Al moviment per l’habitatge al País Valencià

En aquest article tractem de mostrar la necessitat d’expandir i consolidar un moviment per l’habitatge al País Valencià, tot considerant que serà aquest un dels fronts principals on la classe treballadora valenciana tindrà major capacitat d’esdevindre una força organitzada, autònoma i hegemònica.

Al moviment per l’habitatge al País Valencià

Al moviment per l’habitatge al País Valencià

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

En aquest article tractem de mostrar la necessitat d’expandir i consolidar un moviment per l’habitatge al País Valencià, tot considerant que serà aquest un dels fronts principals on la classe treballadora valenciana tindrà major capacitat d’esdevindre una força organitzada, autònoma i hegemònica.

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

En aquest article tractem de mostrar la necessitat d’expandir i consolidar un moviment per l’habitatge al País Valencià, tot considerant que serà aquest un dels fronts principals on la classe treballadora valenciana tindrà major capacitat d’esdevindre una força organitzada, autònoma i hegemònica.

En primer lloc hem de fer un esclariment, doncs ara per ara no hi ha quelcom semblant a un «Moviment per l’Habitatge del País Valencià». Més aviat, el que tenim són uns pocs nuclis a les principals ciutats més o menys consolidats, més o menys coordinats, amb un pes prou desproporcionat de la ciutat de València. No obstant, també hem de ser conscients que en els últims mesos i setmanes vénen gestant-se nous sindicats de barri i de poble, assemblees veïnals i altres grups que veuen en l’habitatge un front que demana conflicte a crits. Així doncs, potser haguera estat més acurat adreçar-se a la classe treballadora o, fins i tot, a les revolucionàries del País Valencià; ja que sou vosaltres les úniques que podeu respondre a esta crida.

El passat octubre al Sindicat de Barri Espai Veïnal del Cabanyal vam dur a terme unes jornades internes on posar en comú i consensuar quines són les bases polítiques, estratègiques i organitzatives sobre les quals ens movem. El producte d’esta jornada ha estat un consens polític i un nou model organitzatiu. La militància en un espai com un Sindicat de Barri, si és que este és funcional (al menys en l’etapa en què ens trobem ara al Cabanyal, i sota el paradigma organitzatiu en què funcionàvem nosaltres), no deixa molt d’espai al debat intern: el ritme frenètic i la urgència dels casos de desnonament, de les ocupacions i de la misèria diària que patim s’imposa per damunt de la necessitat d’aturar-se i repensar o avaluar l’estratègia i els principis. Amb aquest article volem exposar part de les conclusions a què hem arribat, amb la intenció de donar ferramentes a qui les vulga i les puga aprofitar. Amb açò no pretenem haver descobert la panacea ni una recepta concreta de com fer les coses (cada context requereix mesures diferents), però sí considerem que podem ajudar a estalviar-se a molts sindicats i assemblees moltes de les cabòries que nosaltres hem fet fins a trobar este nou model.

La lluita per l’habitatge, una hipòtesi per a la revolució

Estem acostumades a plantejar el conflicte polític, la lluita de classes, en termes del segle XX —des de perspectives ideològiques distintes, abunden hui dia els intents de refundar el Partit, d’assaltar els cels, de pegar el bot a les institucions o de rebutjar-les en favor d’altres models organitzatius; estratègies que tenien sentit en un moment on la classe estava cohesionada i el conflicte social estès—, en canvi, a alguns de nosaltres ens és més fàcil pensar el context actual sota el paradigma del segle XIX, és a dir, un moment en què la classe encara està per cohesionar, per reconfigurar-se i per trobar les estratègies adequades que la duguen a la revolució. La lluita per l’habitatge, en una futura confluència amb el sindicalisme laboral i altres lluites, ens sembla el nínxol més procliu on dur a terme este procés d’aglutinament de classe.

Açò és veu clarament si parem atenció a la concepció movimentista que ha predominant fins ara entre les organitzacions polítiques extraparlamentàries d’arreu l’estat espanyol. Es partia d’una hipòtesi basada en les onades dels moviments socials, concretament en «el supòsit que hi haurien periòdicament esclats que reconfigurarien les correlacions de forces cada vegada d’una forma més avantatjosa per a nosaltres». La realitat és que la praxi política que comportava esta concepció de la lluita implicava dependre constantment de factors externs, ens deixava a la deriva de les anades i vingudes de les mobilitzacions populars i ens abocava a una militància més virtual que real, més teòrica que pràctica. En canvi, contràriament a la ciclotímia dels moviments socials i el descontent popular, la situació de l’habitatge (i les respostes populars espontànies que comporta, com són l’okupació i l’impagament) ha marcat un recorregut propi: invariablement, la situació ha anat agreujant-se, l’accés a l’habitatge cada vegada està més restringit i, quan s’hi accedeix, més precaritzat. Esta conjuntura no sembla tindre possibilitat de revertir-se espontàniament, sinó que anirà perseverant en eixa tendència independentment de si prenem la decisió d’ocupar eixe nínxol de conflictivitat o no.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Comunitat en lluita i moviment revolucionari

Així doncs, el moviment per l’habitatge ens permet organitzar-nos com a classe d’una manera qualitativament més estable i amb més potencialitat, establint una agenda pròpia i, el que és més important, esborrant la frontera entre militància i vida. Cada cas de desnonament, d’okupació o de pujada de lloguer que entra en l’assemblea suposa obrir-li les portes de la militància a una persona que mai no ha estat part del gueto militant, alhora que aquesta obri les portes de la seua llar al sindicat. Quan en el Sindicat es diu a una persona nova «el teu problema ja no és només teu, ara és de totes» no estem sent melodramàtiques, estem constatant que tenim una nova membre en aquesta comunitat en lluita. Quan una militant aconsegueix okupar un habitatge amb ajuda del Sindicat ja mai deixa de militar en eixe sindicat, mai deixarà de formar part de la comunitat. Sota aquest paradigma de participació política floreix una particular ètica militant, i aquesta és la millor amarra contra les incertes onades de mobilitzacions populars i espontànies. Això sí, esta ètica i valors militants no esdevindran res transformadors si no s’organitzen.

Una assemblea no fa una comunitat en lluita. La comunitat en lluita es genera al llarg de la convivència en un procés de lluita col·lectiva. Evidentment el projecte d’un sindicat de barri o d’habitatge va, o ha de tractar d’anar, més enllà d’aturar desnonaments. Els casos d’afectades per l’habitatge, en totes les formes que es poden presentar, són només el front de batalla més actiu, però cap exèrcit pot anar a la guerra sense tindre a la rereguarda unes infraestructures mínimes. Parlem de les estructures populars: xarxes d’aliments, escoles populars, gimnasos populars, tallers, guarderies i un llarg etcètera que acaba allà on acaben les necessitats de la classe treballadora.

Així, de la reflexió interna al Cabanyal, vam concloure que son almenys dos els escenaris de convivència on fer créixer la comunitat en lluita: el conflicte (donant-se aquests, principalment i al nostre context, en l’aturada de desnonaments o en les accions de pressió al carrer contra bancs o fons d’inversió) i les estructures populars que ja hem esmentat. Sobre la finalitat i el sentit polític de les estructures populars, la gent de la Casa Buenos Aires de Vallvidrera ho va resumir, al nostre entendre, d’una molt bona manera en els següents cinc punts: «1) Han de poder cobrir, com a mínim, les necessitats bàsiques: per arribar a alliberar-nos, hem de tenir unes condicions de vida dignes; 2) Han de ser socialitzables, replicables i escalables; 3) Han d’augmentar el nivell de consciència de classe; 4) Han de debilitar l’Estat i mostrar la seva inoperància; 5) Han d’ajudar al procés d’agregació i cohesió de classe.»

El Sindicat ha de poder dependre cada volta menys de les relacions capitalistes que l’envolten i del seu aparell burocràtic-estatal

Quan parlem de comunitat en lluita, i no només d’organització, assemblea o moviment, el que fem és fer palès el component identitari i vivencial del nucli que volem organitzar al voltant del Sindicat. Aquest nucli, si esdevé comunitat en lluita, esdevindrà alhora una eina ofensiva contra el capital i un espai de reproducció i hegemonització de la classe treballadora conscient i autònoma, tot passant per un arrelament emocional i polític al Sindicat.

Per a assolir estos objectius hem de teixir una estratègia i establir un model organitzatiu adequats. Quan el Sindicat, en el barri o poble que siga, tinga la força d’aturar tots els desnonaments, d’expropiar tots els pisos dels fons voltors, bancs i grans tenidors, i de gestionar-los a través del poder popular; quan només calga ser del Sindicat per a tindre les necessitats cobertes o per a defensar-te dels feixistes, els policies i dels masclistes; quan ser del Sindicat signifique una forma d’estar en este món, i no simplement anar a una assemblea; aleshores estarem preparades per a parlar d’estratègia revolucionària, de Revolució en majúscules. Ara, que tot açò és una hipòtesi, que només comencem a vore uns pocs fruits del nostre curro, estem obligades a fer treball de formiga. Els dos grans principis que ens guien en aquesta tasca, en la nostra praxi política a curt termini, en el plànol de la immediatesa, són l’autonomia i la utilitat. Açò vol dir, d’una banda, que cada acció del Sindicat l’ha de dotar de més autonomia de la que gaudia abans; és a dir, el Sindicat ha de poder dependre cada volta menys de les relacions capitalistes que l’envolten i del seu aparell burocràtic-estatal, ha de tindre més capacitat d’imposar el seu propi sentit comú a les veïnes, ha de dotar-se d’un cert control sobre el territori. D’altra banda, el Sindicat ha de ser resolutiu, ha de ser útil per a la gent que en forma part, ha de marcar la diferència. Un sindicat que no és útil i que depèn d’altres forces, o que no s’hi pot enfrontar, és un sindicat fallit.

Per tant, triem bé els nostres enemics, i triem l’estratègia adequada per vèncer-los. Conjuguem bé la utilitat, l’autonomia i la capacitat de generar conflicte. Utilitzem tots els recursos que tenim a l’abast, sense perdre’s en debats anacrònics o identitaris, però sense oblidar-se de l’objectiu final. Teixim els lligams necessaris amb la resta de lluites i amb la resta d’organitzacions revolucionaries. Siguem agosarats i creem conflicte, perquè necessitem de tota la nostra astúcia i valentia i perquè és en la lluita on ens hem de fer fortes. Cada desnonament que tractem d’aturar, cada escratxe a un banc o fons d’inversió, cada ocupació, és a dir, cada vegada que eixim al carrer a protestar, defendre’ns o exigir alguna cosa en col·lectiu, guanyem en presència al carrer, en nombre de membres i en força col·lectiva en general. I això és així perquè és en eixe moment on les veïnes perdem la por i s’empoderem, on aprenem el que és el suport mutu, la solidaritat i l’acció directa; on aprenem que juntes i lluitant podem guanyar; en definitiva, on descobrim la força col·lectiva de les comunitats en lluita. És per això que mai hem de deixar de buscar aquesta conflictivitat transformadora.

Un model organitzatiu per al Sindicat

Durant els últims anys, i al nostre context polític, la lluita veïnal s’ha caracteritzat per una particular concepció de l’assemblearisme heretada dels moviments socials. Allò més comú de trobar era un grup de gent amb molta voluntat i poca organització, tothom ho feia tot, però ningú es responsabilitzava de res en concret. Aquest model funcionava, sovint, pel treball que uns pocs, però molt voluntariosos, aportaven. Això feia que, o bé, es desenvoluparen uns determinats rols de poder (la concentració de treball comporta concentració de coneixements i, finalment, sorgiment de rols informals) que restaven dinamisme i capacitat de treball a l’assemblea, o bé, que la gent que més currava s’acabara cremant i desapareixent al temps, cosa que podia arribar a desestructurar per complet l’assemblea. Davant d’això, a Espai Veïnal del Cabanyal hem decidit implementar un nou model organitzatiu basat en comissions, perquè allà on no hi ha organització formal, hi ha d’informal. Estes comissions o grups de treball permanents fan les funcions executives del Sindicat: estan formades per responsables que tenen clar el tipus de feina que se’ls pot encomanar i que es fan càrrec de que les tasques es facen en temps i forma. Al mateix temps, l’Assemblea general, màxim òrgan de decisió del Sindicat, aprova o rebutja les campanyes, accions o casos d’habitatge que han de ser gestionats per les comissions, alhora que esdevé l’espai de cohesió i de posada en comú de totes les militants (tant afectades com no afectades). Quan més protocoloritzades estiguen les feines de les comissions i quan l’Assemblea més s’assemble a un acte polític d’on ixim encoratjades i amb unes tasques assignades, més capacitat de treball tindrà el Sindicat, més cohesionades i formades estaran les seues membres i més integrades se sentiran les persones que s’hi acosten i que mai han militat abans. Quan una assemblea general consisteix a una vintena de persones de les quals intervé una minoria que es passa dues hores parlant en llenguatge de gueto, la capacitat d’inclusió i adhesió disminueix, i el projecte decau.

Hem de construir un imaginari col·lectiu que ens uneixca, una pertinença col·lectiva on s’esborre la frontera entre militància i vida, i aquesta pot ser el propi Sindicat a través de la constitució de la comunitat en lluita

Els principis base d’aquest model són la responsabilitat, ja que cada militant ha de garantir que les tasques assignades siguen dutes a terme a temps i en els termes exactes que han estat decidides per totes; la confiança, ja que no tothom estarà fent-ho tot i cada militant haurà de confiar en què la seua companya durà a terme la tasca que li ha sigut encomanada segons els acords que s’han pres prèviament; la rotativitat, ja que, si bé és interessant cert grau d’especialització en un tipus de tasques (algunes amb un component tècnic que ha de ser treballat), hem d’evitar l’apoltronament de la militància en comissions amb un grau major d’influència sobre el Sindicat, cosa que implica que cada comissió ha de tindre la capacitat de formar les noves membres que faran de relleu a les actuals passat un temps; i, finalment, el retiment de comptes a l’Assemblea, que estarà capacitada en tot moment per revocar i esmenar.

Aquest model organitzatiu, alhora —enllaçant en la qüestió de la comunitat en lluita que ja hem parlat—, i malgrat estar dissenyat principalment per a una participació d’un perfil del militant clàssic, ha de tindre un gran objectiu transversal: esborrar la línia entre militant i afectada. Per a esborrar aquesta diferència, hem de partir de dues qüestions. La primera és assumir que hi ha diferències vivencials (per exemple, el perfil majoritari de la militant és la persona jove i amb menys càrregues i responsabilitats familiars; mentre que el perfil majoritari de l’afectada és una dona mare de família monoparental amb moltes càrregues familiars, emocionals i precàries) que difícilment s’esborraran mai, però ser conscients d’aquesta realitat no ha de comportar una accentuació i acceptació d’aquesta diferència de caire sociològic. La segona qüestió és assumir que per a superar aquesta diferència hem de construir un imaginari col·lectiu que ens uneixca, una pertinença col·lectiva on s’esborre la frontera entre militància i vida, i aquesta pot ser el propi Sindicat a través de la constitució de la comunitat en lluita (a través, com hem dit abans, de la convivència en el conflicte i les estructures populars). Una vegada assumides aquestes qüestions prèvies, cal posar-se a treballar. I no tenim receptes màgiques, això ho hem construir dia a dia amb assaig i error. Però una manera de començar podria ser entendre que tota persona pot aportar alguna cosa al Sindicat, que tota persona és valida en moltes coses, i són aquestes les que s’han de potenciar per a la seua participació. Això, i assumir també que aquesta explicació teoricopràctica no sempre funcionarà. Que com totes sabem, d’allò que escrivim en un paper a la realitat dels carrers mai hi ha una correlació perfecta. Per últim hem de dir que tot açò que hem esmentat, tant a nivell polític com organitzatiu, no és cap descobriment nostre. Tot al contrari, és la suma de molts dels sabers, experiències i anàlisis que han resultat de la reflexió col·lectiva de moltes organitzacions i grups d’habitatge, i que ens han anat arribant a través dels lligams solidaris i polítics que tenim amb diverses companyes d’altres territoris. Així mateix, encoratgem a tots els sindicats, ja establerts o en procés de formació, a que ens demanem consell i ajuda els uns als altres, a que reflexionem plegades i a que aprofitem tota la intel·ligència col·lectiva de què podem disposar. Tot està per pensar, tot està per organitzar, tot està per fer. Salut i revolució!

Foto de portada: Wikimedia Commons
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

militant del Sindicat de barri Espai Veïnal del Cabanyal

militant del Sindicat de barri Espai Veïnal del Cabanyal

Comentaris

Al moviment per l’habitatge al País Valencià

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.