Inflació, crisi general i moment polític

El ràpid creixement de la inflació suposa una dràstica devaluació salarial i de condicions de vida, però també una font d’inestabilitat macroeconòmica i de potencial conflictivitat. Més enllà dels detonants immediats, és necessari entendre la conjuntura actual en el marc de la crisi general del capitalisme i d’un canvi de cicle històric.

Inflació, crisi general i moment polític

El ràpid creixement de la inflació suposa una dràstica devaluació salarial i de condicions de vida, però també una font d’inestabilitat macroeconòmica i de potencial conflictivitat. Més enllà dels detonants immediats, és necessari entendre la conjuntura actual en el marc de la crisi general del capitalisme i d’un canvi de cicle històric.

L’Índex de Preus al Consum espanyol es va disparar el passat juny fins a un creixement del 10,2% interanual. Es tracta del major creixement dels preus en 37 anys i, tot i l’impuls de sectors com l’energia o aliments, la inflació subjacent (la dels productes amb preus tradicionalment poc volàtils) arriba al 5,5%. El fenomen no és exclusiu de l’economia espanyola, sinó que s’estén per la zona euro, els Estats Units i gran part del planeta.

Això es tradueix en una enorme pèrdua de poder de compra dels salaris, com també de subsidis i pensions. Per fer-nos una idea, l’actual taxa d’inflació suposaria pèrdues salarials equivalents a un mes i una setmana de treball en el transcurs d’un any. On ha anat a parar aquesta riquesa? Segons diversos estudis, quasi exclusivament als beneficis empresarials interns o exteriors.

Des d’aquest punt de vista, la inflació se’ns presenta de manera crua doncs, com un conflicte distributiu i un procés de devaluació salarial. Més encara si tenim en compte que l’augment dels preus ha estat molt més elevat entre els productes de primera necessitat i ha castigat especialment els pressupostos dels estrats populars, mentre sectors oligopòlics políticament protegits obtenien guanys astronòmics.

En vista de la paràlisi social i política del moment, res convida a pensar que aquest empobriment general sigui reversible a curt i mitjà termini. Més bé podria continuar i agreujar-se. Tanmateix, la inflació va més enllà dels seus aspectes distributiu i assenyala problemes molt més profunds en l’ordre econòmic i polític actual. És per això que convé tenir presents les seves causes i implicacions, tant des del punt de vista teòric com en termes històrics.

La paradoxa de la inflació

A priori, les pujades generals i sostingudes dels preus semblarien contradictòries amb algunes de les característiques distintives del capitalisme: com la inversió en maquinària i l’augment de la productivitat; la innovació tècnica o les pressions de la competència. De fet, en els sectors més dinàmics i intensius en tecnologia els preus han baixat en els darrers quinze anys: en telèfons (-88,1%), aparells informàtics, audiovisuals i fotogràfics (-68,1%) o electrodomèstics (-7,7%). Mentrestant, l’índex general de preus creixia 31,6%.

Tanmateix aquesta contradicció és només aparent, per almenys tres raons. En primer lloc, pel caràcter desequilibrat i caòtic del creixement. En absència de coordinació i planificació, l’expansió més ràpida d’alguns subsectors o rames pot generar desajustos i colls d’ampolla. Normalment, es tracta d’episodis puntuals amb escassa incidència sobre el nivell de preus. Tanmateix, si els colls d’ampolla es generalitzen o afecten a matèries primeres o béns que formen part de diversos processos productius, poden impulsar la inflació de costos.

Nens alemanys juguen amb un estel fabricat amb marcs durant el període d’entreguerres.

La segona raó, és la pugna distributiva entre sectors productius i entre classes. Una pugna en què el grau d’organització i el poder político-econòmic dels diferents interessos o grups resulta clau. Històricament, per exemple, la fortalesa sindical havia permès neutralitzar l’augment del cost de la vida amb millores salarials. Avui, en canvi, són sobretot sectors econòmics molt concentrats o políticament protegits els que estan en posició de resistir les pressions a la baixa dels preus i d’adaptar-se ràpidament a les pujades. El conflicte distributiu, en tot cas, sol amplificar i allargar en el temps els impactes de la inflació, més que ser-ne el detonant.

La tercera raó té a veure amb el fet que el capitalisme no és només una economia basada en la producció competitiva de mercaderies. També és una economia monetària. Això situa l’estat i sistema bancari al centre del seu funcionament. Els bancs centrals, mitjançant l’emissió de moneda, i la banca, mitjançant dipòsits i préstecs, creen diners. I ho fan responent a la demanda: poden oferir préstecs barats, però les empreses i famílies decidiran o no endeutar-se en funció del cicle econòmic, les seves necessitats i expectatives, etc. Ara bé, això no vol dir que l’oferta monetària no puga créixer més ràpid que la producció de béns i serveis. Els rescats a empreses o els refinançaments, les entrades sobtades de capitals exteriors en una economia i les bombolles especulatives proporcionen exemples habituals de creació de diners sense correspondència l’augment de la producció. Si aquest diner excedent es canalitza cap a la demanda de béns i serveis en sectors que no poden ajustar ràpidament la seva oferta pot generar inflació monetària.

Per aquestes raons la inflació és la norma, més que no l’excepció, en les economies de mercat modernes. Quan els factors esmentats es combinen amb una caiguda de la rendibilitat o amb crisis canviàries i devaluacions, poden donar lloc a creixements de preus en espiral que posen en risc el funcionament de tot el sistema. Per això convé preguntar-se pels detonants de l’actual episodi inflacionari i pels seus vincles amb tendències de fons, a les portes d’una possible crisi inflacionària.

Inestabilitat econòmica i crisi general

La seqüència del creixement desbocat dels preus durant l’últim any es pot resumir com segueix. Interrupció, a causa de la pandèmia, de les cadenes productives globals. Transferències governamentals massives a empreses i famílies. Ràpida recuperació del consum i la inversió. Colls d’ampolla en l’oferta internacional. Tensions en els mercats d’hidrocarburs, agreujades per l’especulació als mercats de futurs. En el cas europeu, ampliació dels efectes per una regulació del mercat favorable als interessos dels oligopolis energètics. Inici de la guerra a Ucraïna i escalada de sancions i amenaces, amb impactes directes sobre l’oferta de gas, petroli, cereals i altres productes bàsics.

La inflació a la zona euro respondria, principalment, al xoc dels costos energètics i, en menor mesura alimentaris; mentre que en el cas dels Estats Units, el pes dels factors de demanda estimulada per les ajudes distribuïdes durant la pandèmia hauria estat major.

Vist així, els detonants immediats del procés inflacionari actual es poden considerar en gran part fortuïts; fruit d’una acumulació de xocs exògens i imprevisibles. Tanmateix, la conjuntura d’inestabilitat econòmica es relaciona amb problemes estructurals molt més profunds: la inflació és avui la manifestació d’una crisi general del capitalisme amb tres grans eixos.

En primer lloc, les dificultats pròpiament econòmiques. M’estic referint als problemes de rendibilitat que fa anys que s’arrosseguen. També, i en estreta connexió, al relatiu estancament de la productivitat i de la inversió no immobiliària, als riscos de sobreproducció en rames clau i a la hipertròfia financera. Malgrat la creixent porció del pastís econòmic que en les darreres quatre dècades ha anat a parar als beneficis i rendes, aquests problemes de fons estan lluny de resoldre’s.

En segon lloc, una crisi ecològica que va més enllà de l’amenaça imminent del canvi climàtic. L’esgotament de recursos (especialment hidrocarburs i minerals estratègics) que s’albira a mitjà termini; la creixent competència per usos del sòl agrari, o la contaminació de reserves biològiques i aqüífers apunten a situacions més explosives que el que evoca la noció de transició. Tant els tímids esforços institucionals per afrontar el canvi climàtic, com els problemes d’escassetat generaran en el futur proper noves pressions inflacionàries i una disputa per la distribució dels costos d’adaptació.

Per últim, la inestabilitat geopolítica. Els canvis en la divisió internacional del treball propiciats per la globalització i accelerats a partir de la crisi del 2008 han trasbalsat les jerarquies entre països. Des de fa una dècada ens trobem instal·lats en una fase de volatilitat i tensions creixent, corresponent a la decadència de l’hegemonia nord-americana: allò que Rafael Poch ha anomenat «l’era dels imperis combatents». La globalització entusiasta, gairebé incontestada i unipolar ha donat pas a una major competència entre potències i economies nacionals. L’ascens de les forces nacionalistes i d’ultradreta agreuja els perills d’aquesta tendència. La confrontació indirecta però explícita de les principals potències a Ucraïna és la manifestació més evident d’aquesta inestabilitat general.

Font: Flickr: Taras Glen

Aquests conjunt d’elements ens situen davant un vertader canvi de cicle històric. De manera sintètica, podríem parlar de la fi dels llargs anys noranta: un període de més de tres dècades marcades per l’auge de les polítiques neoliberals, la integració econòmica global sota lideratge nord-americà i l’estabilitat general de preus. El retorn de la inflació no és més que el símptoma més cridaner dels canvis de fons que s’han gestat en els últims quinze anys.

El retorn d’un monstre i la fi dels llargs anys noranta

Durant l’anomenada Edat Daurada del capitalisme fordista i keynesià s’entenia que el creixement sostingut dels preus era per a l’economia el que la posidònia per als ecosistemes marins: símptoma incòmode de salut i sostenibilitat.  Tanmateix, la crisi internacional dels anys setanta, una combinació d’inflació disparada amb atur, donà lloc a un conjunt de respostes que transformaren completament les correlacions de forces i les formes d’organitzar la producció i el consum. Com ha assenyalat Adam Tooze, la crisi va ser una lluita històrica en què les forces de la desinflació van sortir victorioses.

L’exitosa ofensiva antisindical, l’atur i l’obertura a la competència global i les deslocalitzacions, permeteren mantenir els costos laborals sota control. Per als bancs centrals, que emergien com una sala de comandament blindada de pressions democràtiques, l’estabilitat de preus va esdevenir la màxima obsessió. Es permetien (i fomentaven), això sí, episodis de creixement descontrolat dels preus en els mercats financers i immobiliaris, com una via per estimular una demanda anèmica amb bombolles especulatives. Però la política fiscal i monetària va quedar subordinada a la lluita contra la inflació. Com a resultat, els preus tendiren a créixer a ritmes cada vegada més baixos. Durant l’última dècada, fins i tot han arribat a caure en alguns anys.

Tanmateix, la Gran Recessió vingué a alterar aquests equilibris. L’esclat de la crisi el 2008 obrí una etapa de rescats massius i dopatge continuat als mercats financers, mitjançant tipus d’interès històricament baixos. El suport milionari als grans capitals s’acompanyà, especialment a la perifèria europea, d’un dels processos de despossessió més ràpids i profunds de la història recent. Desenes de milers de desnonaments, privatitzacions i retallades dràstiques en serveis públics conformaren l’altra cara de la transferència massiva de recursos públics al sector bancari i a les grans empreses.

Aquestes tendències no han fet més que accentuar-se durant la pandèmia: donant lloc a rescats de proporcions encara molt més grans, acompanyats d’estratègies neodesenvolupistes sota l’hegemonia de sectors extractius. Davant l’actual situació d’inestabilitat macroeconòmica, i el canvi que suposa el retorn dels monstre de la inflació, quina resposta cal esperar des dels poders polítics?

Recessió autoinfligida i conflictivitat dispersa

De moment, el govern espanyol ha apostat per a una fugida endavant: cobrir amb recursos públics una part de la inflada factura energètica i evitar ajustaments dràstics en el consum elèctric i d’hidrocarburs. De manera semblant a la resta de governs europeus, s’ha preferit posar en risc l’engranatge econòmic i la recuperació postpandèmia abans que intervenir els beneficis de l’oligopoli elèctric.

Però són els bancs centrals i no els governs electes els que des de fa dècades ostenten el poder de decisió sobre els aspectes clau de la política econòmica. I aquests han anunciat un vertader canvi de rumb respecte la última dècada: pujades dels tipus d’interès (que als Estats Units o Regne Unit ja han començat a produir-se), i fi del programa de compres massives de deute públic a l’eurozona. L’objectiu és refredar la demanda per frenar els preus. Però el risc és que puguin provocar una recessió. O més bé reforçar els efectes en aquesta direcció del creixement de preus i el context d’incertesa. Tot i que les autoritats monetàries s’han compromès a pujades graduals, aquest risc no és forassenyat: la crisi del 2008-2010 a Europa va estar precedida per pujades de tipus, i 8 dels 11 darrers episodis d’encariment del crèdit als Estats Units van ser seguits per recessions. És probable, a més, que les mesures siguin poc eficaces, almenys a Europa on la inflació respon principalment al xoc d’oferta internacional.

Tanmateix, qui té un martell només veu claus, i els bancs centrals tenen pocs menys instruments al seu abast que aquells que es van emprar per derrotar una amenaça sindical i una socialdemocràcia que avui no existeixen. Fins i tot si l’enduriment de les condicions monetàries es considera poc convenient a Europa, el marge de maniobra del BCE és limitat. Els tipus porten vuit anys a zero i això alimenta bombolles especulatives que generen riscos addicional. Però a més, les pujades de la Fed han fet que el dòlar guanyi valor davant altres monedes. L’euro ha perdut poder de compra fins a situar-se en paritat amb el dòlar, cosa que reforça l’encariment de les importacions energètiques i alimentàries.

Font: Unsplash: Flavio Gasperini

Un escenari probable doncs, és el d’una crisi que combini alta inflació amb atur, estancament econòmic i retallades de la despesa pública a causa dels creixents costos de finançar-la: les primes de risc dels estats del sud d’Europa han crescut en les darreres setmanes. En aquest quadre caldria incloure també les possibilitats d’explosions disperses, poc organitzades i imprevisibles de conflictivitat social.

Els pics d’encariment internacional dels aliments dels darrers vint anys han estat associats a revoltes i, fins i tot, episodis revolucionaris (com la Primavera Àrab). Tanmateix, l’escassa resposta que ha rebut l’encariment artificial de la llum en el darrer any sembla indicar que el marge de maniobra política de les elits és considerable, després de l’esgotament del cicle de mobilitzacions de la darrera dècada. El que és més dubtós és si les explosions de malestar, en forma de protestes o revoltes populars, poden constituir quelcom més que episodis de resistència temporal, impotents davant les dimensions del problema.

La sortida a la crisi dels anys setanta va anar de la mà de la progressiva erosió, fragmentació i pèrdua de pes econòmico-polític de la classe obrera industrial, sota el pes de la lògica de mercat; un procés equiparable als descrits per Karl Polanyi, a La Gran Transformació. La sortida a la Gran Recessió, s’ha basat principalment en un procés massiu de pillatge, empobriment i transferència de recursos dirigit des del poder polític: allò que el geògraf David Harvey ha anomenat «acumulació per despossessió». És urgent pensar el retrocés dràstic en les condicions de vida a què ens enfrontem en termes de com agreugen i modifiquen aquestes tendències anteriors a fi de construir aliances al voltant de la lluita contra l’encariment de la vida, l’atur i la guerra, així com de recuperar la iniciativa política.


Foto de portada: Unsplash: Adrien Delforge

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Carles Badenes és economista i politòleg.

Comentaris

Inflació, crisi general i moment polític

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.