Habitatge públic i mescla social al País Valencià: per un model més enllà de la segregació i la regeneració

La «mescla social» cerca l'augment de la diversitat socio-econòmica urbana. No obstant, tant el concepte com els models als que dona lloc son susceptibles a una crítica profunda. Estudiem dos casos concrets al País Valencià per a explorar els límits i potencialitats de l'ús de la iniciativa pública per a la provisió d'habitatge.

Habitatge públic i mescla social al País Valencià: per un model més enllà de la segregació i la regeneració

La «mescla social» cerca l'augment de la diversitat socio-econòmica urbana. No obstant, tant el concepte com els models als que dona lloc son susceptibles a una crítica profunda. Estudiem dos casos concrets al País Valencià per a explorar els límits i potencialitats de l'ús de la iniciativa pública per a la provisió d'habitatge.

En els últims anys estem assistint a l’emergència de nous mecanismes d’adquisició d’habitatge públic que estan generant múltiples oportunitats, però també importants debats i controvèrsies. Ens referim a noves fórmules que estan permetent ampliar de manera notable els parcs de vivenda pública, entre les quals destaquen el dret de tanteig i retracte ―contemplat per diferents legislacions autonòmiques en contextos com el català o el valencià― o  la cessió d’ús de sòl públic a cooperatives d’habitatge. També a la desitjada conversió de l’enorme estoc immobiliari de la SAREB en habitatge públic, una demanda tant dels col·lectius de defensa pel dret a la vivenda com d’algunes administracions com la Generalitat Valenciana.

En aquestes línies volem reflexionar sobre com es relacionen aquestes noves polítiques de vivenda amb el parc d’habitatge públic ja existent. Ho fem a partir de l’estudi «Habitatge públic i mescla social: anàlisi i propostes per uns entorns de vivenda pública més justos» recentment publicat per la Càtedra d’habitatge i dret a la ciutat de la Universitat de València, el qual compara els casos del barri del Raval d’Algemesí i la zona del Carme i Velluters al centre històric de València. Dos entorns amb una important presència d’habitatge públic però que representen dos models molt diferents.

Aquest estudi repassa els debats sobre la «mescla social», concepte amb el que es fa referència al conjunt de polítiques públiques que des dels àmbits de l’habitatge públic i la planificació urbana busquen fomentar una major heterogeneïtat social en el marc d’una àrea espacialment delimitada, amb l’objectiu de contrarestar les dinàmiques de segregació urbana, guetització i concentració de la pobresa i l’alteritat etno-racial. Les polítiques de mescla social han rebut forts qüestionaments, tant per la seua falta de resultats, com per la concepció culturalista de la pobresa que subjau i pel seu paper com a mecanisme de legitimació de processos de regeneració i gentrificació de barris social i econòmicament deprimits.

Font: Flickr

En el context espanyol i valencià, la qüestió de la mescla social ha sigut i continua sent un debat silenciós, present en algunes polítiques públiques però de forma perifèrica i poc explícita. Entre les raons d’aquesta absència trobem qüestions com el tractament mercantilista de la vivenda, un sistema d’habitatge centrat en la propietat (al voltant del 80% enfront d’un 10-15% de lloguer), un parc d’habitatge públic inusualment reduït (a penes un 2% com a resultat de la fórmula d’habitatge protegit en propietat), una menor rellevància fins fa relativament poc de les migracions internacionals i unes ciutats amb un menor grau ―amb l’excepció del col·lectiu gitano― de segregació etno-racial.

El primer cas d’estudi analitzat en aquesta recerca exemplifica un model d’habitatge públic de caire segregador, molt estés en el territori valencià i espanyol. Barris perifèrics i estigmatitzats on es concentren grans blocs de vivenda social amb condicions materials deficitàries, contribuint a la segregació de la població més precaritzada, d’ètnia gitana i d’origen migrant. En el segon cas analitzat la vivenda pública ha jugat un paper molt diferent. Es tracta d’immobles més nous, reduïts i distribuïts, que foren construïts o rehabilitats en el marc dels plans de regeneració urbanística de finals dels noranta amb l’objectiu d’atraure classes mitjanes i on resideix actualment una pluralitat de poblacions. A penes trobem exemples al territori valencià d’altres tipologies d’habitatge públic fora del model segregador més estès o de la lògica regeneracionista de Ciutat Vella.

La concentració de la pobresa i la segregació de la població gitana i migrant en zones d’habitatge públic com el Raval resulta particularment alarmant. El parc públic d’aquest barri presenta importants carències de manteniment, amb nombrosos habitatges tancats i fins i tot un gran bloc de cent vivendes a l’espera de ser enderrocat. El barri pateix també un fort estigma territorial, el que dificulta l’arribada de nous habitants. Alhora, el desig d’eixir del barri configura les aspiracions col·lectives del veïnat, de manera que qui té els mitjans se’n va d’un barri cada vegada més degradat. Una opció a l’abast d’una minoria, tant per la precarietat econòmica del seu veïnat com per la discriminació que enfronten les persones gitanes o àrabs a l’hora de llogar en altres zones. Un escenari en el qual el mereixement i la competència per uns recursos públics escassos entronquen amb la discriminació per origen, pertinença cultural o classe social, expressant-se en molts casos en termes ètnics o classistes i recaient amb freqüència sobre els sectors més exclosos i alteritzats.

La recent compra per part de l’EVha de noranta-huit habitatges mitjançant el dret de tanteig i retracte representa un important recurs habitacional per a un barri com el Raval, però també té el risc de reforçar algunes d’aquestes dinàmiques. Si es vol trencar amb aquesta lògica segregadora és fonamental actuar sobre el parc de vivenda pública, però també requereix atendre els espais públics, els equipaments o el teixit comercial. S’ha d’actuar sobre unes relacions veïnals marcades pels conflictes interculturals, les hostilitats manifestes cap a l’alteritat ètnica i els usos segregats de diferents espais o equipaments públics, com passa als parcs o l’escola del Raval. En el cas de Ciutat Vella, en canvi, entre els factors que dificulten les relacions veïnals i les interaccions entre diferents sectors socials trobem el desequilibri entre els equipaments de ciutat i de barri i una creixent tendència cap a l’elitització comercial.

Ciutat Vella, València | Font: Wikimedia Commons

Aquest estudi constata, per tant, que en tots dos casos estan operant importants obstacles que impedeixen una major heterogeneïtat social entre el veïnat. Per una part, el model segregador es troba taponat per dalt, en la mesura que l’estigma territorial desencoratja a les poblacions de classes mitjanes i altes a viure en aquest barri, alhora que el veïnat més precaritzat i estigmatitzat té sèries dificultats per traslladar-se a altres zones. Per altra part, entorns en regeneració com el de Ciutat Vella es troben taponats per baix, ja que certs sectors veïnals es mobilitzen en contra de la presència de col·lectius empobrits com les persones sense llar, les dones treballadores del sexe o els joves migrants, desenvolupant diferents dispositius securitaris que incideixen en l’expulsió d’aquestes poblacions.

Existeixen diferents mesures que es poden impulsar per tal de trencar amb els efectes negatius inherents a aquests dos models de vivenda pública. En el cas d’entorns com el Raval, marcats per la segregació i l’estigma, és fonamental millorar les condicions materials d’espais públics, equipaments i vivendes socials, impulsar programes de mediació en conflictes de convivència veïnal i fomentar una major coordinació entre les entitats gestores de vivenda pública, serveis socials i programes d’acció comunitària.

En el cas del centre històric de València, en canvi, s’ha de trencar amb el model regeneracionista que ha orientat les actuacions públiques fins al moment. Així, la reactivació de diferents promocions recentment anunciades ha de donar prioritat a l’arribada i continuïtat de població de classes baixes en el barri, enfront de la ja innecessària atracció de joves i classes mitjanes. També promoure equipaments comunitaris de barri, en contrast amb projectes que reprodueixen la lògica regeneracionista, com ara la conversió de Guillem de Castro en un gran bulevard cultural o del Mesó de Morella en un centre d’art jove. Per últim, s’han d’orientar els baixos comercials públics a la promoció d’un comerç local de proximitat en clara davallada.

En suma, reprenent la reflexió amb què iniciàvem aquestes línies, les noves polítiques i fórmules d’adquisició d’habitatge públic són una oportunitat per a augmentar el parc públic i diversificar els models de vivenda pública amb una major distribució territorial i pluralitat tipològica. L’horitzó s’ha de situar en la generació d’un parc de vivenda pública repartit pel conjunt de les ciutats, incloent aquelles àrees on s’autosegreguen les classes altes i les elits. Seria un error permetre que l’adquisició de nous immobles públics amb mecanismes com el dret de tanteig i retracte acabe per reproduir un model segregador, com el que tan clarament exemplifica el barri del Raval, o que les noves inversions públiques al centre històric de València perpetuen una lògica regeneracionista injustificable en l’actual context de turistificació.

Considerem, al contrari, que ens trobem en l’escenari idoni per a convertir l’habitatge públic en un mecanisme de redistribució de la riquesa i reducció de les desigualtats territorials, econòmiques, socials i ètniques. Les noves fórmules d’adquisició de vivenda pública com el dret de tanteig i retracte, a les quals podria sumar-se en un futur l’estoc de la SAREB amb un impacte incalculable, s’han d’entendre com una oportunitat en dos sentits. Per una banda, han de servir per a generar un parc d’habitatge públic capaç de trencar amb la segregació de les classes baixes i del col·lectiu gitano en zones perifèriques. Per altra banda, s’ha d’aprofitar la potencialitat que té l’habitatge públic, si es gestiona de la manera adequada, per a funcionar com a mecanisme de contenció de la gentrificació en àrees afectades per processos de revalorització.

Foto de portada: Unsplash: Andreea Popa

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Sociòleg i membre de la cooperativa La Dula

Sociòleg i membre de la cooperativa La Dula

Comentaris

Habitatge públic i mescla social al País Valencià: per un model més enllà de la segregació i la regeneració

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.