Habitar un sentit comú

Que la classe hagi estat desarticulada políticament, no treu que existeixin encara grans masses de població experimentant la despossessió i la misèria. La manca d’un marc d’intervenció propi per tal d’interpel·lar i agregar a aquestes masses ens ha condemnat a una dinàmica movimentista, de la que encara no ens hem pogut recuperar.

Habitar un sentit comú

Habitar un sentit comú

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Que la classe hagi estat desarticulada políticament, no treu que existeixin encara grans masses de població experimentant la despossessió i la misèria. La manca d’un marc d’intervenció propi per tal d’interpel·lar i agregar a aquestes masses ens ha condemnat a una dinàmica movimentista, de la que encara no ens hem pogut recuperar.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Introducció

Som ja algunes les generacions de joves que ens hem posat a militar i hem madurat políticament amb la sensació de trobar-nos en el moment històric equivocat. O com a mínim aquesta és la meva sensació i la de moltes companyes properes: nosaltres, que vam entomar amb entusiasme la tasca d’interrompre la història, de disparar als rellotges dels patrons com els Communards de París que volien parar el temps dels altres, dels patrons. Però a diferència d’aquestes revolucionàries a qui evoquem, nosaltres, revolucionàries sense ni la possibilitat de guanyar o perdre perquè vam néixer ja instal·lats en la inòpia d’un cicle històric tancat. Entusiasme, força i capacitat d’anys i anys abocats a organitzacions i moviments, en el meu cas a l’Esquerra independentista, que ens han donat poc fruits. Coses legítimes, justes i precioses n’hem fet moltes, i en podem estar ben orgulloses, però no hem sigut capaces de fer camí a obrir un nou procés revolucionari, cap a reconstruir un moviment fort i un projecte de classe que pugui canviar tot allò que ha de ser canviat. 

Hem substituït l’anàlisi rigorós i l’estratègia calculada per autoubicacions dins les coordenades dels moviments, on pel fet que uns diguessin X nosaltres havíem de dir Y. Hem abandonat el debat teòric i fraternal pel beef per twitter i per acomodar-nos en espais retòrics comuns que poca gent desplegava amb profunditat, sinó és que es feia en lemes o frases de cançons. Hem viscut, en molts casos, aliens a la realitat i els problemes quotidians de tota aquella gent que dèiem representar, generant uns codis, pràctiques i jerarquies que només tenien sentit per nosaltres.

Però som moltes les que en un procés no exempt de dolors i malestar hem rebentat la bombolla de cristall en la que vivíem. Un procés que ha tingut poc a veure amb filigranes teòriques i discussions elevades i molt a veure amb el fet d’haver conegut a persones que portaven anys bregant als nostres barris i pobles, gent de base que sense considerar-se revolucionàries o ni tan sols ser gaire afins als nostres plantejaments, si calia es trencaven la cara en contextos adversos per defensar la classe a la que nosaltres apel·làvem des dels nostres espais de confort. Una bona gent a qui hem d’agrair haver-nos obligat a assumir una crítica a tot el que havíem fet de manera precedent, a ressituar-nos a marxes forçades i a base de garrotades de realitat.  

Ens hem adonat de com n’era de voluntarista i ideologitzada la nostra pràctica política, del marc teòric escleròtic que havíem aprés  i que no parava d’envoltar-se en si mateix en un espiral d’autojustificació. I ens ha tocat assumir el repte que si no havíem nascut en el moment històric per fer la revolució, l’hauríem de crear enmig d’aquesta derrota i desorientació que havíem heretat. Que hi ha preguntes i tasques a desenvolupar entre un cicle històric tancat i l’adveniment del següent, sinó és que les turbulències de la darrera dècada apunten a què  ja tornen els temps interessants.

Derrota i desorientació

Al món occidental des de les acaballes de la dècada dels ‘70 es tanca qualsevol horitzó imaginable d’emancipació col·lectiva, el capital derrota en el camp mateix de la lluita de classes a la classe obrera, que fins al moment portava més d’un segle aguantant-li el pols. 

Són diversos els trets paradigmàtics d’aquesta derrota: l’abandonament progressiu per part dels Partits Comunistes tradicionals de l’objectiu revolucionari i l’assimilació d’aquests per l’entramat de l’Estat burgès, paral·lel al progressiu esfondrament de l’imaginari simbòlic que suposava el bloc soviètic. La derrota política i militar que pateix durant tota la segona meitat del S.XX el moviment comunista, i a les acaballes d’aquest, l’aniquilació de les últimes temptatives de reconstruir una perspectiva d’emancipació per al proletariat, ja fos en la seva forma foquista i clandestina, o bé en la reformulació dels anomenats Nous Moviments Socials. Als ’70 a Europa el capital derrota o assimila als únics agents que li podrien haver resistit l’embat que comença a desplegar, que no només serà una derrota política per aquests, sinó que serà la derrota de la classe obrera en tant que subjecte antagonista i força potencial que pot obstaculitzar el seu desenvolupament.

El capital després d’un segle on la classe obrera l’ha posat contra les cordes, entoma la tasca, aquí al món occidental, de fer desaparèixer no només les seves expressions organitzades sinó les pròpies condicions que la fan constituir-se en classe.

Què entenem per aquestes condicions? Per exemple, cal concebre que les innovacions tecnològiques en el model productiu no només persegueixen millorar la producció en el sentit estricte sinó que també busquen la disminució de les possibilitats de xoc o conflictivitat per tal de garantir el seu control i dominació sobre la força de treball. En aquest sentit,desapareixen la gran majoria d’espais físics d’explotació explícita per a la simple consciència espontània, on l’obrer individual, podia percebre la seva tasca com una part més del procés global de producció dels beneficis capitalistes. La producció es disgrega i atomitza, mistificant-se així la relació d’apropiació privada del valor nou creat: el treballador, amb les transformacions que pateix al seu lloc de treball, ja no veu com una massa indeterminada de matèries primeres accedeixen al recinte fabril i després d’un seguit d’activitats (que per molt separades i diferenciades que estiguessin, eren fetes pels mateixos obrers amb els quals entrava i sortia de treballar, es trobava a la taberna o es creuava pel barri)acabaven generant els productes finals dels qual el seu patró n’extreia uns beneficis dels que se’n veia privat. Aquesta atomització de les activitats concretes accentua la capacitat de control de la què disposa el capital sobre el cicle productiu, dificulta ja no només la presa de consciència de l’explotació capitalista, sinó l’extensió de la conflictivitat obrera mateixa, ja no és tant fàcil bloquejar el circuit de producció de mercaderies o que un conflicte concret es converteixi en una lluita general per a tot la classe.

Fora de la fàbrica, la valorització s’estén al llarg de la metròpoli, es subsumeixen al mercat tots els àmbits de la vida que fins al moment en restaven al marge i són convertits en espais mediats per l’intercanvi mercantil entre productors independents entre si. El temps lliure, l’espai públic, l’accés a la cultura, les relacions sexo-afectives i un llarg etcètera d’àmbits són mercantilitzats. Així mateix, aquelles institucions que van néixer com a imposicions proletàries als interessos del capital  – la sanitat pública, el sistema de pensions, l’educació passen a ser desmantellades gradualment. En resum: totes les pràctiques que amb anterioritat es donaven de manera no del tot subordinada al procés de valorització capitalista, són durant la segona meitat del s.XX  transformades i sotmeses als interessos d’acumulació i domini del capital.  Així s’explica la desaparició de tots aquells espais d’autonomia on la classe obrera, encara, mantenia pràctiques i formes comunals basades en el suport mutu i el sentiment de solidaritat, espais que constituïen la seva subjectivitat particular i sectària i de transmissió de memòria i lluita. Si hem d’entendre alguna cosa per neoliberalisme, no és tant una fase del capitalisme més perversa o indesitjable que les anteriors, sinó justament aquest procés polític, social, militar i simbòlic en el qual va quedar dissolta la cultura i subjectivitat proletàries i es va imposar la societat d’individus aïllats, la utopia dels economistes burgesos, la culminació del fetitxisme i la mistificació.

Així, amb la consolidació d’aquestes noves formes, la classe desapareix com a subjecte, com a classe en el sentit ple. El moviment revolucionari ens trobem confusos i ancorats en una praxi que apel·la a un subjecte que ha sigut desarticulat. Malgrat moltes temptatives, no hem sigut capaços de reconstruir-nos com a classe i obrir un nou procés d’acumulació de forces tal com per poder tornar a batre’ns altre cop en lluita contra el capital. 

Que la classe hagi estat desarticulada políticament, no treu que existeixin encara grans masses de població experimentant la despossessió i la misèria. La manca d’un marc d’intervenció propi per tal d’interpel·lar i agregar a aquestes masses ens ha condemnat a una dinàmica movimentista, de la que encara no ens hem pogut recuperar. Les expressions d’aquesta experiència de la despossessió expliquen els esclats de descontent o fins i tot algunes lluites continuades que hem vist donar-se al nostre voltant els darrers anys. Però sempre quedant aquests períodes de potencial ruptura a la mercè d’altres forces reformistes. La manca de capacitat per assumir-nos com a força dirigent ha fet que aquests moments hagin estat captats i reintegrats al sistema. Períodes en què l’increment numèric i de referencialitat dels nostres espais augmentaven però que un cop es donava un moment de reflux i de tornada a casa, de tancament de finestra d’oportunitat que dirien alguns, no hem sigut capaces de mantenir el terreny guanyat. En són exemples paradigmàtics el 15M, o més recentment, l’1-O i el que pugui venir ara de les mobilitzacions post-Sentència. Què passarà més enllà de l’augment qualitatiu i quantitatiu de la confrontació amb l’Estat? Hi ha algú amb capacitat de redirigir tota la ràbia a algun objectiu polític, ja no revolucionari, però que com a mínim no sigui un tancament per dalt? 

La manca d’un projecte i marc d’intervenció propis ha implicat durant massa temps la nostra incapacitat de definir els temps i les formes en que es donarà el conflicte. Assumint de facto en molts moments, una temporalitat i mètodes determinats per les convocatòries electorals com a espais on el moviment es podia donar una visibilitat, com un mecanisme per a suplir les carències pròpies. Un joc viciat, el de les institucions burgeses i els grans mitjans, on el camp de batalla sempre estarà prèviament determinat per l’enemic. O en aquesta mateixa fugida endavant de buscar la visibilitat i determinar el debat púbic als grans mitjans, alguns sectors, especialment juvenils, han acabat assumint una metodologia basada en la folclorització de la “propaganda per l’acció” on l’única eina de la que es disposa és fer certes accions que siguin durament criminalitzades per tal d’aconseguir que en algun moment es parli d’allò que es vol posar sobre la taula. Aquí, com a tot arreu, sense mai tenir la capacitat de determinar les formes, els temps i cap a on s’orientarà la disputa i el conflicte. No rebutgem el domini de la comunicació política com a eina útil, sinó que suplir amb aquesta la manca de consistència del nostre projecte polític és fer-se trampes al solitari.

Sindicalisme d’habitatge, una línia de fuga

“Com i què fer?” davant la diagnosi desenvolupada, són interrogants de difícil resposta. En el nostre cas, el procés d’autocrítica i la reorientació estratègica només s’expliquen íntimament lligats a una pràctica militant, concreta i quotidiana, que molta gent estem desenvolupant a barris i pobles. És a partir de la implicació en el sindicalisme d’habitatge en els darrers anys on hem pogut afinar la intuïció llaurada per l’herència de dècades de militàncies poc fructíferes. Aprenent del significat d’experiències prèvies com la PAH i també de la feina de base de persones que ho han donat tot per la defensa de la seva gent, hem desenvolupat espais de lluita en el nostre entorn i hem assumit la perspectiva que hi ha quelcom més enllà d’allò sectorial en la lluita per l’habitatge. És en paral·lel a la nostra implicació en aquesta lluita que hem pogut començar a imaginar com es podrien desenvolupar certes línies des de les que recuperar-nos de la desorientació imperant que hem descrit fins ara.

El sindicalisme d’habitatge, en totes les seves formes, ja siguin les PAH’s que porten anys batallant en el fang, la nova onada de grups d’habitatge sobretot ubicats a l’AMB o el Sindicat de Llogaters, ens estant permetent l’oportunitat de construir un marc polític propi del conflicte, des del qual tornar a interpel·lar i agregar a aquelles a les quals considerem el subjecte amb potencialitat revolucionària i construir un nou sentit comú de classe. Sentit comú entès com una subjectivitat parcial arrelada en allò existencial i gairebé pre-polític, nascut a partir del conflicte en la reproducció material de la vida de la gent i constituït per les pràctiques i vivències que es donen en aquest. 

Nosaltres sostenim que la lluita per l’habitatge apunta al centre d’un nou procés de formació de classe, és a dir de formació de llaços, cultura i organització lligades a l’experiència comuna de la despossessió i la misèria. Perquè la quantitat de persones que es veuen privades d’accedir a una llar a través del mercat i aquells sectors que fins al moment per la seva posició dins el sistema havien viscut amb determinades certeses i seguretats que es demostren irreals (Que sempre podrien viure al seu barri o poble, que podrien mantenir una propietat al “pueblo” per als estius, o que l’accés a l’habitatge mai aniria en detriment de la seva capacitat de consum,etc) no para d’augmentar. Més enllà de la seva vessant subjectiva, hi ha una dinàmica objectivable del capital que justifica la centralitat de la lluita per l’habitatge: el capital cada vegada troba més esculls a l’hora d’obrir un cicle d’autovalorització estable, estancat entre crisi i crisi i la dificultat dels capitalistes de mantenir les seves taxes de guany. L’extracció de rendes del mercat immobiliari ha resultat com una sucosa alternativa, a curt termini i articulada en l’entramat financer. D’aquí que el catalitzador de la crisi del 2008 fos el mercat de les hipoteques subprime i que la nova fase de recessió que s’apropa estigui precedida per la brutal pujada dels lloguers a bona part dels països occidentals.

 Tot plegat, ens obre un camp d’intervenció sobre el qual el capital, l’estat i el seus instruments encara no n’han pogut garantir el consens i la legitimitat: no han pogut canalitzar treient-se les responsabilitats de sobre o fent-ho viure com un mal necessàri els malestars i dolors que van en augment. Un camp on construir pràctiques d’autodefensa, solidaritat i suport mutu. Parar un desnonament, aconseguir arrencar de les urpes del capital una casa per a una família del col·lectiu, plantar cara a un propietari, anar a negociar o fer un escarni a la immobiliària, etc. suposen unes pràctiques de sosteniment mutu, de capacitació i apoderament on prendre consciència de la força que podem arribar a tenir i de què realment som nosaltres qui fem que es mogui el món, des de les quals neix i s’articula aquest nou sentit comú de classe. I també, atenent també la tendència objectiva descrita, ens posem el deure d’assumir una de les millors aportacions de l’autonomia obrera, intuir la tendència general del capital per tal d’obstaculitzar-la i sabotejar-la.

Una línia de fuga per la qual recuperar el que històricament havia sigut la classe. Aquell subjecte antagonista i amb potencialitat d’obstaculitzar el normal funcionament del capital, que es comprenia a si mateix com a subjecte, com a iguals, a partir d’entendre que compartien una mateixa experiència determinada materialment, desenvolupant així una identitat d’interessos i una organització i lluita al voltant d’aquests. Elements indispensables per parlar de classe en el sentit ple. Com Marx analitza a El 18 Brumari de Louis Bonaparte:

En la mesura en que milions de famílies viuen sota condicions econòmiques d’exisència que les distingeixen pel seu mode de viure, pels seus interessos i per la seva cultura d’altres classes i les oposen a aquestes de un mode hostil, aquelles formen una classe. Per quant existeix entre els camperols parcel·laris una articulació purament local i l’identitat dels seus interessons no genera entre ells cap comunitat, cap unió nacional i cap organització política, no formen una classe. Són per tant, incapaços de fer valer el seu interés de classe en el seu promi no, ja sigui per mitjà d’un parlament o per mitjà d’una Convenció. No poden representarse, sinó que han de ser representats.

Tal descripció del que és la classe dona comptes, a partir de l’experiència adquirida en la pràctica, de la superació d’unes insuficiències teòriques massa temps arrossegades i que ens ha portat a no pocs errors. Durant molt temps s’ha entès, o s’ha operat, com si la classe fos un ens estàtic, una cosa que per la seva simple determinació material hagués d’existir i constituir-se per pura acció mecànica en força revolucionària per les seves condicions “materials” o “objectives.” Una visió vulgaritzadora que s’ha demostrat caduca i inoperant, relegant-la a cert paper d’acompanyant de la història on la classe construiria l’adveniment socialista pel simple desenvolupament d’aquesta història i les seves contradiccions internes, o com si invocant-la de manera repetitiva i folklòrica aquesta sortiria al carrer i prendria el palau de la generalitat com al ’17 a Rússia.

Perquè com E. P Thompson deixa clar a la introducció a La formació de la classe obrera a inglaterra: “ La noció de classe comporta la noció de relació històrica […] I la classe pren existència quan algun homes, a partir de les seves experiències comuns -heredades o compartides-, senten i ariculen la identitat dels seus interessos a la vegada comuns a ells mateixos i que davant altres homes són diferents -i habitualment oposats- als seus. Si recordem que la classe és una relació i no una cosa, no podem pensar d’aquesta manera. <<Ella>> no existeix, ni per tenir un interés o una conciència ideal, ni per jeure com a paciet a la taula d’operacions de l’ajustador.”

Per tant, avui i aquí, el sindicalisme d’habitatge, l’organització i lluita en aquest àmbit on s’està donant una agudització del conflicte en la reproducció material de la nostra gent ens obre la possibilitat d’obrir un procés de construcció d’un nou sentit comú de classe, de pràctiques d’autodefensa i sosteniment comú de la vida així com de força i estructures materials autònomes que l’apuntalin.  Recuperar allò que fou la classe treballadora en tant que classe revolucionària.

 Des del nostre punt de vista, i basant-nos en l’argumentació desenvolupada fins aquí, el sindicalisme d’habitatge és un possible catalitzador d’aquest procés, és a dir, que presenta les condicions necessàries per, anant més enllà de si mateix,  generalitzar un procés de lluita que impugni la totalitat del capitalisme. La perspectiva estratègica és que caldrà partir de la comunitat de lluita forta creada en la lluita per l’habitatge per començar a expandir la seva lògica en d’altres àmbits del conflicte social. Com està fent, per exemple, la gent d’Acció Sindical Bages, els nous grups de dones o tantes altres estructures populars (escoles, gimnasos, cases i ateneus ocupats, etc.)  vinculades als sindicats d’habitatge que hi ha arreu del territori. Espai d’autonomia respecte l’estat i el capital. I cal acotar-ho: la validesa d’aquesta estratègia no es contradictòria amb l’aparició d’altres possibles catalitzadors, sobretot en contextos allunyats geogràfica i políticament del nostre, o en el cas de variacions contextuals. Com a estratègia, el camp d’allò concret és el terreny on es dirimeix la seva validesa i el creixement i centralitat creixents de la lluita per l’habitatge avalen la hipòtesi, ara per ara. 

1r Congrés d’habitatge de Catalunya

En aquesta lògica, sembla que els temps s’estan accelerant. No paren de néixer i créixer grups i col·lectius d’habitatge arreu, el seu arrelament s’intensifica cada dia més passant a ser espais referencials del territori que habiten. I no només ens estem centrant en allò concret i en la feina de base, la veritable essència d’aquesta lluita, ja que com hem après la referencialitat i l’agència és proporcional a la teva capacitat material d’aconseguir victòries, sinó que estem anant més enllà. 

Ja fa, més d’un any, que tot el moviment per l’habitatge s’està coordinant per organitzar el que serà el 1r Congrés d’Habitatge de Catalunya, una aposta per deixar les dinàmiques d’autodefensa per poder passar a l’ofensiva. Com diuen, per aconseguir una victòria per a totes, un congrés per guanyar. Aquest fet, ens evoca, vulguem o no, sempre des de la humilitat que ens pertoca, al Congrés de Sants celebrat ara fa 101 anys. Que va suposar un salt qualitatiu i quantitatiu del moviment obrer a casa nostra. Així doncs, caldrà ser-hi posant tot l’enginy i la capacitat perquè aquest, sigui un moment d’aquells que ens fa rellevants en el curs de la història.

Però no només, sinó que creiem que es deure de tot aquell o aquella que es consideri militant revolucionari, ser-hi. A cada barri i a cada poble, organitzant la defensa o conquesta per a nosaltres de cada bloc de pisos i de cada casa que el capital vol per a seguir acumulant beneficis a costa de la nostre sagnia i patiment. Posant tota la nostra capacitat, esforç i entusiasme en esdevenir el pitjor malson del capital, sabotejant tota operació que vulgui desenvolupar i constituint-nos en una força, que altre cop, pugui tornar a posar a aquells que ens fan la vida impossible contra les cordes.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Militant de la Xarxa d’habitatge del Masnou i del Baix Maresme i membre de La Gaietana

Comentaris

Habitar un sentit comú

  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Articles relacionats

Properament més articles disponibles de la mateixa temàtica.

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

All articles loaded
No more articles to load

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.