Israel és un exèrcit amb país

Un nou llibre d’un acadèmic israelià dissecciona l’extraordinària influència que l’exèrcit israelià –i el pensament militarista– tenen sobre la societat del país, i els mites i ideologia que mantenen aquest projecte en marxa.

Israel és un exèrcit amb país

Israel és un exèrcit amb país

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Un nou llibre d’un acadèmic israelià dissecciona l’extraordinària influència que l’exèrcit israelià –i el pensament militarista– tenen sobre la societat del país, i els mites i ideologia que mantenen aquest projecte en marxa.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Ressenya de An Army Like No Other: How the Israel Defense Forces Made a Nation, per Haim Bresheeth-Zabner (Verso, 2020).

Una setmana després d’iniciar-se l’assalt israelià al Líban a l’estiu del 2006 —que acabà amb la vida de 1.200 persones, la majoria d’ells civils—, Alan Dershowitz, un psicòpata amb càtedra a la Harvard Law School, va reaparèixer a les pàgines del Wall Street Journal amb la seva darrera entusiasta intervenció a favor de l’exèrcit israelià.

L’article, titulat ‘L’aritmètica del dolor’, plantejava la necessitat de «revisar les lleis de guerra» a la llum del que Dershowitz jutjava com una distinció cada cop més difuminada entre combatents i civils. Després de presentar el seu concepte de ‘continuum de civilisme’ , explicava el següent:

«En l’extrem més civil d’aquest continuum hi ha els purament innocents, els infants, els hostatges i altres que no participen de cap manera en el conflicte. En l’extrem més combatent trobem civils que estan disposats a allotjar terroristes, proporcionar recursos i materials i serveixen com a escuts humans. En el centre trobem a aquells que donen suport als terroristes políticament o espiritual.»

El resultat: fins i tot els infants de pit del Líban purament innocents es trobaven «prop» de l’extrem civil d’aquest continuum, mentre Israel queia completament d’aquest esquema per tractar-se d’una «democràcia».

Bresheeth-Zabner, un cineasta i investigador associat a l’Institut d’estudis orientals i africans, és fill de dos supervivents polonesos de l’Holocaust. Nascut el 1946 a Roma, sense cap nacionalitat, emigrà amb la seva família a Israel el 1948.

Passa que més aviat és Israel la que pateix d’una manca de ‘civilisme’, un tret que queda patentment clar en un nou llibre, An Army Like No Other: How the Israel Defense Forces Made a Nation, per Haim Bresheeth-Zabner. Bresheeth-Zabner recorda la descripció del ministre prussià Friedrich von Schrötter de Prússia com «no un país amb exèrcit, sinó un exèrcit amb país» i sosté que aquesta «és molt més apropiada a les relacions entre Israel i les Forces de Defensa Israelianes (IDF)».

Les IDF són «el centre de l’existència israeliana», un fet que atribueix principalment a David Ben-Gurion, el primer cap de govern d’Israel, qui delegà la tasca de forjar la nació a l’exèrcit, que hauria de transformar l’antiga diàspora jueva en israelians fent servir «l’alquímia nacionalista per convertir el metall base d’un jueu del gueto en l’or pur d’un soldat sabra

Foto: Wikimedia Commons – Mustafa Bader

El procés el facilità l’adopció del sionisme del «jueu mític de la Bíblia» i la invenció del «militarisme com a tret inequívocament jueu», gràcies al qual s’eliminaren de l’equació dos mil·lennis d’història i el «nou jueu esdevingué l’hereu imaginari de Josuè el genocida, Bar Kokhebà i Judas Macabeu, una galeria arbitrària d’herois militaritzats que es troben al darrere de la conquesta de Palestina.»

I a mesura que la conquesta de Palestina continua —amb l’exèrcit amb país mantenint les seves tradicions de neteja ètnica, robatori de terres i massacres fins al dia d’avui— el militarisme brutal roman com un element d’unificació nacional. El servei militar obligatori és universal, i gairebé universal és també l’aprovació entre els jueus israelians dels assassinats comesos per les IDF.

Durant l’ofensiva de cinquanta dies contra la Franja de Gaza el 2014, per exemple —durant la qual van ser morts 2.251 palestins, incloent 551 nens (ep, Dershowitz!)— aproximadament el 95% dels jueus israelians va donar suport a aquesta escapada criminal. Com informà The New York Times a l’època, alguns fins i tot van enfilar-se a un puig amb cadires de plàstic, sofàs i crispetes per veure com queien les bombes.

Com més s’habitua una societat a l’ús de la força, més s’assembla el món a un lloc on es necessita la força

Bresheeth-Zabner escriu que, a Israel, el servei militar comença bàsicament «abans del naixement» i que «tota l’estructura social està militaritzada» fins al punt que les IDF i els aparells vinculats a ella formen un «complex militar-industrial político-cultural i econòmic.» Hi ha a més una extensió acadèmica d’aquest complex: les set universitats i centres d’investigació d’Israel més importants que «col·laboren amb les IDF i la producció d’armament i entrenen companyies, creant un continuum securitari sense fissures.» Que ho tinguin en compte aquells que diuen que boicotejar les institucions acadèmiques israelianes és «antisemitisme».

Diu la dita que per a qui té un martell el món s’assembla un clau, i Breesheeth-Zabner observa que com més s’habitua una societat a l’ús de la força, més s’assembla el món a un lloc on es necessita la força. Un cercle viciós que es perpetua a si mateix i, per descomptat, és alimentat per aquest món en qüestió, amb el seu insaciable apetit per adquirir armes israelianes i el criminal know-how que ha estat posat a prova abans amb presoners palestins i altres poblacions àrabs.

A l’hora d’abocar diners a Israel pel seu servei a l’imperi no trobem només als Estats Units: les universitats i centres d’investigació israelians són «receptors de més fons d’investigació de la Unió Europea que la immensa majoria de països europeus», a mesura que Israel s’ocupa per trobar noves i millors maneres d’estendre inseguretat sota la disfressa de seguretat.

Bresheeth-Zabner identifica al darrer Shimon Peres com «el cervell rere el complex militar» a Israel, començant pel seu nomenament per David Ben-Gurion el 1947 —l’any abans de la «independència» d’Israel del poble al qual robà el seu territori— com a oficial responsable del reclutament de personal i obtenció d’armes per a la Haganà, el precursor de les IDF. Peres fou director general del Ministeri de Defensa d’Israel  abans de ser president i primer ministre, i va ser decisiu en la nuclearització del país i la militarització de la identitat israeliana, així com responsable de fets com l’assassinat, el 1996, de les 106 persones que van buscar refugi a les instal·lacions  de les Naciones Unides a Qana, el Líban.

Gràcies a la màgia de la lògica inversa que domina el discurs sobre Israel als mitjans de comunicació de masses, Peres ha passat a la història com un home de pau, amb Premi Nobel de la Pau a la butxaca i tot, malgrat la seva contribució a fer de la guerra «la condició existencial de la nació». I hi ha encara moltes més coses que s’amaguen: Bresheeth-Zabner recupera la cita de Peres i no d’una altra persona sobre com a Israel, «ara, soldats i civils són intercanviables». Pensem un altre cop en aquell continuum entre civils i combatents.

Foto: Wikimedia Commons – Tasnim News Agency

Bresheeth-Zabner, un cineasta i investigador associat a l’Institut d’estudis orientals i africans, és fill de dos supervivents polonesos de l’Holocaust. Nascut el 1946 a Roma, sense cap nacionalitat, emigrà amb la seva família a Israel el 1948. El seu pare refusà participar en un entrenament per fer servir armes al vaixell i va ser arrestat com a insubmís només arribar al port de Haifa. Encara que els seus pares «difícilment» podien ser etiquetats com a «colonialistes de tot cor», van acabar sent cooptats a les files del projecte colonial, i la força militar es convertí en un «símbol de supervivència» per a ells.

Durant el seu propi servei militar, a contracor, a les IDF durant la guerra del 1967, Bresheeth-Zabner va veure de prop i personalment la distància entre l’ètica que professa el militarisme israelià i la realitat quan el comandant d’un batalló preguntà a l’oficial al càrrec què havia de fer amb dos-cents presoners de guerra: «No va rebre cap resposta de l’oficial, que s’adreçà a nosaltres i grunyí: ‘Aquest idiota, què no sap què ha de fer amb ells? És que he d’explicar-li? Que ningú respongui a aquest idiota, m’escolteu?»

La lectura de An Army Like No Other enganxa, combinant història i anàlisi amb testimonis de primera mà des del ventre de la bèstia, com quan als cinquanta Bresheeth-Zabner i altres alumnes d’escola van ser «arengats, amb èxit, per donar els seus estalvis» als esforços de rearmament d’Israel. L’autor s’esmerça a l’hora de desmuntar els mites favorits d’Israel, com que la Nakba fou el resultat d’un atac dels estats àrabs contra Israel, constatant com «és d’extraordinari adonar-se que aquestes mentides encara ens envoltin.»

En els agraïments a l’inici del llibre, Bresheeth-Zabner ens explica com el seu ordinador va ser hackejat mentre treballava en el manuscrit, i com va descobrir-ho per casualitat, al veure que havien modificat el document original, sobretot les notes a peu de pàgina. Si els sionistes tenen tantes ganes de desacreditar-te només pot ser que estàs fent alguna cosa bé.

Tot s’ha de dir, Bresheeth-Zabner no encerta sempre. Per exemple, assegura que l’ocupació israeliana del Líban acabà «de manera abrupta el 2000, quan desenes de milers de libanesos sense armes organitzats per Hizbul·là aconseguiren expulsar les IDF», una afirmació com a poc estranya sobre el que en realitat fou un moviment de resistència armat al Líban durant molt de temps.

En alguns casos el seu ús del present en comptes d’alguna forma del passat porta a la confusió, per exemple quan escriu que «el rei Hussein ha acordat una setmana abans de la guerra signar un tractat de defensa amb Egipte i Síria» o «un jove oficial desmobilitzat, Moti Ashkenazi, ha instal·lat una tenda de campanya a la residència oficial de Golda Meir per demanar al govern que admeti la seva responsabilitat i que expulsi d’immediat a Moshe Dayan». Els editors haurien d’estar a l’aguait aquesta mena de coses.

Foto: Wikimedia Commons – IDF Spokesperson’s Unit

Deixant de banda petites errades com aquestes, Bresheeth-Zabner mereix ser reconegut per buscar insistentment la veritat. En un apartat titulat ‘Les guerres d’Israel’ destaca com Israel és «l’únic país en el qual les regulacions d’emergència han estat vigents des de cada minut de la seva existència», una situació sens dubte convenient quan les emergències són tan fàcils d’explotar. I tenint en compte que els israelians estan profundament dividits sobre una sèrie de qüestions, la de la ‘seguretat’ funciona com el pegament social més efectiu. Quan el 2012 el primer ministre Benjamin Netanyahu s’enfrontava a una protesta social i les enquestes no l’afavorien, decidí «donar al públic la seva medecina favorita: un atac a Gaza». Problema resolt.

Ara el encara primer ministre Netanyahu s’enfronta, un cop més, a protestes, i el «seu exèrcit com cap altre» està —oh, sorpresa— un altre cop bombardejant Gaza i convertint la vida allà en un infern. És en aquest moment que el llibre de Bresheeth-Zabner se’ns presenta com un valuós actiu.

Article publicat originalment a Jacobin
Traducció d’Àngel Ferrero
Foto de portada: Pxhere

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Comentaris

Israel és un exèrcit amb país

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.