El moviment per l’habitatge: una trinxera clau per l’aposta socialista

El moviment per l'habitatge té el repte de desplegar una política a llarg termini. Quins elements cal plantejar perquè aquesta sigui fructífera?

El moviment per l’habitatge: una trinxera clau per l’aposta socialista

El moviment per l’habitatge: una trinxera clau per l’aposta socialista

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El moviment per l'habitatge té el repte de desplegar una política a llarg termini. Quins elements cal plantejar perquè aquesta sigui fructífera?
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

A través d’alguns articles escrits fa poc sobre el moviment per l’habitatge em sumo a col·laborar i exposar algunes idees. Aquest text va enfocat a les raons i motivacions que ens porten (o m’han portat) a militar en aquest espai, que pugui servir a moltes militants per pensar més enllà del dia a dia i construir un futur millor per la nostra gent.

Cicle de lluites i movimentisme

Algunes persones que vam viure la nostra primera activitat política al voltant del 15M, hem viscut un cicle de lluites mogut: des del sorgiment de la PAH, les assemblees de barri, les nostres primeres vagues generals, el moviment estudiantil, l’independentisme, l’explosió del feminisme i totes les ràtzies repressives que se’n deriven de cada un d’aquests moments.

Malauradament, aquesta diversitat de projectes ha acabat dibuixant una imatge del que significa participar en política que és, si més no, enganyosa. Primer de tot, perquè evita que puguem desenvolupar projectes a llarg termini, acumular experiència i guanyar confiança, repensar el què fem i millorar-ho. En segon lloc, perquè redueix la participació política de carrer a la protesta cap als governs.

D’aquestes lluites se’n deriven una sèrie de dinàmiques que ens han immobilitzat durant més d’una dècada. El més preocupant, a parer meu, és la lògica del fer per fer o, el que seria el mateix, la falta de perspectiva teòrica (que no ideològica), estratègica (i, per tant, tàctica) i programàtica que ens porta a no buscar ni resultats, ni èxits, ni errors. És el que anomenem movimentisme: veure a la societat permanentment mobilitzada, com per inèrcia, sense rumb.

La tercera derivada d’aquesta fórmula tindria com a resultat una sèrie d’errors que es donen de manera periòdica als espais de lluita i que, a opinió personal, no es resoldran fins que no es resolgui l’apartat anterior. Em refereixo als lideratges invisibles, la participació difusa i voluntariosa i la urgència pràctica, que col·lapsa qualsevol espai de debat.

Podríem pensar que la segona onada del moviment per l’habitatge, sorgida al voltant de la lluita dels lloguers com eix primordial (i que això ha implicat el sorgiment de noves organitzacions), forma part del mateix cicle de lluites movimentista, amb el mateix tràgic destí. No obstant, sembla que algunes militants i organitzacions polítiques han sabut redirigir els seus esforços a la pesada tasca de pensar i organitzar idees per intentar que, aquest cop, les coses siguin diferents.

Ara mateix, el moviment es veu reflectit en lluites històriques de principis de segle i un plantejament organitzatiu gens semblant al de fa 9 anys. Tenim futur, però seria una pena que aquestes expectatives quedessin opaques a tota una militància nova que no prové dels espais de pensament polític que han ajudat a reorganitzar-nos. No volem prendre les decisions clau entre les quatre veteranes de sempre, volem que la feina reflexiva es perpetuï.

Foto: Flickr – Fotomovimiento

Per aquesta raó, veig imprescindible polemitzar discutint en base a la feina de pensament, lectura pausada, anàlisi i aposta política al voltant de la qüestió de l’habitatge, sempre amb la intenció d’enriquir els nostres debats i, aconseguir sintetitzar la nostra pràctica en un moviment fort, organitzat i perenne.

Corrents estratègiques

Partint de la base que no ens interessa tenir un moviment per l’habitatge pel simple fet d’ocupar el nostre temps o sentir-nos moralment realitzades, cadascú ha de saber trobar els motius que el porten a participar-hi i com enfocar-se cap al futur.

Dit això, sí que existeixen una sèrie de línies estratègiques que s’entrecreuen dins de cada grup d’habitatge i els seus membres i ens poden ajudar a situar-nos. Aquestes vies són fruit del pensament i acció històrics de les organitzacions polítiques del nostre territori.

Si bé podem considerar que es tracta d’un moviment d’esquerres amb voluntat de transformar la societat, existeixen tres tendències sobre com fer-ho:

  • La via reformista que veu al moviment com una eina de diàleg amb el poder i en vol la seva reforma.
  • La via socialista que veu en el moviment un potencial de masses/revolucionari amb l’objectiu de subvertir el poder establert.
  • La via autonomista que veu en el moviment la capacitat d’organitzar la vida local al voltant d’aquest i oferir una alternativa al poder.

Les tres postures estratègiques són vives dins la lluita per l’habitatge i s’entortolliguen constantment en forma de debats, tensions i resolucions. No crec que cap d’elles mereixi menys respecte que la resta, tot i que és innegable que en cada col·lectiu hi predomina una de les vessants. Seria perillós pensar en aquestes apostes com a posicionaments immòbils, més enllà de qui consideri que la creació de tribus polítiques en organitzacions socials sigui algun tipus d’encert. A través del debat i la reflexió  hem de ser capaces de treure’n la millor aposta pel nostre moviment.

Tampoc seria sincer assumir que qui redacta això no veu més clara una estratègia que les altres. Per aquesta raó també em sembla important explicar el meu posicionament al voltant de l’aposta socialista.

Podem concloure que l’habitatge és un problema que es dona en un temps i territori concret, és a dir, que és un problema conjuntural

L’aposta socialista: teoria bàsica

Abans de defensar cap postura, fa falta entendre perquè, des del socialisme (com a corrent de pensament clàssica), s’aposta per la lluita per l’habitatge.

Com qualsevol recurs econòmic dins el capitalisme, l’habitatge és víctima de la lluita de classes: les capitalistes en tenen la major part del control (a través de l’acumulació de capital) i les treballadores en negocien el seu accés a través del pagament d’un lloguer o una hipoteca, o hi accedeixen de manera il·legal. Això implica, que l’accés a l’habitatge, tot i semblar lliure a través de l’oferta de mercat, és clarament desigual i amaga un terrible xantatge: si una no treballa suficient, no té dret a una llar.

Òbviament, l’accés a una casa o un pis no es dóna de manera tan extrema en altres llocs del món, ni s’ha donat així al llarg de la història. Si l’habitatge fós accessible a través de preus baixos, condicions equilibrades entre propietari i llogatera i hi hagués alternatives per evitar els desnonaments, no existiria una visió tan conflictiva sobre aquest tema. És justament en el moment actual (després de la crisi del 2008) i en el nostre territori (Àrea Metropolitana-Catalunya-estat espanyol) on podem considerar l’habitatge com una part fonamental del conflicte de classe.

Foto: Flickr

Hem de tenir en compte que el problema residencial no es veuria accentuat sense que es donin dues condicions: a) que existeixen una sèrie de lleis que promouen l’acumulació de propietats i b) que s’hagi desenvolupat un sistema econòmic-bancari basat en el rendisme (és a dir, en viure de les rendes d’altres). Sense que la majoria dels habitatges fossin gestionats per bancs o fons voltor, segurament la relació de poder entre propietaris i inquilins seria molt menys desigual. Si no fos d’aquesta manera, faria temps que el govern espanyol o la Generalitat haurien aprovat lleis per controlar els preus de lloguer o haguessin augmentat el parc públic. Són aquests poders econòmics rendistes els que frenen l’accés a l’habitatge, ja sigui a través de l’augment de preus o la pressió perquè es rebutgin mesures legals.

Per tant, podem concloure que l’habitatge és un problema que es dona en un temps i territori concret, és a dir, que és un problema conjuntural. Així doncs, podríem pensar que, si canvia la conjuntura, podria canviar les condicions d’accés residencial.

Els socialistes entenem que no n’hi ha prou en reformular la qüestió de l’habitatge en concret sense qüestionar la relació de poder entre els capitalistes i la classe treballadora

Però quines coses haurien de passar perquè canviessin aquestes condicions? Ens faria falta un paquet de lleis potentíssim, que blindés els preus i condicions de les llogateres i que construís i expropiés blocs sencers per un parc públic. També faria falta un moviment popular molt ampli que fes cedir a partits neoliberals, bancs i fons voltor davant aquestes mesures.

Considerem l’escenari on es dona tot això i canvia la conjuntura. Seria històric! Però què passaria a continuació? Per lògica capitalista, els poders econòmics necessitarien treure beneficis d’una altra banda: ja sigui a través d’abaixar els salaris, augmentar el preu d’altres productes o privatitzar altres sectors com l’educació o la salut.

Vaja, ens tornaríem a trobar en un nou escenari on un altre recurs bàsic entraria en conflicte amb els interessos de classe. Hauríem de reorganitzar els nostres esforços i generar un altre moment històric… per tal que els capitalistes tornessin a buscar una nova font de benefici.

D’aquesta lectura cíclica, els socialistes entenem que no n’hi ha prou en reformular la qüestió de l’habitatge en concret sense qüestionar la relació de poder entre els capitalistes i la classe treballadora. Fa falta fer un pas més gran, un que trenqui aquest cicle i permeti l’avenç social real. Dit d’una altra manera, ens fa falta una revolució.

Com encaixa aquesta idea amb el moviment per l’habitatge? Històricament, la qüestió revolucionària s’ha treballat al voltant de la feina i les condicions laborals. L’exemple més proper i clar és el de l’anarcosindicalisme, especialment desenvolupat per la CNT durant principis de segle XX. El treball era una part fonamental de la vida, on trobaven condicions de misèria i llargues jornades però també una gran capacitat per organitzar-se. Les anarcosindicalistes veien en el sindicat la capacitat d’ajuntar les treballadores sota els mateixos interessos i generar un moviment de masses amb capacitat de superar el capitalisme i instaurar un nou ordre sense classes socials.

Foto: Flickr – Fotomovimiento

Malauradament, les condicions de vida dels nostres temps són molt diferents de les que tenien les obreres de 1919. Els països occidentals han migrat la producció agrícola i industrial a altres parts del món i les feines temporals i l’atur estructural són el nostre pa de cada dia. Per aquesta raó, la centralitat del treball dins la lluita de classes queda en qüestió i en debat constant dins les organitzacions polítiques socialistes.

Llavors, com actuem?

Podríem passar-nos anys discutint sobre aquest tema sense canviar res del nostre entorn. Segurament arribaríem a una conclusió en el moment on la conjuntura hagués canviat de nou! Per tant, és important debatre i analitzar sobre aquestes qüestions, de la mateixa manera que és important lluitar amb el que ja coneixem. En el fons, no estem fent més que una aposta, basada en una anàlisi i unes prediccions, que haurà d’anar mutant.

I de moment sabem, que tant la feina com l’habitatge, són parts fonamentals de la lluita de classes a casa nostra, i tenim la capacitat de lluitar al voltant d’aquestes idees. El sindicalisme és, per tant, no només l’organització al voltant del treball, sinó qualsevol organització de les treballadores per fer prevaldre els seus interessos.

L’aposta socialista: debats pendents

Dins aquesta aposta s’aixequen diversos debats a tenir en compte. Com ja he comentat, cap de les tres corrents estratègiques sindicals s’entén per separat de les altres. Crec que els debats que aixeca l’aposta socialista també tenen a veure amb els altres posicionaments.

Com construïm un moviment de masses des del sindicalisme d’habitatge?

Tot i ser una necessitat bàsica, no existeix un gran consens social sobre la necessitat que aquest sigui de gestió pública o estigui regulat. Tampoc existeixen (encara no hem sabut trobar) punts comuns entre diferents capes de la classe treballadora.

Com fem partícips del nostre sindicat a les treballadores amb una o dues propietats, tenint en compte que són gairebé el 50% de la nostra societat? És que els seus interessos no són els mateixos que els nostres? Com animem a obrir un conflicte a aquella gent que no pateix de manera dramàtica la qüestió residencial, ja que no té greus problemes per pagar-se un pis?

Sabent que l’habitatge no és l’únic element destacable dins la lluita de classes actual, cal plantejar-nos quina és la relació que establim amb altres moviments i com caminem juntes.

Crec que una de les claus del sindicalisme d’habitatge és la diversitat de la seva militància, molt marcada pel gènere i l’origen, així com un ampli rang d’edats que va des de joves de menys de 20 anys a persones ancianes. Veig aquesta varietat de perfils com una bona eina per trobar-ne els punts en comú.

Com ens relacionem amb els altres moviments sindicals?

Sabent que l’habitatge no és l’únic element destacable dins la lluita de classes actual, cal plantejar-nos quina és la relació que establim amb altres moviments i com caminem juntes.

Com podem incorporar les reivindicacions dels diferents espais sense haver de rebaixar les nostres? Ens hem de sumar a moviments més amplis (moviment feminista, independentisme, sindicats laborals) o hem de crear estructures populars pròpies des d’on incloure altres lluites? Tot i haver fet una anàlisi teòrica sobre l’habitatge, les tenim totes que seguirà sent una part important de la lluita de classes d’aquí a una dècada? Què farem si no és així?

Foto: Flickr

Algunes veus apunten a la necessitat que els moviments sindicals s’organitzin formalment sota un mateix paraigües (un sindicat únic), que permeti ajuntar aquestes propostes sense treure-li importància a cap. Tanmateix, aquesta proposta ha d’acabar de resoldre com es desenvoluparia l’acció diària dels diferents nuclis, com agruparíem a les militants, com evitaríem xafar la feina d’altres… a part que es tracta d’una proposta a molt llarg termini, tenint en compte que ni el mateix moviment d’habitatge es mou com un de sol.

En conclusió, segurament per algunes aquest article no serà més que un altra anàlisi ja plantejada dins els seus cercles de pensament. Espero que per altres, pugui ser un punt de partida per pensar en el sindicat en passat, present i futur, fer-se’l seu i que durant les plenàries i tancades, deixem de parlar els savis de sempre.

Foto de portada: Flickr – Fotomovimiento
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Comentaris

El moviment per l’habitatge: una trinxera clau per l’aposta socialista

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

All articles loaded
No more articles to load

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.