Hondures. Una radiografia a 10 anys del cop

El cop d’Estat contra el president Zelaya a Hondures el 28 de juny de 2009 va inaugurar una fase de cops parlamentaris contra governs de l’eix progressista llatinoamericà. Analitzem la situació del país després del cop i les resistències que s'han aixecat contra el règim.

Hondures. Una radiografia a 10 anys del cop

Hondures. Una radiografia a 10 anys del cop

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El cop d’Estat contra el president Zelaya a Hondures el 28 de juny de 2009 va inaugurar una fase de cops parlamentaris contra governs de l’eix progressista llatinoamericà. Analitzem la situació del país després del cop i les resistències que s'han aixecat contra el règim.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El cop d’Estat contra el president Zelaya a Hondures el 28 de juny de 2009 va inaugurar una fase de cops parlamentaris contra governs de l’eix progressista llatinoamericà. A aquest van succeir-lo els cops contra Lugo al Paraguai (2012), contra Rousseff al Brasil (2016) i el cop fallit contra Maduro a Veneçuela (2016-2017).

Objectius colpistes

El derrocament de Zelaya tenia com a objectiu exprés avortar un projecte que havia provocat un rebuig creixent de l’oligarquia i l’imperialisme estatunidenc. Durant el primer any del seu mandat (2006) no té lloc cap canvi rellevant, però a partir de 2007 s’efectua un gir amb l’acostament a Veneçuela i l’entrada a Petrocaribe. 2008 serà un any clau, ja que Zelaya s’adhereix a l’ALBA, a més d’incrementar el salari mínim més d’un 60% i negociar amb el moviment camperol un decret per a legalitzar terres ocupades.

La proposta de consulta popular el 2009 per a impulsar una Assemblea Constituent serà la gota que faci vessar el got i justifiqui el cop.

Font: Wikimedia Commons – Agencia Brazil

Zelaya, a part de «traïdor» de classe per a les elits del país, havia intentat redefinir el paper geopolític assignat històricament a Hondures (ser plataforma contrarevolucionària contra els països de l’entorn, principalment Nicaragua i el Salvador), amb la qual cosa el Pentàgon va planificar la seva caiguda.

El cop no va cuidar gaire les formes: Zelaya va ser segrestat en plena matinada per militars, traslladat a la base gringa de Palmerola (al costat de Tegucigalpa) i enviat per avió a Costa Rica. L’endemà, el parlament va voler legitimar el cop presentant una suposada carta de renúncia del president, que ell mateix va denunciar com a falsa.

Laboratori de distopia

El règim que s’ha imposat des de fa una dècada a Hondures és una combinació d’autoritarisme polític i ultraliberalisme econòmic, amb la qual cosa allò «liberal» s’elimina en la part política de l’equació, però es radicalitza en el pla econòmic. És un exemple del nou tipus de règim que s’està assajant en algunes zones del planeta, en què s’articula un capitalisme cada vegada més extrem amb sistemes polítics no literalment dictatorials, però sí en transició vers un post-Estat de dret. En síntesi, una mostra del laboratori de distopies del segle XXI.

El nou règim polític postliberal s’expressa amb la hibridació d’un model d’eleccions fraudulent amb un model d’administració del poder cada volta més coercitiu. Per una banda, les dues darreres eleccions presidencials (2013 i 2017) han estat guanyades per l’oposició de centre-esquerra (Partit LIBRE i aliats), però ha continuat governant la dreta colpista (Partido Nacional) a través d’un frau avalat per les potències occidentals. El model electoral, per tant, permet comicis multipartidistes, però la presidència no l’ocupa qui realment guanya, sinó qui convé que governi, fet que suprimeix abruptament un dels principis bàsics del liberalisme electoral. En resum, es garanteix el dret de presentar-se («no és una dictadura tradicional») però es fa inviable el dret de governar.

El segon pilar del nou règim és un model d’administració de govern en què el «poder coercitiu» té cada volta més pes davant del «poder persuasiu». Generar consens importa cada vegada menys, amb la qual cosa es prioritza la coerció, que s’exerceix combinant instruments legals i il·legals.

Font: Wikimedia Commons

La repressió «legal» es materialitza a través de tres vies principals: la militarització, la judicialització i l’empresonament. COFADEH, una de les organitzacions de drets humans més prestigioses del país, ha denunciat la creixent militarització, amb la creació d’una policia militar i la destinació de les Forces Armades a tasques policials, a més de la presència creixent d’assessors del MOSAD, el DAS i, òbviament, de la CIA. L’actual ministre de Seguretat és una de les figures de la repressió dels anys 80 i d’ençà de 2011 el govern ha imposat una «taxa de seguretat» per a finançar l’escalada repressiva.

La judicialització és un altre instrument privilegiat de la repressió, ja que es fa un ús pervers de figures penals molt dures (terrorisme, usurpació) per a imposar penes desproporcionades als líders del moviment popular. A més, el novembre el Congrés pretén aprovar un nou codi penal summament repressiu. Tot això es complementa amb un increment substancial del nombre de presos polítics i la creació de presons de màxima seguretat (formalment per a narcotraficants, però de facto per a defensores de la terra i el territori).

El règim articula la repressió legal amb l’ús d’instruments il·legals de tota mena. Per una banda, el moviment camperol i indígena denuncia la infiltració per a generar divisió al si de les comunitats. Per altra banda, destaquen les campanyes de criminalització, les quals caracteritzen els líders socials com a membres de bandes, narcotraficants o terroristes, per tal de legitimar accions en contra seva. Alhora, les amenaces i seguiments han obligat que un gran nombre de líders populars visquin amb fortes mesures de seguretat i en alguns casos en règim de semiclandestinitat. Per últim, les agressions i assassinats són a l’ordre del dia, amb un fort increment dels feminicidis, segons apunta Suyapa Martínez, del Centre d’Estudis de la Dona. Això en un context d’impunitat per a més del 90% dels crims. Per a Berta Oliva, directora del COFADEH, «no estem en un Estat de Dret, sinó en descomposició».

Un règim econòmic ultraliberal

Un dels principals objectius del cop va ser la restitució del model neoliberal i a la vegada una radicalització d’aquest. Els pilars del model actual són: intensificació de l’extractivisme i de l’agroindústria, contrareforma agrària, reducció abrupta del salari i privatitzacions.

Font: Flickr – PBS News Hour

A través de l’anomenada «diarrea legislativa» (Nova Llei de Mineria de 2013, etc.) s’ha afavorit l’atorgament massiu de territori a projectes transnacionals miners i energètics. La mineria ha augmentat un 100%, però si hi sumem els projectes pendents, l’increment és del 450%. Des de La Via Camperola d’Hondures (LVC) denuncien que és habitual l’atorgament irregular de llicències ambientals.

Els impactes de tots aquests projectes en les comunitats camperoles i indígenes que habiten i viuen prop dels territoris concessionats són múltiples. Un dels més destacats per LVC és la restricció a l’accés a l’aigua per la privatització de conques, el desviament de lleres i la contaminació d’aqüífers. També destaquen la restricció de l’accés a recursos forestals a causa de la tala massiva.

La contrareforma agrària que ve dels anys 90 (Llei de «modernització» agrària) s’ha intensificat amb l’expansió del model agroindustrial i la consegüent expulsió de masses de pagesos de les seves terres. La concentració de terres s’ha accelerat entorn dels productes estrella d’importació: cafè, bananer, palmera d’oli i canya de sucre. Paral·lelament, la importació d’aliments bàsics s’ha accelerat, fet que ha incrementat els nivells d’inseguretat alimentària.

Rafael Alegría, dirigent camperol històric, assenyala que el moviment camperol continua sol·licitant terres a l’INA (Institut Nacional Agrari), però com que aquest no compleix la seva funció, les famílies es veuen obligades a ocupar («recuperar» el que històricament s’ha robat), i aleshores l’Estat activa el protocol de desallotjament, cosa que genera un alt nivell de conflictivitat i repressió. En la darrera dècada, més de 8.000 pagesos i pageses han estat detinguts després de desallotjaments.

La reducció del salari de les classes treballadores s’ha executat a través de la Llei del Treball per Hora de 2014, que permet pagar menys del salari mínim. Pel que fa a les privatitzacions, a més de les vies terrestres, el govern ha intentat privatitzar el 2019 la salut i l’ensenyament, però no ho ha aconseguit gràcies a la mobilització popular. Per altra banda, el projecte estrella de la dècada han estat les ZEDES (Zones Especials de Desenvolupament Econòmic), popularment conegudes com a «ciutats model», on no només es lliura el territori al capital transnacional, sinó que, a més, s’autogovernen i disposen de policia i administració de justícia pròpies. En síntesi, supressió radical de la sobirania nacional.

Font: Wikimedia Commons – Jean Marc Desfilhes

Les conseqüències socials d’aquest laboratori de distopia són dramàtiques, ja que han portat el país a una situació d’evident «emergència social». Amb tot, l’apagada mediàtica global invisibilitza aquesta realitat. En l’actualitat, dues de cada tres persones són pobres, i més d’un 40% pateixen pobresa extrema. Alhora, l’emigració s’ha disparat. Segons Eugenio Sosa, sociòleg i professor de la Universitat Nacional Autònoma d’Hondures, un 40% de la població té planificat migrar i un 20% més no descarta fer-ho.

La resistència popular

Malgrat aquesta radiografia dramàtica, Sosa subratlla una sèrie d’elements que mostren que existeix una important resistència al model. Assegura que al llarg d’aquests 10 anys s’ha desenvolupat una lluita constant i que s’ha produït un procés de forta politització en els sectors populars. Destaca una sèrie de lluites que han simbolitzat una dècada de resistència: la llarga lluita, de molts mesos, contra el cop d’Estat; la lluita diària contra l’extractivisme en tot el país; la reactivació del moviment estudiantil; el gran moviment contra el frau electoral de 2017 i la mobilització més recent (exitosa) contra l’intent de privatització de la salut i l’ensenyament. Conclou augurant una intensificació del conflicte i de la disputa entre el bloc colpista, al poder, i el bloc popular del canvi.

Traducció d’Oriol Valls
Foto de portada: Flickr – Francesco Michele
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Professor de la Universidad del País Vasco/Euskal Herriko
Unibertsitatea i coordinador de l'àrea d'estudis d'Amèrica Llatina
del grup d'investigació Parte Hartuz. Militant internacionalista.

Comentaris

Hondures. Una radiografia a 10 anys del cop

  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.