Intervenció estatunidenca o com les idees del feixisme modelen el cop contra Veneçuela

[Col·laboració amb Misión Verdad] El capital ha acumulat nombroses riqueses durant l'època neoliberal i ara apel·la al feixisme com a instrument per sostenir la desigualtat social. És el cas també de Veneçuela.

Intervenció estatunidenca o com les idees del feixisme modelen el cop contra Veneçuela

Intervenció estatunidenca o com les idees del feixisme modelen el cop contra Veneçuela

.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

[Col·laboració amb Misión Verdad] El capital ha acumulat nombroses riqueses durant l'època neoliberal i ara apel·la al feixisme com a instrument per sostenir la desigualtat social. És el cas també de Veneçuela.
.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Article fruit de la col·laboració entre Catarsi Magazín i Misión Verdad, un mitjà veneçolà que narra el procés de guerra contra Veneçuela i les seves implicacions globals.

No fa gaires dies, dues mesquites de la ciutat de Christchurch, Nova Zelanda, van ser atacades per diversos tiradors i deixaren el lamentable saldo de 50 persones assassinades. Per via streaming, és a dir, en temps real, l’australià Brenton Tarrant viralitzà a Facebook Live com emprenia veloçment la matança i rematava, minuts més tard, per si hi havia algun dubte, els munts acumulats de cossos que havien deixat les seves ràfegues.

L’ensordidora escena va deixar sense alè l’opinió pública mundial, alhora que un manifest penjat per Tarrent a Internet ressaltava el seu suport a Trump per ser “un símbol de la identitat blanca renovada i un propòsit comú”, tancava la cobertura noticiària d’un fet estremidor.

Les idees basades en l’odi i la segregació han anat delimitant, des de l’any 2016, el centre de gravetat de la política mundial. tweet

En aquest moment és pertinent de recordar la reflexió de Hannah Arendt sobre una de les principals complicacions de la modernitat tardana: ara tots compartim, per primera vegada en el desenvolupament de la història humana, un present comú i global. Així doncs, no només el terror i la por s’han convertit en afers tan globals com una hamburguesa del McDonald’s o un televisor, sinó que el “final de les fronteres” que decretà primer la revolució industrial, i més tard el neoliberalisme, ara recicla cap a dins del “primer món” les matances i intervencions imperialistes de segles a les perifèries d’Occident.

Flickr – Gage Skidmore

El “llunyà” solc de mort que han deixat les potències imperialistes en països com el Iemen, Síria, Iraq, Líbia, els Balcans, Ucraïna, va escurçant la distància amb el “primer món” fins a només uns quants metres, i reprodueix la crueltat de les seves expedicions a les seves mateixes metròpolis. Les idees basades en l’odi i la segregació han anat delimitant, des de l’any 2016, el centre de gravetat de la política mundial.

El 20 de maig de 2017 Veneçuela es trobava sota una operació de canvi de règim inspirada pels manuals de Gene Sharp, per l’experiència de les “primaveres àrabs” i les doctrines de guerra no convencional de l’exèrcit estatunidenc. Aquell dia fou incinerat i linxat Orlando Figuera, un jove negre acusat de chavista i lladre, mentre passava per una turba violenta que s’enfrontava a la Guàrdia Nacional als voltants d’Altamira.

També aquesta imatge estremidora es transmeté i viralitzà per les xarxes socials fins a l’extenuació.

Capriles i López provenen de Tradición, Familia y Propiedad, una secta sorgida els anys 1960 al Brasil tweet

Figuera va ser l’assassinat més traumàtic de la violència armada de l’antichavisme que tingué lloc aquells mesos. També va ser un dels tants assassinats que hi hagué contra chavistes en el marc d’aquesta operació: un tinent retirat de la Guàrdia Nacional (Danny Subero), una infermera que transitava per una marxa al centre de Caracas (Almelina Carrillo), un jove que fou víctima d’un setge a una urbanització de la Gran Misión Vivienda Venezuela a Lara (Brayan Principal), entre tants altres; foren executats de manera violenta sota una premissa d’ordre racial i d’identitat política. Foren assassinats per ser chavistes.

Flickr – Senado Federal

Però aquests esquadrons de la mort i grups d’extermini en estat larvari foren, tanmateix, el resultat de la mateixa evolució del feixisme veneçolà i de com Estats Units l’estimulà, finançà i constituí com a corrent polític dominant a Veneçuela, arran de la crisi del sistema bipartidista que Chávez derrotaria a les urnes el 1998. D’aquesta primera de generació de fills de la classe alta privilegiada, blanca, situada econòmicament en la intermediació amb el capital estatunidenc, sortirien els arquetips de la ultradreta veneçolana del segle XXI: Leopoldo López, Henrique Capriles Radonski i María Corina Machado.

Ambdós encarnaven la ventrada política que substituiria els lideratges dels partits tradicionals de mitjan segle XX; emparats en l’antipolítica, el discurs tecnocràtic del moment i en una formació acadèmica estatunidenca, la seva assimilació amb els interessos particulars de Washington sorgiria per osmosi.

Tant en el discurs com en la pràctica, l’oposició planteja la confrontació política a Veneçuela com una guerra de conquesta sobre el seu propi país. tweet

Capriles i López provenen de Tradición, Familia y Propiedad, una secta sorgida els anys 1960 al Brasil sota la inspiració del llibre de Plinio Correa de Oliveira Revolución y Contrarrevolución, la qual intentà d’establir un grup d’influència intel·lectual entre sectors influents i de poder econòmic per tal de capitalitzar la creuada anticomunista a Llatinoamèrica. Com que eren joves de classe alta, graduats en universitats estatunidenques i amb una fortuna en el ram immobiliari, industrial i dels mitjans de comunicació, el salt a la política vindria lògicament impregnat dels seus instints de classe i supremacia racial, de llinatges.

Aquest fet quedà reflectit en la seva participació al cop de 2002, en què el relat de demonització del chavisme va dur-los a protagonitzar un assalt a l’ambaixada de Cuba i precipitar un enfrontament entre mobilitzacions chavistes i d’oposició l’11 d’abril. Tant en el discurs com en la pràctica, aquests dirigents plantejaren la confrontació política a Veneçuela no en el marc de l’alternança democràtica en un sistema polític multipartidista, emparat en la Constitució de 1998, sinó com una guerra de conquesta sobre el seu propi país. I és que l’objectiu en darrera instància continua sent, tant el 2002 com el 2019, extirpar de la vida política el sistema constitucional que situava els de baix com un actor decisiu per primera vegada en 200 anys d’història republicana. L’extermini com a política.

Flickr – LuisCarlos Díaz

Les mostres d’odi i ressentiment racial d’aquestes elits en aquell crític moment del cop d’Estat contra Hugo Chávez es traduïren en forma de franctiradors que assassinaren una desena de chavistes i opositors als carrers, en linxaments i persecucions a dirigents del chavisme, en el marc d’una idea de neteja ètnica de l’Estat i els espais de representació política conquerits pel poble organitzat.

La reacció posterior a aquest moviment va ser canalitzada hàbilment per la Usaid i la NED anys després, amb un volum d’assessorament i finançament considerable; aquests braços civils de la CIA emprengueren una campanya de radicalització de joves de classe alta a les principals universitats del país amb l’objectiu de generar un moviment de tipus estudiantil que fos l’avantguarda d’un nou intent de canvi de règim.

La guerra contra el chavisme no està justificada per a controlar el govern, sinó per ser allò que és: el poble pobre i no privilegiat que ha après a organitzar-se políticament. tweet

El 2014, amb el pla de “la Salida” dissenyat per Leopoldo López i María Corina Machado, aquesta nova generació de nous polítics foren l’avantguarda que donà cos a l’assassinat polític, als crims d’odi, el linxament i la violència armada com a opcions polítiques legítimes per a enfrontar-se al chavisme. D’aquí ve Juan Guaidó.

El 2017, amb uns nivells de violència molt més elevats, es repetiria el mateix model de revolució de colors, però ara amb ingredients més visibles de guerra irregular i paramilitarisme, fet que confirma les continuïtats històriques que el cop d’Estat de 2002 va marcar: la guerra contra el chavisme no està justificada per a controlar el govern, sinó per ser allò que és: el poble pobre i no privilegiat que ha après a organitzar-se políticament.

Un exemple palmari de les motivacions feixistes que possibilitaren aquestes agendes de violència es veu en el fet que es col·locaven cables d’acer per a degollar motorizados (sector de l’economia informal identificat amb el chavisme) i com, en les protestes de carrer, s’imposava un estat d’excepció contra aquells que es mostraven afectes al chavisme.

Justament d’aquesta escola d’agressions simbòliques i físiques que han buscat reduir el chavisme a una categoria d’escòria social prové Juan Guaidó, el diputat a l’Assemblea Nacional per l’estat de Vargas que s’autoproclamà “president encarregat” de Veneçuela el passat 23 de gener. Amb el pretext d’instal·lar un “govern paral·lel” al del president Nicolás Maduro s’ha arribat al punt de tancament de l’agenda de la intervenció de baixa intensitat contra Veneçuela, i s’imposa una idea que busca fragmentar la societat veneçolana.

Caracas. Flickr – Franklin Reyes

Així, Voluntad Popular, de Leopoldo López, i Vente Venezuela, de María Corina Machado, s’han guanyat el rol d’avantguarda interna dels Estats Units per a reconquerir el poder polític a Veneçuela. Però aquest paper en l’escenografia del canvi de règim, més que no la conseqüència d’una inversió a llarg termini realitzat per la Usaid i la NED, implica un punt de trobada entre la tendència feixista que actualment domina la Casa Blanca i la producció local del feixisme veneçolà.

El gran capital transnacional que ha acumulat tota la riquesa mundial durant el neoliberalisme apel·la al feixisme com un instrument de poder per a sostenir una piràmide social brutalment injusta i punyent. tweet

En un article per a Boston Review titulat «L’extremisme estatunidenc sempre ha sortit de la frontera», Greg Grandin afirma que les postures supremacistes dels Estats  Units són símptoma de la crisi d’un model de creixement infinit, guerres impossibles de guanyar i expedicions cada volta més sanguinolentes amb les quals cada cert temps l’Imperi busca resoldre les seves contradiccions internes.

A la llum de l’argument de Grandin, Trump és el símptoma d’un conjunt de crisis internes acumulades (desigualtat extrema, polarització, col·lapse econòmic), barrejades amb la reducció de l’hegemonia global dels Estats Units des de la desastrosa intervenció a Iraq el 2003, que ha donat com a resultat un estat de securitització de les elits per a mantenir les seves quotes de poder i privilegi. Com si es tractés d’una gran regressió d’època, el gran capital transnacional que ha acumulat tota la riquesa mundial durant el neoliberalisme apel·la al feixisme com un instrument de poder per a sostenir una piràmide social brutalment injusta i punyent.

En aquest marc, el retorn de la Doctrina Monroe per a una Amèrica Llatina del segle XXI té una càrrega evident d’actitud colonial i feixista. A Veneçuela, utilitzant com a proxy Juan Guaidó i els corrents d’extrema dreta veneçolana, s’ha autoritzat que Washington s’apropiï il·legalment de Citgo, empresa filial de la petrolera estatal PDVSA, de 1.200 milions d’or veneçolà dipositats al Banc d’Anglaterra i més de 30.000 milions de dòlars en actius fixos i líquids dels quals Veneçuela no pot disposar per a pal·liar la seva crisi econòmica i importar medicines i aliments.


Flickr-Guillermo-Lengemann-Garcés-2.jpg

La idea que mobilitza aquestes accions de força bruta per a derrocar el govern legítim de Veneçuela, tanmateix, es fonamenta en una idea errònia: la crisi de sobreextensió de l’Imperi, tan rediscutida per l’establiment de política exterior (des de Kissinger fins a Kagan), demana, per a la seva resolució, la reducció més extrema del cos llatinoamericà, ja assetjat per la voràgine de l’imaginari neoliberal en totes les escales de la vida humana després de cruels dictadures sostingudes pels Estats Units. L’ordre liberal saltà pels aires a causa d’un salt tecnològic mal gestionat, fet que ha obert una finestra d’Overton per tal que l’odi i la segregació de les poblacions per diferències econòmiques, nacionals i d’estrat social configurin el motlle institucional per a gestionar la gran catàstrofe present de la globalització.

En síntesi, és un nou anticomunisme global contra els de sota i explotats de tota la vida i durant totes les fases d’evolució de la revolució industrial i l’imperialisme estatunidencs: els musulmans, els negres, els veneçolans, els llatinoamericans i cada nom designat al proletariat mundial en la curta història del capitalisme.

Aquest nou anticomunisme no desentona amb les idees supremacistes de l’extrema dreta veneçolana, la qual ha forjat una aliança amb els falcons estatunidencs per a derrocar el chavisme. Conjuntament busquen resoldre la seva crisi compartida.

El feixisme veneçolà planteja que la reconquesta de Veneçuela passa per una intervenció militar tweet

Però el que per als Estats Units és una maniobra geopolítica per a contenir la Xina i Rússia a Llatinoamèrica, i per la qual cosa s’involucra en l’intent de magnicidi del 4 d’agost de 2018 i en recursos de desestabilització política com el fals lliurament d’ajuda humanitària el 23 de febrer des de Colòmbia, per al feixisme veneçolà és el rescat de la “llibertat” que li permetrà de conquerir Veneçuela.

Aquesta idea d’extermini, manifestat en la destrucció palpable de la vida econòmica i social que precipita el bloqueig financer, l’assetjament diplomàtic i el forçat setge a les autoritats veneçolanes a l’estranger, es guarneix internament amb proclames de comerç obert i inversió, difuminant que l’estratègia de forma consisteix en reinventar una Veneçuela neoliberal sense chavisme. Com a corrent de pensament globalitzat, el feixisme veneçolà planteja que la reconquesta de Veneçuela passa per una intervenció militar, que segregui i demonitzi per les armes el chavisme com a opció política.

Centre de Caracas. Flickr – Flickr – PAULINO MORAN

Els darrers dos mesos, Veneçuela ha transitat per un arc brutal d’operacions de guerra híbrida, com el sabotatge elèctric que generà una apagada generalitzada el 7 de març, de guerra econòmica (sancions) focalitzades a asfixiar les vies d’ingressos al país, com l’embargament a l’or i al petroli veneçolans des de gener, i de cop mediàtic i insurreccional, com la maniobra de força de la falsa ajuda humanitària.

Mitjans del món anglosaxó com ara la BBC, el New York Times, Bloomberg, Forbes The Guardian o la CNN, han desvelat les traces del cop d’Estat comandat per Washington,  que des de finals de l’any passat ha gestionat operacions per a derrocar Maduro per la via armada.

Darrerament, María Corina Machado s’ha reunit amb dirigents de Vox, partit d’extrema dreta espanyol creat recentment.

Machado i López són, al seu torn, hereus del llinatge directe de Juan José Mendoza i Nicómedes Zuloaga, dos acabalats terratinents que a la segona meitat del segle XIX veneçolà oferiren a la corona britànica la Guaiana, regió geogràfica que correspon a gairebé la meitat de la massa territorial de Veneçuela. Era un mitjà de pagament per a tancar la guerra federal encapçalada per pagesos pobres. És a dir, una intervenció armada per a guanyar la guerra i mantenir els seus privilegis.

En una carta enviada a la corona, Mendoza i Zuloaga deien que “La Guaiana veneçolana és un país més extens que França […] Aquest vast territori, que limita amb la Guaiana Anglesa, i que pot dir-se que està desert, està cridat a tenir una gran importància a l’Amèrica del Sud”.

Així que la tradició feixista i colonial veneçolana ja ve d’anys, i ara coincideix amb l’agenda geopolítica dels Estats Units, justificada per la seva Doctrina de Seguretat Nacional de 2008, per a desarmar els Estats-nació, fragmentar-ne les poblacions i accedir de forma irrestricta als recursos naturals sense cap oposició.

Com el 1861, el feixisme veneçolà demana una intervenció estrangera i negocia els recursos orgànics del país per tal que la potència de torn posi fi al turment del merder de les classes populars. Veient la oportunitat, el monarca hereu de l’Imperi estatunidenc, l’Administració Trump, gestiona els canals de suport polític i financer perquè el feixisme local completi la conquesta, sota la premissa racista i colonial que els Estats Units han de guiar-nos per a superar la nostra inferioritat com a país perifèric, a costa de la desaparició física i simbòlica de milions de veneçolans que trobaren en el chavisme un relat unificador i de classe.

La incapacitat dels Estats Units i de Juan Guaidó per a aconseguir la fallida de Veneçuela, després de 6 anys de gestionar una guerra híbrida pesada per a remodelar la societat veneçolana, ha destapat aquestes pulsions fatxes entre els caps i els subordinats. És la seva hora crítica.

Traducció: Oriol Valls

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Politòleg veneçolà i cap de redacció de Misión Verdad

Comentaris

Intervenció estatunidenca o com les idees del feixisme modelen el cop contra Veneçuela

Registra't per comentar
  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris

El primer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa