Permís d’existència

La condició de migrant no només imposa determinats condicionants materials, sinó també un haver de ser que determina l’estatus de ciutadania de qui l’ostenta.

Permís d’existència

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La condició de migrant no només imposa determinats condicionants materials, sinó també un haver de ser que determina l’estatus de ciutadania de qui l’ostenta.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Fa un parell de setmanes, en un tren regional, en la mateixa fila, separats de mi per un estret passadís, dos joves parlaven sobre el coronavirus. Es comptaven el que havien viscut: els brots, el confinament, el tedi. Un dels temes que van tractar va ser el dels brots entre els temporers —la major part d’ells treballadors agrícoles migrants—. Comentaven notícies que havien llegit, s’indignaven davant la relació entre els brots de coronavirus i les precàries condicions d’aquests treballadors: l’amuntegament, la pobresa, el desconeixement de la llengua, els comportaments de risc fruit de la necessitat, etc. En definitva, reproduïen el discurs estès i compartit en un ambient progressista sobre aquesta «gent». Un discurs benintencionat que amaga, i alhora revela, la visió que tenim sobre l’altre, sobre els altres, sobre aquests altres. Però sobre quina base es construeix aquest discurs? Com hem barrejat el tracte «humanitari» cap al proïsme amb l’administració d’«unes certes» persones? Què amaga aquest sentit comú? I, en definitiva, qui és i què és un migrant?


Si poguéssim apuntar un telescopi cap a un passat pròxim, a meitat del 2018, Pedro Sánchez oferia acollir al vaixell Aquarius amb 629 persones; gairebé al mateix temps viatjava a Brussel·les per a confirmar que faria part de la coalició europea per al control de fluxos migratoris. Instants abans, el periòdic El País donava un senyal de progressisme nomenant com a directora a la periodista Soledad Gallego-Díaz. No obstant això, en els 6 dies següents a l’anunci d’acolliment apareixien les següents notícies en portada: «El govern promet un tracte més humanitari als migrants», «Merkel afronta una rebel·lió contra la seva política migratòria», «El govern retornarà la sanitat als sense papers», «Andalusia rep un miler d’immigrants en 48 hores», «El pols migratori posa en perill al govern alemany», «Increment de les pasteres per la fi de Ramadà», «Les peticions d’asil a la UE cauen un 44%», «Brussel·les proposa crear camps de refugiats i migrants fora de la UE», «Trump cedeix a la pressió i deixa de separar als nens migrants dels seus pares», «Itàlia redobla el pols a la UE amb noves amenaces als vaixells de rescat». Aquestes notícies, si bé algunes d’elles es mostren favorables a la protecció dels drets dels migrants, encobreixen un sentit comú perillós: la migració és un problema. Un problema principalment econòmic o polític. A la distància, allò que teixeix tots aquests esdeveniments semblar ser la mirada. Aquesta que converteix cadascun dels actes que fem els migrants1 en un únic fet; i després aquest fet en essència, una mica en una encarnació: subjectes unidimensionals.

Aquestes notícies, si bé algunes d’elles es mostren favorables a la protecció dels drets dels migrants, encobreixen un sentit comú perillós: la migració és un problema.


La hipòtesi que tinc és la següent: en la societat espanyola s’ha creat una imatge de la migració que prové de les anàlisis jurídiques i econòmiques de la mateixa (recordin la preeminència del dret i l’economia en el maneig de l’Estat). O tal vegada, aquesta imatge ha evolucionat al mateix temps que es desenvolupava el capitalisme, amb els seus canvis econòmics, i l’Estat, amb l’establiment de motlles polítics.

Foto: Flickr – Fotomovimiento

Independentment de la causalitat, a l’Estat espanyol, i en bona part del que podríem resumir com a nord global, només s’entén la migració encapsulada dins d’aquestes dues raons, i per tant, en dues possibles vides vivibles al país de destinació: una càpsula és la del migrant econòmic, el treballador; i l’altra, és la del migrant polític, el refugiat.


D’aquestes dues raons-causalitats-fenòmens-atenuants tenim múltiples relats, tenim justificacions i explicacions des d’esquerra i dreta entorn de l’acolliment, regulació i el control de la migració. El problema amb aquesta dicotomia és que els migrants no som migrants per una única raó, i tampoc les vivències que tenim estan exclusivament vinculades a ser un migrant treballador o un migrant polític, així algunes de les raons per les quals sol·licitem el nostre permís de residència siguin econòmiques o polítiques.


El cas dels mal anomenats MENAs (menors no acompanyats) podria ajudar a entendre millor aquest argument. Què és el que tant ens incomoda d’aquests joves que sent un petit percentatge de la migració rebuda els porta a satisfer titulars de premsa? En gran manera ens molesten perquè el que fan no coincideix amb l’haver de ser dels migrants. Aquests nens i joves fan coses que no estan dins de l’arc d’activitats esperables per un migrant, com divertir-se, enamorar-se , jugar (però no en el Futbol Club Barcelona) o trencar les regles. Però no sols ens incomoden els nens, també ens incomoden els majors migrants. Pensem en les residències de tercera edat, espais concebuts per als «nostres» majors. Veiem a migrants, la major part d’elles dones, cuidant a persones majors però no pensem qui cuida o cuidarà a aquestes cuidadores quan envelleixin o qui està cuidant als seus propis progenitors. Fins a la mateixa mort dels migrants ens incomoda, pensem en els mites sobre el (no) enterrament dels xinesos a Espanya. Nens i majors no són treballadors, tampoc són ciutadans del tot, són éssers que trenquen amb l’haver de ser del migrant.

Enfront dels aparells de l’Estat som, igual que per a la resta de les coses, migrants econòmics o migrants polítics


I no es tracta només que algunes facetes de la vida econòmica, laboral, civil o de descans dels migrants no són reconegudes, també succeeix respecte dels seus actes, per exemple, del conflicte. Fa un parell de setmanes quan el coronavirus era simbòlicament de la Xina, al fruiter del meu barri el va pegar un tio al metro, o es van pegar, per a donar-li l’agència amb la qual ell m’ho va explicar. El fruiter és fenotípicament xinès, és racialitzat com a xinès, parla xinès, i si mal no estic, va néixer a la Xina. En preguntar, em va contar que la nit anterior, camí a casa, un borratxo havia insultat a la seva parella. Ell va intervenir i després va succeir l’agressió física. Diversos clients preguntem ho vas denunciar? Ell va respondre amablement a tots, un a un: per a què? Per a què denunciar si això no serveix per a res. Tots ens vam anar indignats amb el fruiter per no complir amb l’obligació moral de denunciar.


Vaig trigar un parell de setmanes a adonar-me que el fruiter el que havia dit és que no confia en la justícia d’aquí, ell sap que no tindrà les garanties per a poder demostrar, reclamar i exigir una reparació. El que estava dient és que enfront de l’Estat no som iguals. Jo no havia recordat com em sento quan parlo amb un policia, no recordava la por d’equivocar-me amb els papers en estrangeria. No em vaig adonar, que tal vegada, jo tampoc denunciaria, perquè enfront de la justícia, simbòlicament, i en molts casos empíricament, no som subjectes iguals. Enfront dels aparells de l’Estat som, igual que per a la resta de les coses, migrants econòmics o migrants polítics. No podem ser aquest que vol que se’l reconegui com a víctima d’una agressió que es dona aquí. En gran manera perquè no hauríem de ser els que ens barallem per un insult, no hauríem de ser els indignats amb la policia, no hauríem de ser reclamants, no hauríem de ser bel·ligerants en les nostres denúncies.

Foto: Flickr – Fotomovimiento


A vegades em pregunto si la manera d’acabar amb aquests plantejaments reduccionistes és la reivindicació d’un subjecte polític propi. En gran manera sí, perquè no hi ha expressions polítiques que representin les necessitats, interessos, condicions i especificitats dels grups de migrants. Però qui serien part d’aquest subjecte polític migrant?, és la migració constitutiva d’una subjectivitat comuna? No sabem si existeix tal subjecte identitari, o si és necessària una reivindicació política per un acte circumstancial (el fet de ser migrant). Tampoc sabem fins quan s’estenen la reivindicacions migrants: fins als fills de la mal anomenada «segona generació»?, fins als estrangers no considerats migrants (executius de grans empreses, jubilats del nord global, rodamón, etc.)? Aquí ens enfrontem a la mateixa disjuntiva de totes les reivindicacions identitàries, la tensió entre la politització de la diferenciació i l’homogeneïtzació d’aquesta.

En un món de pandèmia, en què les pasteres són sotmeses a proves PCR i rígides quarantenes, mentre que als turistes se’ls ofereixen descomptes i corredors aeris directes, devem, més que mai, abordar aquestes qüestions.

Notes

[1] La present discussió sobre la immigració és una discussió paral·lela a la de l’organització social a partir del racisme. Està clar que la immigració moderna i l’estructura geopolítica actual estan lligades a estructures racistes, no obstant, allò que pretenc amb aquest text és centrar-me en analitzar la construcció del discurs intern sobre la immigració.

Foto de portada: Flickr – Fotomovimiento
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Comentaris

Permís d’existència

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.