aquest viatge en els propers mesos, amb determinació i dialogant amb tots aquells que no són còmplices, en lloc de patir l’ambigüitat d’aquest govern, els utilitzarem per créixer.

Traducció de Simón Vázquez
Foto de portada: PIXNIO
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Investigador precari en filosofia, militant del centre social Je so' Pazzo de Nàpols i membre de la Coordinadora Nacional de Potere al Popolo

Comentaris

Itàlia. Sis consideracions sobre el nou govern i el paper de l’esquerra

Registra't per comentar
  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El primer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Scroll to Top

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.