Article publicat originàriament a Jacobin Lat.

La Revolució Russa ha estat per molt de temps el model sobre el qual erigir una moral edificant. Tothom hi torna per a trobar el gran error -moral, polític, ideològic- que va portar al desastre.

Un cop descobert l’error, podem sentir-nos segurs que haguéssim pogut evitar el desastre i superiors a qualsevol que no hagi trobat encara allò que hi ha d’equivocat en els seus mètodes. La realitat humana de la revolució -la sensació aclaparadora d’estar atrapat en un tornado d’esdeveniments- es perd tan bon punt ens afanyem a extreure’n lliçons i assenyalar amb el dit acusatori. 

Per alguns, l’error rere la revolució és fonamentalment moral. Lenin, per exemple, és descrit com un dimoni encarnat, la depravació insaciable del qual és directament responsable de la perdició de Rússia. Podem anomenar-lo “Lenin-Boris Karloff” i imaginar-lo fregant-se les mans amb goig homicida: “crec que oprimiré els camperols, avui!”. Tinc la impressió que quelcom de molt proper al Lenin-Boris Karloff ha esdevingut la imatge dominant de la Revolució Russa pel gran públic, especialment als Estats Units.

D’altres apunten cap al “bolxevisme”, per a definir-lo com una mena d’error moral recurrent. Els bolxevics són aquells que viuen sota el codi corrupte segons el qual “la fi justifica els mitjans”. Per descomptat, això és quelcom que nosaltres, la gent decent, mai no faríem. Mai no consentiríem a fer servir mitjans inacceptables com ara bombardejar poblacions civils o emprar la tortura, sense importar com de nobles fossin els nostres objectius polítics. Només els fanàtics grollers fan això.

També hi ha cert liberalisme ben-pensant que fa servir al bolxevisme per a assenyalar els perills d’haver enaltit els objectius polítics. Voleu crear el paradís dels treballadors? Aneu amb compte que la mateixa noblesa dels objectius no porti a crims terribles. Durant la guerra civil russa, la gent lluitava per les qüestions més elementals, més ineludibles: qui governarà el país? Com podem rearmar el país? Sobreviurà Rússia com a Estat?

Els nostres liberals miren aquesta agitació i sermonegen: ara bé, no us entusiasmeu amb els somnis d’una societat perfecta! Sigueu com nosaltres, amb la nostra política segura, assenyada i sòbria. Moderació, moderació per a tot!

L’esquerra, però, és igualment addicta a cercar els errors fatals de la revolució. La diferència és que prefereix carregar la responsabilitat dels errors sobre la doctrina ideològica. Bona part de l’esquerra està d’acord amb la visió liberal conservadora que el pecat original del bolxevisme va ser el revisionisme de Lenin a Què fer? Segons aquesta mirada, Lenin no confiava en els treballadors, així que va posar Marx cap per avall per a crear un partit conspiratiu d’elit amb base en els intel·lectuals. No és sorprenent que s’hagi desviat el programa democràtic de la Revolució Russa.

Un enfocament menys obsessionat amb identificar i condemnar errors notarà que el significat del Què fer? no ha de cercar-se en les seves suposades innovacions teòriques. El llibre de 1902 és la recapitulació d’una versió idealitzada de la lògica de l’organització clandestina, una lògica que fou desenvolupada a través de proves empíriques i errors per tota una generació d’activistes anònims durant els anys 1890. Com a tal, el model bàsic de Lenin fou acceptat com a guia per tots els socialistes que es trobaven a la clandestinitat. Pel que fa a 1917, el tret distintiu del bolxevisme no rau en l’organització partidària sinó en la seva lectura de les relacions de força entre les classes a Rússia. 

La creació del socialisme a la clandestinitat no fou una obra de Lenin (o, millor dit, ell va fer una contribució que no va ser pas insignificant, però tampoc crucial). Quan l’Estat rus va col·lapsar el 1917 -un esdeveniment de conseqüències titàniques, que cap ideologia no va preveure- aquest corrent clandestí va ser una de les poques forces capaces de crear una nova autoritat sobirana i una nova estructura estatal. Les institucions legals de la Rússia tsarista van ser ferides de mort pel col·lapse del tsarisme; ans al contrari, el corrent clandestí va sobreviure intacte, tenia abast nacional i reivindicacions plausibles per a guanyar-se el suport de les masses i la legitimitat. La clandestinitat socialista fou molt més producte de la història russa que maquinació ideològica.

Fins aquí he assenyalat els errors amb els quals es pretén explicar els fracassos de la revolució, però els partidaris de la Revolució d’Octubre també estan compromesos amb la cacera dels heretges. Per a ells, l’èxit de la revolució s’explica per la refutació dels errors ideològics. La interpretació dominant entre els trotskistes està construïda al voltant d’una història d’aquest tipus.

El 1905-6 (explica la història), Leon Trotski va donar forma a la seva teoria de la revolució permanent i va anunciar que la revolució socialista era poc possible a l’endarrerida Rússia. En la mesura en què aquesta teoria atacava els dogmes poc imaginatius del marxisme de la Segona Internacional, Trotski va ser acollit per una incomprensió universal. Per sort, just a temps, Lenin va veure la llum i es va unir a Trotski l’abril del 1917. Plegats, els dos grans líders van rearmar el partit bolxevic, fens aleshores possible la gloriosa Revolució d’Octubre.

Aquesta història canònica en té moltes, de dificultats, però ací assenyalaré simplement un tret curiós del relat pro-octubre: té un pronunciat tint antibolxevic. D’acord amb nombrosos escriptors de la tradició trotskista, la doctrina del vell bolxevisme fou un error perniciós que va haver de ser rebutjat abans que la victòria revolucionària fos possible. Els escriptors d’aquesta tradició ens recorden permanentment que els bolxevics mateixos, presos com un tot, eren un grup barroer que romania obstinadament lleial a allò que se’ls hagués dit ahir, fins i tot quan els seus brillants i visionaris líders haguessin fet una passa endavant.

Aquesta veta antibolxevic és tan pronunciada que alguns escriptors encara no m’han perdonat que digués quelcom de bo sobre aquests activistes bolxevics clandestins. Que potser no m’adono, que aquests activistes eren rígids i estrets komitetchiki que es negaven equivocadament a escoltar la saviesa dels líders emigrats com ara Lenin i Trotski?

Tanmateix, des del meu punt de vista aquest enfocament s’apropa massa a un “culte a la personalitat” de certs herois revolucionaris. Fins i tot els trotskistes pro-octubre estan lluny d’acontentar-se amb el resultat final de la revolució i, com és freqüent, cerquen errors doctrinals per a explicar aquest desenllaç. La revolució europea que se suposava que actuaria com deus ex machina per a salvar la Revolució Russa no va succeir, en bona mesura a causa del marxisme “fatalista”, “mecànic”, “determinista” i en general “pre-dialèctic” de Karl Kautski i d’altres líders de la Segona Internacional. A Rússia, el signe exterior i visible de la degeneració interna de la revolució fou l’heretgia doctrinària del socialisme en un sol país.

Per descomptat, moltes idees perspicaces i essencials sobre la Revolució Russa venen de la tradició trotskista. Tanmateix, no puc evitar sentir que els escriptors tot sovint estan més preocupats per les seves abstraccions doctrinàries que per la realitat de la Revolució Russa tal com va ser experimentada per aquells que la visqueren.

Un debat fonamental sobre la Revolució Russa fou sempre: estava Rússia preparada per una revolució socialista, o només estava en condicions per una “revolució burgesa”? Els bolxevics sostenien el primer, els menxevics el segon. Qui tenia raó i qui estava equivocat en aquest debat? Si els menxevics tenien raó, aleshores la Revolució d’Octubre fou un error. Si els bolxevics tenien raó, el menxevisme ha de ser rebutjat com un error contrarevolucionari.

Aquest enfocament té quelcom de cert: els menxevics i els bolxevics recorrien a conceptes marxistes d’aquest tipus en les seves polèmiques de 1917. Tanmateix, els arguments doctrinaris d’aquest tipus eren lluny del nucli de la qüestió. En efecte, es tractava essencialment d’additaments, d’intents de donar legitimitat doctrinal a posicions basades en lectures empíriques de la Rússia de 1917. La qüestió real que enfrontava els partits socialistes era aquesta: podria la crisis en la qual estava submergida la societat russa ser resolta en cooperació amb la societat educada, o la solució requeria d’una nova autoritat sobirana basada exclusivament en el narod, els treballadors i els camperols?

Traduit als termes russos que eren centrals en els debats de 1917, la qüestió era: podria i hauria un nou vlast d’estar basat en la soglashenie? Vlast significa “autoritat sobirana” o “poder”, com en “poder soviètic”. Soglashenie es tradueix sovint com a “compromís” o “conciliació”, però la paraula implica quelcom de més fort: treballar en conjunt sobre la base d’alguna mena de pacte o acord. L’enfrontament essencial el 1917 entre menxevics i bolxevics al voltant de qüestions com aquestes no era doctrinari, sinó empíric. No pot dir-se que un dels bàndols tenia raó i l’altre estava equivocat. Cadascun combinava idees adequades amb il·lusions. Permeteu-me d’exposar l’enfrontament menxevic/bolxevic del 1917 emprant els termes vlast i soglashenie per a recordar que tractem amb realitats empíriques russes, així com mirant de posar la disputa doctrinària en la seva posició subordinada adequada.

Menxevic: algun tipus de soglashenie amb la societat educada és necessària, i per tant ha de poder trobar-se un complement “burgès” adequat per a aquesta soglashenie (a més, Rússia s’enfronta a una “revolució burgesa”, motiu pel qual hem de tolerar el govern provisional “burgès”).

Bolxevic: la soglashenie amb la societat educada és impossible, motiu pel qual el proletariat rus és a punt per a entomar les responsabilitats del vlast revolucionari (a més, Rússia és a  punt per a “donar les primeres passes cap el socialisme”).

En qualsevol cas, no partim de l’error ni de la idea doctrinària, sinó d’una visió empírica profundament sentida i essencialment correcta de la societat russa del 1917. Els menxevics comprengueren que, per una banda, una societat moderna no podria desenvolupar-se sense experts i professionals educats i, per l’altra, que el proletariat rus no estava prou organitzat ni “disposat” per a exercir el vlast de manera aïllada, ni tampoc el camperolat rus era una base segura per a la “dictadura del proletariat”.

Els bolxevics van comprendre que, malgrat les aparences, l’elit de la societat educada mai no treballaria amb entusiasme per a acomplir “els objectius de la revolució” (fins i tot si se’ls definia en termes estrictament “democràtics”) i que, de fet, la societat educada s’acabaria posant en contra de la revolució i treballaria per algun tipus de “dictadura de la burgesia” (és a dir, algun tipus d’aliança entre polítics liberals i soldats, o, en termes russos, kadets -els Demòcrates Constitucionals liberals- i Kornilov -el general que va encapçalar un intent de cop frustrat el 1917-).

Tant pels menxevics com pels bolxevics, una visió empírica correcta porta a una afirmació factual que es basa més en les il·lusions que en la realitat. Els menxevics han d’insistir en què un complement adequat per a portar a terme els objectius de la revolució ha de trobar-se en la societat burgesa (o, almenys, que la societat educada pot ser empesa a la cooperació emprant la “pressió des d’abaix”). La situació és massa horrible com per a contemplar la possibilitat que això no sigui així.

Els bolxevics han d’insistir en què les enormes i complexes polítiques de transformació social i administració de la crisi poden ser implementades gairebé sense patiment sempre que el proletariat faci valdre el seu poder de classe. La situació és massa horrible com per a contemplar la possibilitat que això no sigui així.

En tots dos casos, hi ha un aditament explicatiu que mira de donar-li la legitimitat de la doctrina marxista a una estratègia triada empíricament. De fet, però, els menxevics no triaren la seva estratègia a causa d’etiquetes doctrinàries com ara “revolució burgesa”. Més aviat al contrari: insistien en el fet que Rússia enfrontava una revolució burgesa perquè no volien deixar de banda la “burgesia” (és a dir, els experts cultes i qualificats -o spetsy, com els denominaren els bolxevics en adonar-se de quant els necessitaven-). Els bolxevics tampoc no van triar la seva estratègia perquè s’haguessin convençut en un principi, per raons doctrinàries, que una revolució socialista era possible a Rússia. Es tracta més aviat de l’oposat: sostenien que era possible “fer les primeres passes cap al socialisme” immediatament perquè sentien que el proletariat havia de prendre el poder. 

Els observadors tardans han tendit a fer d’aquests gestos retòrics cap a la legitimitat doctrinària el nucli de la qüestió. De fet, el 1917, l’actitud cap al soglashenie de la societat educada era el nucli de la qüestió. Essencialment, tan sols hi havia dues opcions pels socialistes: a favor o en contra del soglashenie. Menxevic i bolxevic eren només els noms d’aquestes opcions. La tragedia de Rússia el 1917 va ser, però, tan gran, que el soglashenie era tan necessari com impossible. La situació era de fet horrible: massa horrible de mirar a la cara, massa horrible de contemplar.

En aquesta lectura, la Revolució Russa no és un problema de cometre o evitar errors, sinó una tragèdia sense solució acceptable (això és justament una tragèdia).

Però cal dir quelcom més sobre l’enfrontament entre menxevics i bolxevics. Cadascun dels dos bàndols tenia tant idees errades com adequades. En el cas dels menxevics, però, aquesta combinació els va dur a la paràlisi. En el cas dels bolxevics, aquesta combinació els va dur a estar preparats i actius. Sols per aquest motiu, el futur, per a bé o per a mal, va pertànyer als bolxevics.