Inventar-se de nou

Ésser algú altre és inventar-se de bell nou, eixamplant una volta més el nostre lloc, en comptes de veure’ns com part d’un món, d’un lloc, d’un temps on viuen altres éssers, on existeixen altres coses, als quals estem lligats i devem atenció.

Inventar-se de nou

Inventar-se de nou

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Ésser algú altre és inventar-se de bell nou, eixamplant una volta més el nostre lloc, en comptes de veure’ns com part d’un món, d’un lloc, d’un temps on viuen altres éssers, on existeixen altres coses, als quals estem lligats i devem atenció.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Només l’artista pot expressar la tragèdia de tanta vida única, irrepetible i, alhora, absolutament irrellevant, repetida, tancada dins les parets d’apartaments iguals que només olors gairebé imperceptibles, formes ornamentals, accessoris permeten distingir? La diferència, la unicitat, la irrepetibilitat queda confiada a elements insubstancials, la identitat, a atmosferes impalpables que la imaginació inventa amb dificultat davant la façana dels grans blocs d’habitatges on les finestres, les cortines es repeteixen idèntiques i suggereixen la repetició d’espais íntims iguals. El dormitori, la sala, el rebedor, el passadís, la cuina defineixen perspectives, angles, horitzons gairebé idèntics. Són els qui hi viuen els qui segreguen elements diferenciadors, variants de la mateixa cosa —el llit, els llums—, empremtes d’una diferència irrellevant a què hom confia la identitat pròpia.

L’espai idèntic i repetit redueix els límits d’allò diferent a una zona tan estreta que gairebé s’identifica amb la segregació del cos propi, aquest, irreductiblement, inequívocament, únic i irrepetible. Però quina consciència queda de la identitat pròpia, si aquesta està confiada a la consciència d’un cos el destí del qual és morir?

Assumir la identitat pròpia significa, aleshores, assumir la mort pròpia. I això espanta. És millor amagar-los —la mort, el cos— esborrant la consciència de la personalitat pròpia rere la màscara d’una moda suprapersonal que l’anul·la, que ens repeteix, que ens confon amb els altres. I, així, la pèrdua de la identitat pròpia és completa: reduïts als límits estrets d’una consciència individual amb una història concreta —la nostra infantesa, els seus objectes, olors i, després, la nostra vida, els seus somnis i fracassos— i, alhora, anul·lats en l’esforç d’oblidar-nos en els altres, amb els altres, què queda de nosaltres? Un sacrifici dolorós i inútil però sense alternativa: ésser què? com? per a què?

Foto: Flickr – Gustavo Maximo

En les alternatives d’esperança tímida i dolor fosc, les sortides a la «felicitat» semblen contradictòries i, per això mateix, poc creïbles. D’una banda, la repetició obstinada de gestos rutinaris, el sentit dels quals no és tant en si mateixos, sinó en la constància de la voluntat que representen. En si mateixos, són insignificants o gairebé: no impliquen una fe en la vida, sinó que són els seus signes, no la seva expressió. L’ajut que poden proporcionar és insegur: no són exactament un ritu màgic, la simple celebració del qual restableix l’ordre trencat. Una mica d’això, n’hi ha, evidentment. És més aviat la nostàlgia d’un món on tot era al seu lloc i els gestos, les actituds, els mots, estaven justificats, eren exactes, justos, els que han d’ésser. L’esperança que hi confia que, començant a ordenar els gestos propis, la cadena continuï sola i totes les coses que ens empaiten ocupin el lloc que els correspon, el recobrin, s’allunyin de nosaltres, deixin d’ofegar-nos i, col·locats en la distància justa, ens sigui possible actuar.

Són gestos, a més, potencialment gratificadors: el fet de banyar-se, vestir-se, arreglar-se té a veure amb el nostre cos, un cos que ha perdut la capacitat de gaudir i al qual imposem plaers que conegué i que avui li són indiferents, de vegades, molestos.

Regar les plantes, apujar les persianes quan trenca l’alba, endreçar la casa són també exercicis de memòria, nostàlgia d’una felicitat perduda: quan el matí ens esperava i les coses, les nostres coses, es despertaven amb nosaltres per a acompanyar-nos. Recordem així el que un dia estimàrem, intentem ressuscitar un amor mort, evoquem el que un dia fórem amb enyorança intensa, en obstinada voluntat de tornar a ser.

I, de vegades, l’exercici de memòria funciona efectivament, de vegades l’ordre del gest es repeteix en una sèrie més llarga, imposa la seva cadència, fixa les coses en una quotidianitat sense drama, la modesta, la humil quotidianitat d’una vida qualsevol, amb el seu secret irrepetible.

L’exercici de la voluntat ens restitueix un ésser que vaga perdut, anul·lat per les angoixes que el posseeixen, arrossegat per un mal que l’ocupa i la causa del qual no coneix.

Però ni sempre és així ni l’ordre dura gaire. Talment un exorcisme de durada limitada, el món recupera la cara desconeguda i l’onada de tremolor i de dolor entra en nosaltres, penetra a les fibres dels músculs, circula per les venes, ens ocupa el cervell, habita a la boca del cor. El món és un feix de runa, i el que hem vist, estimat, pensat, un miratge infantil, ignorància i ingenuïtat.

Foto: Flickr – Valeria Montana

Sobretot, la sospita que aquest no és el camí, que tants esforços de la voluntat són, en realitat, una fugida, que el que caldria fer és enfrontar-se d’una vegada amb la mateixa vida, amb els propis errors, amb la infelicitat i la mort. No allunyar-los, sinó cercar-hi, fer-s’hi, viure-hi, preguntar per què, què són, d’on vénen. I canviar, canviar moltes coses, també els gestos, els costums, els mots. Ésser l’altre, el que sempre fou dins nosaltres i que no volguérem que existís. Ésser el que no volguérem ésser, el que evitàrem refugiant-nos en les coses, en el projecte, en el futur, en els altres. Pensar d’una vegada, no fer servir les idees.

Però també aquesta sortida pot ésser un miratge: inventar-se una personalitat per sortir de la pròpia, ésser diferent per fugir una altra volta de si mateix, enganyar-se amb una alteritat que és un somni adolescent o que, per a ésser creïble, necessitaria una força que no tenim, una voluntat, un amor que ja no coneixem.

Cada vida és un pedaç, vergonyant i, alhora, molt respectable. Intentar refer-se no és oblidar precisament el que es vol saber: la poquedat pròpia, limitada, modesta? Si el que caldria fer és simplement acceptar-se, no enganyar-se, no cercar buits impossibles, sinó acontentar-se amb el concret possible de la nostra vida, del nostre passat i del nostre present, aquests somnis són, un cop més, la negació de la realitat.

Que no és la vida, per contra, la suma infinita de coses petites, que existeixen fugaçment, que ens envolten, ens acompanyen i que nosaltres oblidem, ignorem, trepitgem, destruïm per manca d’amor? Ésser algú altre és inventar-se de bell nou, eixamplant una volta més el nostre lloc, en comptes de veure’ns com part d’un món, d’un lloc, d’un temps on viuen altres éssers, on existeixen altres coses, als quals estem lligats i devem atenció.

Text escrit l’any 1976 i publicat pòstumament en el recull de textos inèdits compilat per Elena Grau sota el títol Vivir en presencia de la realidad a Mientras Tanto, núm. 40, 1990, pàg. 143-45.
Traducció de Daniel Escribano
Foto de portada: Flickr – Richard Leeming
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Filòloga i pensadora comunista i feminista. Fundadora, entre d'altres, de la revista Mientras Tanto.

Comentaris

Inventar-se de nou

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.